dimarts, 29 d’abril de 2008

Copenhaguen (I)

Demà ben d'hora al matí marxo cap a la capital danesa. A les 18h m'esperen per un acte sobre la lluita del poble saharaui on pretenen difondre les causes i conseqüències del conflicte, explicant-ne la història i la situació actual. Finalment, i aquí és on entro jo, pretenen posar exemples de solidaritat internacional amb la causa, així que encara no sé ben bé com, explicarem als i les presents el projecte que vam encetar fa 13 mesos i que, qui ho havia de dir, ja ens ha portat ben lluny. Tot plegat, completat amb l'estrena d'un documental sobre els nens als camps de refugiats.
Però no tot són flors i violes, un dels polítics més importants del Partit Socialdemòcrata danès, d'origen marroquí, ha amenaçat amb retallades de subvencions i problemes administratius als directors del centre si no suspenien l'acte. A més, sembla que han amenaçat amb presentar-se a rebentar l'acte. Sembla increíble que a aquestes alçades passin aquestes coses. El cas és que en Gustavo, impulsor de tota la moguda i culpable principal de que jo estigui allà demà, no s'ha arronsat i enlloc d'anular la qüestió, ha convocat a tota la premsa possible i ha penjat a totes les parets del centre una exposició de fotos que no estava prevista amb imatges de la barbàrie marroquí sobre el poble saharaui. Tot plegat em porta a pensar-me de portar un casc o algo per l'estil, no fos cas que acabés rebent! I jo que pensava que allà dalt eren més tranquils...
I res, demà passat Primer de Maig dels més importants d'Europa amb participació a les mobilitzacions importants que hi ha previstes (hi ha diverses vagues en marxa actualment) i segona part de la presentació del disc: concert dels Patchanka davant de milers de persones amb la presència per a l'ocasió del delegat internacional del Front Polisari. Increíble.
La traca final, fruït de la més absoluta de les casualitats, ens portarà al concert que els Che Sudaka tenen aquella mateixa nit i que serà com una improvitzada tercera part de la presentació danesa del disc.
Ja aniré explicant, en la mesura del possible, tot allò que vagi passant per allà dalt.

"Soñar no cuesta nada, mirando el mundo al revés"

Llibertat Franki!

Ahir al matí, els Mossos d’Esquadra van detenir en Franki, veí de Terrassa, molt conegut en la ciutat vallesana per la seva implicació en moltes lluites populars. La detenció d’en Franki es va produuïr sense haver-ho notificat als advocats i ni tan sols haver fet el tràmit ordinari de la citació prèvia.

Recordem que en Franki no ha deixat mai d’atendre cap requeriment judicial, ni cap citació a comissaria i és per això que cal considerar aquesta detenció i empresonament com un intent d’agafar per sorpresa l’entorn polític d’en Franki i frenar així la resposta popular de suport.

Denunciem per tant, la maniobra del Departament d’Interior que, provocant l’empresonament immediat i sens avís, pretén silenciar un cas que sens dubte acabarà trascendint a l’opinió pública i de la que hauran de donar moltes explicacions: per l’estrip a una bandera espanyola s’ha iniciat un procés que acaba amb un veí de Terrassa a la presó i ni més ni menys que amb una condemna de 2 anys i 7 mesos.

Llibertat Franki!

