dijous, 29 de novembre de 2007

Dubioza Kolektiv: sons desde Bòsnia-Herzegovina


Avui, tot buscant per internet música desconeguda, he topat amb aquest grup procedent de Bòsnia Herzegovina. Ja que de tant en tant penjo posts dedicats a la música...com a mínim que serveixin per a que qui hi entri pugui conèixer noves propostes i nous grups d'allà on calgui...el cas és que no em feu dir com he arribat a topar-me amb aquesta gent, però la qüestió és que ja he aconseguit part de la seva discografia i uns quants vídeos que no estan gens malament (trobo). Això si, "para gustos, los colores" que diuen. Ja em direu què us semblen!

Tan sols heu de cercar a internet pels Dubioza Kolektiv...un altre dia dedicaré un post a la facilitat de difusió que suposa Internet pels grups de música. Us deixo amb un vídeo.

dimarts, 27 de novembre de 2007

la bogeria de la cultura...alemanya?

Ahir, arrel d'una conversa sobre el model de ciutat que ens estan imposant i sobre la manca d'espais lliures, vaig recordar alguns moments viscuts a Berlin a principis de mes.
Estan convertint Barcelona en un simple aparador gegant, on comprar de tot a qualsevol hora i qualsevol dia de l'any. Impossible resulta prendre alguna cosa en segons quins barris a segons quina hora si no vols pagar preus desorbitats, i per descomptat, es persegueixen aquells espais alliberats on és possible prendre qualsevol cosa sense buidar la butxaca del tot. Òbviament, ningú prohibeix explícitament (almenys fins fa poc, però tot indica que ja queda menys per a que passi) un tret cultural tant característic de la cultura mediterrània (europeu jo? mediterrani, coi!) com són les festes al carrer, però les traves legals que ens imposen fan cada cop més complicat utilitzar el carrer com a espai de dinamització social i cultural.
Sorprèn que havent passat tan sols 5 dies a Berlin, tingui la sensació que la gran ciutat de la freda, quadriculada i avorrida alemanya, ens pot donar unes quantes lliçons al respecte.

Una de les nits passades a la pizzeria italiana "La Ritrova", a Kreuzberg, m'ho va demostrar. La bogeria viscuda no tenia límit, un cop acabat el concert acústic dels Che Sudaka, local tancat, clients fora...i unes 80 persones convidades a un bestial sopar + barra lliure per cel·lebrar la visita del combo argentí i colombià (i per unes nits català, amb dos servidors de visita) radicat a Barcelona. Mai a la vida havia vist res similar, la festa durà fins les 4h del matí d'un dilluns en què els aborígens de la ciutat havien d'anar a treballar en poques hores, amb la gent pujada sobre les taules, guitarres, acordió i cajón sonant i un estat d'eufòria col·lectiva impressionant, tot plegat...inaudit!

I que visqui Berlin!

video
l'acústic a "la Ritrova"


diumenge, 25 de novembre de 2007

un despropòsit casual més?

Llegia avui en diverses publicacions que els propietaris de les estacions d'esquí catalanes esperen que la temporada que començarà en unes setmanes trenqui la tendència a la baixa del nombre d'esquiadors de les darreres temporades.
Tot i aquest suposat descens, el que no disminueix sota cap concepte són les ànsies de construïr nous complexos enmig de la muntanya.

Em dol el nou resort de la vall Fosca, que el podríem resumir en 1 estació d'esquí, 1 camp de golf, 1 spa de 2.500 m., 1 zona village amb comerços i restaurants de 5.000 mts., un gran centre de convencions amb capacitat per a 1.000 persones, 2.400 places d'hotel i 900 vivendes, quasi res!

Quina lògica segueixen aquesta mena de projectes? De què serviran aquests serveis enmig de la Vall Fosca? Però per sort podem estar tranquils, aquest projecte tira endavant amb els ecologistes (de debò) al govern catalanista i d'esquerres...estem salvats! Què passaria si hi fossin els terratinents convergents? O bé passaria el mateix?

