Lligant caps

"El enemigo público/2
A principios del 98, el periodista Samuel Blixen hizo una comparación elocuente. El botín de cincuenta atracos, realizados por las bandas de delincuentes más espectaculares del Uruguay, sumaba cinco millones de dólares. El botín de dos atracos, cometidos sin fusiles ni pistolas por un banco y un financista, sumaba setenta millones."

I avui, després de dos dies de repensar mètodes i perquès diversos, podem continuar somiant amb més arguments i més convençuts si cap, per a fer créixer des d'ara mateix, l'exèrcit d'idealistes que poble a poble i barri a barri, treballa de fa més de 100 anys arreu del planeta per a eradicar definitivament enemics públics com el que explica Galeano. Perquè cal ser molts per a transformar el món!

1,2,3...endavant!

Desconnexió

Pocs moments existeixen al llarg de l'any en els que la desconnexió respecte la rutina sigui tan i tan absoluta. Perdre's enmig de la muntanya amb molt poca cobertura i tan sols a l'abast d'una companyia telefònica blava, apagar el telèfon de la companyia telefònica vermella i guardar-lo a la motxilla fins que arribi la poc esperada hora de recollir i marxar.
A hores d'ara, 6 anys després del primer cop, encara al·lucino amb la relació que hom pot arribar a establir amb individus de 6 a 9 anys per exemple...en quedaríeu totes sorpreses!
I res, que deu ser això de l'estiu, que comporta passar poca estona davant de l'ordinador, perquè la inspiració sembla que ha marxat de vacances.
Dissabte marxem amb els danesos cap al sud, ben al sud, a presentar l'EsperanSaharaui. Especial il·lusió em fa presentar-lo per allà abaix...a seguir fent créixer el projecte!


Bon istiu!
I que visqui PedroSolbes!

records de l'altra punta del món

Des que vaig trepitjar de nou Barcelona el 10 de Setembre que no havia revisat res del que vaig escriure en els meus dies a l'Argentina. Ni el pseudo-blog en castellà obert a radiochango, ni els mails-crònica que vaig enviar als amics i amigues explicant les peripècies llatinoamericanes.
Avui llegia al bloc d'en Xavi les seves reflexions al voltant de la seva estada a Caracas i m'hi sentia totalment identificat. Canviant l'espai i el temps, les reflexions eren les mateixes.
I m'he posat a recordar. I altre cop m'ha envaït l'enyor. I he recordat la grandíssima gent que vaig conèixer allà, i tot el viscut en aquell intens mes. I segueixo fent esforços per mantenir en el record el màxim d'imatges i sensacions d'aquell viatge, mirant d'evitar que se m'oblidi res.
I amb tot plegat, m'he adonat de les ganes que tinc de tornar-hi, però de tornar-hi més temps. I tornar a menjar empanadas. I retrobar la Quilmes i el futbol. I els alfajores i el dulce de leche. I les Madres. I la gent de les ràdios. I saltar a Bolívia des de La Quiaca. I baixar a Chubut amb els maputxes. I visitar les comunitats indígenes de l'amic Carlos. I tornar a contemplar Jujuy amb els seus cactus (a la foto) i les seves tradicions. I Humahuaca. I retrobar la gent que hi vaig descobrir. A Jujuy, a Buenos Aires, a Catamarca, Rosario, Córdoba o Cunín.
Perquè estan a 20.000km...però els porto al damunt!

Avui he tornat a llegir els mails enviats. I em quedo amb aquest fragment, contagiat dels aires sud-americans que respirava en aquells moments:
"Senyores i senyors...estic reafirmant-me brutalment que el càncer d'aquest món (com ja sabíem) és el sistema que ens governa a tots i que legitima que hi hagi les desigualtats existents...bé, no sols la legitima...sinó que viu d'ella. Per això, cada cop em convenço més que no ens podem permetre el luxe de viure tal i com ens dicta aquest sistema...aborregats treballant...esperant el divendres per anar de festa....descansant el cap de setmana...i dilluns sant-tornem-hi. Hi ha mil projectes de puta mare, molta gent que aquí, allà i a tot arreu treballa per tombar l'ordre establert...però encara fa falta molta més gent. Pensar que un no pot fer res al respecte és autoenganyar-se i, per passivitat, acceptar l'estat de la qüestió (és allò del quien calla, otorga). I com deia el valencià aquell..."tota la política que no fem nosaltres...la faran contra nosaltres". Així que, colegues...a moure el cul!"

