L'any consumeix les seves darreres hores, concretament les seves darreres sis hores i escaig. Moment doncs per al balanç personal del què han suposat els darrers 365 dies. Havent passat revista als bons i mals moments de l'any, queda quedar-se amb els bons moments i aprendre dels errors comesos tenint clar que, com es diu, només s'equivoca aquell que ho intenta.
I res, desitjar un 2008 millor i replet de somnis, reptes i de ganes de transformar allò que ens envolta.
Per tancar el darrer post de l'any...un vídeo. I és que aquesta cançó forma part del recull de cançons mítiques del meu repertori personal. A més, trobo que la canço, feta fa més de 20 anys, encara continua tenint certa càrrega actual.
Feliç any nou...i feu bondat aquesta nit!
dilluns, 31 de desembre del 2007
dijous, 27 de desembre del 2007
el Bicing arriba al barri
El Bicing ha arribat al barri, ens informa puntualment el gran invent de lescorts.cc. I trobo que és una bona notícia, el servei de bicicletes públiques de baix cost em sembla una gran iniciativa. La llàstima és que la ciutat en si no estigui preparada per a assumir-ho, sense el bicing als nostres carrers, l'ús del vehicle de dues rodes més popular era una mena de prova de risc en una ciutat amb una xarxa de carrils bici d'allò més pobra. No fa pas tant, l'Ajuntament aprovava una ordenança bastant restrictiva pel que fa a l'ús de les bicicletes, limitant-ne indirectament el seu ús, i sort en vam tenir que els Amics de la Bici van fer feina i pressió per a que es retiressin alguns punts dels més conflictius.
Davant d'aquest problema, enlloc de millorar la xarxa i les possibilitats pels ciclistes urbans barcelonins, l'Ajuntament instal·la milers de bicicletes per a que els ciutadans en gaudeixin en un entorn urbà hostil. Llàstima.
Altre cop construïm la casa per la teulada. Altre cop una bona iniciativa mal implantada (sota el meu parer). Com l'Àrea Verda. I com tantes altres.
dilluns, 24 de desembre del 2007
Aquí i allà...trobant la contradicció
Aquí unes declaracions del president espanyol Rodríguez Zapatero:
"...Finalmente, Zapatero agradeció la colaboración ofrecida y dijo que para su Gobierno cualquier práctica de tortura o de trato degradante es "absolutamente perseguible, intolerable e injustificable en un sistema democrático".
"Gozamos de buena salud en el respeto a los derechos humanos, comparándonos con las democracias más consolidadas", dijo el presidente del Gobierno, y admitió que garantizar esta tarea exige "constancia para avanzar e incorporar más elementos de prevención, garantía y de dar absoluta seguridad a los ciudadanos en lo que afecta a los derechos humanos más elementales". ..."
Allà, el relat de cinc dies d'incomunicació permesos per l'actual llei Antiterrorista, impulsada pel PP amb total suport del PSOE.
divendres, 21 de desembre del 2007
Memòries (no) captives
Com ja havia avançat a principis de setmana, Dimecres vaig estar a la presó de joves de la Trinitat Vella. La presó "acull" joves de 18 a 25 anys amb delictes varis; des de violència al carrer, fins a homicidis, passant pel tràfic de drogues o els robatoris.
Jo hi anava acompanyant uns amics que anaven a fer-hi música per la gent d'allà, així que a les 15h ens recullen els educadors de la presó (mestres titulats que més que docència, allà fan tasques de psicòleg-dinamitzador) i ens acompanyen fins al centre. L'aspecte exterior és bastant tètric, tot pintat amb una pintura color beige esmorteït, bastant tètric. Tot bastant vell i fet caldo. Tot degudament enreixat. Totes les portes de màxima seguretat, ni una porta convencional: s'obre una porta i fins que no es tanca, no s'obre la següent porta que has de travessar. Ens acompanyen a la sala d'actes i pel camí ens creuem amb alguns interns, es respira una tensió ambiental important. Em sembla surrealista el que van a fer els amics, no sembla el lloc idoni per plantar-s'hi amb els instruments i fer-hi un concert, però dit i fet, arribem a la sala d'actes, muntem la qüestió en 5 minuts (avui toquen com al carrer, sense equip de so al darrere) i la sala s'omple dels interns del mòdul superior (diria que així l'anomenen), que són els que dins de la presó, gaudeixen de més privilegis pel seu bon comportament. Faran dos concerts, un per cada mòdul de la presó.
El primer comença (i acaba) amb els interns asseguts a les cadires que rodegen la sala d'actes, enganxats a la paret. Els 40 minuts del concert passen sense aconseguir que ningú balli, la comunitat gitana del lloc acompanyava les rumbes amb les clàssiques palmas, la comunitat dominicana no parava de cridar i acompanyar la música (per allò de compartir continent), i algun que altre africà subsaharià va vibrar amb els fragments de Bob Marley incorporats al repertori. Res més. Jo, assegut al costat dels interns, sóc utilitzat per a saber més coses del grup, rebo les sol·licituds per tocar el cajón i la guitarra (brutal com toquen aquesta gent!) i aprofito per xerrar amb alguns d'ells. La veritat és que m'impressiona bastant tot plegat.
Entremig els educadors ens conviden a berenar i aprofitem per xerrar amb ells, increíble sentir-los parlar de les raons per les que estan allà els interns, ens expliquen una mica el dia a dia a la presó i ens ensenyen alguns espais de la mateixa. Suposo que això ens familiaritza una mica més amb el lloc i tot plegat, fa que estiguem una mica més tranquils.
El segon concert és pels del mòdul bàsic, els que tenen una disciplina molt més estricta i gaudeixen de menys privilegis (dins del que cap, clar). Els educadors ens avisen que possiblement aquí hi hagi més interacció, ens els defineixen com a gente de sangre caliente i jo no sé si prendre-m'ho com a positiu o negatiu. La qüestió comença i efectivament, hi ha molta més interacció, dos magribins ens fan flipar quan comencen a ballar rotllo breakdance fent tombarelles impossibles enmig de la sala. A banda d'això, ningú més balla, però aquí si que canten al ritme de la música. Jo aprofito per fer fotos i vídeos que no vaig poder treure de la presó, he hagut de deixar la targeta per a que passi la censura, tot plegat per evitar que surtin cares d'interns, pels temes dels drets d'imatge. Tot plegat molt trabat, molt difícil. Després del concert, hi havia una actuació d'un grup de breakdance, ens quedem barrejats entre els interns que agraeixen el fet que algú s'hagi apropat fins allà sense cobrar.
Surto d'allà impressionat, l'estigma social que té a sobre el col·lectiu de presos i preses és gegant. Una llosa que arrosseguen tota la vida. Com en moltes altres coses, als presos se'ls jutja per un acte concret, per un fet. Ningú para atenció al context. I a sobre, la resposta bàsicament repressiva continua vinculant la persona a aquest context que l'ha portada a fer el que fos. És un cercle viciós que mai es trenca. Sortim amb algunes idees al cap per mirar de col·laborar amb aquesta gent.
Em sento a prop del Sàhara, de Jujuy, de Buenos Aires, de La Colifata i l'Hospital Borda, del barri i els eterns mil i un projectes, la sensació d'estar descobrint nous espais i noves vivències trencadores. Amb ganes d'engegar projectes a tot arreu.
Us recomano que entreu a Memorias Cautivas, bloc d'un intern de la Trinitat Vella. Llegiu, i reflexioneu-hi si teniu temps!
Tanco la qüestió amb un fragment del bloc:
"Hablas con ellos, te explican sus argumentos, y te preguntas por qué no vieron otro camino, por qué no vieron otra opción, si realmente la tenían, si realmente pudieron elegir. Y es que, en la mayoría de casos, las decisiones que tomamos, nuestras acciones, nuestras elecciones, nuestra manera de ser, no son sino frutos de nuestro entorno, de nuestra educación, y estas cosas sí que no las podemos elegir."
Jo hi anava acompanyant uns amics que anaven a fer-hi música per la gent d'allà, així que a les 15h ens recullen els educadors de la presó (mestres titulats que més que docència, allà fan tasques de psicòleg-dinamitzador) i ens acompanyen fins al centre. L'aspecte exterior és bastant tètric, tot pintat amb una pintura color beige esmorteït, bastant tètric. Tot bastant vell i fet caldo. Tot degudament enreixat. Totes les portes de màxima seguretat, ni una porta convencional: s'obre una porta i fins que no es tanca, no s'obre la següent porta que has de travessar. Ens acompanyen a la sala d'actes i pel camí ens creuem amb alguns interns, es respira una tensió ambiental important. Em sembla surrealista el que van a fer els amics, no sembla el lloc idoni per plantar-s'hi amb els instruments i fer-hi un concert, però dit i fet, arribem a la sala d'actes, muntem la qüestió en 5 minuts (avui toquen com al carrer, sense equip de so al darrere) i la sala s'omple dels interns del mòdul superior (diria que així l'anomenen), que són els que dins de la presó, gaudeixen de més privilegis pel seu bon comportament. Faran dos concerts, un per cada mòdul de la presó.
El primer comença (i acaba) amb els interns asseguts a les cadires que rodegen la sala d'actes, enganxats a la paret. Els 40 minuts del concert passen sense aconseguir que ningú balli, la comunitat gitana del lloc acompanyava les rumbes amb les clàssiques palmas, la comunitat dominicana no parava de cridar i acompanyar la música (per allò de compartir continent), i algun que altre africà subsaharià va vibrar amb els fragments de Bob Marley incorporats al repertori. Res més. Jo, assegut al costat dels interns, sóc utilitzat per a saber més coses del grup, rebo les sol·licituds per tocar el cajón i la guitarra (brutal com toquen aquesta gent!) i aprofito per xerrar amb alguns d'ells. La veritat és que m'impressiona bastant tot plegat.