El més deplorable de la qüestió és que l'arrel del problema és la mateixa que al pla Castells, al barri de les Corts de Barcelona, la mateixa que al projecte de Muntanyans-2, a Torredembarra, la mateixa que al projecte del 4t cinturó i la Ronda del Vallès o la mateixa que a l'eix Vic-Olot.

En fi, tot plegat semblaria un despropòsit casual si no fos perquè algú s'està omplint les butxaques a costa de carregar-se pam a pam el territori...

dimecres, 21 de novembre de 2007

l'eterna angoixa dels relleus i els nous horitzons

Porto uns dies satisfet, content de veure que el projecte pel qual tant havia lluitat i en el que tants esforços vaig abocar, té continuitat en forma de 3 persones que volen assumir-ne el lideratge. Feia vora 1 any que estava envaït per l'angoixa de no saber què seria de la criatura que tanta gent durant 10 anys d'existència havia fet créixer. Frases com "ja ho estic deixant", "jo ja no sóc..." o "en un parell de mesos plego si no canvia..." les havia repetit i pensat massa cops, però la convicció en el projecte m'impedia fer el pas definitiu deixant la qüestió purament "en calces".

Però la meva addicció a associar-me i generar projectes varis, em portava a emmerdar-me en més coses a mitges, projectes que m'interessaven i en els que fa anys que crec fermament però en els que no podia participar plenament perquè per desgràcia els dies de 48h encara no s'han inventat (temps al temps...). I així he passat un temps, anclat en projectes en els que ja portava massa anys i sense opció per obrir segons quines noves mires.

I heus ací que la meva satisfacció de la que parlava al principi es deu al fet que per fi puc encaminar-me cap a nous horitzons amb la tranquil·litat que al barri algú continuarà generant xarxa i alternatives, algú continuarà sortint-se de la línia marcada, arrambant espatlles amb el del costat i treballant, vingui d'on vingui l'altre, per a millorar l'entorn immediat en què vivim, que no és Barcelona per molts que alguns ens en facin broma, és Les Corts.

I és que ja estem en ple procés de relleu i a la vegada, estic engrescadíssim amb altres nous objectius, en una altra associació (la de tota la vida des que tenia 11 anys) treballant per a donar suport a 10 agrupaments que arreu del territori del Barcelonès treballen dia a dia, arrambant espatlles amb el del costat i treballant, vingui d'on vingui l'altre, per a millorar l'entorn immediat en què viuen.

I és que tot acaba sent el mateix es miri com es miri!

dimarts, 20 de novembre de 2007

els rojos italians...

Des que els vaig veure a Piera per primer cop en molt temps, que he recuperat la discografia de la Banda Bassotti, feia un temps que els havia deixat de banda, i mira que m'he tirat molt temps escoltant els seus himnes i mirant de seguir-los als concerts que feien a prop (toquen més aquí als Països Catalans que a Itàlia), però el directe compacte i contundent que vaig veure al Castanyada Rock em va retornar les ganes d'escoltar un a un tots els seus discos, amb una alta càrrega política i social.

I no és casual que parli d'ells en una data com la d'avui, i és que els italians han estat els últims a qui els ha tocat el rebre: el PP i la seva continuació, l'AVT, els tenen en el punt de mira, el punt de mira de la negació de la llibertat d'expressió i la prohibició. Els acusen de donar suport a ETA i per tant, demanen que els Ajuntaments no els permetin actuar als seus termes municipals. Aquí podem aplicar la dita "Ladran, luego cabalgamos" per resumir que, mentre qui es queixi sigui l'extrema dreta rància, casposa i espanyola, vol dir que anem pel bon camí.

Us deixo amb un vídeo i una cançó per a que els conegueu si és que no els coneixeu ja.



Get this widget | Track details | eSnips Social DNA

dilluns, 19 de novembre de 2007

32 anys de mentides

Demà fa 32 anys que el dictador va morir a Madrid, deixant rere seu morts, prohibicions, repressió i exiliats. Des de l'any 1975 ens han muntat una teòrica transició envers la democràcia espanyola, ens han fet creure que els feixistes ja no són al poder deixant-nos votar cada 4 anys i amb la vigència d'una Constitució que té 29 anys però no es retoca.

