dimecres, 31 d’octubre de 2007

Crema Catalana


Ja és aquí, els Mesclat estan a punt de parir la seva nova criatura, que durà per nom "Cròniques Colonials". De moment, han fet públic el videoclip del single del disc..."Crema Catalana" on donen el seu punt de vista sobre la crema de fotos i símbols reials...i que podeu veure i escoltar aquí.

Ja hi ha ganes de tornar a veure'ls en acció!

i ja que hi som...per allò de fer l'espera més curta...me'n vaig 6 dies a Berlín. Així que això possiblement estigui aturat fins Dimarts vinent...a no ser que m'agafi un rampell productiu i busqui un ciber alemany...

no feu molt mal...i comporteu-vos!

Salut

dilluns, 29 d’octubre de 2007

unes hores amb Hebe de Bonafini...

Un dels motius que em van impulsar a creuar l'Atlàntic i arribar-me a Buenos Aires era el moviment de les Madres de Plaza de Mayo, des de fa uns quants anys que seguia el que anaven fent a través d'internet o aprofitant alguna de les aparicions puntuals a prop de casa. El cas és que em vaig plantar a la Capital Federal amb un objectiu ben clar: anar a veure les madres a la plaça un Dijous...i fer les voltes a la plaça amb elles.

La marxa comença cada Dijous a les 15h, impertorbablement des de fa més de 30 anys. Jo m'hi vaig arribar amb bastant de marge, per allò de veure què passa a la plaça abans de la marxa.
El desplegament de l'organització era bastant important...un parell de petites furgones amb tot el material que venien a la paradeta (samarretes, calendaris, llibres, revistes, discos...de tot)...i unes quantes madres amb el característic mocador blanc al cap allà venent el material i atenent a qualsevol curiós que, com jo, tingués ganes d'intercanviar impressions.

Quan quedaven uns 5 minuts per l'hora va aparèixer Hebe de Bonafini...líder de l'organització i dona a la qual admiro profundament. Diria que mai havia sentit alguna cosa similar...després que despleguessin la pancarta (veure foto), vaig tirar unes quantes fotos i ràpidament ens vam sumar amb el Markos a voltar la plaça, en silenci, caminant lentament...sentia que estava assistint a quelcom amb grans dosis d'història i rebel·lia. Impressiona molt veure autèntiques àvies que Dijous rere Dijous van fins la plaza de Mayo simplement pel fet de voltar i continuar clamant per l'aparició dels seus fills desapareguts durant la dictadura militar argentina (de la qual en parlaré properament) i la distribució de la riquesa.

Disfruteu del vídeo del discurs que, com cada dia després de la marxa, fa la Hebe de Bonafini megàfon en mà. Disfruteu de totes i cada una de les paraules, potents i contundents com si de projectils estiguéssim parlant.
video


la marxa a punt de començar...

I ja que hi som...us deixo també una cançó de Los Fabulosos Cadillacs, mític grup argentí (molt bo per cert) que parla de les desaparicions durant la dictadura. (trobareu la lletra ací, i val la pena!)

diumenge, 28 d’octubre de 2007

cap de setmana d'enyorança...i satisfacció!!

Tot just fa un parell d'hores que he tornat a casa, ahir al vespre, després que el Consell de Vegueries ocupés tot el matí i d'un entranyable dinar entre amics (que caldrà repetir aviat), vaig córrer a casa a fer-me la motxilla per marxar (si la RENFE no ho impedia) cap a Ribes de Freser, on els Raiers de l'agrupament estaven de sortida.
La meva funció a la sortida, evidentment era ben diferent al paper que m'ha tocat jugar els darrers anys...la unitat ja està configurada amb 3 caps al capdavant...i jo no sóc cap d'aquests. Així que durant la nit de Dissabte i tot Diumenge (excursió al Taga inclosa), em tocava experimentar amb un nou rol.
Ara mateix m'adono que m'he passat el cap de setmana disfrutant de la unitat actual (les 3 generacions que van configurar fa 3 anys la meva primera unitat de Llops) però submergit en un mar de records...des dels primers campaments d'Estiu de l'any 2002 amb els Raiers...de l'inici de curs 02-03 com a cap dels Raiers...dels Llops...dels Pioners i de molts petits moments, aquells que et queden impertorbablement gravats a la memòria.
Diguem-ne que sempre, quan pensava en el llunyà moment de deixar de portar unitat, estava convençut que em suposaria un gran buit interior, i avui, després d'aquest cap de setmana, ho puc confirmar, tot i que tornar a poder arribar de l'excursió amb la cara vermella per la calefacció del tren, les cames trinxades de la caminada i una gana tremenda, però amb la satisfacció màxima pel cap de setmana viscut i els reptes assolits, de ben segur que contribuïran a omplir mínimament la qüestió.