Entremig els educadors ens conviden a berenar i aprofitem per xerrar amb ells, increíble sentir-los parlar de les raons per les que estan allà els interns, ens expliquen una mica el dia a dia a la presó i ens ensenyen alguns espais de la mateixa. Suposo que això ens familiaritza una mica més amb el lloc i tot plegat, fa que estiguem una mica més tranquils.
El segon concert és pels del mòdul bàsic, els que tenen una disciplina molt més estricta i gaudeixen de menys privilegis (dins del que cap, clar). Els educadors ens avisen que possiblement aquí hi hagi més interacció, ens els defineixen com a gente de sangre caliente i jo no sé si prendre-m'ho com a positiu o negatiu. La qüestió comença i efectivament, hi ha molta més interacció, dos magribins ens fan flipar quan comencen a ballar rotllo breakdance fent tombarelles impossibles enmig de la sala. A banda d'això, ningú més balla, però aquí si que canten al ritme de la música. Jo aprofito per fer fotos i vídeos que no vaig poder treure de la presó, he hagut de deixar la targeta per a que passi la censura, tot plegat per evitar que surtin cares d'interns, pels temes dels drets d'imatge. Tot plegat molt trabat, molt difícil. Després del concert, hi havia una actuació d'un grup de breakdance, ens quedem barrejats entre els interns que agraeixen el fet que algú s'hagi apropat fins allà sense cobrar.
Surto d'allà impressionat, l'estigma social que té a sobre el col·lectiu de presos i preses és gegant. Una llosa que arrosseguen tota la vida. Com en moltes altres coses, als presos se'ls jutja per un acte concret, per un fet. Ningú para atenció al context. I a sobre, la resposta bàsicament repressiva continua vinculant la persona a aquest context que l'ha portada a fer el que fos. És un cercle viciós que mai es trenca. Sortim amb algunes idees al cap per mirar de col·laborar amb aquesta gent.
Em sento a prop del Sàhara, de Jujuy, de Buenos Aires, de La Colifata i l'Hospital Borda, del barri i els eterns mil i un projectes, la sensació d'estar descobrint nous espais i noves vivències trencadores. Amb ganes d'engegar projectes a tot arreu.
Us recomano que entreu a Memorias Cautivas, bloc d'un intern de la Trinitat Vella. Llegiu, i reflexioneu-hi si teniu temps!
Tanco la qüestió amb un fragment del bloc:
"Hablas con ellos, te explican sus argumentos, y te preguntas por qué no vieron otro camino, por qué no vieron otra opción, si realmente la tenían, si realmente pudieron elegir. Y es que, en la mayoría de casos, las decisiones que tomamos, nuestras acciones, nuestras elecciones, nuestra manera de ser, no son sino frutos de nuestro entorno, de nuestra educación, y estas cosas sí que no las podemos elegir."
dilluns, 17 de desembre del 2007
dimecres me'n vaig a la presó
Dimecres me'n vaig a la presó de joves de la Trinitat. Tranquils, no he robat res ni he comès un assassinat ni l'he liat a una mani, ni tan sols he estat víctima d'un muntatge policial. Hi vaig amb uns bons amics que hi van a fer una mica de música per als interns, i m'han convidat a anar-hi.
Tinc moltíssima curiositat per saber què hi trobaré a dins. L'aspecte me l'imagino, ni que sigui pel cine i la televisió, però l'actitud de la gent i l'ambient que s'hi respira són dos aspectes que em tenen especialment intrigat.
D'altra banda, tota la qüestió de la funció que acompleix la presó en la reintegració dels presos a la societat, també és un tema que m'intriga (i que difícilment resoldré Dimecres) però del que espero extreure'n si més no alguna dada interessant...ara per ara, no tinc massa clar que la presó i tot el que comporta, faciliti la reintegració dels interns en el dia a dia de la societat.
Ja us diré el què.
Si algú té alguna curiositat que vol que observi a dins la presó...que m'ho faci saber!
divendres, 14 de desembre del 2007
Al·legoria de l'amor i el desamor barceloní
Ahir vaig tenir l'oportunitat (per dir-ho d'alguna manera) de passejar-me amb l'autobus i de matinada per Barcelona. De Sant Andreu a Les Corts passant per la plaça Catalunya, una volta de les bones. El cas és que amb l'única companyia de la música que disparava el meu mp3, vaig anar tota l'estona observant la ciutat buida i tranquil·la.
No sé si per l'excés de vi i cava del sopar (típic sopar de nadal de la feina) o per la son que a aquelles hores ja tenia, vaig passar-me el viatge reafirmant-me en l'apreci i l'estima que li tinc a la meva ciutat. La ciutat dels barris, la ciutat viva i centre de confluència de centenars de cultures llunyanes, la ciutat vella, la ciutat que toca al mar. Un a un em van anar passant pel cap alguns dels entranyables llocs que, per un motiu o altre, tinc gravats al cap.
I aleshores, l'N3 (el nom del bus) va arribar al límit de les Corts amb l'Eixample, la frontera del meu barri de sempre. I allà, tots els pensaments macos i positius sobre la ciutat es van tornar ràbia i impotència. Passar per la zona de la colònia Castells tot sabent que ja està esquarterada i que a la part que encara resisteix li queden 4 dies em va remoure les entranyes. Llavors, igual que m'havien passat pel cap tots els racons idíl·lics de la ciutat, em van venir Anglesola, el forat de la Vergonya, els músics del carrer, el Fòrum, Can Batlló, el Maremàgnum, l'antic celler Ciurana, l'Hamsa, el Poble Nou, l'ordenança del civ(n)isme, les antigues revetlles nocturnes inacabables al carrer, les àvies de la Barceloneta i d'altres barris amb la cadira a la porta de casa xerrant amb la veïna, el perill que corre Collserola i el seu Parc Natural...i un llarg reguitzell de casos semblants.
I és que la ciutat que ens estan imposant no és de la que jo estic enamorat, ni molt menys. La Barcelona Fashion i del disseny, la Barcelona uniforme, la Barcelona europea, el "Barcelona posa't guapa" o el "Barcelona, la millor botiga del món", em fan fàstic.
Que visquin els tripartits municipals! Que visquin els eco-socialistes! Que visquin els catalanistes republicans! I que visquin també els socialistes!
a la merda!
No sé si per l'excés de vi i cava del sopar (típic sopar de nadal de la feina) o per la son que a aquelles hores ja tenia, vaig passar-me el viatge reafirmant-me en l'apreci i l'estima que li tinc a la meva ciutat. La ciutat dels barris, la ciutat viva i centre de confluència de centenars de cultures llunyanes, la ciutat vella, la ciutat que toca al mar. Un a un em van anar passant pel cap alguns dels entranyables llocs que, per un motiu o altre, tinc gravats al cap.
I aleshores, l'N3 (el nom del bus) va arribar al límit de les Corts amb l'Eixample, la frontera del meu barri de sempre. I allà, tots els pensaments macos i positius sobre la ciutat es van tornar ràbia i impotència. Passar per la zona de la colònia Castells tot sabent que ja està esquarterada i que a la part que encara resisteix li queden 4 dies em va remoure les entranyes. Llavors, igual que m'havien passat pel cap tots els racons idíl·lics de la ciutat, em van venir Anglesola, el forat de la Vergonya, els músics del carrer, el Fòrum, Can Batlló, el Maremàgnum, l'antic celler Ciurana, l'Hamsa, el Poble Nou, l'ordenança del civ(n)isme, les antigues revetlles nocturnes inacabables al carrer, les àvies de la Barceloneta i d'altres barris amb la cadira a la porta de casa xerrant amb la veïna, el perill que corre Collserola i el seu Parc Natural...i un llarg reguitzell de casos semblants.
I és que la ciutat que ens estan imposant no és de la que jo estic enamorat, ni molt menys. La Barcelona Fashion i del disseny, la Barcelona uniforme, la Barcelona europea, el "Barcelona posa't guapa" o el "Barcelona, la millor botiga del món", em fan fàstic.
Que visquin els tripartits municipals! Que visquin els eco-socialistes! Que visquin els catalanistes republicans! I que visquin també els socialistes!
a la merda!
dilluns, 10 de desembre del 2007
Dissabte antimonàrquic a Girona
Tot just fa una estona he tornat de passar aquests dos darrers dies de pont a Girona, ciutat a la que mai em canso d'anar i perdre'm pel seus carrers i places. La plaça del Vi, el pont de pedra, la Rambla...Galligants, la Catedral, el Call...l'Onyar...cada cop que hi passejo descobreixo racons nous! Després de passar tot el dia fent voltes per la ciutat i descobrint-la més des d'un punt de vista gastronòmic (amb àpats de tota mena, berenars contundents i gots de ratafia enlloc del clàssic cafè que tothom pren...menys jo), al vespre vam aprofitar per visitar el nou Casal Independentista El Forn, que tot s'ha de dir, està molt ben arreglat.
Al vespre teníem les entrades per anar al concert antimonàrquic, així que després de forçar una parada inexistent a Sarrià de Ter del bus que anava a Banyoles i que no havíem d'agafar per a res, vam arribar al Pavelló Municipal del poble. Em sorprèn la grandiosa organització que hi ha al darrere d'aquest concert, es nota que tota l'esquerra independentista de les comarques gironines s'ha abocat amb tot a donar suport als encausats per la crema de retrats reials. Molta gent present, el pavelló està molt ple i es veu a molta gent treballant a les barres i a la seguretat, impressionant! Sana enveja la que tinc en veure això, la de coses que es poden aconseguir amb tanta gent arremangada amb un objectiu comú entre cella i cella (en aquest cas, recollir com a mínim els 2.700 euros que han de pagar cada un dels dos condemnats). Tot em fa pensar que, almenys a Girona, el futur és nostre.