I per acabar...música des del nord argentí, al tanto amb la lletra!

Dissabte de cantadors a Espolla

Al llarg de la meva existència, com tothom, m'ha passat que he descobert llocs i festes en què, un cop a casa després de la visita, tinc clar que a la propera oportunitat, hi tornaré. Avui ha sigut dia de retorn, de retornar a caminar per Sant Pere de Rodes i rodalies contemplant el cap de Creus, tot l'Empordà i les vistes a banda i banda de la carena. Ja hi havia estat en vàries ocasions, però la darrera, a càrrec d'una quinzena de marrecs de 9 a 12 anys, hi vam fer una d'aquelles excursions mítiques, d'aquelles que motiven i engresquen fins el més mandrós a caminar i recórrer camins i corriols. Des d'aquell dia, com deia al principi, que tenia ganes de tornar-hi.

Sant Pere de Rodes des del castell de Sant Salvador

Ahir a la nit va ser nit de descobriment i també de retorn, de sopar a Vilanant i de Trobada de Cantadors d'Espolla, poble on vaig viure uns campaments molt especials ja fa vora 6 anys. Mític va ser aparcar el cotxe a l'esplanada del costat de la piscina i el terreny, reviure nits de bivac, excursions gravades a la memòria i mil i un moments que de ben segur, seran difícils de perdre.

El cas és que ens dirigíem a la 6a Trobada de Cantadors d'Espolla, a la societat La Fraternal del poble. La Trobada va durar tot el dia, amb dinar, tallers de glosa per grans i petits,
l'assemblea de Cor de Carxofa (entitat organitzadora, visiteu-ne la web!), un sopar, l'exhibició de glosa menorquina (impressionant!) i el combat de nyacres (digne de veure, per a treure's el barret!).

L'ambient, immillorable. El lloc ple, porrons de garnatxa rulant pel públic i els talleristes més petits de la trobada, fent garrotins a l'escenari. Després els glosadors menorquins es van exhibir tot improvitzant en funció del que el públic demanava. El moment del combat final s'acostava, i el jurat va declarar els 6 classificats de la ronda de la tarda. A partir de llavors, vàries rondes amb diversos estils i l'improvització per bandera. Posarem un exemple: dos concursants a l'escenari, a ritme de nyacra i una situació imaginària. Posem per cas que estem a un ajuntament en què, després de les eleccions, Esquerra té la clau de la qüestió. Un dels dos concursants havia de defensar el pacte amb els socialistes...i l'altre amb els convergents. Tot amb tres rondes de nyacra, tot pensat allà mateix, a l'instant. I així tota la nit, amb diferents estils, amb diferents situacions (algunes d'elles ben surrealistes).

Aspecte de La Fraternal d'Espolla ahir nit

Total, un espectacle digne de veure. Un espectacle dels que no s'haurien de perdre mai, per l'ambient que s'hi respira, per tot el que fomenta i perquè, tal com em va dir un dels concursants: "això és socialisme de debò!".

Aquí hi podeu trobar una nyacra dels Ensaladilla So Insistent.