dilluns, 28 d’abril de 2008

Torna el martell uniformitzador de l'estat espanyol

Després d'una nit de poca son i molts quilòmetres acumulats després d'un Dissabte d'emocions fortes havent travessat part dels Països Catalans en menys de 24 hores, em desperto i encenc l'ordinador per veure el ressò mediàtic de la mobilització d'ahir a Alacant.
Vagi per davant que el que ahir vaig veure/viure serà difícil d'esborrar. Tant per l'accidentat desplaçament (amb les 3 hores aturats a la via a prop de Xàtiva incloses) com per la contundència de la imatge que encara conservo a la retina: 20.000 persones desfilant a la capital del sud en una de les manis més animades que recordo. Les sensacions acumulades durant el trajecte de les escales de l'estació de tren fins el bloc dels Maulets i companyia (el darrer) juntament amb tot el que vam compartir amb aquelles i aquells amb qui ens vam creuar, conformen un còctel explosiu d'energia i empenta difícil de superar.
Però retornem a l'inici, i és que regirant internet en busca de referències als actes d'ahir la incredulitat i la indignació m'envaeixen. Torna a ser l'Audiència Nacional, torna a ser aquest estat espanyol que ens ven democràcia, diàleg i llibertat però que regala repressió, control i hipocresia a cabassos. Després de l'exhibició de poder realitzada a Euskadi amb sumaris com el 18/98 en què criminalitzen idees amb el pretext del conflicte armat que es viu allà, les mires totalitàries uniformitzadores de l'Estat es dirigeixen a l'emergent moviment castellanista.
I em centro en buscar informació al respecte, oblidant el ressò mediàtic del succeït ahir a l'Alacantí. Resulta que basant-se en la participació de diversos membres de l'esquerra abertzale en algunes xerrades convocades per Izquierda Castellana, el sindicat falangista "Manos Limpias" ha demanat la il·legalització d'aquesta organització i l'Audiència Nacional ha admès a tràmit la demanda, establint un perillós precedent. A partir d'aquí, la maquinària per posar a caldo a tot aquell que no accepti l'estat de la qüestió ja està llesta. I que ningú em parli de la separació de poders i de que la culpa no la té el govern, que l'Audiència Nacional s'empara en una llei de partits aprovada a l'hemicicle amb el suport de PP, PSOE, CiU, CC i PA i que ningú s'atreveix a qüestionar massa.
L'apartheid polític continua a l'Estat Espanyol. Comença a estendre's...i veurem fins on arriba.
Incredulitat i ràbia. Sembla impossible que això estigui passant així, i és que ens hauria de fer reflexionar a tots i totes quina mena de polítics són els que estableixen les lleis que ens afecten si donen peu a accions judicials com aquesta. Que un sindicat falangista actuï d'aquesta manera no sorprèn. El que sorprèn és que l'estat esdevingui el seu principal aliat amb les seves lleis totalitàries.

Reflexionem-hi, si us plau.

divendres, 25 d’abril de 2008

25 d'Abril: 300+1 anys d'ocupació

Demà enfilo cap a Alacant, als actes de cel·lebració de la diada del País Valencià per denunciar un cop més l'ocupació espanyola que ja dura 301 anys. Fa molt temps que no traspasso el Sènia per a quedar-m'hi, ni que sigui per unes hores. Una visita fugaç a València fa molts anys (però molts) i de passada és tot el meu bagatge personal al sud.
A veure què ens hi trobem. Tothom m'ha dit que és una diada de les que val la pena, molt més que, per exemple, un 11-S a Barcelona. Vorem si és cert (que d'altra banda, tampoc deu ser gaire complicat!). Ja sabem també que allà ens tornarem a creuar amb la gent de Madrid i amb alguna que altra amiga d'aquí a qui els camins de la vida l'han dut a instal·lar-se a València.
I avui més que mai, com altres cops he dit, cal que reivindiquem la valencianitat de la gent del Principat igual que la catalanitat de la gent del País Valencià (i el mateix amb la gent de les Illes i el Rosselló).


dimecres, 23 d’abril de 2008

una d'integració (o no)

Ara que ve el temps de Ferias de Abril, amb tot el respecte que tinc als meus avis i àvies nascuts allà a Andalusia, i sense ànim de generalitzar...trobo que la vinyeta no té desperdici.