El concert (sense fotos per culpa de la càmera) prou bé, semi-decepció amb els Mesclat, però els donarem un vot de confiança perquè tocaven massa tard, tot just era el seu segon concert de la gira...i la gent estava ja per altres qüestions. Destacable la sortida a l'escenari dels 22 encausats per a rebre el suport del públic congregat, la nova crema d'un retrat reial a l'escenari (amb possible 23è encausat, clar) i l'aparició brutal i contundent d'en JuanRa (excantant dels Kop) per tocar el Zu atrapatu arte dels Kortatu, al final del concert dels Obrint Pas. Quina ràbia desprenen les paraules d'aquest home després de 6 anys engarjolat! Que torni Kop ja!
I res, en acabat a dormir a tocar de l'Estació...matí de Diumenge menjant algo pel centre...i retorn a casa a primera hora de la tarda. Que bé que va sortir de casa de tant en tant!
només hi falta la fotògrafa!!!
Al vespre teníem les entrades per anar al concert antimonàrquic, així que després de forçar una parada inexistent a Sarrià de Ter del bus que anava a Banyoles i que no havíem d'agafar per a res, vam arribar al Pavelló Municipal del poble. Em sorprèn la grandiosa organització que hi ha al darrere d'aquest concert, es nota que tota l'esquerra independentista de les comarques gironines s'ha abocat amb tot a donar suport als encausats per la crema de retrats reials. Molta gent present, el pavelló està molt ple i es veu a molta gent treballant a les barres i a la seguretat, impressionant! Sana enveja la que tinc en veure això, la de coses que es poden aconseguir amb tanta gent arremangada amb un objectiu comú entre cella i cella (en aquest cas, recollir com a mínim els 2.700 euros que han de pagar cada un dels dos condemnats). Tot em fa pensar que, almenys a Girona, el futur és nostre.
El concert (sense fotos per culpa de la càmera) prou bé, semi-decepció amb els Mesclat, però els donarem un vot de confiança perquè tocaven massa tard, tot just era el seu segon concert de la gira...i la gent estava ja per altres qüestions. Destacable la sortida a l'escenari dels 22 encausats per a rebre el suport del públic congregat, la nova crema d'un retrat reial a l'escenari (amb possible 23è encausat, clar) i l'aparició brutal i contundent d'en JuanRa (excantant dels Kop) per tocar el Zu atrapatu arte dels Kortatu, al final del concert dels Obrint Pas. Quina ràbia desprenen les paraules d'aquest home després de 6 anys engarjolat! Que torni Kop ja!
I res, en acabat a dormir a tocar de l'Estació...matí de Diumenge menjant algo pel centre...i retorn a casa a primera hora de la tarda. Que bé que va sortir de casa de tant en tant!
només hi falta la fotògrafa!!!
divendres, 7 de desembre del 2007
cap a Girona!
D'aquí unes hores enfilem camí cap a Girona. Aquestes comarques sempre m'han agradat especialment i sempre que puc m'hi acosto a passar uns dies...per la Garrotxa, l'Empordà o el Ripollès. Avui no marxo a fer muntanya, tot i que alguna passejadeta farem, suposo que ens deixarem portar per l'encant únic dels carrers de Girona, miraré de retrobar-me amb algun que altre conegut que tinc per allí...i al vespre de Dissabte farem cap al concert solidari amb els encausats per cremar fotos del rei, a Sarrià de Ter. La veritat és que tinc ganes de veure els grups que hi toquen, els Mesclat perquè han estat aturats fa molt de temps i perquè el nou disc que presenten és genial, els Banda Bassotti perquè feia molt que no els veia...i a Piera em van agradar, i els Obrint Pas perquè tot i que sempre te'ls acabes trobant tocant a un lloc o altre...aquest any, havent estat fora tot l'estiu, no els he vist gaire i també en tinc ganes.
Tot i això, també he de dir que en condicions normals potser no m'hi arribava, però crec que la causa ho mereix, cal donar suport als 22 joves encausats...i com que no vaig poder estar a la manifestació nacional de principis de Novembre...demà mirarem de ser-hi. Com més penso en les represàlies que s'estan rebent pel simple fet de cremar una fotografia...més m'indigno, tot i que això no fa més que donar-nos la raó tot demostrant com de retrògrada i casposa és aquesta institució que ens domina.
a fer la mà!
dilluns, 3 de desembre del 2007
1-D...em permeteu una crítica?
Ahir vaig estar a la famosa manifestació pel Dret a Decidir. Hi vaig veure molta gent, potser la mani més multitudinària d'ençà que el del bigoti i els seus amics envaïssin l'Iraq. Significatiu trobo que tanta gent s'hi adherís (Maragall inclòs) i entenc que era important com a demostració de força envers el govern de Madrizzzz. Fins aquí tot positiu.
Ara bé, no sé si és que el que a mi m'agrada és buscar sempre el punt negatiu a les coses, o que peco de tenir mania persecutòria a tot el que fa olor a política de partits, però em qüestiono quan, d'una vegada per totes, alguna iniciativa civil amb un nivell mediàtic elevat, deixarà de banda els partits prohibint-los que exhibeixin les seves banderetes, les seves pancartetes i els seus líders amb la mateixa cara de sempre. Perquè cap dels dos centenars d'entitats adherides al manifest va ensenyar el seu emblema i en canvi, els blocs dels partits eren fàcilment diferenciables? És que tot allò que té a veure amb el nostre entorn ha d'estar (i perdoneu-me l'expressió) "contaminat" pels partits polítics de torn i les seves aparicions a televisió amb els posicionaments respectius?
Sé que molt probablement pateixo mal d'ingenuïtat, però necessitava treure-m'ho del pap.
Ara bé, no sé si és que el que a mi m'agrada és buscar sempre el punt negatiu a les coses, o que peco de tenir mania persecutòria a tot el que fa olor a política de partits, però em qüestiono quan, d'una vegada per totes, alguna iniciativa civil amb un nivell mediàtic elevat, deixarà de banda els partits prohibint-los que exhibeixin les seves banderetes, les seves pancartetes i els seus líders amb la mateixa cara de sempre. Perquè cap dels dos centenars d'entitats adherides al manifest va ensenyar el seu emblema i en canvi, els blocs dels partits eren fàcilment diferenciables? És que tot allò que té a veure amb el nostre entorn ha d'estar (i perdoneu-me l'expressió) "contaminat" pels partits polítics de torn i les seves aparicions a televisió amb els posicionaments respectius?
Sé que molt probablement pateixo mal d'ingenuïtat, però necessitava treure-m'ho del pap.
dissabte, 1 de desembre del 2007
1-D: Un pas per la pau
Avui, dia d'accions descentralitzades arreu del territori commemorant el centenari de l'escoltisme, ambientat al voltant de la pau. Serà un simple mural als barris i pobles on hi ha agrupaments, però jo li dono un significat més important...deixar clara la vigència de l'escoltisme con a eina de transformació social importantíssima, educant joves en valors tan importants (i dels que anem tan mancats darrerament) com l'esperit crític, la solidaritat, el respecte per la natura, la implicació social...
Com diu el cartell de més amunt:
"I no ens cansarem de fer-ne. Des dels agrupaments d'Escoltes catalans, l'associació laica de l'escoltisme català. Cada dissabte. Cada excursió. Cada campament. Cada activitat. Sempre educant per fer un món millor. Per potenciar l'esperit crític. Per fomentar l'acció. Per construir la pau. Gauidint. Passant-nos-ho bé.
Com ho farem demà. Amb aquest regal per la pau que els agrupaments d'Escoltes catalans oferim al nostre entorn, celebrant que l'escoltisme compleix 100 anys..."
En fi: cau a cau, un pas per la pau!
(hi trobareu més informació aquí)
dijous, 29 de novembre del 2007
Dubioza Kolektiv: sons desde Bòsnia-Herzegovina
Avui, tot buscant per internet música desconeguda, he topat amb aquest grup procedent de Bòsnia Herzegovina. Ja que de tant en tant penjo posts dedicats a la música...com a mínim que serveixin per a que qui hi entri pugui conèixer noves propostes i nous grups d'allà on calgui...el cas és que no em feu dir com he arribat a topar-me amb aquesta gent, però la qüestió és que ja he aconseguit part de la seva discografia i uns quants vídeos que no estan gens malament (trobo). Això si, "para gustos, los colores" que diuen. Ja em direu què us semblen!
Tan sols heu de cercar a internet pels Dubioza Kolektiv...un altre dia dedicaré un post a la facilitat de difusió que suposa Internet pels grups de música. Us deixo amb un vídeo.
dimarts, 27 de novembre del 2007
la bogeria de la cultura...alemanya?
Ahir, arrel d'una conversa sobre el model de ciutat que ens estan imposant i sobre la manca d'espais lliures, vaig recordar alguns moments viscuts a Berlin a principis de mes.
Estan convertint Barcelona en un simple aparador gegant, on comprar de tot a qualsevol hora i qualsevol dia de l'any. Impossible resulta prendre alguna cosa en segons quins barris a segons quina hora si no vols pagar preus desorbitats, i per descomptat, es persegueixen aquells espais alliberats on és possible prendre qualsevol cosa sense buidar la butxaca del tot. Òbviament, ningú prohibeix explícitament (almenys fins fa poc, però tot indica que ja queda menys per a que passi) un tret cultural tant característic de la cultura mediterrània (europeu jo? mediterrani, coi!) com són les festes al carrer, però les traves legals que ens imposen fan cada cop més complicat utilitzar el carrer com a espai de dinamització social i cultural.
Sorprèn que havent passat tan sols 5 dies a Berlin, tingui la sensació que la gran ciutat de la freda, quadriculada i avorrida alemanya, ens pot donar unes quantes lliçons al respecte.
Una de les nits passades a la pizzeria italiana "La Ritrova", a Kreuzberg, m'ho va demostrar. La bogeria viscuda no tenia límit, un cop acabat el concert acústic dels Che Sudaka, local tancat, clients fora...i unes 80 persones convidades a un bestial sopar + barra lliure per cel·lebrar la visita del combo argentí i colombià (i per unes nits català, amb dos servidors de visita) radicat a Barcelona. Mai a la vida havia vist res similar, la festa durà fins les 4h del matí d'un dilluns en què els aborígens de la ciutat havien d'anar a treballar en poques hores, amb la gent pujada sobre les taules, guitarres, acordió i cajón sonant i un estat d'eufòria col·lectiva impressionant, tot plegat...inaudit!