Tot i així, sorprèn comprovar detallets com el següent: resulta que a 15 minuts de casa, al límit de Pedralbes i Sarrià, hi ha una residència d'estudiants anomenada "Muñoz Grandes", que tal com denunciava la Directa fa unes setmanes, era un militar falangista espanyol combatent a la Guerra del Marroc, la Guerra Civil i la 2a Guerra Mundial, combatent al front rus com a membre de la División Azul. A tall d'anècdota, estava involucrat en un suposat pla secret de Hitler per a enderrocar Franco i col·locar en el seu lloc algú més dur i més propens a les seves teories: el mateix Muñoz Grandes.

Aquest és un petit indicador de la situació que vivim, i és que cada cop resulta més difícil creure's l'anomenada transició quan es minimitzen assassinats a mans de l'extrema dreta, es jutgen a l'Audiència Nacional les cremades de fotos monàrquiques, es nega constantment una possible modificació de la carta magna espanyola, s'aprova una llei de memòria històrica que no és capaç de condemnar el règim feixista i assassí ni revocar cap dels judicis que aquest va fer i per acabar-ho d'adobar, el cap d'estat el va col·locar el mateix dictador (veure foto).

tot plegat ben lamentable, i encara hi ha gent que se'ls creu!

diumenge, 18 de novembre de 2007

crònica dels calfreds inevitables...

Ja fa 2 mesos que vaig creuar l'oceà Atlàntic tornant de l'Argentina. A voltes m'envaeix la nostàlgia del meravellós mes passat allà, de la gent que vaig conèixer, dels llocs que vaig descobrir i com no, de les sensacions que una a una, vaig viure durant 30 dies.
En aquests moments, em dedico a revisar fotos, escrits i mails que vaig escriure al llarg d'aquells dies i avui, llegint el que vaig escriure el primer dijous que vaig participar a la marxa he recordat un dels primers vídeos que vaig veure, i sobretot escoltar, de la Hebe de Bonafini.

El vídeo recull vora d'un minut i mig de la intervenció de la líder de les Madres en una videoconferència que es va fer entre el Fòrum de Davos i el Fòrum Social de Portoalegre en la que hi participava l'argentina i el multimilionari George Soros. Anys després continuo escoltant el vídeo i la sensació de ràbia, i la pell de gallina apareixen igual que el primer dia.

Traieu les vostres pròpies conclusions...i compartiu-les amb tothom si us ve de gust!


dijous, 15 de novembre de 2007

Crònica d'una sorpresa constant...

Diumenge al migdia mentre esperàvem el dinar a Setcases, em va caure a les mans l'exemplar del dia de La Vanguardia, que duia en portada el famós enfrontament entre el Rei Joan Carles i Hugo Chávez.

Sorprèn veure el tractament que en fan els mitjans de comunicació, deixant Hugo Chávez a l'alçada del betum i passant de puntetes per la lamentable actitud del monarca. Sorprèn d'entrada per la legitimitat que pugui tenir un o altre: un escollit pel poble en diversos sufragis...i l'altre imposat ja fa 32 anys pel dictador moribund. Estem d'acord que el president veneçolà té alguns punts obscurs (per dir-ho d'alguna manera), però sorprèn que se'l tracti així quan a Veneçuela treballa com treballa pels més desfavorits (amb el suport dels metges cubans, aportats pel monstruós Fidel Castro).

L'altre dia llegia al bloc d'en Ricard d'Olot que en Chávez ha arribat a un acord amb el govern de Londres per subministrar petroli més econòmic a la flota d'autobusos per facilitar l'accés a la mateixa dels aturats i les famílies de renda baixa a través de descomptes als bitllets. A més, sembla ser que el 2006 va arribar a un acord similar a Nova York per a subministrar petroli a les llars dels més desfavorits amb un 40% de descompte.