I és que escoltar segons qui donar lliçons d'integració...fa riure.

dilluns, 21 d’abril de 2008

Galeano "live"

Arribo de la feina i un cop descarregat el correu ho descobreixo. En un parell d'hores, Eduardo Galeano fa la presentació a Europa del seu darrer llibre. No m'ho penso dues vegades, tinc la tarda sense cap compromís i aprofitaré per veure d'a prop i escoltar en directe un dels escriptors que més admiro, un autèntic referent.
L'Oriol s'apunta a venir i l'Elena està avisada, no dubto que mirarà de muntar-s'ho i apropar-se. En un cop de metro ens plantem a l'auditori de la Pompeu Fabra, per allà el carrer Balmes. Encara queda una hora per a que comenci tot plegat i ja hi ha una mica de cua. Agafem lloc i aprofito per comprar un exemplar d'"Espejos. Una historia casi universal". Ja hi ha ganes de llegir-lo. En 10 minuts la cua ja és enorme i un cop obren les portes, la sala s'omple a vessar de cop. Entrem bé i podem triar lloc. A l'entrada ja hi ha gent que es queda fora, sembla que habiliten una aula per seguir la presentació amb vídeo.
Al cap d'una estona apareix l'uruguaià per la sala. Tothom s'alça i l'aplaudeix, tot plegat ben particular. Deu ser que no domino això de les presentacions literàries!
A partir d'aquí, després d'una brevíssima introducció del responsable de l'editorial, 45 minuts de genialitat. Un vessament constant d'idees, de denúncies i reflexions entrelligades com pocs saben fer.
Avui he tingut la sensació que estava davant d'un geni.

Objetos perdidos
El siglo veinte, que nació anunciando paz y justicia, murió bañado en sangre y dejó un mundo mucho más injusto que el que había encontrado.
El siglo veintiuno, que también nació anunciando paz y justicia, está siguiendo los pasos del siglo anterior.
Allá en mi infancia, yo estaba convencido de que a la luna iba a parar todo lo que en la tierra se perdía.
Sin embargo, los astronautas no han encontrado sueños peligrosos, ni promesas traicionadas, ni esperanzas rotas.
Si no están en la luna, ¿dónde están?
¿Será que en la tierra no se perdieron?
¿Será que en la tierra se escondieron?

i el vídeo que he gravat d'allà, pareu les orelles!!

diumenge, 20 d’abril de 2008

De mandra i precintes

Diumenge de poca inspiració i mal de cap. Ben d'hora, després de poques hores de son, sona insistent el despertador, que l'Assemblea de Joves del barri ens ha convidat a fer sonar la gralla a l'acte de Sant Jordi. Un missatge m'alerta que la plaça està plena de policia. Un altre m'informa que la plaça està precintada i que res de res. Dutxa desvetlladora i cap allà, a veure com està el pati. El panorama és del tot surrealista. La plaça precintada amb tot de policia en guàrdia. En un banc, la gent que es disposava a fer l'acte juga amb globus. Paradoxal. D'acord que no s'havia ni demanat permís, però el desplegament em sembla del tot desproporcionat.
Aprofitant que ja estem dempeus i al carrer, ens apropem a Gràcia altre cop després de la festa d'ahir nit. Vuit hores després tornem als seus carrers a la jornada per la llengua d'Endavant. Presentació del llibre Del Sud. El País Valencià al ritme dels Obrint Pas. Bon llibre, altament recomanable i del que en breu en parlaré per aquí. Acaben els valencians, comencen els bastoners de Capellades i Gràcia...i plou. Cap a casa...i mandra. I més mandra.

Ahir a la tarda, en horari infantil i abans de la debacle nacional-blaugrana amb els pericos, vam apropar-nos a l'Ítaca del Poblenou, on el Belda presentava dues cançonetes més. Genial amb les seves versions dels grans clàssics catalans de sempre. Aquí va l'Aquesta nit dels Dr.Calypso.



au, bon començament de setmana!

dijous, 17 d’abril de 2008

2 anys posant la Directa...felicitats!