I que visqui Berlin!
Estan convertint Barcelona en un simple aparador gegant, on comprar de tot a qualsevol hora i qualsevol dia de l'any. Impossible resulta prendre alguna cosa en segons quins barris a segons quina hora si no vols pagar preus desorbitats, i per descomptat, es persegueixen aquells espais alliberats on és possible prendre qualsevol cosa sense buidar la butxaca del tot. Òbviament, ningú prohibeix explícitament (almenys fins fa poc, però tot indica que ja queda menys per a que passi) un tret cultural tant característic de la cultura mediterrània (europeu jo? mediterrani, coi!) com són les festes al carrer, però les traves legals que ens imposen fan cada cop més complicat utilitzar el carrer com a espai de dinamització social i cultural.
Sorprèn que havent passat tan sols 5 dies a Berlin, tingui la sensació que la gran ciutat de la freda, quadriculada i avorrida alemanya, ens pot donar unes quantes lliçons al respecte.
Una de les nits passades a la pizzeria italiana "La Ritrova", a Kreuzberg, m'ho va demostrar. La bogeria viscuda no tenia límit, un cop acabat el concert acústic dels Che Sudaka, local tancat, clients fora...i unes 80 persones convidades a un bestial sopar + barra lliure per cel·lebrar la visita del combo argentí i colombià (i per unes nits català, amb dos servidors de visita) radicat a Barcelona. Mai a la vida havia vist res similar, la festa durà fins les 4h del matí d'un dilluns en què els aborígens de la ciutat havien d'anar a treballar en poques hores, amb la gent pujada sobre les taules, guitarres, acordió i cajón sonant i un estat d'eufòria col·lectiva impressionant, tot plegat...inaudit!
I que visqui Berlin!
l'acústic a "la Ritrova"
diumenge, 25 de novembre del 2007
un despropòsit casual més?
Llegia avui en diverses publicacions que els propietaris de les estacions d'esquí catalanes esperen que la temporada que començarà en unes setmanes trenqui la tendència a la baixa del nombre d'esquiadors de les darreres temporades.
Tot i aquest suposat descens, el que no disminueix sota cap concepte són les ànsies de construïr nous complexos enmig de la muntanya.
Em dol el nou resort de la vall Fosca, que el podríem resumir en 1 estació d'esquí, 1 camp de golf, 1 spa de 2.500 m., 1 zona village amb comerços i restaurants de 5.000 mts., un gran centre de convencions amb capacitat per a 1.000 persones, 2.400 places d'hotel i 900 vivendes, quasi res!
Quina lògica segueixen aquesta mena de projectes? De què serviran aquests serveis enmig de la Vall Fosca? Però per sort podem estar tranquils, aquest projecte tira endavant amb els ecologistes (de debò) al govern catalanista i d'esquerres...estem salvats! Què passaria si hi fossin els terratinents convergents? O bé passaria el mateix?
El més deplorable de la qüestió és que l'arrel del problema és la mateixa que al pla Castells, al barri de les Corts de Barcelona, la mateixa que al projecte de Muntanyans-2, a Torredembarra, la mateixa que al projecte del 4t cinturó i la Ronda del Vallès o la mateixa que a l'eix Vic-Olot.
En fi, tot plegat semblaria un despropòsit casual si no fos perquè algú s'està omplint les butxaques a costa de carregar-se pam a pam el territori...
Tot i aquest suposat descens, el que no disminueix sota cap concepte són les ànsies de construïr nous complexos enmig de la muntanya.
Em dol el nou resort de la vall Fosca, que el podríem resumir en 1 estació d'esquí, 1 camp de golf, 1 spa de 2.500 m., 1 zona village amb comerços i restaurants de 5.000 mts., un gran centre de convencions amb capacitat per a 1.000 persones, 2.400 places d'hotel i 900 vivendes, quasi res!
Quina lògica segueixen aquesta mena de projectes? De què serviran aquests serveis enmig de la Vall Fosca? Però per sort podem estar tranquils, aquest projecte tira endavant amb els ecologistes (de debò) al govern catalanista i d'esquerres...estem salvats! Què passaria si hi fossin els terratinents convergents? O bé passaria el mateix?
El més deplorable de la qüestió és que l'arrel del problema és la mateixa que al pla Castells, al barri de les Corts de Barcelona, la mateixa que al projecte de Muntanyans-2, a Torredembarra, la mateixa que al projecte del 4t cinturó i la Ronda del Vallès o la mateixa que a l'eix Vic-Olot.
En fi, tot plegat semblaria un despropòsit casual si no fos perquè algú s'està omplint les butxaques a costa de carregar-se pam a pam el territori...
dimecres, 21 de novembre del 2007
l'eterna angoixa dels relleus i els nous horitzons
Porto uns dies satisfet, content de veure que el projecte pel qual tant havia lluitat i en el que tants esforços vaig abocar, té continuitat en forma de 3 persones que volen assumir-ne el lideratge. Feia vora 1 any que estava envaït per l'angoixa de no saber què seria de la criatura que tanta gent durant 10 anys d'existència havia fet créixer. Frases com "ja ho estic deixant", "jo ja no sóc..." o "en un parell de mesos plego si no canvia..." les havia repetit i pensat massa cops, però la convicció en el projecte m'impedia fer el pas definitiu deixant la qüestió purament "en calces".
Però la meva addicció a associar-me i generar projectes varis, em portava a emmerdar-me en més coses a mitges, projectes que m'interessaven i en els que fa anys que crec fermament però en els que no podia participar plenament perquè per desgràcia els dies de 48h encara no s'han inventat (temps al temps...). I així he passat un temps, anclat en projectes en els que ja portava massa anys i sense opció per obrir segons quines noves mires.
I heus ací que la meva satisfacció de la que parlava al principi es deu al fet que per fi puc encaminar-me cap a nous horitzons amb la tranquil·litat que al barri algú continuarà generant xarxa i alternatives, algú continuarà sortint-se de la línia marcada, arrambant espatlles amb el del costat i treballant, vingui d'on vingui l'altre, per a millorar l'entorn immediat en què vivim, que no és Barcelona per molts que alguns ens en facin broma, és Les Corts.
I és que ja estem en ple procés de relleu i a la vegada, estic engrescadíssim amb altres nous objectius, en una altra associació (la de tota la vida des que tenia 11 anys) treballant per a donar suport a 10 agrupaments que arreu del territori del Barcelonès treballen dia a dia, arrambant espatlles amb el del costat i treballant, vingui d'on vingui l'altre, per a millorar l'entorn immediat en què viuen.
I és que tot acaba sent el mateix es miri com es miri!
Però la meva addicció a associar-me i generar projectes varis, em portava a emmerdar-me en més coses a mitges, projectes que m'interessaven i en els que fa anys que crec fermament però en els que no podia participar plenament perquè per desgràcia els dies de 48h encara no s'han inventat (temps al temps...). I així he passat un temps, anclat en projectes en els que ja portava massa anys i sense opció per obrir segons quines noves mires.
I heus ací que la meva satisfacció de la que parlava al principi es deu al fet que per fi puc encaminar-me cap a nous horitzons amb la tranquil·litat que al barri algú continuarà generant xarxa i alternatives, algú continuarà sortint-se de la línia marcada, arrambant espatlles amb el del costat i treballant, vingui d'on vingui l'altre, per a millorar l'entorn immediat en què vivim, que no és Barcelona per molts que alguns ens en facin broma, és Les Corts.
I és que ja estem en ple procés de relleu i a la vegada, estic engrescadíssim amb altres nous objectius, en una altra associació (la de tota la vida des que tenia 11 anys) treballant per a donar suport a 10 agrupaments que arreu del territori del Barcelonès treballen dia a dia, arrambant espatlles amb el del costat i treballant, vingui d'on vingui l'altre, per a millorar l'entorn immediat en què viuen.
I és que tot acaba sent el mateix es miri com es miri!
dimarts, 20 de novembre del 2007
els rojos italians...
Des que els vaig veure a Piera per primer cop en molt temps, que he recuperat la discografia de la Banda Bassotti, feia un temps que els havia deixat de banda, i mira que m'he tirat molt temps escoltant els seus himnes i mirant de seguir-los als concerts que feien a prop (toquen més aquí als Països Catalans que a Itàlia), però el directe compacte i contundent que vaig veure al Castanyada Rock em va retornar les ganes d'escoltar un a un tots els seus discos, amb una alta càrrega política i social.I no és casual que parli d'ells en una data com la d'avui, i és que els italians han estat els últims a qui els ha tocat el rebre: el PP i la seva continuació, l'AVT, els tenen en el punt de mira, el punt de mira de la negació de la llibertat d'expressió i la prohibició. Els acusen de donar suport a ETA i per tant, demanen que els Ajuntaments no els permetin actuar als seus termes municipals. Aquí podem aplicar la dita "Ladran, luego cabalgamos" per resumir que, mentre qui es queixi sigui l'extrema dreta rància, casposa i espanyola, vol dir que anem pel bon camí.
Us deixo amb un vídeo i una cançó per a que els conegueu si és que no els coneixeu ja.
|
dilluns, 19 de novembre del 2007
32 anys de mentides
Demà fa 32 anys que el dictador va morir a Madrid, deixant rere seu morts, prohibicions, repressió i exiliats. Des de l'any 1975 ens han muntat una teòrica transició envers la democràcia espanyola, ens han fet creure que els feixistes ja no són al poder deixant-nos votar cada 4 anys i amb la vigència d'una Constitució que té 29 anys però no es retoca.Tot i així, sorprèn comprovar detallets com el següent: resulta que a 15 minuts de casa, al límit de Pedralbes i Sarrià, hi ha una residència d'estudiants anomenada "Muñoz Grandes", que tal com denunciava la Directa fa unes setmanes, era un militar falangista espanyol combatent a la Guerra del Marroc, la Guerra Civil i la 2a Guerra Mundial, combatent al front rus com a membre de la División Azul. A tall d'anècdota, estava involucrat en un suposat pla secret de Hitler per a enderrocar Franco i col·locar en el seu lloc algú més dur i més propens a les seves teories: el mateix Muñoz Grandes.
