Doncs això, que seré fora un parell de setmanes. Tanco la paradeta fins abans del 4 de Setembre, que tornarem per gaudir de la calor barcelonina...i de les festes populars amb més solera de la rodalia de Barcelona: Sants i Gràcia. Aquí va una pista d'un dels llocs per on passaré en els propers 15 dies...
I un que creua la península i s'arriba a Santiago de Compostela el dia de la diada nacional de Galiza. I aprofita per conèixer la ciutat, els seus racons, la seva gent i la seva realitat gastronòmica (que val molt la pena, ja ho dic ara). I comprova que allà també passa el mateix que a tants altres llocs de l'estat, que hi ha qui qüestiona l'estat de les coses i defensa la seva llengua i cultura pròpies, no sempre respectades en aquests dies que corren. I la història es repeteix, comprovant la repressió que pateixen aquells disconformes amb l'estat de la qüestió. I mirem de conèixer el país des d'aquesta òptica. L'òptica dels qui no accepten el progressiu acorralament del gallec o de la cultura pròpia. D'aquells qui no accepten la construcció (destrucció) massiva a la seva terra o la precarització de les seves vides. I aquell sent que està lluny de casa, però no se sent tan estrany.
Després de desfer els vora 500 km que separen Barcelona de la Marina Baixa, treure'ns la son dels ulls i maleïr les poques hores de son, arribàrem al peatge de sortida de l'AP-7 a Benidorm. M'havien parlat de Benidorm, m'havien parlat de la massificació del litoral del País Valencià i de les malifetes de Zaplana, Camps i la seva tropa de mafiosos i especuladors, però no podia creure'm el que estava contemplant. Rere el peatge, una barrera de formigó en forma d'enormes (i horribles, per cert) gratacels ens negava la vista sobre el mar i confirmava el pitjor dels presagis. Un cop creuada la barrera ens deixem portar per les grans avingudes entre els grans edificis de la població. Allà per fi, trobem la gent de la organització. Baixem de la furgoneta i seguim estupefactes. Per acabar-ho d'adobar, ens notifiquen que a la tarda hi ha manifestació d'España 2000 i fins i tot ens creuem un home disfressat de torero. Els cas és que deixem instruments i material a la sala del concert de la nit i marxem cap a la pensió on dormirem, a tocar de la platja i de tot plegat. Un dinar colombià impressionant ens deixa ben tips a tots i d'allà, ens arribem al Casal Jaume I, on tindria lloc la xerrada. Pel que expliquen el Casal és, o pretén ser, el centre neuràlgic des d'on poder generar una mínima alternativa a tot el que hem anomenat prèviament. Moltes publicacions, discos, una exposició i fins i tot una samarreta de la Coordinadora Antifeixista de Madrid en record de Carlos. Sempre trobant punts en comú a tot arreu, sorprenent! Un cop arribem a la trentena de persones, comença la xerrada. L'associació local explica la situació als campaments acompanyant les paraules amb imatges que es van projectant a la paret. Les cares de la gent van canviant i els comentaris denoten sorpresa i indignació. Amb el públic posat en situació, l'Alex, que ha volgut acompanyar-me a la taula malgrat que les proves de so l'estan esperant i jo expliquem en què consisteix el projecte EsperanSaharaui i quins són els nostres plans futurs. Impressionant l'acollida, felicitacions i ànims per continuar avançant...i un munt de discos venuts. Arribem al minut 45 del partit guanyant per 1-0, i el contacte amb la gent del poble i la seva realitat quotidiana ens comença a trencar els mals presagis apareguts al peatge. Quedava encara la segona part, veure qui s'acostaria a veure els Gatxull de Sella i els Patchanka de Dinamarca. Poc a poc s'anava acostant la gent del poble fins que vora les 23h va donar inici el concert. L'obriren els locals Gatxull i l'ambient s'anà escalfant a mesura que avançà el seu bon concert. A quarts d'1, arribà el torn dels danesos que, d'aquesta manera, s'acomiadaven d'aquesta mini-gira de quatre dies. Impressionant concert el que feren i impressionant l'actitud de la gent. Minut 90 de partit i resultat de golejada. Tothom extremadament content. La gent del Casal, els danesos, la gent del poble, nosaltres...èxit total. Així dóna gust baixar fins allà baix o creuar el món, i és que l'energia rebuda multiplica per molt tota l'energia invertida. I altre cop retorna la sensació del "tot és possible", com a Madrid, com a València, com a Jujuy i Copenhague o com el 2005 entre les haimes del desert algerià. Perquè tot acaba reduïnt-se al mateix, a generar activitat, a resistir i a construïr tot oferint alternatives. I sembla mentida però és així, un prejudici menys. A Benidorm també hi ha gent plantant cara, com a tants i tants altres llocs. I què coi, m'alegro d'haver arribat fins allà a donar-hi suport i, en la mesura del possible, col·laborar en el seu combat diari contra la ignorància i l'opulència dels de sempre, que segueixen destruïnt la terra i la cultura a cops de formigó.
