diumenge, 26 de setembre de 2010

Aida Camp

Aida Camp, Palestina.
Una gran portalada amb una clau gegant presideix l'entrada al camp de refugiats. Fa uns anys, aquesta clau va optar a entrar al llibre Guinness dels rècords per ser la clau més gran del món, però just el dia que el jurat del concurs havia de verificar-ho, els soldats israelians van decidir casualment, tancar el checkpoint d'entrada a Betlem en una de tantes accions inexplicables amb les que l'exèrcit racista d'Israel mira d'amagar tot allò que fa olor a palestí.
Avui és dia de roba estesa. Avui els terrats i les balconades dels edificis estan plens de llençols i roba de tota mena, i és que fa setmanes que les cubes d'aigua del camp eren buides. Fins avui. No hi havia aigua per a res a les cases. Ni per a rentar-se, ni per a rentar, ni per a res. Sols tenien l'aigua per a beure, la que compren al supermercat embotellada. I és que Israel controla majoritàriament els punts clau d'abastiment d'aigua, pel que els palestins no controlen ni l'aigua que brolla al territori que teòricament, controlen.
I la vida ha seguit, segueix i seguirà com sempre, amb la màxima normalitat dins aquesta anomalia tan cruel i injusta anomenada Israel. Malgrat el checkpoint, malgrat l'escassetat d'aigua o malgrat aquest mur racista que, suposant tot el que suposa, aquí serveix per a fer un avís a navegants: "algun dia el sol brillarà en una Palestina lliure".

Reprenent la marxa

Ja fa temps que dono voltes a la idea de reactivar aquest petit espai. Tot just quatre entrades en un any és un bagatge més aviat pobre, la veritat. Pensava en crear un nou espai o simplement, en tancar aquest, però finalment m'he decidit per canviar-li una mica la cara i reprendre la dinàmica. Així doncs, homes i dones de color, ens anem llegint!

dimarts, 23 de febrer de 2010

Imagina't

Imagina't que la teva mare, metgessa de professió i amb fortes conviccions polítiques de caire esquerranós com el teu pare, és segrestada quan tu encara no has nascut. Imagina't que a la teva mare la detenen i que el teu pare té més sort i aconsegueix fugir i exiliar-se. Imagina't que a ta mare la porten a un dels centres de detenció clandestins més importants de tot l'entramat dictatorial argentí (Campo de Mayo) i que allà, cinc mesos després, arribes a aquest món. Imagina't que quan arribes a aquest món, un capità del mateix exèrcit que manté desapareguda a ta mare se t'endú amb ell i els seus. Lluny dels teus. Literalment robat i amb total impunitat.
Però imagina't també que 6 anys després de fugir, el teu pare torna de l'exili decidit a trobar-te, s'allista a una associació de recerca de desapareguts i comença a remoure cel i terra, contactant amb supervivents del centre de detenció. Imagina't que quan t'acostes a la trentena, arribes a la conclusió de que no ets qui t'han dit que eres, que no estàs segur de la teva identitat i que mai t'has sentit com a casa amb la teva família de sempre. Poses fil a l'agulla i te'n vas a una associació de desapareguts, no fos cas. Imagina't que unes setmanes després de les proves, just quan surten els resultats, el que tota ta vida ha dit que era el teu pare és detingut i acusat d'"apropiació il·legal d'un menor d'edat". I imagina't que, 32 anys després, coneixes i t'abraces al teu pare, a qui no havies vist mai.

I ara per acabar, imagina't que a dia 23 de Febrer de 2010, aquesta història és real.

diumenge, 3 de gener de 2010

El pont sobre el Drina

El Drina és el nom d'un riu que des de sempre ha fet de frontera imaginària entre Bòsnia i Sèrbia. Sobre ell, el segle XVI, durant el domini de l'imperi turc a la zona, el visir que governava la zona va decidir construïr un pont que unís ambdós territoris a la ciutat de Visegrad.
Des d'aquest moment, i fins la Primera Guerra Mundial, el pont i la seva kapija (un balcó amb espai per a seure al bell mig de la construcció) esdevenen testimonis directes de tot allò que va succeïnt a la zona al llarg d'aquests segles.
La petita història del dia a dia, la dels amors i desamors, les borratxeres, o l'envelliment dels habitants del poble ens ajuda a comprendre fàcilment què succeí al llarg d'aquests llargs 4 segles a la zona, amb una agitada vida política de governs de diversa índole i invasions poc delicades i, perquè no dir-ho, la complexa situació política dels Balcans actuals.
En fi, lectura altament recomanable!

dimarts, 3 de novembre de 2009

el progrés

La comunicació verbal i presencial ha passat a la història amb el telèfon. El correu electrònic està tocat de mort. I els darrers avenços tecnològics tipus facebook o twitter van quedant desfassats.
I és que tot torna a les arrels més simples i fàcils, tot i que faria falta una millora ortogràfica prou important...

Una paret de Portbou (Alt Empordà)

dilluns, 2 de novembre de 2009

la doble moral (II)

Escoltàvem la consellera Tura i diverses personalitats de la política catalana reclamar respecte als detinguts pel cas Pretòria, per les imatges en què sortien emmanillats a l'Audiència Nacional recollint les seves pertinences en una simple bossa d'escombraries blava. "Escarni públic", "degradant", "no s'entén que aquestes persones que no són perilloses anessin emmanillades" són algunes de les expressions que s'han pogut llegir aquests dies a la premsa.

Sorprèn, tot plegat, perquè t'adones que aquesta cobertura mediàtica no la tenen notícies com aquesta, en què una organització amb un notable respecte a nivell mundial com Amnistia Internacional, denuncia "la violació dels drets bàsics dels detinguts" per part de l'Estat Espanyol, o el tracte que ha rebut, rep i rebrà, l'Amadeu Casellas.

Serà la casualitat?

diumenge, 27 de setembre de 2009

Diumenge

Diumenge de castells i documentals interessants. Diumenge de pagament dels excessos de dies anteriors. Diumenge en bona companyia i amb millors converses. Diumenge de descobrir indefinicions futures que angoixen.
Sort però que sempre ens quedarà la música, regulant tanta inestabilitat i per tant, sempre podrem anar descobrint noves propostes, diferents a allò que hom sempre consumeix.
Disfrutin!


divendres, 25 de setembre de 2009

Bromes de mal gust

25 de Maig de 1995. Tuzla.
Se cel·lebra una mena de dia dels joves, fet que fa que molts d'ells estiguin al carrer, a una part de la ciutat anomenada kapija. A primera hora de la tarda, l'Exèrcit Serbi bombardeja la zona, provocant una de les massacres més importants (una més) sobre població bòsnia. El resultat: 71 civils (majoritàriament d'entre 18 i 25 anys) morts i 200 ferits.

11 de Setembre de 2009. Milorad Dodik, primer ministre de la Republika Srpska, declara que les matances de Tuzla i les de Markale (el mercat de Sarajevo) van ser comeses pels bosniacs (bosnis musulmans) per provocar una reacció internacional contra els Serbis, tot i que ja hi ha hagut condemnes en ferm contra generals de l'exèrcit serbi.

I el silenci persisteix. I els disbarats se succeeixen amb total impunitat.

Tot plegat, si no fos perquè és ben cert, semblaria una maleïda broma de mal gust.

*Aquí podeu trobar alguna altra perla d'aquest especimen. Lamentable.