Aquest és un petit indicador de la situació que vivim, i és que cada cop resulta més difícil creure's l'anomenada transició quan es minimitzen assassinats a mans de l'extrema dreta, es jutgen a l'Audiència Nacional les cremades de fotos monàrquiques, es nega constantment una possible modificació de la carta magna espanyola, s'aprova una llei de memòria històrica que no és capaç de condemnar el règim feixista i assassí ni revocar cap dels judicis que aquest va fer i per acabar-ho d'adobar, el cap d'estat el va col·locar el mateix dictador (veure foto).
tot plegat ben lamentable, i encara hi ha gent que se'ls creu!
diumenge, 18 de novembre del 2007
crònica dels calfreds inevitables...
Ja fa 2 mesos que vaig creuar l'oceà Atlàntic tornant de l'Argentina. A voltes m'envaeix la nostàlgia del meravellós mes passat allà, de la gent que vaig conèixer, dels llocs que vaig descobrir i com no, de les sensacions que una a una, vaig viure durant 30 dies.
En aquests moments, em dedico a revisar fotos, escrits i mails que vaig escriure al llarg d'aquells dies i avui, llegint el que vaig escriure el primer dijous que vaig participar a la marxa he recordat un dels primers vídeos que vaig veure, i sobretot escoltar, de la Hebe de Bonafini.
El vídeo recull vora d'un minut i mig de la intervenció de la líder de les Madres en una videoconferència que es va fer entre el Fòrum de Davos i el Fòrum Social de Portoalegre en la que hi participava l'argentina i el multimilionari George Soros. Anys després continuo escoltant el vídeo i la sensació de ràbia, i la pell de gallina apareixen igual que el primer dia.
Traieu les vostres pròpies conclusions...i compartiu-les amb tothom si us ve de gust!
En aquests moments, em dedico a revisar fotos, escrits i mails que vaig escriure al llarg d'aquells dies i avui, llegint el que vaig escriure el primer dijous que vaig participar a la marxa he recordat un dels primers vídeos que vaig veure, i sobretot escoltar, de la Hebe de Bonafini.
El vídeo recull vora d'un minut i mig de la intervenció de la líder de les Madres en una videoconferència que es va fer entre el Fòrum de Davos i el Fòrum Social de Portoalegre en la que hi participava l'argentina i el multimilionari George Soros. Anys després continuo escoltant el vídeo i la sensació de ràbia, i la pell de gallina apareixen igual que el primer dia.
Traieu les vostres pròpies conclusions...i compartiu-les amb tothom si us ve de gust!
dijous, 15 de novembre del 2007
Crònica d'una sorpresa constant...
Diumenge al migdia mentre esperàvem el dinar a Setcases, em va caure a les mans l'exemplar del dia de La Vanguardia, que duia en portada el famós enfrontament entre el Rei Joan Carles i Hugo Chávez.Sorprèn veure el tractament que en fan els mitjans de comunicació, deixant Hugo Chávez a l'alçada del betum i passant de puntetes per la lamentable actitud del monarca. Sorprèn d'entrada per la legitimitat que pugui tenir un o altre: un escollit pel poble en diversos sufragis...i l'altre imposat ja fa 32 anys pel dictador moribund. Estem d'acord que el president veneçolà té alguns punts obscurs (per dir-ho d'alguna manera), però sorprèn que se'l tracti així quan a Veneçuela treballa com treballa pels més desfavorits (amb el suport dels metges cubans, aportats pel monstruós Fidel Castro).
L'altre dia llegia al bloc d'en Ricard d'Olot que en Chávez ha arribat a un acord amb el govern de Londres per subministrar petroli més econòmic a la flota d'autobusos per facilitar l'accés a la mateixa dels aturats i les famílies de renda baixa a través de descomptes als bitllets. A més, sembla ser que el 2006 va arribar a un acord similar a Nova York per a subministrar petroli a les llars dels més desfavorits amb un 40% de descompte.
Sorprenent actitud la que adopten els mitjans silenciant aquestes mesures i desqualificant el personatge diàriament. De quin cantó estan? A quina mena d'interessos responen?
dimarts, 13 de novembre del 2007
i altre cop la impunitat...
Altre cop ha tornat a passar, Madrid ha estat l'escenari. Un jove de 16 anys mort a mans de la ignorància feixistoide (i sembla ser que militar). Com en Guillem Agulló, com en Roger de Gràcia i com tants altres, de morts i de ferits. La majoria ni surten als mitjans, aquells que plantegen l'assassinat d'ahir com el fruït d'una baralla entre vàndols extremistes. I els partits que menystenen el succés. I Batasuna continua il·legalitzada i amb la seva cúpula a la presó. I 21 joves aniran a declarar a l'Audiència Nacional per cremar simples papers. I l'assassí d'en Guillem Agulló es presenta a les eleccions del seu poble, 12 anys després de l'assassinat, com a cap de llista d'un partit ultradretà. I el fantasma feixista cada cop va creixent impunement. Què ens queda?
dilluns, 12 de novembre del 2007
altre cop fora de casa!
Aquest cap de setmana he tornat al Ripollès, tot just quinze dies després de la meva darrera visita. La veritat és que m'encanta la zona, qui sap si en algun moment de la meva existència acabaré fent-hi cap de manera definitiva...com dèiem aquest cap de setmana, les escoles rurals han d'estar prou bé!
Després d'un Dissabte en què vam passar per Vic (a fer el vermut), Torelló (a dinar) i Ripoll (a passar la tarda, el vespre i la nit entre farts de riure), el Diumenge vam pujar fins a Ulldeter per mirar de caminar una mica per baixar el menjar engolit el dia anterior. El Bastiments (2883m.) va ser el cim escollit, així que cap a les 9 del matí començàvem a caminar cap al coll de la Marrana tots 4, protegits del fred i del fort vent que bufava. Un cop al coll patim un parell d'intents de divisió interna, dos petits cops d'estat en forma de plantada per no pujar dalt del cim. Els superem i finalment, arribem tots 4 dalt del cim, contemplem les vistes, fem les fotos pertinents...i cap avall, on altre cop al Coll decidim menjar el bull, el fuet i el pa comprats el dia anterior entre Vic i Ripoll. Increíble el silenci i la tranquil·litat que es respira allà dalt...únics!
Finalment, a quarts de 2 arribem al cotxe i baixem a dinar a Setcases, a un restaurant que ja coneixia d'anteriors escapades per la zona i que va camí de convertir-se en cita ineludible, et posen ratafia Russet amb el postre i de regal!... després d'esperar prop d'una horeta...tornem a posar-nos les botes de menjar.
Cap a quarts de 6 decidim anar tirant cap a Barcelona, preveient una parada a mig camí per prendre algo, però només sortir de l'aparcament de Setcases, notem alguna cosa estranya al cotxe...aturem la marxa...baixem...i pam, roda punxada! Mitja hora intentant desmuntar l'estranya roda...no ho aconseguim...truquem al servei d'assistència...i després de mitja horeta d'espera, a les fosques i congelats, jugant a cartes enmig de la carretera de Setcases...ens arreglen el cotxe (amb sessió de formació inclosa) i cap avall que fa baixada!
En definitiva, un bon cap de setmana passat entre amics d'aquells amb qui en algun moment hi havia perdut una mica el contacte...però que m'alegro d'haver-lo recuperat!
el vermut de Vic...
la nit a Ripoll...
dalt del Bastiments...
Després d'un Dissabte en què vam passar per Vic (a fer el vermut), Torelló (a dinar) i Ripoll (a passar la tarda, el vespre i la nit entre farts de riure), el Diumenge vam pujar fins a Ulldeter per mirar de caminar una mica per baixar el menjar engolit el dia anterior. El Bastiments (2883m.) va ser el cim escollit, així que cap a les 9 del matí començàvem a caminar cap al coll de la Marrana tots 4, protegits del fred i del fort vent que bufava. Un cop al coll patim un parell d'intents de divisió interna, dos petits cops d'estat en forma de plantada per no pujar dalt del cim. Els superem i finalment, arribem tots 4 dalt del cim, contemplem les vistes, fem les fotos pertinents...i cap avall, on altre cop al Coll decidim menjar el bull, el fuet i el pa comprats el dia anterior entre Vic i Ripoll. Increíble el silenci i la tranquil·litat que es respira allà dalt...únics!
Finalment, a quarts de 2 arribem al cotxe i baixem a dinar a Setcases, a un restaurant que ja coneixia d'anteriors escapades per la zona i que va camí de convertir-se en cita ineludible, et posen ratafia Russet amb el postre i de regal!... després d'esperar prop d'una horeta...tornem a posar-nos les botes de menjar.
Cap a quarts de 6 decidim anar tirant cap a Barcelona, preveient una parada a mig camí per prendre algo, però només sortir de l'aparcament de Setcases, notem alguna cosa estranya al cotxe...aturem la marxa...baixem...i pam, roda punxada! Mitja hora intentant desmuntar l'estranya roda...no ho aconseguim...truquem al servei d'assistència...i després de mitja horeta d'espera, a les fosques i congelats, jugant a cartes enmig de la carretera de Setcases...ens arreglen el cotxe (amb sessió de formació inclosa) i cap avall que fa baixada!
En definitiva, un bon cap de setmana passat entre amics d'aquells amb qui en algun moment hi havia perdut una mica el contacte...però que m'alegro d'haver-lo recuperat!
el vermut de Vic...
la nit a Ripoll...
dalt del Bastiments...
