Ànimes rebels

Per les aventures viscudes i per les que ens queden per viure plegats.
Pels projectes comuns plens d'èxit.
Perquè me'ls aprecio a tots un munt i val la pena que els escolteu.
I pel que, al meu parer, transmet la cançó. Ras i curt.

FreeMumia!

Gran notícia la que llegeixo referent al pres polític nord-americà Mumia Abu-Jamal. L'home, antic militant del Black Panthers Party (l'organització revolucionària que lluitava als anys 60 pels drets de la població negra), està condemnat a mort des de l'any 1982 acusat de l'assassinat d'un policia de Filadèlfia.
De fa uns anys, s'ha generat un moviment prou potent arreu per denunciar que el judici que rebé Mumia no va ser just, salvar-lo de la pena de mort i condemnar els abusos policials contra la comunitat negra. Hi ha qui denuncia que hi havia cert interès en escarmentar-lo per la seva militància política, i és que en altres casos, persones tancades durant 30 anys a la presó han estat alliberades després de demostrar que l'FBI havia amagat proves exculpatòries.
Així, Abu-Jamal, que escriu des del corredor de la mort, s'ha convertit en una figura de referència pels moviments d'esquerra internacionals.

Ara, la seva pena de mort ha estat anul·lada per irregularitats en el judici de l'any 1982.

disc d'"autosuperació"

Dies de síndrome post-vacacional, d'enyor dels dies de calma i llibertat i de tot el viscut al llarg d'aquesta setmana santa amb un bonus previ de 2 dies a Madrid. Jo que perdo l'agenda, alguna que altra disfunció laboral i el despertador que quan sona, fa mal com mai. A la vegada, felicitat pels nous projectes que arriben, per les noves amistats 500 km. enllà i per algun que altre redescobriment curiós. Dies d'inici de la calor i de sobte, al carrer fa un fred que pela.

Enmig d'aquest caos, la darrera adquisició discogràfica de la casa. El darrer de La Kinky Beat. Contundència i ritme, sort d'això que em desperta i m'activa. Aquesta gent sempre ha demostrat això, però l'evolució des del primer disc és evident i el predomini de l'electrònica es nota. I aquesta cançó que em té enganxat des que vaig escoltar el disc per primer cop...

avui: dia de llibertat de documents!

Ja fa bastant de temps que sento parlar del tema del programari lliure i tota la mandanga. Combarriotes fanàtics del Linux, inquisidors com pocs aniquil·lant qualsevol símbol proper a Bill Gates i companyia m'han anat fent entendre la diferència entre un tipus de programari i un altre (a nivells molt elementals, però crec que suficients). Aprofito aquest espai per declarar que la meva vinculació amb la finestreta de microsoft cada cop té la data de caducitat més propera, tot serà que algú s'ho curri amb recursos pràctics...

A més, coses com el que publica avui transversalweb, em convencen una mica més:

En un món completament dominat per la tecnologia i on la informació ja s'envia a través de mitjans digitals com el correu electrònic és imprescindible que s'adoptin uns estàndards internacionals que permetin que els documents siguin visibles en qualsevol Sistema Operatiu i país.

Us imagineu un contracte redactat en un paper especial que només fos visible amb unes ulleres d'una determinada marca? O que un bolígraf d'una marca X només pogués escriure en un paper de la marca Y, i viceversa? Doncs això pot passar avui en dia amb un contracte realitzat amb Microsoft Word 2007 i enviat a un client que usa Mac. O Linux. O que el seu Microsoft Word és la versió 97. O a l'inrevés. O una complexa fulla de càlcul feta amb OpenOffice Cal que no serà visible amb Excel 2000.

Per aquest motiu, i d'altres relatius a llibertat d'usar el programari que cada ú consideri més adient sense dependre de marques o corporacions, és important que els productors de software adoptin un format estàndard, documentat i obert per tal que tots poguem llegir els documents de tots, sense cap més barrera que la idiomàtica i/o comprensiva. Així, un grup ha organitzat el Dia de Llibertat de Documents que pretén conscienciar sobre aquesta necessitat i assumir que els mitjans digitals ens han d'ajudar a comunicar millor i no pas col.laborar a diferenciar-nos també en les nostres eleccions digitals.