Mentre estic escrivint, algú em fa arribar el vídeo i retornem al mateix. Connexió Buenos Aires - Copenhague, colze a colze. I ni la ressaca ni el cansament dels 1000 km recorreguts en dos dies eviten que un calfred em recorri de dalt a baix.
Pocs moments existeixen al llarg de l'any en els que la desconnexió respecte la rutina sigui tan i tan absoluta. Perdre's enmig de la muntanya amb molt poca cobertura i tan sols a l'abast d'una companyia telefònica blava, apagar el telèfon de la companyia telefònica vermella i guardar-lo a la motxilla fins que arribi la poc esperada hora de recollir i marxar. A hores d'ara, 6 anys després del primer cop, encara al·lucino amb la relació que hom pot arribar a establir amb individus de 6 a 9 anys per exemple...en quedaríeu totes sorpreses! I res, que deu ser això de l'estiu, que comporta passar poca estona davant de l'ordinador, perquè la inspiració sembla que ha marxat de vacances. Dissabte marxem amb els danesos cap al sud, ben al sud, a presentar l'EsperanSaharaui. Especial il·lusió em fa presentar-lo per allà abaix...a seguir fent créixer el projecte!
Havent tornat del periple Alcorcón - Campaments amb les piles recarregades després d'una setmana de mòbil apagat i de mil moments màgics...tornem a la càrrega. I és que demà apareixen per Barcelona uns danesos a qui he fet un cop de mà per muntar una gira de quatre dies que els durà a tocar pel Principat i el País Valencià. Així, els Patchanka correran demà per L'Hospitalet amb la companyia dels Deskarats (per 5 eurets de res), Dijous se'n van a Tossa de Mar, Divendres seran a Nou Barris amb els Stoy Ke Trino i Dissabte baixarem plegats a presentar l'EsperanSaharaui a Benidorm, al sud del país. Evidentment...esteu tots i totes convidades a acompanyar-me en algunes de les dates assenyalades. Atenció amb el nom de la gira "Països Catalans Tour 2008". Només per això ja mereixen el vostre suport! Aquí us deixo una de les seves cançonetes:
Avui m'han fet un regal d'aniversari. D'aniversari avançat perquè encara queda mig any, que es diu aviat. I m'ha fet il·lusió, molta il·lusió, perquè me l'han fet entre un parell de persones i perquè és d'aquells regals que no t'esperes. I és que em permetrà arribar-me a Madrid al matí de Divendres, contemplar Dissabte el I Festival de Cultura Libre y Popular a Alcorcón i arribar-me cagant llets Diumenge fins a Saldes, al Berguedà, on m'esperen al campament 10 nens i nenes de 6 a 9 anys i uns dies de connexió amb tots aquestes petites grans persones impossibles de trobar en un altre lloc. Ah! i de desconnexió de tot plegat, que ja toca apagar el mòbil i oblidar-se de les preocupacions mundanes.