Aquest divendres la Directa cel·lebra el seu segon aniversari i mirarem de ser-hi. Trobo que és un dels projectes més interessants que s'estan duent a terme avui en dia, tirant endavant tots els processos necessaris per editar un setmanari amb cara i ulls de forma autogestionada i amb l'esforç desinteressat de gran part de la gent que el conforma.
Arrel d'una xerrada de presentació al Casal farà una mica més de 2 anys, quan giraven arreu del territori explicant el projecte amb el suport d'un número 0 gratuït, vaig decidir subscriure-m'hi. Evidentment per l'interès que em despertava un periòdic de vora 30 planes d'informació crítica i sense complexes, però també per donar suport econòmic a un projecte que demanava 1500 subscripcions per a tirar endavant i que encara, dos anys després, va per la meitat.
Així que, a falta de participar directament del projecte, faré difusió dels actes de cel·lebració i t'animaré a tu a omplir la butlleta de subscripció. Perquè mentre projectes com aquest siguin viables, és que encara tot és possible.

dimecres, 16 d’abril de 2008

Vallcarca, Barcelona i els hipòcrites de torn.

Avui he hagut d'arribar-me, per motius associatius, als barris muntanyencs barcelonins. Creuar la línia verda del metro, baixar a Vallcarca i, després de creuar el pont, pujar muntanya amunt pels laberíntics carrers d'El Coll. No sorprèn trobar carrers basats en escales i baranes, no sorprèn trobar carrers amb veritables rampes dignes d'etapa reina del Tour de França. El que em sembla més increíble és que, com passa en altres barris, hi ha un punt en què un cop l'has superat, et sents enmig d'un poble i ben lluny de la gran ciutat. Cases baixes, edificis de pisos de poca alçada, cases antigues i un ambient digne de qualsevol poble, incloent, en les zones més altes del barri, la barreja entre cases i bosc que es produeix a l'alçada del mirador d'El Coll i del parc de la Creueta.

Ja ho he dit altres cops, i avui em reafirmo. M'encanta Barcelona, i m'encanta per això. M'encanta la Barcelona dels barris, la Barcelona que canvia segons el lloc de la ciutat. Sant Andreu, Gràcia, Sants, Les Corts, Vallcarca...tots ben diferents entre ells. Cada un amb el seu ambient, amb el seu paisatge i les seves gents.

I m'emprenya comprovar que un cop més, el meu estimat govern municipal d'esquerres pensa més en els calers dels tractes amb les immobiliàries i constructores de torn que en la tipologia de la ciutat. La història es repeteix. Avui m'explicava la gent d'allà el projecte del Vial de Vallcarca, però també podem parlar de les cases barates del Bon Pastor, del calaix de Sants o de la Colònia Castells i el Pla Anglesola a les Corts. Fan fàstic. Almenys podrien tenir la decència d'explicar amb pèls i senyals quin veritable model de ciutat és el que volen, la ciutat uniforme i venuda als interessos de l'empresa de torn. La ciutat aparador que aculli permanentment turistes d'arreu del món. Però també la ciutat en què, cada cop més, als aborígens que estimem la ciutat tal com és, se'ns fa més difícil viure-hi.

dimarts, 15 d’abril de 2008

demà mateix em faig del PSC!



Bé Carme...bé!

diumenge, 13 d’abril de 2008

Voler és poder!

No hi havia prou amb tornar de la Sortida d'Agrupament content i animat després de les xerrades constructives amb pares i mares, els atacs de riure compulsius a la nit d'ahir, els jocs i la complicitat entre les presents i la constatació que el Pi té encara molt marge per créixer, que arribo a casa i, mentre desfeia la bossa, descarrego els mails del cap de setmana i em trobo amb això:


Estem parlant de Copenhague, estem parlant de Dinamarca. Fins allà dalt ha arribat el missatge de l'EsperanSaharaui, tot creuant Europa. Comprovar que algú ha pres el projecte iniciat aquí com a eina per difondre la causa saharaui al seu entorn és, com diria l'àvia, la guinda del pastel. I sembla ser que encara hi haurà molt més!

