El Drina és el nom d'un riu que des de sempre ha fet de frontera imaginària entre Bòsnia i Sèrbia. Sobre ell, el segle XVI, durant el domini de l'imperi turc a la zona, el visir que governava la zona va decidir construïr un pont que unís ambdós territoris a la ciutat de Visegrad. Des d'aquest moment, i fins la Primera Guerra Mundial, el pont i la seva kapija (un balcó amb espai per a seure al bell mig de la construcció) esdevenen testimonis directes de tot allò que va succeïnt a la zona al llarg d'aquests segles. La petita història del dia a dia, la dels amors i desamors, les borratxeres, o l'envelliment dels habitants del poble ens ajuda a comprendre fàcilment què succeí al llarg d'aquests llargs 4 segles a la zona, amb una agitada vida política de governs de diversa índole i invasions poc delicades i, perquè no dir-ho, la complexa situació política dels Balcans actuals. En fi, lectura altament recomanable!
Siurana va ser l'últim regne de taifes musulmà que va resistir, completament aïllat, dins del territori de Catalunya, fins a ser conquerit el 1153. Aquesta conquesta, a causa de la duresa del setge i la llarga resistència, es va envoltar de gesta i llegenda; així explica Amades la llegenda de la reina mora de Siurana: "L'esposa del reietó de Siurana s'anomenava Abd-el-Azia, dona d'extraordinària bellesa. La lluita entre Amat de Claramunt, senyor de Tarragona i els moros de Siurana, se sentia ja ben a prop, però la reina creia que Siurana era inexpugnable i celebrava un banquet amb els seus cortesans, mentre a fora se sentien les remors de la batalla.De cop, una fletxa penetra per una finestra i es clava a la taula del banquet, produint un pànic terrible: Ja han pres Siurana!La reina va sortir i va muntar el seu cavall, es va escapar enmig de la confusió, però Amat i els seus la van perseguir. Va arribar davant d'una timba, amb una cinglera altíssima als seus peus, i es va llançar fent botre el cavall de dalt a baix. Fou tanta l'embranzida, que la bèstia va deixar marcada la ferradura a la roca, i encara s'hi pot veure.".Al lloc encara li diuen "El salt de la reina mora".
Entre cops de porra, tancades i protestes, Dissabte passat a Santa Pau un grupet de persones van aclarir una mica més de què va tot això de Bolonya. A gaudir!
Tot ben senzill i ben alegre. Em creureu mort. Jo no hauré mort. Faré vacances! El color negre que tant m'estime, se'n vindrà amb mi. Jo sol de negre! Beveu conyac, i vi i caçalla. I si m'arriba el pressupost beveu bon "whisky". Ràpidament, em boteu foc. Sóc valencià! Si no és molèstia per als amics, amb una capsa de cartó, fiqueu la pols d'un servidor, i el millor llibre de poemes d'aquell poeta que creieu. Es per anar passant l'estona amablement. I al mateix temps, aprendre, viure, conèixer coses per a la propera cançó a fer. Porteu-me a Alcoi, que és el meu poble I allà on comença el "Barranc del Cinc", prop d'un romer, al seu costat, deixeu-me ja. Així tindré l'aroma bo. I a prop també del rierol. Així a les nits, amb la quietud vindrà la música. Mireu també de fomentar els berenars a la muntanya. Així per fi, s'aproparan al romaní dolces xicones. I despistant, com qui no vol, alçaré els ulls i entrant pel peus arribaré fins al seu cor. Res d'adéus ni de records. Vaig de vacances! Qualsevol dia impensat, us tornaré a emprenyar amb les darreres cançonetes. Potser d'entrada us estranyeu, bé pel físic o la veu. Però seré altre cop jo. Doncs com el mestre Maragall, també crec jo amb la resurrecció,
de la carn.Seré més jove
i tornaré a estimar a cada instant. Ai les xiquetes! Ai les donetes! Ai quines joies! I si per cas, jo no crec pas, encara dura la vida dura, doncs altre cop de part dels bons, fins a la mort! Però llavors, no em moriré: faré vacances.
Cap de setmana de reclusió per malaltia, tancat a casa des de Divendres nit amb furtives escapades per feinejar Dissabte al matí i per llogar un dvd Dissabte al vespre. Dies de llegir, d'endreces diverses, de fer el cinèfil compulsivament i de nous descobriments musicals. A través de la televisió he viatjat de la Sud-Àfrica post-apartheid a les banlieues de París i les seves revoltes de principis dels 90. I de la capital francesa al Belfast i el Londres de mitjans dels 70, escenari repetit en la meva distracció literària d'aquests dies (molt interessant, per cert). Ja per acabar, i induït per la multitud de referències a Internet, he buscat escoltar alguna cosa dels barcelonins Manel, dels que he llegit molt bones crítiques a la xarxa. Jutgin vostès, però em semblen un grandíssim descobriment que omple de sentit aquesta espècie de fenòmen que s'està generant al voltant d'aquesta gent, que van omplir 3 nits consecutives l'Heliogàbal de Gràcia, on presentaven el seu primer disc.