I no té res a veure, o si, però que bona és aquesta cançó.
I un que creua la península i s'arriba a Santiago de Compostela el dia de la diada nacional de Galiza. I aprofita per conèixer la ciutat, els seus racons, la seva gent i la seva realitat gastronòmica (que val molt la pena, ja ho dic ara). I comprova que allà també passa el mateix que a tants altres llocs de l'estat, que hi ha qui qüestiona l'estat de les coses i defensa la seva llengua i cultura pròpies, no sempre respectades en aquests dies que corren. I la història es repeteix, comprovant la repressió que pateixen aquells disconformes amb l'estat de la qüestió. I mirem de conèixer el país des d'aquesta òptica. L'òptica dels qui no accepten el progressiu acorralament del gallec o de la cultura pròpia. D'aquells qui no accepten la construcció (destrucció) massiva a la seva terra o la precarització de les seves vides.
Després de desfer els vora 500 km que separen Barcelona de la Marina Baixa, treure'ns la son dels ulls i maleïr les poques hores de son, arribàrem al peatge de sortida de l'AP-7 a Benidorm. M'havien parlat de Benidorm, m'havien parlat de la massificació del litoral del País Valencià i de les malifetes de Zaplana, Camps i la seva tropa de mafiosos i especuladors, però no podia creure'm el que estava contemplant. Rere el peatge, una barrera de formigó en forma d'enormes (i horribles, per cert) gratacels ens negava la vista sobre el mar i confirmava el pitjor dels presagis. Un cop creuada la barrera ens deixem portar per les grans avingudes entre els grans edificis de la població. Allà per fi, trobem la gent de la organització. Baixem de la furgoneta i seguim estupefactes. Per acabar-ho d'adobar, ens notifiquen que a la tarda hi ha manifestació d'España 2000 i fins i tot ens creuem un home disfressat de torero. Els cas és que deixem instruments i material a la sala del concert de la nit i marxem cap a la pensió on dormirem, a tocar de la platja i de tot plegat. Un dinar colombià impressionant ens deixa ben tips a tots i d'allà, ens arribem al Casal Jaume I, on tindria lloc la xerrada. Pel que expliquen el Casal és, o pretén ser, el centre neuràlgic des d'on poder generar una mínima alternativa a tot el que hem anomenat prèviament. Moltes publicacions, discos, una exposició i fins i tot una samarreta de la Coordinadora Antifeixista de Madrid en record de Carlos. Sempre trobant punts en comú a tot arreu, sorprenent!
Pocs moments existeixen al llarg de l'any en els que la desconnexió respecte la rutina sigui tan i tan absoluta. Perdre's enmig de la muntanya amb molt poca cobertura i tan sols a l'abast d'una companyia telefònica blava, apagar el telèfon de la companyia telefònica vermella i guardar-lo a la motxilla fins que arribi la poc esperada hora de recollir i marxar.
Havent tornat del periple Alcorcón - Campaments amb les piles recarregades després d'una setmana de mòbil apagat i de mil moments màgics...tornem a la càrrega. I és que demà apareixen per Barcelona uns danesos a qui he fet un cop de mà per muntar una gira de quatre dies que els durà a tocar pel Principat i el País Valencià.
Avui m'han fet un regal d'aniversari. D'aniversari avançat perquè encara queda mig any, que es diu aviat. I m'ha fet il·lusió, molta il·lusió, perquè me l'han fet entre un parell de persones i perquè és d'aquells regals que no t'esperes. I és que em permetrà arribar-me a Madrid al matí de Divendres, contemplar Dissabte el I Festival de Cultura Libre y Popular a Alcorcón i arribar-me cagant llets Diumenge fins a Saldes, al Berguedà, on m'esperen al campament 10 nens i nenes de 6 a 9 anys i uns dies de connexió amb tots aquestes petites grans persones impossibles de trobar en un altre lloc. Ah! i de desconnexió de tot plegat, que ja toca apagar el mòbil i oblidar-se de les preocupacions mundanes. 