Definitivament...voler és poder!

divendres, 11 d’abril de 2008

15 ANYS SENSE GUILLEM AGULLÓ

Quinze anys sense Guillem Agulló
Amb motiu que l'11 d'abril d'aquest any es compliran 15 anys de la mort del jove antifeixista Guillem Agulló, a mans d'un grup neonazi a la localitat de Montanejos, i que diversos col·lectius de tot arreu del País Valencià han convocat unes jornades per al dia 12 d'abril per a conmemorar aquest assassinat, s'ha dissenyat una campanya per a dur-la a terme a través d'internet.
La campanya consisteix en plenar la xarxa amb banners que recorden la mort de Guillem Agulló. Per això vos demanem a tots els que tingueu un blog, una web o qualsevol altre espai en internet que penjeu un d'aquests banners amb un breu text o comunicat, sobretot el dia 11 d'abril.
A destacar els actes organitzats per Maulets demà dissabte a Burjassot (veure'ls)i al barri de Gràcia al llarg de la setmana (aquí).

I avui també fa 5 mesos de l'assassinat a mans d'un soldat de l'exèrcit espanyol del jove madrileny Carlos Javier Palomino.



Tot és possible!!

Dies com el d'avui demostren que tot és possible. A L'Hospitalet, on redescobreixo un parell de tossudes noies que continuen trencant-se la cara dia a dia, amb bastants elements en contra, per mantenir viu el projecte en el que creuen. A l'Eixample, on trobo un grupet de gent jove farcit d'il·lusió i empenta per continuar transformant la societat. Al barri, on ressorgeixen les ganes de construïr un barri més viu i combatiu. També a València, on s'hi aplega gent d'arreu per crear consciència i seguir denunciant el feixisme o bé a Madrid, on incansables perseguidors d'utopies recorren 400km per difondre a L'Horta valenciana el què allà passa. I a Sants també, on acabo la nit amb un gran amic conspirant i somiant, que sempre està bé. I ja de pas, retrobant gent al nou Via Fora! que avui han inagurat.


Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

Miquel Martí i Pol

dijous, 10 d’abril de 2008

A las ocho en el Bule

No sé què és el que té aquest llibre, però em va atrapar durant el poc temps que vaig trigar en consumir-lo. De fàcil lectura i no massa extens, és un retrat costumista de la "kale borroka" des del punt de vista de l'esquerra abertzale. L'autor, Xabier Silveira, columnista del Gara, no reflexiona al voltant del conflicte ni, podríem dir, emet cap tipus d'opinió al respecte. Simplement, explica tot el que li va succeïnt a Arrats, el protagonista de l'història en la seva vida a Donosti i rodalies.
Per si a algú li interessa el tema, l'editorial és la Txalaparta i el podeu trobar, entre altres llocs, a la Ciutat Invisible, que és d'on el vaig treure jo.

Si algú s'anima a llegir-lo...ja dirà que li ha semblat!

dimecres, 9 d’abril de 2008

records de l'altra punta del món

Des que vaig trepitjar de nou Barcelona el 10 de Setembre que no havia revisat res del que vaig escriure en els meus dies a l'Argentina. Ni el pseudo-blog en castellà obert a radiochango, ni els mails-crònica que vaig enviar als amics i amigues explicant les peripècies llatinoamericanes.
Avui llegia al bloc d'en Xavi les seves reflexions al voltant de la seva estada a Caracas i m'hi sentia totalment identificat. Canviant l'espai i el temps, les reflexions eren les mateixes.
I m'he posat a recordar. I altre cop m'ha envaït l'enyor. I he recordat la grandíssima gent que vaig conèixer allà, i tot el viscut en aquell intens mes. I segueixo fent esforços per mantenir en el record el màxim d'imatges i sensacions d'aquell viatge, mirant d'evitar que se m'oblidi res.
I amb tot plegat, m'he adonat de les ganes que tinc de tornar-hi, però de tornar-hi més temps. I tornar a menjar empanadas. I retrobar la Quilmes i el futbol. I els alfajores i el dulce de leche. I les Madres. I la gent de les ràdios. I saltar a Bolívia des de La Quiaca. I baixar a Chubut amb els maputxes. I visitar les comunitats indígenes de l'amic Carlos. I tornar a contemplar Jujuy amb els seus cactus (a la foto) i les seves tradicions. I Humahuaca. I retrobar la gent que hi vaig descobrir. A Jujuy, a Buenos Aires, a Catamarca, Rosario, Córdoba o Cunín.
Perquè estan a 20.000km...però els porto al damunt!