Aquí, el que em sembla tot un hit del disc:
Ja té collons posar-se malalt just quan comença el cap de setmana, però almenys sembla que ha sigut profitós. A la foto, els meus amics durant aquests dies.
Sempre m'ha agradat molt tot el que produeix l'Eduardo Galeano. El considero un autèntic geni, perquè a banda de saber-ne molt de tot, té la gran capacitat d'expressar-ho de manera molt evident i senzilla, molt entenedora, vaja. En Paco i la Irene m'ho van ensenyar a través dels seus blocs i avui ho penjo aquí, perquè val molt la pena! A gaudir!
Sembla que darrerament, m'està tocant citar companys i companyes i els respectius blocs de manera compulsiva, i això que temes sobre els que escriure...hi ha a cabassos!. La veritat és que ja deu ser com la tercera vegada que aquest parell de xics valencians em fan venir ganes de citar-los per aquí. Primer arrel d'una fugaç visita que vaig fer a València. Allà ens vam conèixer i, barrejats en una combinació molt entranyable d'amigues i amics d'arreu, vam tramar futures accions conjuntes. Al cap d'uns dies, la màgia d'aquella nit, i la destresa a l'hora de col·locar les paraules al lloc correcte van generar una entrada al seu bloc que em posà els pèls de punta, probablement perquè explicava a la perfecció (i ben bonic!) tot allò que vaig sentir al llarg d'aquelles hores. Posteriorment, arrel de la visita que van fer al barri per presentar el seu darrer llibre "Del Sud. El País Valencià al ritme dels Obrint Pas". En aquesta ocasió, aquesta entrada ha estat definitiva. I que serveixi, també, per publicitar l'acte que farem, que no val la pena mirar de substituïr les paraules d'un parell d'entesos en matèria literària!
L'Eva ha estat al Senegal uns quants mesos. Ara ja torna a córrer per aquí a prop, i suposo que poc a poc, va posant ordre a tot allò viscut en el darrer mes llarg a l'Àfrica i explicant les seves peripècies africanes a la gent. Avui, al seu blog hi ha escrit un relat sobre les primeres hores senegaleses que m'ha semblat fantàstic. Només acabar-lo de llegir, he buscat ràpid qui hi havia enxufat a la xarxa a aquestes hores per recomanar-li la lectura, i com bé ha resumit la Irene: "logra trasladarte hasta allí mismo".
Qui vol Isabel Allende tenint l'Eva Vendrell? ;) Benvinguda! Ja tenim ganes que ens omplis les orelles d'aventures i vivències!
El 6 de gener de 2006 el tracte exquisit al colpisme del 23-F es va reproduir novament. Les declaracions de Mena Aguado, cap de l'Exèrcit de Terra, en el discurs de la Pasqua Militar, invoquen l'article 8 i la intervenció de l'exèrcit contra l'Estatut. Europa al·lucina. Però les mesures preses són tan exemplaritzants, que restem sorpresos. Vuit dies d'arrest domiciliari i passi a la reserva. És a dir, es jubila dos mesos abans del previst i li seguirem pagant sou i jubilació de tinent coronel, sense haver-se desdit de res del dit. En Jesús Artiola, que és professor, va denunciar el rei quan va mentir i va dir que "el español nunca fue una lengua de imposición, a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano". Al Jesús, l'Audiència Nacional se li va tirar a sobre.
*extret de "Cròniques del 6 i altres retalls de la claveguera policial".
Arribo de la feina i un cop descarregat el correu ho descobreixo. En un parell d'hores, Eduardo Galeano fa la presentació a Europa del seu darrer llibre. No m'ho penso dues vegades, tinc la tarda sense cap compromís i aprofitaré per veure d'a prop i escoltar en directe un dels escriptors que més admiro, un autèntic referent. L'Oriol s'apunta a venir i l'Elena està avisada, no dubto que mirarà de muntar-s'ho i apropar-se. En un cop de metro ens plantem a l'auditori de la Pompeu Fabra, per allà el carrer Balmes. Encara queda una hora per a que comenci tot plegat i ja hi ha una mica de cua. Agafem lloc i aprofito per comprar un exemplar d'"Espejos. Una historia casi universal". Ja hi ha ganes de llegir-lo. En 10 minuts la cua ja és enorme i un cop obren les portes, la sala s'omple a vessar de cop. Entrem bé i podem triar lloc. A l'entrada ja hi ha gent que es queda fora, sembla que habiliten una aula per seguir la presentació amb vídeo. Al cap d'una estona apareix l'uruguaià per la sala. Tothom s'alça i l'aplaudeix, tot plegat ben particular. Deu ser que no domino això de les presentacions literàries! A partir d'aquí, després d'una brevíssima introducció del responsable de l'editorial, 45 minuts de genialitat. Un vessament constant d'idees, de denúncies i reflexions entrelligades com pocs saben fer. Avui he tingut la sensació que estava davant d'un geni.