De camí al Taga, poc després d'haver sortit de Ribes de Freser...

Els raiers dalt del cim del Taga (2011 m.)

dijous, 25 d’octubre de 2007

música balcànica als EUA...

A mig camí entre una fanfare típica romanesa, els The Clash, un circ gitano i un espectacle teatral, hi trobem els Gogol Bordello. Ells diuen que fan gypsy-punk,tot barrejant tots dos estils, però el cert és que crec que a qui li agradi mínimament la música balcànica en general, li agradarà aquesta banda de músics majoritàriament provinents de l'Europa de l'est, però residents tots als Estats Units.

Fa cosa d'una mica més d'un any, no sé ben bé com vaig descobrir aquest grup...aprofitant els avantatges que ens ofereixen les noves tecnologies i internet vaig aconseguir bastanta discografia seva i la veritat, me'n vaig aficionar bastant. El fet és que sonen bastant diferent a tot el què acostumo a fer sonar...i francament, l'acordió, el violí i les guitarres puntejades amb què basen las seva música...valen molt la pena!

A destacar la llarguíssima gira que estan fent en aquests moments arreu del món i que s'aturarà a Barcelona, a la Sala Apolo el 18 de Novembre (Diumenge). Mirarem de passar-nos-hi...l'espectacle que monten, amb aquesta estètica mig pirata mig malabarista ha de valer la pena segur!

Al final resultarà que els ianquis no són tan dolents com diuen... ;)

Us en deixo una mostra a veure què us sembla...ja em direu el què!
(Jo estava convençut que no eren gaire coneguts...però a la vista del video aquest...estava molt equivocat!)


video

La Repúbli-k fa 5 anys!


Darrerament, al barri es van succeïnt les festes d'aniversari d'entitats...jo vaig començar a prendre'n consciència quan cosa de 4 anys ens vam plantejar el 10è aniversari de l'Agrupament. A partir d'aquí, els Diables de les Corts també van cel·lebrar els 10 anys...la JERC en va cel·lebrar 15 (si no m'equivoco)...l'Esplai Natzaret diria que també va fer festeta commemorativa d'aniversari i aquest any toca el torn d'una de les entitats més en forma del barri...els de La Repúbli-k de l'Avern commemoren aquest any (de fet, avui mateix) que en fa 5 van decidir posar-se d'acord per muntar un grup de percussió. A més, l'any passat el Casal de Joves (que no seria una entitat però si que és un ens partícep i actiu a l'entramat associatiu del barri) va cel·lebrar els 20 anys i d'entrada aquest any la Plataforma fa 10 anys (veurem si es cel·lebren "por todo lo alto" o què).

La cel·lebració del 5è Aniversari de La Repúbli-k tindrà lloc aquest Dissabte a la tarda i a la nit pels carrers del casc antic de les Corts, cercavila, correfoc i concerts (entre d'altres) ompliran el temps. A poc que pogueu...us animo a passar-vos-hi i a substituïr-m'hi, jo no hi seré perquè marxo d'excursió amb l'Agrupament...(algú haurà de muntar això d'aquí a 10 anys!!) ;)

Des d'aquí aprofito, avui que precisament fa exactament 5 anys que va ser fundada, per felicitar aquesta gent i encoratjar-los per a continuar donant guerra per allà on vagin.

Ens veiem als carrers!




dimarts, 23 d’octubre de 2007

una de racistes...els del carrer i els legisladors.

Aquest matí, passant per davant dels dos exemplars d'El Periódico que cada dia hi ha sobre el taulell de l'entrada de l'escola, una barreja d'incredulitat, sorpresa i ràbia m'ha envaït quan, a la part superior de la portada he llegit el següent titular: "Detingut un noi que va pegar a una menor per ser equatoriana" i que fa referència a aquesta notícia.
El cas és que m'he apropat al diari i fullejant he llegit de què es tractava.
Deixant de banda la indignació que m'ha provocat, a l'arribar a casa he comprovat que l'agressor tornava a estar en llibertat a l'espera de judici, i tot plegat m'ha portat a comparar aquest cas amb els de la crema de retrats del rei (per posar-ne un a l'atzar).
Vagi per davant que no em posaré a clamar al cel per la diferència de tracte...pel fet que uns estan anant a l'Audiència Nacional a Madrid i l'altre no...i per tot el tractament mediàtic que es dóna a un i altre cas, no faré això.
Simplement em limitaré a apuntar el que diu el Codi Penal al respecte:

Un cas d'injúries al rei en exercici de les seves funcions (art,490), comporten presó de 6 mesos a 2 anys si és greu (ben ambigu el tema...) i multa de 6 a 12 mesos si no ho és. Si sortim d'aquests supòsits, comporta multa de 4 a 20 mesos.