Jo Galeanejo, i tu?

Hi ha llibres, vídeos, cançons i altres tipus de creacions artístiques que per la seva claredat, per la seva qualitat o bé per com ens impacten, em produeixen irrefrenables ganes de col·lectivitzar-ho i difondre-ho per a que ho disfruti quanta més gent millor. Em passa amb moltes coses i amb diversos autors, però hi ha un que guanya per golejada, que va líder destacat: l'Eduardo Galeano.
Ja n'he parlat o l'he citat en vàries ocasions en aquest bloc i suposo que qui més qui menys ha aguantat alguna xapa meva sobre ell. Suposo que per això la gent em va enviant vídeos o escrits que troba per la xarxa, i avui he rebut aquest vídeo.
Parla per si sol, gaudiu-ne...i parlem-ne després si voleu!

The Clash

Avui el blog muta a una versió més semblant al popular i concorregut earenjoy. No pretenc imitar el model ni fer-li ombra, només faltaria! Posar-se amb un informàtic en territori de tecles, cables i pantalles no ha de ser gaire recomanable.

Però des que he tornat de campaments que he recuperat un disc mític que tenia ple de pols al prestatge: el London Calling dels The Clash.

Aquest grup sempre m'ha cridat l'atenció, i són els creadors de moltes cançons que han acabat sent versionades i convertides en grans clàssics. (Jimmy Jazz de Kortatu, per exemple). Sempre he sentit a dir que van marcar una època i un estil...jo a tant no arribo, que em falten elements per a jutjar i jo encaran no existia! El que si que afirmo és que són bons, molt bons.

Comproveu-ho vosaltres mateixes:

Fent La Murga!!!

Avui, en el meu exili a l'Empordà, pensava en les Pioneres de l'Agrupament, que aquests dies participen en un projecte que, almenys per mi, és de lo milloret que podem trobar avui en dia. Tant en el que respecta a la formació dels i les joves que hi participen, com pel que fa a la capacitat d'incidir en el problema. Posar 40 joves de 15 a 17 anys a treballar per millorar vivendes desafavorides de Ciutat Vella i convidar-los a reflexionar al respecte...em sembla immillorable.

Des d'aquí el meu petit homenatge al projecte i als participants d'enguany, algun any haurem de participar-hi!

Us deixo la nota de premsa que han fet i així teniu més informació al respecte:

Prop de 40 joves de tres agrupaments col·laboraran aquesta Setmana Santa en el projecte de cooperació per al desenvolupament d'Escoltes Catalans en el marc de l'anomenat Quart Món.

Del 19 al 24 de març, com cada primavera, Escoltes Catalans realitza el projecte de cooperació per al desenvolupament La Murga, consistent en la rehabilitació de pisos de famílies amb pocs recursos del Barri Gòtic de Barcelona i en l'intercanvi que genera la convivència entre els escoltes participants i el veïnat. Aquest 2008 els agrupaments que hi participaran seran l'AE Pere Rosselló, l'AE Intayllú i l'AE El Pi de les Corts.

La Murga, pel dret a un habitatge digne, és un projecte d'aprenentatge i servei que porta dotze anys realitzant-se, on joves de diferents procedències conviuen durant uns dies amb col·lectius desafavorits mentre realitzen tasques de rehabilitació en els seus domicilis. És una convivència basada en el respecte mutu, les responsabilitats compartides, la igualtat d'oportunitats i la no discriminació.

El projecte s'estableix entorn dos eixos principals: la inclusió social i la defensa dels drets humans. És per aquest motiu que l'objectiu principal del projecte és donar suport als Serveis Socials del Barri Gòtic , Districte de Ciutat Vella, amb una iniciativa que pretén sensibilitzar la societat pel que fa al fenomen de la pobresa i de l'exclusió dels diferents col·lectius afectats. I el mitjà que utilitza La Murga per arribar a aconseguir aquest objectiu és la participació en la millora de les condicions d'habitabilitat dels pisos de la població de Ciutat Vella que no disposa de recursos suficients per realitzar les millores.