Dissabte antimonàrquic a Girona

Tot just fa una estona he tornat de passar aquests dos darrers dies de pont a Girona, ciutat a la que mai em canso d'anar i perdre'm pel seus carrers i places. La plaça del Vi, el pont de pedra, la Rambla...Galligants, la Catedral, el Call...l'Onyar...cada cop que hi passejo descobreixo racons nous! Després de passar tot el dia fent voltes per la ciutat i descobrint-la més des d'un punt de vista gastronòmic (amb àpats de tota mena, berenars contundents i gots de ratafia enlloc del clàssic cafè que tothom pren...menys jo), al vespre vam aprofitar per visitar el nou Casal Independentista El Forn, que tot s'ha de dir, està molt ben arreglat.
Al vespre teníem les entrades per anar al concert antimonàrquic, així que després de forçar una parada inexistent a Sarrià de Ter del bus que anava a Banyoles i que no havíem d'agafar per a res, vam arribar al Pavelló Municipal del poble. Em sorprèn la grandiosa organització que hi ha al darrere d'aquest concert, es nota que tota l'esquerra independentista de les comarques gironines s'ha abocat amb tot a donar suport als encausats per la crema de retrats reials. Molta gent present, el pavelló està molt ple i es veu a molta gent treballant a les barres i a la seguretat, impressionant! Sana enveja la que tinc en veure això, la de coses que es poden aconseguir amb tanta gent arremangada amb un objectiu comú entre cella i cella (en aquest cas, recollir com a mínim els 2.700 euros que han de pagar cada un dels dos condemnats). Tot em fa pensar que, almenys a Girona, el futur és nostre.
El concert (sense fotos per culpa de la càmera) prou bé, semi-decepció amb els Mesclat, però els donarem un vot de confiança perquè tocaven massa tard, tot just era el seu segon concert de la gira...i la gent estava ja per altres qüestions. Destacable la sortida a l'escenari dels 22 encausats per a rebre el suport del públic congregat, la nova crema d'un retrat reial a l'escenari (amb possible 23è encausat, clar) i l'aparició brutal i contundent d'en JuanRa (excantant dels Kop) per tocar el Zu atrapatu arte dels Kortatu, al final del concert dels Obrint Pas. Quina ràbia desprenen les paraules d'aquest home després de 6 anys engarjolat! Que torni Kop ja!
I res, en acabat a dormir a tocar de l'Estació...matí de Diumenge menjant algo pel centre...i retorn a casa a primera hora de la tarda. Que bé que va sortir de casa de tant en tant!

només hi falta la fotògrafa!!!

cap a Girona!

D'aquí unes hores enfilem camí cap a Girona. Aquestes comarques sempre m'han agradat especialment i sempre que puc m'hi acosto a passar uns dies...per la Garrotxa, l'Empordà o el Ripollès. Avui no marxo a fer muntanya, tot i que alguna passejadeta farem, suposo que ens deixarem portar per l'encant únic dels carrers de Girona, miraré de retrobar-me amb algun que altre conegut que tinc per allí...i al vespre de Dissabte farem cap al concert solidari amb els encausats per cremar fotos del rei, a Sarrià de Ter. La veritat és que tinc ganes de veure els grups que hi toquen, els Mesclat perquè han estat aturats fa molt de temps i perquè el nou disc que presenten és genial, els Banda Bassotti perquè feia molt que no els veia...i a Piera em van agradar, i els Obrint Pas perquè tot i que sempre te'ls acabes trobant tocant a un lloc o altre...aquest any, havent estat fora tot l'estiu, no els he vist gaire i també en tinc ganes.
Tot i això, també he de dir que en condicions normals potser no m'hi arribava, però crec que la causa ho mereix, cal donar suport als 22 joves encausats...i com que no vaig poder estar a la manifestació nacional de principis de Novembre...demà mirarem de ser-hi. Com més penso en les represàlies que s'estan rebent pel simple fet de cremar una fotografia...més m'indigno, tot i que això no fa més que donar-nos la raó tot demostrant com de retrògrada i casposa és aquesta institució que ens domina.

a fer la mà!

altre cop fora de casa!

Aquest cap de setmana he tornat al Ripollès, tot just quinze dies després de la meva darrera visita. La veritat és que m'encanta la zona, qui sap si en algun moment de la meva existència acabaré fent-hi cap de manera definitiva...com dèiem aquest cap de setmana, les escoles rurals han d'estar prou bé!