...i l'espera de la grua.
dijous, 8 de novembre del 2007
El Berlin antifeixista
Tot just fa una setmana, sobre aquestes hores, estava aterrant per primer cop a terres alemanyes. Em disposava a passar una setmana a Berlin, ciutat que feia anys que tenia ganes de visitar per les bones referències que m'havien passat.Es tractava d'aprofitar el pont de Tots Sants (amb un extra de dos dies demanats a la feina...) per conèixer al màxim la ciutat i la seva gent. A més hi havia un parell d'al·licients extres, hi havia gent d'allà que m'havia contactat per fer la distribució del disc EsperanSaharaui allà i a més, els amics de Che Sudaka tot just hi passaven 3 dies de la seva llarga gira i m'havien convidat a viure'ls amb ells.
El cas és que una de les primeres coses que vaig fer va ser contactar amb en Hölger, del col·lectiu musical Lucha Amada, que té la botiga Fusion en ple barri de Kreuzberg, el barri més combatiu de la ciutat. Així, en una tarda freda i plujosa vam anar a parar al local de la botiga, compartit amb l'organització antifeixista més important d'Alemanya: Antifaschistische Aktion. Després de deixar-li unes quantes còpies, amb l'ajut d'en Hölger, ens vam endinsar en la investigació de qui eren i què feien aquests nuclis repartits pel país.
L'organització, nascuda els anys 20 per plantar cara a l'auge del partit nazi, en una època en que començaven a succeïr-se agressions diverses a mans de militants de l'NSDAP. Així, una part de l'SPD (el gran partit socialista d'Europa) i el KPD (un dels partits comunistes més importants del continent), van unir esforços per plantar cara als nazis, que poc a poc anaven fent-se forts. El logo actual (a la capçalera del post) amb una bandera roja i una negra, respon a la unitat d'acció dels sectors més autònoms i els comunistes. Quan es va crear, el logo estava format per un parell de banderes roges, simbolitzant l'unitat entre socialistes i comunistes.
La història va acabar com va acabar, però una de les coses que més m'ha sorprès del viatge ha estat el tractament que es fa a Alemanya d'aquesta transició (que en res s'assembla a d'ací). Un monument bestial d'homenatge a les víctimes jueves a Europa, discursos del canciller demanant perdó periòdicament...i moltíssima consciència entre la ciutadania al respecte. Jo ja ho havia viscut fa 3 estius, quan per casualitat en plenes festes de Gràcia vaig conèixer en Max, un alemany d'Stuttgart militant de l'SPD que es posava com una moto quan algú el vinculava (ni que fos de broma) amb els nazis.
Aquests dies ho he tornat a comprovar, fins al punt que els alemanys han erradicat segons quines paraules del seu vocabulari...deportació o eutanàsia són termes que ningú utilitza, com si fos un intent d'anar més enllà en l'esforç per passar pàgina. I no només això, a banda de milers de col·lectius locals que continuen fent molta feina a cada poble i cada ciutat, l'Antifaschistische Aktion continua més viva que mai, amb nuclis autònoms arreu d'Alemanya i amb vinculacions amb assemblees antifeixistes d'arreu d'Europa.
L'objectiu: evitar que a Europa rebroti el fantasma del feixisme, que no està tan lluny com a tots ens sembla.
dimecres, 7 de novembre del 2007
tornat de Berlín...
Fa una estona que he arribat a casa després de 6 dies a Berlin...el cansament m'impedeix fer una crònica extensa, però si resumir en poques paraules aquests dies. Dies d'excessos de tot tipus menys del de sempre, de descobriments, de nous amics (sobretot en Hölger, de Lucha Amada), de seguir extenent el projecte del disc pel Sàhara, de repassar la història contemporània amb el mur i de música...molta música, de nous grups coneguts però també bàsicament dels Che Sudaka, que ens han convidat a afegir-nos al seu dia a dia en plena gira.
Me'n vaig a dormir amb unes fotos i una recomanació claríssima...si aneu a Berlin no deixeu d'anar a les pizzeries Il Ritrovo i I Due Forni, són sublims i tenen les parets plenes de dedicatòries personalitzades de centenars de grups d'arreu del món que han passat per la ciutat a tocar! Tampoc us perdeu la botiga Fusion, que també serveix de seu de l'organització antifeixista més important d'Alemanya (de la que properament faré un post) Antifaschistische Aktion.
El punt de referència per excel·lència de la ciutat de Berlin, a Alexanderplatz
Me'n vaig a dormir amb unes fotos i una recomanació claríssima...si aneu a Berlin no deixeu d'anar a les pizzeries Il Ritrovo i I Due Forni, són sublims i tenen les parets plenes de dedicatòries personalitzades de centenars de grups d'arreu del món que han passat per la ciutat a tocar! Tampoc us perdeu la botiga Fusion, que també serveix de seu de l'organització antifeixista més important d'Alemanya (de la que properament faré un post) Antifaschistische Aktion.
El punt de referència per excel·lència de la ciutat de Berlin, a Alexanderplatz
Demà penjo alguna cosa més extensa...
Bona nit!
Bona nit!
dimecres, 31 d’octubre del 2007
Crema Catalana
Ja és aquí, els Mesclat estan a punt de parir la seva nova criatura, que durà per nom "Cròniques Colonials". De moment, han fet públic el videoclip del single del disc..."Crema Catalana" on donen el seu punt de vista sobre la crema de fotos i símbols reials...i que podeu veure i escoltar aquí.
Ja hi ha ganes de tornar a veure'ls en acció!
i ja que hi som...per allò de fer l'espera més curta...me'n vaig 6 dies a Berlín. Així que això possiblement estigui aturat fins Dimarts vinent...a no ser que m'agafi un rampell productiu i busqui un ciber alemany...
no feu molt mal...i comporteu-vos!
Salut
dilluns, 29 d’octubre del 2007
unes hores amb Hebe de Bonafini...
.jpg)
Un dels motius que em van impulsar a creuar l'Atlàntic i arribar-me a Buenos Aires era el moviment de les Madres de Plaza de Mayo, des de fa uns quants anys que seguia el que anaven fent a través d'internet o aprofitant alguna de les aparicions puntuals a prop de casa. El cas és que em vaig plantar a la Capital Federal amb un objectiu ben clar: anar a veure les madres a la plaça un Dijous...i fer les voltes a la plaça amb elles.La marxa comença cada Dijous a les 15h, impertorbablement des de fa més de 30 anys. Jo m'hi vaig arribar amb bastant de marge, per allò de veure què passa a la plaça abans de la marxa.
El desplegament de l'organització era bastant important...un parell de petites furgones amb tot el material que venien a la paradeta (samarretes, calendaris, llibres, revistes, discos...de tot)...i unes quantes madres amb el característic mocador blanc al cap allà venent el material i atenent a qualsevol curiós que, com jo, tingués ganes d'intercanviar impressions.
Quan quedaven uns 5 minuts per l'hora va aparèixer Hebe de Bonafini...líder de l'organització i dona a la qual admiro profundament. Diria que mai havia sentit alguna cosa similar...després que despleguessin la pancarta (veure foto), vaig tirar unes quantes fotos i ràpidament ens vam sumar amb el Markos a voltar la plaça, en silenci, caminant lentament...sentia que estava assistint a quelcom amb grans dosis d'història i rebel·lia. Impressiona molt veure autèntiques àvies que Dijous rere Dijous van fins la plaza de Mayo simplement pel fet de voltar i continuar clamant per l'aparició dels seus fills desapareguts durant la dictadura militar argentina (de la qual en parlaré properament) i la distribució de la riquesa.
Disfruteu del vídeo del discurs que, com cada dia després de la marxa, fa la Hebe de Bonafini megàfon en mà. Disfruteu de totes i cada una de les paraules, potents i contundents com si de projectils estiguéssim parlant.
la marxa a punt de començar...diumenge, 28 d’octubre del 2007
cap de setmana d'enyorança...i satisfacció!!
Tot just fa un parell d'hores que he tornat a casa, ahir al vespre, després que el Consell de Vegueries ocupés tot el matí i d'un entranyable dinar entre amics (que caldrà repetir aviat), vaig córrer a casa a fer-me la motxilla per marxar (si la RENFE no ho impedia) cap a Ribes de Freser, on els Raiers de l'agrupament estaven de sortida.
La meva funció a la sortida, evidentment era ben diferent al paper que m'ha tocat jugar els darrers anys...la unitat ja està configurada amb 3 caps al capdavant...i jo no sóc cap d'aquests. Així que durant la nit de Dissabte i tot Diumenge (excursió al Taga inclosa), em tocava experimentar amb un nou rol.
Ara mateix m'adono que m'he passat el cap de setmana disfrutant de la unitat actual (les 3 generacions que van configurar fa 3 anys la meva primera unitat de Llops) però submergit en un mar de records...des dels primers campaments d'Estiu de l'any 2002 amb els Raiers...de l'inici de curs 02-03 com a cap dels Raiers...dels Llops...dels Pioners i de molts petits moments, aquells que et queden impertorbablement gravats a la memòria.
Diguem-ne que sempre, quan pensava en el llunyà moment de deixar de portar unitat, estava convençut que em suposaria un gran buit interior, i avui, després d'aquest cap de setmana, ho puc confirmar, tot i que tornar a poder arribar de l'excursió amb la cara vermella per la calefacció del tren, les cames trinxades de la caminada i una gana tremenda, però amb la satisfacció màxima pel cap de setmana viscut i els reptes assolits, de ben segur que contribuïran a omplir mínimament la qüestió.
De camí al Taga, poc després d'haver sortit de Ribes de Freser...
Els raiers dalt del cim del Taga (2011 m.)
La meva funció a la sortida, evidentment era ben diferent al paper que m'ha tocat jugar els darrers anys...la unitat ja està configurada amb 3 caps al capdavant...i jo no sóc cap d'aquests. Així que durant la nit de Dissabte i tot Diumenge (excursió al Taga inclosa), em tocava experimentar amb un nou rol.