La finalitat del projecte va més enllà d’incidir positivament en la millora concreta de les condicions de vida de les persones que viuen en els pisos que es rehabiliten. És tracta, també, de generar una actitud crítica als i les joves participants sobre les condicions de vida de molta gent que viu en els barris més degradats de les nostres ciutats, amb la intenció de desemmascarar tots els mecanismes negatius que generen la problemàtica.

Els destinataris de les rehabilitacions són escollits pels assistents socials del barri, d'acord amb la situació socio-econòmica i anímica dels usuaris dels serveis socials. Així, es pensa en persones que, d'una banda, visquin en un espai necessitat de rehabilitació i, de l'altra, a qui el contacte amb els joves participants pugui ser beneficiós, en el sentit de millora del seu estat anímic, que en molts dels casos és el seu principal problema. A partir d'aquest criteri s'estableix l'ordre de prioritat de les actuacions i s'acorda el compromís de treballar conjuntament amb els joves.

I si voleu més info...

http://www.lamurgahabitatgedigne.blogspot.com/

http://www.escoltes.org/

això no té preu!

5 dies enmig de la muntanya, rodejats de boscos, vaques i d'altres bèsties variades. Tenint-nos tan sols a nosaltres 22, 19 nois i noies de 12 a 14 anys i 3 caps responsables. Ja són 13 anys fent campaments i 6 d'ells com a responsable, i encara al·lucino amb les sinèrgies que es generen entre els i les participants en un campament.
Dies de compartir entre totes i tots les tasques comunes del campament (fregar plats amb aigua glaçada a qualsevol hora del dia vigilant de no tirar el sabó on no toca, cuinar per a la resta, mantenir endreçat l'espai, etc...), algunes inquietuds i més reflexions, de jocs preparats prèviament, de jocs improvitzats, d'abraçades, de cançons, de guitarra i d'excursions, d'autogestió i de buscar-se la vida, en definitiva, de créixer com a personetes totes plegades ("petits" i grans).
Vivint sense llum elèctrica, tan sols amb dos fanalets de gas, sense cap sostre més enllà de les lones de les tendes, sense taules ni cadires però amb alguna pedra/tronc que fan el fet i recollint tot el campament entre tots i totes sota una pluja persistent, carregant tot el material travessant el fang del camí i amb les mans glaçades del fred. Acabar de recollir ben mullats, refugiar-nos sota un paller, canviar-nos la roba molla per una de més seca i acabar esmorzant, rient i disfrutant amb qualsevol dansa o joc.
A Les Llosses o a qualsevol lloc...digueu-me hippie, però això del cau no té preu!

Una estona (llarga) de cel

Hi ha moments en què, donades unes circumstàncies determinades, t'atures a pensar en allò que estàs vivint i t'adones que vius un moment de felicitat extrema. Per la companyia, per l'indret on pares, per les circumstàncies que rodegen el moment, per les sensacions...vaja, per molts i diversos motius.
Ahir a la nit vaig viure un d'aquells moments: presentàvem l'EsperanSaharaui a Madrid, molta gent s'havia apropat a col·laborar amb la història, vam rebre visites de saharauis amb ganes de participar de la festa ja fos ballant o removent les consciències dels assistents amb les seves intervencions a l'escenari i a més, estava acompanyat d'amics. D'amics de fa anys residents a Madrid a qui vaig retrobar amb motiu del concert, d'amics de ja fa un temps que feien ballar el personal des de l'escenari i de nous amics, els perseguidors d'utopies castellanes.
La nit d'ahir és de les que queden gravades a la memòria, igual que els dos dies passats a Madrid. Tornant a veure família a qui feia 6 anys que no veia, coneixent una ciutat nova i increíble, rebentant-me tots els tòpics i prejudicis que tenia al respecte i convivint intensament amb una gent tant hospitalària que encara costa de creure.
Ni que hagi sigut per dos dies, m'he sentit més a prop del viscut a Argentina aquest estiu que mai, per la similitud de la qüestió (no coneixia als anfitrions de Malasaña) i per la ràpida i forta connexió.
Segur que el comiat d'avui ha estat un punt i seguit, encara queda molta història per escriure, i és que des d'ahir, ha augmentat una mica més la xarxa creada entre aquells que somiem desperts. En el meu cas un dia la xarxa va unir els Països Catalans i el Sàhara Occidental, un altre els va unir amb l'Argentina i els incansables lluitadors de Jujuy i Buenos Aires, i així amb d'altres. Des d'ahir, com dèiem, la xarxa té un fil més entre els Països Catalans i Castella, teixit a base de somriures, de lluita i de passió.