Sorprenent actitud la que adopten els mitjans silenciant aquestes mesures i desqualificant el personatge diàriament. De quin cantó estan? A quina mena d'interessos responen?

dimarts, 13 de novembre de 2007

i altre cop la impunitat...


Altre cop ha tornat a passar, Madrid ha estat l'escenari. Un jove de 16 anys mort a mans de la ignorància feixistoide (i sembla ser que militar). Com en Guillem Agulló, com en Roger de Gràcia i com tants altres, de morts i de ferits. La majoria ni surten als mitjans, aquells que plantegen l'assassinat d'ahir com el fruït d'una baralla entre vàndols extremistes. I els partits que menystenen el succés. I Batasuna continua il·legalitzada i amb la seva cúpula a la presó. I 21 joves aniran a declarar a l'Audiència Nacional per cremar simples papers. I l'assassí d'en Guillem Agulló es presenta a les eleccions del seu poble, 12 anys després de l'assassinat, com a cap de llista d'un partit ultradretà. I el fantasma feixista cada cop va creixent impunement. Què ens queda?

dilluns, 12 de novembre de 2007

altre cop fora de casa!

Aquest cap de setmana he tornat al Ripollès, tot just quinze dies després de la meva darrera visita. La veritat és que m'encanta la zona, qui sap si en algun moment de la meva existència acabaré fent-hi cap de manera definitiva...com dèiem aquest cap de setmana, les escoles rurals han d'estar prou bé!

Després d'un Dissabte en què vam passar per Vic (a fer el vermut), Torelló (a dinar) i Ripoll (a passar la tarda, el vespre i la nit entre farts de riure), el Diumenge vam pujar fins a Ulldeter per mirar de caminar una mica per baixar el menjar engolit el dia anterior. El Bastiments (2883m.) va ser el cim escollit, així que cap a les 9 del matí començàvem a caminar cap al coll de la Marrana tots 4, protegits del fred i del fort vent que bufava. Un cop al coll patim un parell d'intents de divisió interna, dos petits cops d'estat en forma de plantada per no pujar dalt del cim. Els superem i finalment, arribem tots 4 dalt del cim, contemplem les vistes, fem les fotos pertinents...i cap avall, on altre cop al Coll decidim menjar el bull, el fuet i el pa comprats el dia anterior entre Vic i Ripoll. Increíble el silenci i la tranquil·litat que es respira allà dalt...únics!
Finalment, a quarts de 2 arribem al cotxe i baixem a dinar a Setcases, a un restaurant que ja coneixia d'anteriors escapades per la zona i que va camí de convertir-se en cita ineludible, et posen ratafia Russet amb el postre i de regal!... després d'esperar prop d'una horeta...tornem a posar-nos les botes de menjar.
Cap a quarts de 6 decidim anar tirant cap a Barcelona, preveient una parada a mig camí per prendre algo, però només sortir de l'aparcament de Setcases, notem alguna cosa estranya al cotxe...aturem la marxa...baixem...i pam, roda punxada! Mitja hora intentant desmuntar l'estranya roda...no ho aconseguim...truquem al servei d'assistència...i després de mitja horeta d'espera, a les fosques i congelats, jugant a cartes enmig de la carretera de Setcases...ens arreglen el cotxe (amb sessió de formació inclosa) i cap avall que fa baixada!
En definitiva, un bon cap de setmana passat entre amics d'aquells amb qui en algun moment hi havia perdut una mica el contacte...però que m'alegro d'haver-lo recuperat!

el vermut de Vic...

la nit a Ripoll...

dalt del Bastiments...

...i l'espera de la grua.

dijous, 8 de novembre de 2007

El Berlin antifeixista

Tot just fa una setmana, sobre aquestes hores, estava aterrant per primer cop a terres alemanyes. Em disposava a passar una setmana a Berlin, ciutat que feia anys que tenia ganes de visitar per les bones referències que m'havien passat.
Es tractava d'aprofitar el pont de Tots Sants (amb un extra de dos dies demanats a la feina...) per conèixer al màxim la ciutat i la seva gent. A més hi havia un parell d'al·licients extres, hi havia gent d'allà que m'havia contactat per fer la distribució del disc EsperanSaharaui allà i a més, els amics de Che Sudaka tot just hi passaven 3 dies de la seva llarga gira i m'havien convidat a viure'ls amb ells.