Avui he tornat a llegir els mails enviats. I em quedo amb aquest fragment, contagiat dels aires sud-americans que respirava en aquells moments:
"Senyores i senyors...estic reafirmant-me brutalment que el càncer d'aquest món (com ja sabíem) és el sistema que ens governa a tots i que legitima que hi hagi les desigualtats existents...bé, no sols la legitima...sinó que viu d'ella. Per això, cada cop em convenço més que no ens podem permetre el luxe de viure tal i com ens dicta aquest sistema...aborregats treballant...esperant el divendres per anar de festa....descansant el cap de setmana...i dilluns sant-tornem-hi. Hi ha mil projectes de puta mare, molta gent que aquí, allà i a tot arreu treballa per tombar l'ordre establert...però encara fa falta molta més gent. Pensar que un no pot fer res al respecte és autoenganyar-se i, per passivitat, acceptar l'estat de la qüestió (és allò del quien calla, otorga). I com deia el valencià aquell..."tota la política que no fem nosaltres...la faran contra nosaltres". Així que, colegues...a moure el cul!"

I per acabar...música des del nord argentí, al tanto amb la lletra!

dilluns, 7 d’abril de 2008

va de comiats propers

L'Elena recomana que cliqueu play a sota abans de començar a llegir...

Dissabte a la nit, en ple moment àlgid de la festa de la XXX AGO del CNJC a Deltebre, un bon amic dels de fa temps em va fer saber que properament, marxa de la capital. En dos setmanes ja he rebut dos anuncis d'aquesta mena provinents de gent d'aquella imprescindible en la vida d'un, que de fet, en són 3, ja que un altre subjecte dels propers està escalfant motors per volar a l'Empordà en breu.
No és que estigui a punt de perdre'ls de vista per sempre, se'n van relativament a prop del barri. L'Alt Empordà, la Garrotxa i el Baix Empordà tampoc queden tan lluny. Però ja fa uns dies que em poso més melancòlic que de costum.

Amb dos d'ells, podem dir que hem fet història al barri (al menys per a nosaltres), teixint xarxa i construïnt un projecte de barri seriós i potent que, després d'algun daltabaix, ja podem garantir que continuarà en el temps. Treballant, fent feina, muntant mil i una històries, però sabent que sempre estarien allà per baixar a fer una birra (o una llimonada) a l'Arran, per esmorzar a Sòl de Baix, per anar a veure el típic concertillo, per fer una escapadeta de cap de setmana o per, simplement, conspirar una estona.
Amb l'altre, ja venim dels temps de l'institut. Dels temps en què passava la major part de les hores de la meva existència a Sants. Interessos i amistats comunes han anat fent perdurar la relació en el temps, amb inoblidables festes arreu i els ja tradicionals sopars de Dijous al Terra d'Escudella amb la resta del personal.

Mirant-ho pel cantó positiu, guanyo 3 cases a comarques, 3 cases on marxar de retir espiritual en un moment donat per tornar a reviure moments passats. No és que un es quedi sol a Barcelona, només faltaria, però l'alegria per les seves decisions que fan tirar endavant els seus projectes vitals es barreja amb la tristor de qui, irremeiablement sap que ja no estaran presents en el dia a dia.