Castilla Comunera!

camí a Madrid!

Demà ben d'hora faig via cap a Madrid. Hi anem a presentar el disc EsperanSaharaui, a mirar de trobar punts de distribució del disc i ja de pas, aprofitarem per veure els amics que corren per allà i trobar-me amb la família madrilenya (curiosa qüestió aquesta de tenir família per tot arreu!).

Dijous al vespre presentem el disc i Divendres a les 12.30h un servidor estarà a l'escola treballant puntualment com cada dia, així que el tema promet ser ràpid i esperem, intens. La veritat, reconec que sóc víctima dels prejudicis que existeixen sobre Madrid i tot el que això comporta, però alguna cosa em diu que aquests prejudicis hauran desaparegut Divendres. Pinta que la responsable d'aquesta desaparició serà la Irene, anfitriona de luxe gràcies a en Xavi! Des dels temps en què vaig començar a escoltar Habeas Corpus i Hechos Contra el Decoro i conèixer alguns projectes d'allà com els múltiples Laboratorios, que sé que existeix un Madrid autònom i combatiu molt i molt potent, espero comprovar-ho!

I res, vigileu que tot estigui a puesto mínim fins Divendres!

Sempre és el poble qui posa els morts

Líders polítics a la presó, partits il·legalitzats, actes prohibits, disturbis, regidors assassinats, crispació, enfrontament, manipulació dels fets, tortura a les presons, diaris clausurats, segrestos, bombes, partidisme, detencions, atemptats...fins quan?


Com diuen els R+: "Sempre és el poble qui posa els morts".

Un divendres nit diferent.

Divendres a les 22:50h, amb febre i la veu feta caldo, entrava als estudis de Catalunya Ràdio per participar al Cabaret Elèctric d'iCat fm. A la porta m'esperava l'Alba, antiga col·laboradora del programa i principal culpable que jo estigués allà.
Després d'acreditar-nos a la porta, coneixo en Sergi i l'Enric, dos fotògrafs que van estar als camps de refugiats i que intenten donar a conèixer amb les seves fotografies la situació del poble saharaui. Ells presenten una exposició (ASMAT: c/Rosselló 154) i a mi m'han cridat per explicar el projecte EsperanSaharaui, així que passem la mitja hora aproximada que dura l'entrevista parlant dels projectes i de la situació i el tarannà del poble saharaui.
Tornant a casa, penso en la importància d'arribar a la gent a través dels mitjans, la importància de difondre la idea i els projectes. Ja sigui en mitjans alternatius o en mitjans oficials, sempre que no ens coartin allò que volem expressar, clar.
Me'n vaig a dormir amb el cap maquinant noves idees en aquest sentit. Tot arribarà.

Propera parada: Madrid!

divendres a iCat fm

Aquest Divendres a les 23h ens han convidat a anar a iCat fm a parlar d'aquest projecte de l'EsperanSaharaui. En un programa anomenat Cabaret Elèctric.
Després de distribuïr més de 1500 unitats i organitzar una presentació del disc a Madrid per la setmana vinent, serà genial poder començar a explicar què, com i perquè hem fet tot el que hem fet en aquest any que fa que dura aquesta aventura. Em fa especial il·lusió l'entrevista, no passa cada dia que et truquin de la ràdio per anar a parlar i a més a mi em situarà el cap a l'Argentina, on vaig tenir l'opció d'anar a vàries ràdios de per allà (veure'n una crònica aquí) a explicar què passava al Sàhara, als Països Catalans i a Jujuy, el meu triangle de les bermudes particular.

Us convido a seguir l'entrevista malgrat l'hora intempestiva, no crec que sigui massa llarga, a més, hi haurà música en directe amb algun dels grups participants en el projecte, per fer la cosa més amena. Penseu que iCat es pot seguir per freqüència de ràdio normal i per internet tant en directe com més tard, ja que juraria que guarden els programes i es poden escoltar al web. Aquí us deixo l'enllaç amb la informació de tots els modes en què es pot escoltar l'emissora!