Ara mateix m'adono que m'he passat el cap de setmana disfrutant de la unitat actual (les 3 generacions que van configurar fa 3 anys la meva primera unitat de Llops) però submergit en un mar de records...des dels primers campaments d'Estiu de l'any 2002 amb els Raiers...de l'inici de curs 02-03 com a cap dels Raiers...dels Llops...dels Pioners i de molts petits moments, aquells que et queden impertorbablement gravats a la memòria.
Diguem-ne que sempre, quan pensava en el llunyà moment de deixar de portar unitat, estava convençut que em suposaria un gran buit interior, i avui, després d'aquest cap de setmana, ho puc confirmar, tot i que tornar a poder arribar de l'excursió amb la cara vermella per la calefacció del tren, les cames trinxades de la caminada i una gana tremenda, però amb la satisfacció màxima pel cap de setmana viscut i els reptes assolits, de ben segur que contribuïran a omplir mínimament la qüestió.
De camí al Taga, poc després d'haver sortit de Ribes de Freser...
Els raiers dalt del cim del Taga (2011 m.)dijous, 25 d’octubre del 2007
música balcànica als EUA...
A mig camí entre una fanfare típica romanesa, els The Clash, un circ gitano i un espectacle teatral, hi trobem els Gogol Bordello. Ells diuen que fan gypsy-punk,tot barrejant tots dos estils, però el cert és que crec que a qui li agradi mínimament la música balcànica en general, li agradarà aquesta banda de músics majoritàriament provinents de l'Europa de l'est, però residents tots als Estats Units.
Fa cosa d'una mica més d'un any, no sé ben bé com vaig descobrir aquest grup...aprofitant els avantatges que ens ofereixen les noves tecnologies i internet vaig aconseguir bastanta discografia seva i la veritat, me'n vaig aficionar bastant. El fet és que sonen bastant diferent a tot el què acostumo a fer sonar...i francament, l'acordió, el violí i les guitarres puntejades amb què basen las seva música...valen molt la pena!
A destacar la llarguíssima gira que estan fent en aquests moments arreu del món i que s'aturarà a Barcelona, a la Sala Apolo el 18 de Novembre (Diumenge). Mirarem de passar-nos-hi...l'espectacle que monten, amb aquesta estètica mig pirata mig malabarista ha de valer la pena segur!
Al final resultarà que els ianquis no són tan dolents com diuen... ;)
Us en deixo una mostra a veure què us sembla...ja em direu el què!
(Jo estava convençut que no eren gaire coneguts...però a la vista del video aquest...estava molt equivocat!)
Fa cosa d'una mica més d'un any, no sé ben bé com vaig descobrir aquest grup...aprofitant els avantatges que ens ofereixen les noves tecnologies i internet vaig aconseguir bastanta discografia seva i la veritat, me'n vaig aficionar bastant. El fet és que sonen bastant diferent a tot el què acostumo a fer sonar...i francament, l'acordió, el violí i les guitarres puntejades amb què basen las seva música...valen molt la pena!
A destacar la llarguíssima gira que estan fent en aquests moments arreu del món i que s'aturarà a Barcelona, a la Sala Apolo el 18 de Novembre (Diumenge). Mirarem de passar-nos-hi...l'espectacle que monten, amb aquesta estètica mig pirata mig malabarista ha de valer la pena segur!
Al final resultarà que els ianquis no són tan dolents com diuen... ;)
Us en deixo una mostra a veure què us sembla...ja em direu el què!
(Jo estava convençut que no eren gaire coneguts...però a la vista del video aquest...estava molt equivocat!)
La Repúbli-k fa 5 anys!
Darrerament, al barri es van succeïnt les festes d'aniversari d'entitats...jo vaig començar a prendre'n consciència quan cosa de 4 anys ens vam plantejar el 10è aniversari de l'Agrupament. A partir d'aquí, els Diables de les Corts també van cel·lebrar els 10 anys...la JERC en va cel·lebrar 15 (si no m'equivoco)...l'Esplai Natzaret diria que també va fer festeta commemorativa d'aniversari i aquest any toca el torn d'una de les entitats més en forma del barri...els de La Repúbli-k de l'Avern commemoren aquest any (de fet, avui mateix) que en fa 5 van decidir posar-se d'acord per muntar un grup de percussió. A més, l'any passat el Casal de Joves (que no seria una entitat però si que és un ens partícep i actiu a l'entramat associatiu del barri) va cel·lebrar els 20 anys i d'entrada aquest any la Plataforma fa 10 anys (veurem si es cel·lebren "por todo lo alto" o què).
La cel·lebració del 5è Aniversari de La Repúbli-k tindrà lloc aquest Dissabte a la tarda i a la nit pels carrers del casc antic de les Corts, cercavila, correfoc i concerts (entre d'altres) ompliran el temps. A poc que pogueu...us animo a passar-vos-hi i a substituïr-m'hi, jo no hi seré perquè marxo d'excursió amb l'Agrupament...(algú haurà de muntar això d'aquí a 10 anys!!) ;)
Des d'aquí aprofito, avui que precisament fa exactament 5 anys que va ser fundada, per felicitar aquesta gent i encoratjar-los per a continuar donant guerra per allà on vagin.
Ens veiem als carrers!
dimarts, 23 d’octubre del 2007
una de racistes...els del carrer i els legisladors.
Aquest matí, passant per davant dels dos exemplars d'El Periódico que cada dia hi ha sobre el taulell de l'entrada de l'escola, una barreja d'incredulitat, sorpresa i ràbia m'ha envaït quan, a la part superior de la portada he llegit el següent titular: "Detingut un noi que va pegar a una menor per ser equatoriana" i que fa referència a aquesta notícia.
El cas és que m'he apropat al diari i fullejant he llegit de què es tractava.
Deixant de banda la indignació que m'ha provocat, a l'arribar a casa he comprovat que l'agressor tornava a estar en llibertat a l'espera de judici, i tot plegat m'ha portat a comparar aquest cas amb els de la crema de retrats del rei (per posar-ne un a l'atzar).
Vagi per davant que no em posaré a clamar al cel per la diferència de tracte...pel fet que uns estan anant a l'Audiència Nacional a Madrid i l'altre no...i per tot el tractament mediàtic que es dóna a un i altre cas, no faré això.
Simplement em limitaré a apuntar el que diu el Codi Penal al respecte:
Un cas d'injúries al rei en exercici de les seves funcions (art,490), comporten presó de 6 mesos a 2 anys si és greu (ben ambigu el tema...) i multa de 6 a 12 mesos si no ho és. Si sortim d'aquests supòsits, comporta multa de 4 a 20 mesos.
En canvi, (art. 147)un cas de "lesions sense tractament mèdic", va de 3 a 6 mesos de presó, o bé en un cas "amb tractament mèdic o psicològic), la pena és de 6 mesos a 3 anys de presó.
Crec que el tema parla per si sol...quina mena de codi penal és aquest?
El cas és que m'he apropat al diari i fullejant he llegit de què es tractava.
Deixant de banda la indignació que m'ha provocat, a l'arribar a casa he comprovat que l'agressor tornava a estar en llibertat a l'espera de judici, i tot plegat m'ha portat a comparar aquest cas amb els de la crema de retrats del rei (per posar-ne un a l'atzar).
Vagi per davant que no em posaré a clamar al cel per la diferència de tracte...pel fet que uns estan anant a l'Audiència Nacional a Madrid i l'altre no...i per tot el tractament mediàtic que es dóna a un i altre cas, no faré això.
Simplement em limitaré a apuntar el que diu el Codi Penal al respecte:
Un cas d'injúries al rei en exercici de les seves funcions (art,490), comporten presó de 6 mesos a 2 anys si és greu (ben ambigu el tema...) i multa de 6 a 12 mesos si no ho és. Si sortim d'aquests supòsits, comporta multa de 4 a 20 mesos.
En canvi, (art. 147)un cas de "lesions sense tractament mèdic", va de 3 a 6 mesos de presó, o bé en un cas "amb tractament mèdic o psicològic), la pena és de 6 mesos a 3 anys de presó.
Crec que el tema parla per si sol...quina mena de codi penal és aquest?
diumenge, 21 d’octubre del 2007
Aturem la demanda! Can Vies és del barri!
Ahir vam tornar a sortir al carrer, al barri del costat, per defensar un espai més que necessari a la nostra ciutat, el Centre Social Okupat i Autogestionat Can Vies.
Resulta que TMB ha interposat una demanda contra el centre, per a convocar el judici i després, amb la sentència clara ja t'entrada...procedir al desallotjament que servirà per ampliar l'estació de Mercat Nou, ampliació emmarcada dins de tot el pla urbanístic tramat amb l'Ajuntament de Barcelona per reurbanitzar tota la zona (AVE, Calaix de les vies...).
La qüestió és que en aquesta ocasió, un sector bastant ampli de l'entramat associatiu del barri ha sortit en defensa del projecte...i unes quantes entitats han demanat l'aturada de la demanda. El cas és que el judici ja s'ha convocat un parell de cops...i un parell de cops que s'ha suspès, però calia tornar a sortir al carrer per a deixar ben clar a aquells qui governen què en pensem de les seves polítiques d'habitatge, de les de cultura i de les socials.
A Can Vies l'Ajuntament no hi intervé per res, les decisions es prenen de forma assembleària, s'autogestiona a partir de les pròpies activitats que genera...i implica un munt de gent que hi connecta per totes aquestes raons. I això als polítics d'avui els incomoda. Que els ciutadans s'autoorganitzin i impulsin iniciatives que a més, comptin amb molt suport popular...els fa patir.