I ves per on, amb l'addicció a Drexler que pateixo darrerament, una gran cançó que enllaça amb el tema que avui ens ocupa.

divendres, 4 d’abril de 2008

De somnis, il·lusions i resistència al carrer

Farà cosa d'un any que el vaig conèixer en un bar de la plaça del Tripi. Ell, guitarra en mà, venia d'acabar la seva jornada laboral pirata pel carrer, i és que forma part de l'exclusiu grup de músics que continua tirant endavant tot fent música pels carrers de Barcelona malgrat no comptar amb cap permís de l'Ajuntament.
Va arribar procedent de l'Argentina ja fa vora 8 anys en plena eclosió de la música al carrer de Barcelona, actualment encara recorre tot el centre de la ciutat amb la seva guitarra i la seva harmònica, buscant una bona terrassa o un bon lloc de pas. Quan s'inspira i veu que tot pot anar bé, deixa anar tot el que porta dins. Simple, espontani i directe. En acabat, a passar la gorra i canvi de lloc. Què millor per una ciutat que poder gaudir de música en directe pel simple fet de passejar!
La diferència és que ara ha de fer tot això controlant que no vingui la policia, i és que l'ordenança del civisme de l'Ajuntament ha ferit de mort la música al carrer, deixant-la en mans d'uns pocs músics i limitant-ne l'espai i l'horari fins a límits exagerats.
Resulta, que a més de tot això, és un paio entranyable i ple d'humanitat. Per això, ara que presenta un disc nou per mirar de guanyar-se la vida dalt d'un escenari compaginant-ho amb el carrer, ahir el vam portar al barri per a que ens toqués unes cançonetes. I no va defraudar.
Aquí van dos exemples amb la col·laboració dels amics comuns que ens uneixen.





Com diu ell: "Los sueños siempre suceden, no dejes nunca tu ilusión. Si en tu cabeza pasa otra cosa, hacete ver por el doctor".

dijous, 3 d’abril de 2008

121 dB

Ja fa un temps que, en plena evasió descobridora de noves propostes musicals, vaig descobrir els 121 dB. N'havia sentit a parlar, però mai havia sentit res del que feien. Ara fa temps que el disc no para de girar a casa. Diuen que sonen molt com els Berri Txarrak, però a mi tampoc m'acaben de matar els bascos. Els encasellen en estils musicals en els que jo em perdo. Però a mi els de València són els que m'agraden. Sons crus i durs, una nova mostra de l'enorme potencial i enorme ventall de varietats de la música en català feta al País Valencià.

Dissabte toquen a Terrassa, en el marc del Tourbolet, una molt bona iniciativa per fer recórrer el territori a grups novells (i d'altres que no tant). Llàstima que Deltebre quedi massa lluny del Vallès, hauria estat una bona oportunitat! I el següent Dissabte també hauria estat una bona ocasió per veure'ls al concert d'homenatge a Guillem Agulló amb els de La Gossa Sorda (que presenten disc) i els Obrint Pas acompanyant-los. Però l'Alt Penedès queda massa lluny de L'Horta. Haurem d'esperar una mica més!

Disfruteu-los!

dimarts, 1 d’abril de 2008

la guerra interior...

Dies d'esdeveniments dels que em provoquen reflexions. De viure divisions eternes i absurdes en moviments, per desgràcia, bastant minoritaris. De contemplar la inòpia ben a prop i a sobre amb mala folla. De patir per no esdevenir una víctima més de la qüestió.

Ens és fàcil dir que l'enemic és Espanya o França. O el capital i les seves empreses. O els polítics botiflers i l'esglèsia. O els mitjans de comunicació i l'establishment de sempre.

Però cada cop estic més convençut, i potser és l'edat, que l'enemic el portem dins. A l'interior dels moviments, a l'interior de cadascú de nosaltres. Manca de reflexió. Manca d'autocrítica.

Cal seguir lluitant! (ben a l'interior!)