En canvi, (art. 147)un cas de "lesions sense tractament mèdic", va de 3 a 6 mesos de presó, o bé en un cas "amb tractament mèdic o psicològic), la pena és de 6 mesos a 3 anys de presó.

Crec que el tema parla per si sol...quina mena de codi penal és aquest?

diumenge, 21 d’octubre de 2007

Aturem la demanda! Can Vies és del barri!

Ahir vam tornar a sortir al carrer, al barri del costat, per defensar un espai més que necessari a la nostra ciutat, el Centre Social Okupat i Autogestionat Can Vies.

Resulta que TMB ha interposat una demanda contra el centre, per a convocar el judici i després, amb la sentència clara ja t'entrada...procedir al desallotjament que servirà per ampliar l'estació de Mercat Nou, ampliació emmarcada dins de tot el pla urbanístic tramat amb l'Ajuntament de Barcelona per reurbanitzar tota la zona (AVE, Calaix de les vies...).

La qüestió és que en aquesta ocasió, un sector bastant ampli de l'entramat associatiu del barri ha sortit en defensa del projecte...i unes quantes entitats han demanat l'aturada de la demanda. El cas és que el judici ja s'ha convocat un parell de cops...i un parell de cops que s'ha suspès, però calia tornar a sortir al carrer per a deixar ben clar a aquells qui governen què en pensem de les seves polítiques d'habitatge, de les de cultura i de les socials.

A Can Vies l'Ajuntament no hi intervé per res, les decisions es prenen de forma assembleària, s'autogestiona a partir de les pròpies activitats que genera...i implica un munt de gent que hi connecta per totes aquestes raons. I això als polítics d'avui els incomoda. Que els ciutadans s'autoorganitzin i impulsin iniciatives que a més, comptin amb molt suport popular...els fa patir.

I ahir es tractava d'això, es tractava de sumar-se als membres de l'assemblea del centre social...als membres de totes les entitats que hi han donat suport a nivell judicial (Colla Bastonera, Assemblea de Joves, La Burxa...entre d'altres) i com a ciutadans defensar un model determinat de fer política social...cultural...d'habitatge...de fer política en majúscules i en tota l'extensió de la paraula.

Hi vaig trobar a faltar gent, sempre he pensat que si tota la gent que hi passa de festa, a alguna xerrada o a qualsevol activitat anés a la manifestació...el miler de persones d'ahir es veuria multiplicat de manera espectacular, però s'ha de dir que va ser una manifestació molt treballada...festiva...alegre...i combativa. Ho va tenir tot...i aquí us en deixo algunes mostres!



L'inici de la mani amb actuació de la Colla Bastonera de Sants

La capçalera de la marxa

Pintada a un solar de la carretera de Sants


En fi...com es cantava ahir a la mani:
BARCELONA NETA! POLÍTICS A LA MERDA!

divendres, 19 d’octubre de 2007

quan el Remei arriba...Festa Major!!



I un any més comencem la segona quinzena d'Octubre havent superat amb molta satisfacció les festes del barri. Un cop més, i ja en van vuit, hem sigut capaços d'organitzar la Festa Major Jove a la plaça del Sòl de Baix, plaça que hem omplert 4 dies d'activitats i de molta gent al matí, la tarda i la nit.

Els primers anys que vaig participar de l'organització, recordo que per a molts, el nostre anhel era acumular quanta més gent a la plaça millor i intentar posar el nom del barri en boca de molta gent...es tractava de rebentar la plaça de gent com una mena d'acte de força i de saber fer davant del Districte, que a la seva manera, començava a posar problemes...la qüestió estava clara...el Districte amb molts més recursos no tenia poder de convocatòria i nosaltres, amb els recursos mínims però els màxims esforços de la gent...teníem bastant d'èxit.

Però cada any que passa, acabo destacant més els actes que fem de dia, com el Cercavila...el Correfoc...la paella o el 2n campionat mundial de llençament de pell de meló (campionat únicament cel·lebrat al nostre estimat barri del què podeu veure una ressenya aquí), en què possiblement hi ha molta menys gent però on la relació que s'hi genera és molt més positiva i on segur que podem difondre més qualitativament el que nosaltres pretenem (aquest any, per exemple, era la qüestió del civisme i la vida al carrer a Barcelona).

Les nits, en canvi, em produeixen cada cop més mals de panxa. Ens trobem que la majoria de gent que ve, tant del barri com de fora, tant se li enfot que la festa la impulsem nosaltres o que la festa la impulsi movistar (com farà d'aquí poc aquí al cantó), fet que provoca que la gent no consumeixi a la barra (i per tant, la festa sigui insostenible) i que a més, segons quins individus no respectin el més mínim l'entorn i fins i tot la decoració que la organització ha creat.

Serà que tenim l'enemic dins nostre?
Serà que la inòpia en què viu gran part de la societat se'ns està girant en contra?

I és que l'Ajuntament acaba posant en el mateix sac organitzadors, joves del barri que venen a la festa, els joves que vénen de fora...i qualsevol que passi per allà.

I això que mai hi ha cap problema destacable...tant el govern municipal com l'oposició (CiU i PP) diuen que la plaça és un focus d'inseguretat molt important...què passaria si hi fos?

Quedem-nos amb la paradoxa...tants anys de disputes amb l'Ajuntament per mantenir al centre del barri uns concerts...i ara resulta que són les activitats que menys ens (em) tiren...però a la vegada les imprescindibles pel bon manteniment econòmic de la festa...teòricament, ja que amb l'actitud del públic que ve darrerament...ens aboquen més a la ruïna que a cobrir despeses...

Algú ens vol ajudar? Ara ja està tot desmuntat i endreçat...fa falta per suport de cara a l'any vinent!

dijous, 18 d’octubre de 2007

la segona classe de l'Argentina...i de tot arreu

Aquest estiu vaig tenir l'oportunitat de viatjar durant un mes per varis indrets de l'Argentina amb la gran sort d'estar en tot moment vivint amb gent d'allà i per tant, compartint costums, tradicions i rutines a diari. La veritat és que molt no em vaig moure per allà...el país és massa gran i vaig decidir centrar-me en Buenos Aires i San Salvador de Jujuy...la capital federal de la nació...i la capital de la província més pobra de l'Estat respectivament.

La veritat és que es fa molt difícil resumir en un sol post al bloc tot el que va significar el viatge i de fet, tampoc és la meva intenció, però aquí va una de les múltiples reflexions del viatge:

Sorprèn Buenos Aires per la seva fesomia urbana...típica ciutat americana, si...però amb moltíssims contrastos constants, tot passant de cases de luxe a concentracions de barraques per tornar a un barri de luxe i tornar a passar a un barri mitjà...tot això en una trentena de "quadras".

Sorprèn també per la gran quantitat de gent que malviu i treballa al carrer...excepte en comptadíssims indrets, és impossible amagar l'extrema pobresa que s'hi viu, i això que Buenos Aires és la gran metròpoli d'un país enormement centralista, que concentra la majoria de la seva riquesa a la seva capital.

Per això jo em pensava que anava preparat quan vaig sortir de Buenos Aires per arribar 2000 km després a San Salvador de Jujuy...si Buenos Aires em va desmuntar per dins...amb el suport dels meus amics de la capital vaig mirar de mentalitzar-me del que veuria allà...ja m'havien explicat petites coses...i alguna de grossa per mirar de que em fes a la idea...però la veritat és que res del que havia imaginat era semblant al que em vaig trobar.

Res m'indicava que em trobava a una capital de relativa importància, carrers sense asfaltar, carreteres que a Catalunya no existeixen i que allà uneixen capitals de província, cases en alguns casos sense finestres, gran part del jovent amb molts problemes de drogodependència...

La qüestió és que allà, tant a Buenos Aires com a San Salvador de Jujuy, vaig tenir la gran sort de conèixer tot un seguit de persones que lluiten dia a dia, minut a minut, en la seva particular batalla per a sobreviure. Ho fan amb jornades laborals llarguíssimes, amb sous miserables, a l'hora de comprar al supermercat allò que no hagi pujat desmesuradament (és allò que tant bé fem els occidentals de robar la matèria prima...i posar-la al mateix preu d'aquí quan la moneda té un valor quatre cops inferior) i també, com no, a l'hora de plantar cara a governs i forces de seguretat corruptes.

És aquella gent que el sistema necessita per a continuar funcionant...molts han de viure amb molt poc per a que uns quants puguin viure en l'opulència que viuen...és la seva particular regla de tres.

Aquest estiu he conegut els que pateixen aquesta regla a l'Argentina...els que el sistema considera persones de segona classe...igual que vaig conèixer fa 2 anys els qui la pateixen enmig del desert a Algèria als camps de refugiats del Sàhara Occidental...o aquells treballadors que també la pateixen quan miren de venir a treballar a les nostres ciutats...o la dona gran que viu a l'Eixample de Barcelona i li fan mobbing per fer-la fora de casa...tots ells són una peça més de tot l'engranatge del sistema.

Quan el farem rebentar?

benvinguda a can picatatxa

M'he decidit a obrir un nou bloc cansat dels problemes que em donava l'anterior editor...així que us deixo aquí l'anterior enllaç per a qui li interessi...i inicio aquesta nova aventura blocaire esperant que la meva línia editorial sigui prou interessant com per a que la blocaire més activa i "pluriempleada" que conec, l'Eva, es vagi passant per aquí a comentar.

El nom del blog trobo que em defineix bastant bé...i és fruït de la recerca pels diccionaris d'un parell de persones un matí qualsevol...com si no hi hagués res millor a fer! Gràcies Elena!