El cas és que una de les primeres coses que vaig fer va ser contactar amb en Hölger, del col·lectiu musical Lucha Amada, que té la botiga Fusion en ple barri de Kreuzberg, el barri més combatiu de la ciutat. Així, en una tarda freda i plujosa vam anar a parar al local de la botiga, compartit amb l'organització antifeixista més important d'Alemanya: Antifaschistische Aktion. Després de deixar-li unes quantes còpies, amb l'ajut d'en Hölger, ens vam endinsar en la investigació de qui eren i què feien aquests nuclis repartits pel país.

L'organització, nascuda els anys 20 per plantar cara a l'auge del partit nazi, en una època en que començaven a succeïr-se agressions diverses a mans de militants de l'NSDAP. Així, una part de l'SPD (el gran partit socialista d'Europa) i el KPD (un dels partits comunistes més importants del continent), van unir esforços per plantar cara als nazis, que poc a poc anaven fent-se forts. El logo actual (a la capçalera del post) amb una bandera roja i una negra, respon a la unitat d'acció dels sectors més autònoms i els comunistes. Quan es va crear, el logo estava format per un parell de banderes roges, simbolitzant l'unitat entre socialistes i comunistes.

La història va acabar com va acabar, però una de les coses que més m'ha sorprès del viatge ha estat el tractament que es fa a Alemanya d'aquesta transició (que en res s'assembla a d'ací). Un monument bestial d'homenatge a les víctimes jueves a Europa, discursos del canciller demanant perdó periòdicament...i moltíssima consciència entre la ciutadania al respecte. Jo ja ho havia viscut fa 3 estius, quan per casualitat en plenes festes de Gràcia vaig conèixer en Max, un alemany d'Stuttgart militant de l'SPD que es posava com una moto quan algú el vinculava (ni que fos de broma) amb els nazis.

Aquests dies ho he tornat a comprovar, fins al punt que els alemanys han erradicat segons quines paraules del seu vocabulari...deportació o eutanàsia són termes que ningú utilitza, com si fos un intent d'anar més enllà en l'esforç per passar pàgina. I no només això, a banda de milers de col·lectius locals que continuen fent molta feina a cada poble i cada ciutat, l'Antifaschistische Aktion continua més viva que mai, amb nuclis autònoms arreu d'Alemanya i amb vinculacions amb assemblees antifeixistes d'arreu d'Europa.

L'objectiu: evitar que a Europa rebroti el fantasma del feixisme, que no està tan lluny com a tots ens sembla.

dimecres, 7 de novembre de 2007

tornat de Berlín...

Fa una estona que he arribat a casa després de 6 dies a Berlin...el cansament m'impedeix fer una crònica extensa, però si resumir en poques paraules aquests dies. Dies d'excessos de tot tipus menys del de sempre, de descobriments, de nous amics (sobretot en Hölger, de Lucha Amada), de seguir extenent el projecte del disc pel Sàhara, de repassar la història contemporània amb el mur i de música...molta música, de nous grups coneguts però també bàsicament dels Che Sudaka, que ens han convidat a afegir-nos al seu dia a dia en plena gira.

Me'n vaig a dormir amb unes fotos i una recomanació claríssima...si aneu a Berlin no deixeu d'anar a les pizzeries Il Ritrovo i I Due Forni, són sublims i tenen les parets plenes de dedicatòries personalitzades de centenars de grups d'arreu del món que han passat per la ciutat a tocar! Tampoc us perdeu la botiga Fusion, que també serveix de seu de l'organització antifeixista més important d'Alemanya (de la que properament faré un post) Antifaschistische Aktion.


El punt de referència per excel·lència de la ciutat de Berlin, a Alexanderplatz


Demà penjo alguna cosa més extensa...

Bona nit!