Després d'un Dissabte en què vam passar per Vic (a fer el vermut), Torelló (a dinar) i Ripoll (a passar la tarda, el vespre i la nit entre farts de riure), el Diumenge vam pujar fins a Ulldeter per mirar de caminar una mica per baixar el menjar engolit el dia anterior. El Bastiments (2883m.) va ser el cim escollit, així que cap a les 9 del matí començàvem a caminar cap al coll de la Marrana tots 4, protegits del fred i del fort vent que bufava. Un cop al coll patim un parell d'intents de divisió interna, dos petits cops d'estat en forma de plantada per no pujar dalt del cim. Els superem i finalment, arribem tots 4 dalt del cim, contemplem les vistes, fem les fotos pertinents...i cap avall, on altre cop al Coll decidim menjar el bull, el fuet i el pa comprats el dia anterior entre Vic i Ripoll. Increíble el silenci i la tranquil·litat que es respira allà dalt...únics!
Finalment, a quarts de 2 arribem al cotxe i baixem a dinar a Setcases, a un restaurant que ja coneixia d'anteriors escapades per la zona i que va camí de convertir-se en cita ineludible, et posen ratafia Russet amb el postre i de regal!... després d'esperar prop d'una horeta...tornem a posar-nos les botes de menjar.
Cap a quarts de 6 decidim anar tirant cap a Barcelona, preveient una parada a mig camí per prendre algo, però només sortir de l'aparcament de Setcases, notem alguna cosa estranya al cotxe...aturem la marxa...baixem...i pam, roda punxada! Mitja hora intentant desmuntar l'estranya roda...no ho aconseguim...truquem al servei d'assistència...i després de mitja horeta d'espera, a les fosques i congelats, jugant a cartes enmig de la carretera de Setcases...ens arreglen el cotxe (amb sessió de formació inclosa) i cap avall que fa baixada!
En definitiva, un bon cap de setmana passat entre amics d'aquells amb qui en algun moment hi havia perdut una mica el contacte...però que m'alegro d'haver-lo recuperat!

el vermut de Vic...

la nit a Ripoll...

dalt del Bastiments...

...i l'espera de la grua.

cap de setmana d'enyorança...i satisfacció!!

Tot just fa un parell d'hores que he tornat a casa, ahir al vespre, després que el Consell de Vegueries ocupés tot el matí i d'un entranyable dinar entre amics (que caldrà repetir aviat), vaig córrer a casa a fer-me la motxilla per marxar (si la RENFE no ho impedia) cap a Ribes de Freser, on els Raiers de l'agrupament estaven de sortida.
La meva funció a la sortida, evidentment era ben diferent al paper que m'ha tocat jugar els darrers anys...la unitat ja està configurada amb 3 caps al capdavant...i jo no sóc cap d'aquests. Així que durant la nit de Dissabte i tot Diumenge (excursió al Taga inclosa), em tocava experimentar amb un nou rol.
Ara mateix m'adono que m'he passat el cap de setmana disfrutant de la unitat actual (les 3 generacions que van configurar fa 3 anys la meva primera unitat de Llops) però submergit en un mar de records...des dels primers campaments d'Estiu de l'any 2002 amb els Raiers...de l'inici de curs 02-03 com a cap dels Raiers...dels Llops...dels Pioners i de molts petits moments, aquells que et queden impertorbablement gravats a la memòria.
Diguem-ne que sempre, quan pensava en el llunyà moment de deixar de portar unitat, estava convençut que em suposaria un gran buit interior, i avui, després d'aquest cap de setmana, ho puc confirmar, tot i que tornar a poder arribar de l'excursió amb la cara vermella per la calefacció del tren, les cames trinxades de la caminada i una gana tremenda, però amb la satisfacció màxima pel cap de setmana viscut i els reptes assolits, de ben segur que contribuïran a omplir mínimament la qüestió.

De camí al Taga, poc després d'haver sortit de Ribes de Freser...

Els raiers dalt del cim del Taga (2011 m.)