Fins divendres a les 23h!

històries en verd i blanc

En aquest bloc encara no hi ha hagut cap apunt futbolístic, i és que certament, no és un tema del que tingui massa ganes de parlar en aquest espai. Avui però, és especial, i és que visita Barcelona el Celtic de Glasgow. L'aurèola mística que rodeja els seus partits al Celtic Park, els rituals i el tarannà particular de la seva afició, entre d'altres, fa anys que em criden l'atenció. Més enllà d'això, recordo quan començava a interessar-me pels conflictes polítics d'arreu, que enmig d'una freda nit de campaments per allà la Conca de Barberà (diria), un cap del cau m'explicava l'assumpte dels catòlics i dels protestants. Ràpidament, amb la superficialitat a l'hora de tractar les coses que té l'adolescència, em vaig alinear amb el Celtic enfront dels rivals unionistes i protestants del Rangers.

Però els camins de la vida m'han portat, en altres moments, a creuar-me amb els de verd i blanc. L'any 2004, després d'un 1-0 en contra a Escòcia, el Barça havia de remuntar el resultat a la tornada per passar l'eliminatòria. Barcelona plena d'escocesos, càntics pel carrer, molta cervesa i samarretes verdes i blanques a ratlles horitzontals. Destacables també bastantes estel·lades, banderes palestines i irlandeses. Vaig tenir l'oportunitat d'anar al camp i presenciar el partit rodejat de seguidors rivals. Final del partit, 0-0 i el Barça eliminat. Res importava, 90 minuts de conversa (amb el meu precari anglès), intercanvi de bufandes i samarreta inoblidable, desig de sort en les següents competicions i comiat amb els escocesos cridant sols contra la reina d'Espanya (¿?) (coses de la cervesa...).

Hi ha molt a pensar i discutir al voltant del món del futbol, no seré jo qui el defensi, però, digueu-me il·lús, m'agrada pensar que aquestes coses li retornen la humanitat que el mercat en què l'han convertit li ha restat.

Com resa la mítica cançó irlandesa...Go on home British Soldiers!

sense títol

Sempre hi ha dies dels bons en què tot va de cara i dels dolents en què tot surt del revés. També existeixen dies d'aquells en què tot tira sobre rodes fins que passen fets que ho ensorren tot.

Decepció al canto i repàs un per un de tot el que un ha fet amb tota la bona fe i s'ho podria haver estalviat. El típic "de tot se n'aprèn" no és suficient si el fet ja s'ha repetit varis cops al llarg de l'existència, i la cara de primo, a fi de comptes ningú te la treu.

Al fil de tot plegat, en consonància amb l'estat anímic, una gran cançó que he descobert avui gairebé per casualitat, i és que arriba un punt en què un no sap què és el que té a la carpeta de música de l'ordinador. Els Jarabe de Palo fa temps que m'agraden, però la veritat és que dels darrers discos poca cosa puc dir perquè els hi vaig perdre la pista.

Passi-ho bé.

cròniques de Diumenge

Les imatges de la tele ho deixaven ben clar. Els falangistes (amb banderes pre-constitucionals) i cridant lemes prou contundents enmig de Donostia custodiats per la policia. La concentració de protesta convocada per l'esquerra abertzale, reprimida durament per l'Ertzaintza.

El mateix escenari es repeteix al popular barri madrileny de Lavapiés, però el de Donosti té més collons. L'esquerra independentista il·legalitzada, representants i militància a la presó, actes i mobilitzacions prohibides, diaris clausurats per ordre judicial, tortures a les presons, etc. I se'ls hi planten 50 feixistes enmig de la ciutat amb la policia custodiant-los.

Per no parlar de l'assassí d'en Guillem Agulló presentant-se a les eleccions al seu poble al País Valencià 15 anys després.

Com deia un avi amic meu: "O tots moros, o tots cristians".

Llegiu aquí la notícia del Diario Vasco, i gaudiu de les declaracions dels feixistes.

Com resava el lema de la gran 21a Calçotada Popular de Sants avui...

Il·legalitzem Espanya!