I ahir es tractava d'això, es tractava de sumar-se als membres de l'assemblea del centre social...als membres de totes les entitats que hi han donat suport a nivell judicial (Colla Bastonera, Assemblea de Joves, La Burxa...entre d'altres) i com a ciutadans defensar un model determinat de fer política social...cultural...d'habitatge...de fer política en majúscules i en tota l'extensió de la paraula.
Hi vaig trobar a faltar gent, sempre he pensat que si tota la gent que hi passa de festa, a alguna xerrada o a qualsevol activitat anés a la manifestació...el miler de persones d'ahir es veuria multiplicat de manera espectacular, però s'ha de dir que va ser una manifestació molt treballada...festiva...alegre...i combativa. Ho va tenir tot...i aquí us en deixo algunes mostres!
L'inici de la mani amb actuació de la Colla Bastonera de Sants
La capçalera de la marxa
Pintada a un solar de la carretera de Sants
Resulta que TMB ha interposat una demanda contra el centre, per a convocar el judici i després, amb la sentència clara ja t'entrada...procedir al desallotjament que servirà per ampliar l'estació de Mercat Nou, ampliació emmarcada dins de tot el pla urbanístic tramat amb l'Ajuntament de Barcelona per reurbanitzar tota la zona (AVE, Calaix de les vies...).
La qüestió és que en aquesta ocasió, un sector bastant ampli de l'entramat associatiu del barri ha sortit en defensa del projecte...i unes quantes entitats han demanat l'aturada de la demanda. El cas és que el judici ja s'ha convocat un parell de cops...i un parell de cops que s'ha suspès, però calia tornar a sortir al carrer per a deixar ben clar a aquells qui governen què en pensem de les seves polítiques d'habitatge, de les de cultura i de les socials.
A Can Vies l'Ajuntament no hi intervé per res, les decisions es prenen de forma assembleària, s'autogestiona a partir de les pròpies activitats que genera...i implica un munt de gent que hi connecta per totes aquestes raons. I això als polítics d'avui els incomoda. Que els ciutadans s'autoorganitzin i impulsin iniciatives que a més, comptin amb molt suport popular...els fa patir.
I ahir es tractava d'això, es tractava de sumar-se als membres de l'assemblea del centre social...als membres de totes les entitats que hi han donat suport a nivell judicial (Colla Bastonera, Assemblea de Joves, La Burxa...entre d'altres) i com a ciutadans defensar un model determinat de fer política social...cultural...d'habitatge...de fer política en majúscules i en tota l'extensió de la paraula.
Hi vaig trobar a faltar gent, sempre he pensat que si tota la gent que hi passa de festa, a alguna xerrada o a qualsevol activitat anés a la manifestació...el miler de persones d'ahir es veuria multiplicat de manera espectacular, però s'ha de dir que va ser una manifestació molt treballada...festiva...alegre...i combativa. Ho va tenir tot...i aquí us en deixo algunes mostres!
L'inici de la mani amb actuació de la Colla Bastonera de Sants
La capçalera de la marxaPintada a un solar de la carretera de SantsEn fi...com es cantava ahir a la mani:
BARCELONA NETA! POLÍTICS A LA MERDA!
divendres, 19 d’octubre del 2007
quan el Remei arriba...Festa Major!!
I un any més comencem la segona quinzena d'Octubre havent superat amb molta satisfacció les festes del barri. Un cop més, i ja en van vuit, hem sigut capaços d'organitzar la Festa Major Jove a la plaça del Sòl de Baix, plaça que hem omplert 4 dies d'activitats i de molta gent al matí, la tarda i la nit.
Els primers anys que vaig participar de l'organització, recordo que per a molts, el nostre anhel era acumular quanta més gent a la plaça millor i intentar posar el nom del barri en boca de molta gent...es tractava de rebentar la plaça de gent com una mena d'acte de força i de saber fer davant del Districte, que a la seva manera, començava a posar problemes...la qüestió estava clara...el Districte amb molts més recursos no tenia poder de convocatòria i nosaltres, amb els recursos mínims però els màxims esforços de la gent...teníem bastant d'èxit.
Però cada any que passa, acabo destacant més els actes que fem de dia, com el Cercavila...el Correfoc...la paella o el 2n campionat mundial de llençament de pell de meló (campionat únicament cel·lebrat al nostre estimat barri del què podeu veure una ressenya aquí), en què possiblement hi ha molta menys gent però on la relació que s'hi genera és molt més positiva i on segur que podem difondre més qualitativament el que nosaltres pretenem (aquest any, per exemple, era la qüestió del civisme i la vida al carrer a Barcelona).
Les nits, en canvi, em produeixen cada cop més mals de panxa. Ens trobem que la majoria de gent que ve, tant del barri com de fora, tant se li enfot que la festa la impulsem nosaltres o que la festa la impulsi movistar (com farà d'aquí poc aquí al cantó), fet que provoca que la gent no consumeixi a la barra (i per tant, la festa sigui insostenible) i que a més, segons quins individus no respectin el més mínim l'entorn i fins i tot la decoració que la organització ha creat.
Serà que tenim l'enemic dins nostre?
Serà que la inòpia en què viu gran part de la societat se'ns està girant en contra?
I és que l'Ajuntament acaba posant en el mateix sac organitzadors, joves del barri que venen a la festa, els joves que vénen de fora...i qualsevol que passi per allà.
I això que mai hi ha cap problema destacable...tant el govern municipal com l'oposició (CiU i PP) diuen que la plaça és un focus d'inseguretat molt important...què passaria si hi fos?
Quedem-nos amb la paradoxa...tants anys de disputes amb l'Ajuntament per mantenir al centre del barri uns concerts...i ara resulta que són les activitats que menys ens (em) tiren...però a la vegada les imprescindibles pel bon manteniment econòmic de la festa...teòricament, ja que amb l'actitud del públic que ve darrerament...ens aboquen més a la ruïna que a cobrir despeses...
Algú ens vol ajudar? Ara ja està tot desmuntat i endreçat...fa falta per suport de cara a l'any vinent!
dijous, 18 d’octubre del 2007
la segona classe de l'Argentina...i de tot arreu
Aquest estiu vaig tenir l'oportunitat de viatjar durant un mes per varis indrets de l'Argentina amb la gran sort d'estar en tot moment vivint amb gent d'allà i per tant, compartint costums, tradicions i rutines a diari. La veritat és que molt no em vaig moure per allà...el país és massa gran i vaig decidir centrar-me en Buenos Aires i San Salvador de Jujuy...la capital federal de la nació...i la capital de la província més pobra de l'Estat respectivament.
La veritat és que es fa molt difícil resumir en un sol post al bloc tot el que va significar el viatge i de fet, tampoc és la meva intenció, però aquí va una de les múltiples reflexions del viatge:
Sorprèn Buenos Aires per la seva fesomia urbana...típica ciutat americana, si...però amb moltíssims contrastos constants, tot passant de cases de luxe a concentracions de barraques per tornar a un barri de luxe i tornar a passar a un barri mitjà...tot això en una trentena de "quadras".
Sorprèn també per la gran quantitat de gent que malviu i treballa al carrer...excepte en comptadíssims indrets, és impossible amagar l'extrema pobresa que s'hi viu, i això que Buenos Aires és la gran metròpoli d'un país enormement centralista, que concentra la majoria de la seva riquesa a la seva capital.
Per això jo em pensava que anava preparat quan vaig sortir de Buenos Aires per arribar 2000 km després a San Salvador de Jujuy...si Buenos Aires em va desmuntar per dins...amb el suport dels meus amics de la capital vaig mirar de mentalitzar-me del que veuria allà...ja m'havien explicat petites coses...i alguna de grossa per mirar de que em fes a la idea...però la veritat és que res del que havia imaginat era semblant al que em vaig trobar.
Res m'indicava que em trobava a una capital de relativa importància, carrers sense asfaltar, carreteres que a Catalunya no existeixen i que allà uneixen capitals de província, cases en alguns casos sense finestres, gran part del jovent amb molts problemes de drogodependència...
La qüestió és que allà, tant a Buenos Aires com a San Salvador de Jujuy, vaig tenir la gran sort de conèixer tot un seguit de persones que lluiten dia a dia, minut a minut, en la seva particular batalla per a sobreviure. Ho fan amb jornades laborals llarguíssimes, amb sous miserables, a l'hora de comprar al supermercat allò que no hagi pujat desmesuradament (és allò que tant bé fem els occidentals de robar la matèria prima...i posar-la al mateix preu d'aquí quan la moneda té un valor quatre cops inferior) i també, com no, a l'hora de plantar cara a governs i forces de seguretat corruptes.
És aquella gent que el sistema necessita per a continuar funcionant...molts han de viure amb molt poc per a que uns quants puguin viure en l'opulència que viuen...és la seva particular regla de tres.
Aquest estiu he conegut els que pateixen aquesta regla a l'Argentina...els que el sistema considera persones de segona classe...igual que vaig conèixer fa 2 anys els qui la pateixen enmig del desert a Algèria als camps de refugiats del Sàhara Occidental...o aquells treballadors que també la pateixen quan miren de venir a treballar a les nostres ciutats...o la dona gran que viu a l'Eixample de Barcelona i li fan mobbing per fer-la fora de casa...tots ells són una peça més de tot l'engranatge del sistema.
benvinguda a can picatatxa
M'he decidit a obrir un nou bloc cansat dels problemes que em donava l'anterior editor...així que us deixo aquí l'anterior enllaç per a qui li interessi...i inicio aquesta nova aventura blocaire esperant que la meva línia editorial sigui prou interessant com per a que la blocaire més activa i "pluriempleada" que conec, l'Eva, es vagi passant per aquí a comentar.
El nom del blog trobo que em defineix bastant bé...i és fruït de la recerca pels diccionaris d'un parell de persones un matí qualsevol...com si no hi hagués res millor a fer! Gràcies Elena!
El nom del blog trobo que em defineix bastant bé...i és fruït de la recerca pels diccionaris d'un parell de persones un matí qualsevol...com si no hi hagués res millor a fer! Gràcies Elena!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)