Objetos perdidos
El siglo veinte, que nació anunciando paz y justicia, murió bañado en sangre y dejó un mundo mucho más injusto que el que había encontrado. El siglo veintiuno, que también nació anunciando paz y justicia, está siguiendo los pasos del siglo anterior. Allá en mi infancia, yo estaba convencido de que a la luna iba a parar todo lo que en la tierra se perdía. Sin embargo, los astronautas no han encontrado sueños peligrosos, ni promesas traicionadas, ni esperanzas rotas. Si no están en la luna, ¿dónde están? ¿Será que en la tierra no se perdieron? ¿Será que en la tierra se escondieron?
i el vídeo que he gravat d'allà, pareu les orelles!!
No sé què és el que té aquest llibre, però em va atrapar durant el poc temps que vaig trigar en consumir-lo. De fàcil lectura i no massa extens, és un retrat costumista de la "kale borroka" des del punt de vista de l'esquerra abertzale. L'autor, Xabier Silveira, columnista del Gara, no reflexiona al voltant del conflicte ni, podríem dir, emet cap tipus d'opinió al respecte. Simplement, explica tot el que li va succeïnt a Arrats, el protagonista de l'història en la seva vida a Donosti i rodalies. Per si a algú li interessa el tema, l'editorial és la Txalaparta i el podeu trobar, entre altres llocs, a la Ciutat Invisible, que és d'on el vaig treure jo.
Si algú s'anima a llegir-lo...ja dirà que li ha semblat!
Així es diu el nou llibre que enceto avui. El tinc al prestatge dels pendents des que el vaig comprar a La ciutat invisible fa uns dies, esperant acabar els 2 del Galeano que tenia pendents ('Patas arriba' i 'El futbol a sol y sombra') i avui li arriba el torn.
L'autor, Manuel Delgado és dels que m'inspira confiança per haver-lo llegit altres vegades. I només amb les dues ratlles de la dedicatòria, ja estic motivat per a llegir-lo. Atenció: "A quienes intentan o intenten acabar con Barcelona. Con odio."
Ja us contaré!
I ja que estrenem categoria literària...anuncio que en breu participaré d'A la vora del foc, projecte de bloc sobre llibres d'unes bones amigues.
Fa uns mesos, llegint l'Illacrua, vaig redescobrir la figura de Thomas Sankara, president de Burkina Faso entre l'any 1983 i el 1987. El nom em sonava d'haver-ne sentit a parlar, però desconeixia bastant qui era i què havia fet. L'article donava quatre pinzellades de la seva vida i trajectòria posant-lo a l'alçada del revolucionari per excel·lència, el Che Guevara i proposava un parell de lectures per saber-ne més. El cas és que em va cridar l'atenció i vaig buscar almenys un dels dos llibres.
Immiscuït en la lectura, he descobert la revolució que va dur a terme al llarg dels seus 4 anys de president, viatjant amb el Renault 5 perquè era el cotxe més barat del país, incorporant moltes dones al seu govern, fotent canya a la França colonial, visitant Harlem en una visita als EUA o eliminant l'antic nom imposat pels portuguesos (Alto Volta) i proposant-ne un de nou fet amb els dos idiomes més parlats del país (Burkina Faso) entre altres mesures. En fi, una autèntica rara avis dins de la política internacional, potser per això va acabar com va acabar.
El llibre, que explica a la vegada i en tres espais diferents les relacions francoafricanes des de la conferència de Brazzaville, la història concreta de Sankara i la visió d'un periodista d'un influent diari francès que investiga la qüestió al país centreafricà, és d'aquells que en acabar-los, provoquen profunda indignació al més conformista dels conformistes, que acaba endinsat en les clavegueres de la política internacional, plena de complots, mans tacades de sang i interessos econòmics a parts iguals.
Si us interessa el llibre...aquí van les dades. I si teniu 5 minuts, investigueu a la wikipèdia sobre la figura d'en Thomas Sankara, (en castellà, la traducció al català encara està a mig fer!) és prou interessant! I visiteu això també.
Ja per acabar...un tribut a Sankara fet per l'International Spartak en col·laboració amb l'alter ego d'en Fermín Muguruza, l'Ashmatic Lion Sound System:
