dilluns, 31 de desembre del 2007

arriba l'hora del balanç!

L'any consumeix les seves darreres hores, concretament les seves darreres sis hores i escaig. Moment doncs per al balanç personal del què han suposat els darrers 365 dies. Havent passat revista als bons i mals moments de l'any, queda quedar-se amb els bons moments i aprendre dels errors comesos tenint clar que, com es diu, només s'equivoca aquell que ho intenta.

I res, desitjar un 2008 millor i replet de somnis, reptes i de ganes de transformar allò que ens envolta.

Per tancar el darrer post de l'any...un vídeo. I és que aquesta cançó forma part del recull de cançons mítiques del meu repertori personal. A més, trobo que la canço, feta fa més de 20 anys, encara continua tenint certa càrrega actual.



Feliç any nou...i feu bondat aquesta nit!

dijous, 27 de desembre del 2007

el Bicing arriba al barri


El Bicing ha arribat al barri, ens informa puntualment el gran invent de lescorts.cc. I trobo que és una bona notícia, el servei de bicicletes públiques de baix cost em sembla una gran iniciativa. La llàstima és que la ciutat en si no estigui preparada per a assumir-ho, sense el bicing als nostres carrers, l'ús del vehicle de dues rodes més popular era una mena de prova de risc en una ciutat amb una xarxa de carrils bici d'allò més pobra. No fa pas tant, l'Ajuntament aprovava una ordenança bastant restrictiva pel que fa a l'ús de les bicicletes, limitant-ne indirectament el seu ús, i sort en vam tenir que els Amics de la Bici van fer feina i pressió per a que es retiressin alguns punts dels més conflictius.
Davant d'aquest problema, enlloc de millorar la xarxa i les possibilitats pels ciclistes urbans barcelonins, l'Ajuntament instal·la milers de bicicletes per a que els ciutadans en gaudeixin en un entorn urbà hostil. Llàstima.

Altre cop construïm la casa per la teulada. Altre cop una bona iniciativa mal implantada (sota el meu parer). Com l'Àrea Verda. I com tantes altres.

dilluns, 24 de desembre del 2007

Aquí i allà...trobant la contradicció

Aquí unes declaracions del president espanyol Rodríguez Zapatero:


"...Finalmente, Zapatero agradeció la colaboración ofrecida y dijo que para su Gobierno cualquier práctica de tortura o de trato degradante es "absolutamente perseguible, intolerable e injustificable en un sistema democrático".

"Gozamos de buena salud en el respeto a los derechos humanos, comparándonos con las democracias más consolidadas", dijo el presidente del Gobierno, y admitió que garantizar esta tarea exige "constancia para avanzar e incorporar más elementos de prevención, garantía y de dar absoluta seguridad a los ciudadanos en lo que afecta a los derechos humanos más elementales". ..."

Allà, el relat de cinc dies d'incomunicació permesos per l'actual llei Antiterrorista, impulsada pel PP amb total suport del PSOE.

Jutgeu vosaltres mateixes, no crec que calgui entrar en què deu haver fet aquest detingut (que en tot cas és un altre debat), però em sembla que successos com aquest són inadmissibles en el segle XXI i en el si d'una teòrica democràcia.



divendres, 21 de desembre del 2007

Memòries (no) captives

Com ja havia avançat a principis de setmana, Dimecres vaig estar a la presó de joves de la Trinitat Vella. La presó "acull" joves de 18 a 25 anys amb delictes varis; des de violència al carrer, fins a homicidis, passant pel tràfic de drogues o els robatoris.
Jo hi anava acompanyant uns amics que anaven a fer-hi música per la gent d'allà, així que a les 15h ens recullen els educadors de la presó (mestres titulats que més que docència, allà fan tasques de psicòleg-dinamitzador) i ens acompanyen fins al centre. L'aspecte exterior és bastant tètric, tot pintat amb una pintura color beige esmorteït, bastant tètric. Tot bastant vell i fet caldo. Tot degudament enreixat. Totes les portes de màxima seguretat, ni una porta convencional: s'obre una porta i fins que no es tanca, no s'obre la següent porta que has de travessar. Ens acompanyen a la sala d'actes i pel camí ens creuem amb alguns interns, es respira una tensió ambiental important. Em sembla surrealista el que van a fer els amics, no sembla el lloc idoni per plantar-s'hi amb els instruments i fer-hi un concert, però dit i fet, arribem a la sala d'actes, muntem la qüestió en 5 minuts (avui toquen com al carrer, sense equip de so al darrere) i la sala s'omple dels interns del mòdul superior (diria que així l'anomenen), que són els que dins de la presó, gaudeixen de més privilegis pel seu bon comportament. Faran dos concerts, un per cada mòdul de la presó.

El primer comença (i acaba) amb els interns asseguts a les cadires que rodegen la sala d'actes, enganxats a la paret. Els 40 minuts del concert passen sense aconseguir que ningú balli, la comunitat gitana del lloc acompanyava les rumbes amb les clàssiques palmas, la comunitat dominicana no parava de cridar i acompanyar la música (per allò de compartir continent), i algun que altre africà subsaharià va vibrar amb els fragments de Bob Marley incorporats al repertori. Res més. Jo, assegut al costat dels interns, sóc utilitzat per a saber més coses del grup, rebo les sol·licituds per tocar el cajón i la guitarra (brutal com toquen aquesta gent!) i aprofito per xerrar amb alguns d'ells. La veritat és que m'impressiona bastant tot plegat.

Entremig els educadors ens conviden a berenar i aprofitem per xerrar amb ells, increíble sentir-los parlar de les raons per les que estan allà els interns, ens expliquen una mica el dia a dia a la presó i ens ensenyen alguns espais de la mateixa. Suposo que això ens familiaritza una mica més amb el lloc i tot plegat, fa que estiguem una mica més tranquils.

El segon concert és pels del mòdul bàsic, els que tenen una disciplina molt més estricta i gaudeixen de menys privilegis (dins del que cap, clar). Els educadors ens avisen que possiblement aquí hi hagi més interacció, ens els defineixen com a gente de sangre caliente i jo no sé si prendre-m'ho com a positiu o negatiu. La qüestió comença i efectivament, hi ha molta més interacció, dos magribins ens fan flipar quan comencen a ballar rotllo breakdance fent tombarelles impossibles enmig de la sala. A banda d'això, ningú més balla, però aquí si que canten al ritme de la música. Jo aprofito per fer fotos i vídeos que no vaig poder treure de la presó, he hagut de deixar la targeta per a que passi la censura, tot plegat per evitar que surtin cares d'interns, pels temes dels drets d'imatge. Tot plegat molt trabat, molt difícil. Després del concert, hi havia una actuació d'un grup de breakdance, ens quedem barrejats entre els interns que agraeixen el fet que algú s'hagi apropat fins allà sense cobrar.

Surto d'allà impressionat, l'estigma social que té a sobre el col·lectiu de presos i preses és gegant. Una llosa que arrosseguen tota la vida. Com en moltes altres coses, als presos se'ls jutja per un acte concret, per un fet. Ningú para atenció al context. I a sobre, la resposta bàsicament repressiva continua vinculant la persona a aquest context que l'ha portada a fer el que fos. És un cercle viciós que mai es trenca. Sortim amb algunes idees al cap per mirar de col·laborar amb aquesta gent.

Em sento a prop del Sàhara, de Jujuy, de Buenos Aires, de La Colifata i l'Hospital Borda, del barri i els eterns mil i un projectes, la sensació d'estar descobrint nous espais i noves vivències trencadores. Amb ganes d'engegar projectes a tot arreu.

Us recomano que entreu a Memorias Cautivas, bloc d'un intern de la Trinitat Vella. Llegiu, i reflexioneu-hi si teniu temps!

Tanco la qüestió amb un fragment del bloc:

"Hablas con ellos, te explican sus argumentos, y te preguntas por qué no vieron otro camino, por qué no vieron otra opción, si realmente la tenían, si realmente pudieron elegir. Y es que, en la mayoría de casos, las decisiones que tomamos, nuestras acciones, nuestras elecciones, nuestra manera de ser, no son sino frutos de nuestro entorno, de nuestra educación, y estas cosas sí que no las podemos elegir."

dilluns, 17 de desembre del 2007

dimecres me'n vaig a la presó


Dimecres me'n vaig a la presó de joves de la Trinitat. Tranquils, no he robat res ni he comès un assassinat ni l'he liat a una mani, ni tan sols he estat víctima d'un muntatge policial. Hi vaig amb uns bons amics que hi van a fer una mica de música per als interns, i m'han convidat a anar-hi.

Tinc moltíssima curiositat per saber què hi trobaré a dins. L'aspecte me l'imagino, ni que sigui pel cine i la televisió, però l'actitud de la gent i l'ambient que s'hi respira són dos aspectes que em tenen especialment intrigat.

D'altra banda, tota la qüestió de la funció que acompleix la presó en la reintegració dels presos a la societat, també és un tema que m'intriga (i que difícilment resoldré Dimecres) però del que espero extreure'n si més no alguna dada interessant...ara per ara, no tinc massa clar que la presó i tot el que comporta, faciliti la reintegració dels interns en el dia a dia de la societat.

Ja us diré el què.

Si algú té alguna curiositat que vol que observi a dins la presó...que m'ho faci saber!

divendres, 14 de desembre del 2007

Al·legoria de l'amor i el desamor barceloní

Ahir vaig tenir l'oportunitat (per dir-ho d'alguna manera) de passejar-me amb l'autobus i de matinada per Barcelona. De Sant Andreu a Les Corts passant per la plaça Catalunya, una volta de les bones. El cas és que amb l'única companyia de la música que disparava el meu mp3, vaig anar tota l'estona observant la ciutat buida i tranquil·la.
No sé si per l'excés de vi i cava del sopar (típic sopar de nadal de la feina) o per la son que a aquelles hores ja tenia, vaig passar-me el viatge reafirmant-me en l'apreci i l'estima que li tinc a la meva ciutat. La ciutat dels barris, la ciutat viva i centre de confluència de centenars de cultures llunyanes, la ciutat vella, la ciutat que toca al mar. Un a un em van anar passant pel cap alguns dels entranyables llocs que, per un motiu o altre, tinc gravats al cap.

I aleshores, l'N3 (el nom del bus) va arribar al límit de les Corts amb l'Eixample, la frontera del meu barri de sempre. I allà, tots els pensaments macos i positius sobre la ciutat es van tornar ràbia i impotència. Passar per la zona de la colònia Castells tot sabent que ja està esquarterada i que a la part que encara resisteix li queden 4 dies em va remoure les entranyes. Llavors, igual que m'havien passat pel cap tots els racons idíl·lics de la ciutat, em van venir Anglesola, el forat de la Vergonya, els músics del carrer, el Fòrum, Can Batlló, el Maremàgnum, l'antic celler Ciurana, l'Hamsa, el Poble Nou, l'ordenança del civ(n)isme, les antigues revetlles nocturnes inacabables al carrer, les àvies de la Barceloneta i d'altres barris amb la cadira a la porta de casa xerrant amb la veïna, el perill que corre Collserola i el seu Parc Natural...i un llarg reguitzell de casos semblants.

I és que la ciutat que ens estan imposant no és de la que jo estic enamorat, ni molt menys. La Barcelona Fashion i del disseny, la Barcelona uniforme, la Barcelona europea, el "Barcelona posa't guapa" o el "Barcelona, la millor botiga del món", em fan fàstic.

Que visquin els tripartits municipals! Que visquin els eco-socialistes! Que visquin els catalanistes republicans! I que visquin també els socialistes!

a la merda!

dilluns, 10 de desembre del 2007

Dissabte antimonàrquic a Girona

Tot just fa una estona he tornat de passar aquests dos darrers dies de pont a Girona, ciutat a la que mai em canso d'anar i perdre'm pel seus carrers i places. La plaça del Vi, el pont de pedra, la Rambla...Galligants, la Catedral, el Call...l'Onyar...cada cop que hi passejo descobreixo racons nous! Després de passar tot el dia fent voltes per la ciutat i descobrint-la més des d'un punt de vista gastronòmic (amb àpats de tota mena, berenars contundents i gots de ratafia enlloc del clàssic cafè que tothom pren...menys jo), al vespre vam aprofitar per visitar el nou Casal Independentista El Forn, que tot s'ha de dir, està molt ben arreglat.
Al vespre teníem les entrades per anar al concert antimonàrquic, així que després de forçar una parada inexistent a Sarrià de Ter del bus que anava a Banyoles i que no havíem d'agafar per a res, vam arribar al Pavelló Municipal del poble. Em sorprèn la grandiosa organització que hi ha al darrere d'aquest concert, es nota que tota l'esquerra independentista de les comarques gironines s'ha abocat amb tot a donar suport als encausats per la crema de retrats reials. Molta gent present, el pavelló està molt ple i es veu a molta gent treballant a les barres i a la seguretat, impressionant! Sana enveja la que tinc en veure això, la de coses que es poden aconseguir amb tanta gent arremangada amb un objectiu comú entre cella i cella (en aquest cas, recollir com a mínim els 2.700 euros que han de pagar cada un dels dos condemnats). Tot em fa pensar que, almenys a Girona, el futur és nostre.
El concert (sense fotos per culpa de la càmera) prou bé, semi-decepció amb els Mesclat, però els donarem un vot de confiança perquè tocaven massa tard, tot just era el seu segon concert de la gira...i la gent estava ja per altres qüestions. Destacable la sortida a l'escenari dels 22 encausats per a rebre el suport del públic congregat, la nova crema d'un retrat reial a l'escenari (amb possible 23è encausat, clar) i l'aparició brutal i contundent d'en JuanRa (excantant dels Kop) per tocar el Zu atrapatu arte dels Kortatu, al final del concert dels Obrint Pas. Quina ràbia desprenen les paraules d'aquest home després de 6 anys engarjolat! Que torni Kop ja!
I res, en acabat a dormir a tocar de l'Estació...matí de Diumenge menjant algo pel centre...i retorn a casa a primera hora de la tarda. Que bé que va sortir de casa de tant en tant!


només hi falta la fotògrafa!!!


divendres, 7 de desembre del 2007

cap a Girona!


D'aquí unes hores enfilem camí cap a Girona. Aquestes comarques sempre m'han agradat especialment i sempre que puc m'hi acosto a passar uns dies...per la Garrotxa, l'Empordà o el Ripollès. Avui no marxo a fer muntanya, tot i que alguna passejadeta farem, suposo que ens deixarem portar per l'encant únic dels carrers de Girona, miraré de retrobar-me amb algun que altre conegut que tinc per allí...i al vespre de Dissabte farem cap al concert solidari amb els encausats per cremar fotos del rei, a Sarrià de Ter. La veritat és que tinc ganes de veure els grups que hi toquen, els Mesclat perquè han estat aturats fa molt de temps i perquè el nou disc que presenten és genial, els Banda Bassotti perquè feia molt que no els veia...i a Piera em van agradar, i els Obrint Pas perquè tot i que sempre te'ls acabes trobant tocant a un lloc o altre...aquest any, havent estat fora tot l'estiu, no els he vist gaire i també en tinc ganes.
Tot i això, també he de dir que en condicions normals potser no m'hi arribava, però crec que la causa ho mereix, cal donar suport als 22 joves encausats...i com que no vaig poder estar a la manifestació nacional de principis de Novembre...demà mirarem de ser-hi. Com més penso en les represàlies que s'estan rebent pel simple fet de cremar una fotografia...més m'indigno, tot i que això no fa més que donar-nos la raó tot demostrant com de retrògrada i casposa és aquesta institució que ens domina.

a fer la mà!

dilluns, 3 de desembre del 2007

1-D...em permeteu una crítica?

Ahir vaig estar a la famosa manifestació pel Dret a Decidir. Hi vaig veure molta gent, potser la mani més multitudinària d'ençà que el del bigoti i els seus amics envaïssin l'Iraq. Significatiu trobo que tanta gent s'hi adherís (Maragall inclòs) i entenc que era important com a demostració de força envers el govern de Madrizzzz. Fins aquí tot positiu.
Ara bé, no sé si és que el que a mi m'agrada és buscar sempre el punt negatiu a les coses, o que peco de tenir mania persecutòria a tot el que fa olor a política de partits, però em qüestiono quan, d'una vegada per totes, alguna iniciativa civil amb un nivell mediàtic elevat, deixarà de banda els partits prohibint-los que exhibeixin les seves banderetes, les seves pancartetes i els seus líders amb la mateixa cara de sempre. Perquè cap dels dos centenars d'entitats adherides al manifest va ensenyar el seu emblema i en canvi, els blocs dels partits eren fàcilment diferenciables? És que tot allò que té a veure amb el nostre entorn ha d'estar (i perdoneu-me l'expressió) "contaminat" pels partits polítics de torn i les seves aparicions a televisió amb els posicionaments respectius?
Sé que molt probablement pateixo mal d'ingenuïtat, però necessitava treure-m'ho del pap.

dissabte, 1 de desembre del 2007

1-D: Un pas per la pau


Avui, dia d'accions descentralitzades arreu del territori commemorant el centenari de l'escoltisme, ambientat al voltant de la pau. Serà un simple mural als barris i pobles on hi ha agrupaments, però jo li dono un significat més important...deixar clara la vigència de l'escoltisme con a eina de transformació social importantíssima, educant joves en valors tan importants (i dels que anem tan mancats darrerament) com l'esperit crític, la solidaritat, el respecte per la natura, la implicació social...

Com diu el cartell de més amunt:

"I no ens cansarem de fer-ne. Des dels agrupaments d'Escoltes catalans, l'associació laica de l'escoltisme català. Cada dissabte. Cada excursió. Cada campament. Cada activitat. Sempre educant per fer un món millor. Per potenciar l'esperit crític. Per fomentar l'acció. Per construir la pau. Gauidint. Passant-nos-ho bé.

Com ho farem demà. Amb aquest regal per la pau que els agrupaments d'Escoltes catalans oferim al nostre entorn, celebrant que l'escoltisme compleix 100 anys..."

En fi: cau a cau, un pas per la pau!
(hi trobareu més informació aquí)