Aida Camp

Aida Camp, Palestina.
Una gran portalada amb una clau gegant presideix l'entrada al camp de refugiats. Fa uns anys, aquesta clau va optar a entrar al llibre Guinness dels rècords per ser la clau més gran del món, però just el dia que el jurat del concurs havia de verificar-ho, els soldats israelians van decidir casualment, tancar el checkpoint d'entrada a Betlem en una de tantes accions inexplicables amb les que l'exèrcit racista d'Israel mira d'amagar tot allò que fa olor a palestí.
Avui és dia de roba estesa. Avui els terrats i les balconades dels edificis estan plens de llençols i roba de tota mena, i és que fa setmanes que les cubes d'aigua del camp eren buides. Fins avui. No hi havia aigua per a res a les cases. Ni per a rentar-se, ni per a rentar, ni per a res. Sols tenien l'aigua per a beure, la que compren al supermercat embotellada. I és que Israel controla majoritàriament els punts clau d'abastiment d'aigua, pel que els palestins no controlen ni l'aigua que brolla al territori que teòricament, controlen.
I la vida ha seguit, segueix i seguirà com sempre, amb la màxima normalitat dins aquesta anomalia tan cruel i injusta anomenada Israel. Malgrat el checkpoint, malgrat l'escassetat d'aigua o malgrat aquest mur racista que, suposant tot el que suposa, aquí serveix per a fer un avís a navegants: "algun dia el sol brillarà en una Palestina lliure".

la doble moral (II)

Escoltàvem la consellera Tura i diverses personalitats de la política catalana reclamar respecte als detinguts pel cas Pretòria, per les imatges en què sortien emmanillats a l'Audiència Nacional recollint les seves pertinences en una simple bossa d'escombraries blava. "Escarni públic", "degradant", "no s'entén que aquestes persones que no són perilloses anessin emmanillades" són algunes de les expressions que s'han pogut llegir aquests dies a la premsa.

Sorprèn, tot plegat, perquè t'adones que aquesta cobertura mediàtica no la tenen notícies com aquesta, en què una organització amb un notable respecte a nivell mundial com Amnistia Internacional, denuncia "la violació dels drets bàsics dels detinguts" per part de l'Estat Espanyol, o el tracte que ha rebut, rep i rebrà, l'Amadeu Casellas.

Serà la casualitat?

Bromes de mal gust

25 de Maig de 1995. Tuzla.
Se cel·lebra una mena de dia dels joves, fet que fa que molts d'ells estiguin al carrer, a una part de la ciutat anomenada kapija. A primera hora de la tarda, l'Exèrcit Serbi bombardeja la zona, provocant una de les massacres més importants (una més) sobre població bòsnia. El resultat: 71 civils (majoritàriament d'entre 18 i 25 anys) morts i 200 ferits.

11 de Setembre de 2009. Milorad Dodik, primer ministre de la Republika Srpska, declara que les matances de Tuzla i les de Markale (el mercat de Sarajevo) van ser comeses pels bosniacs (bosnis musulmans) per provocar una reacció internacional contra els Serbis, tot i que ja hi ha hagut condemnes en ferm contra generals de l'exèrcit serbi.

I el silenci persisteix. I els disbarats se succeeixen amb total impunitat.

Tot plegat, si no fos perquè és ben cert, semblaria una maleïda broma de mal gust.

*Aquí podeu trobar alguna altra perla d'aquest especimen. Lamentable.

incompatibilitats

Com pot ser que en un petit i modest estat de Centreamèrica el President escollit democràticament pel poble sigui derrocat per un cop d'estat militar i deportat fora del país i l'autoanomenada "democràcia occidental", aquella que foragita malvats dictadors i pacifica qualsevol focus de conflicte allà on sigui, resti passiva contemplant l'espectacle?
Serà que arreu existeixen desenes de "dictadors" camuflats de "presidents" pels grans mitjans?
Serà que democràcia i occidental són termes incompatibles?

Per sort, els bons no es rendeixen mai.

Em sap greu però...

I és que és allò que diu l'Ovidi:

"Ja no ens alimenten molles.

Ja volem el pa sencer.

 Vostra raó es va desfent.

La nostra és força creixent.
"

records de Sarajevo (II) "banderes"

L'any 1991, en el moment de declarar la independència, Bòsnia estableix la bandera blanca amb l'escut blau, la franja blanca i les flors de llis grogues, utilitzat pels reis catòlics que hi hagueren al país durant el segle XIV.
Esclata la guerra l'any 1992 i a Bòsnia es produeix el genocidi de tot un poble. Milers i milers de desplaçats, milers i milers d'assassinats, centenars de fosses comunes i masses milers de cossos esquarterats i repartits pel país. Ah, i el setge a Sarajevo, que té el dubtós honor de ser el segon més llarg de la història per darrere de Leningrad. L'objectiu? Acabar amb tota una ètnia, que no en quedés rastre.
El Novembre de 1995, a la base aèria de Wright-Patterson (Dayton - Estats Units) se signen els acords de pau que posaran fi a tres anys i mig de guerra a Bòsnia. Els acords recullen la divisió en dues parts de l'estat bosni (per una banda la Federació de Bòsnia i Hercegovina (bosniana-croata) i per l'altra la Republika Srpska (bosniana-sèrbia)) i estableixen una rotació de poder constant entre les 3 comunitats majoritàries (bosniacs, serbis i croats) a la presidència del govern. A més, qualsevol decisió ha de ser acceptada per totes les comunitats i en cas de desacord, la darrera paraula recau en l'Alt Comissionat de Nacions Unides, de manera que com es pot imaginar, la vida política d'aquest estat és poc menys que caòtica.
Amb aquest context, davant el rebuig que generava a les comunitats sèrbia i croata, per considerar-la símbol estrictament musulmà (quan prové dels reis catòlics que manaven a Bòsnia el segle XIV) i per les reminiscències a la guerra que deien que contenia, l'any 1998 l'Alt Comissionat de Nacions Unides escull la nova bandera, al més pur estil Unió Europea que es podria haver imaginat.
I així és com, després d'haver patit el que van haver de patir durant tota la guerra, el poble de Bòsnia per no tenir, no té ni bandera pròpia. I si anem a comprovar què ha passat amb les respectives banderes de Sèrbia o de Croàcia...voilà! Cap canvi, tot igual. Serà que els exèrcits serbis i croats no combatien amb aquests emblemes i per tant no són reminiscències de la guerra. O serà que cadascun dels emblemes no són estrictament ortodoxos o estrictament catòlics. En fi, ja ho veieu, coses de la legalitat internacional.

records de Sarajevo (I)

Sarajevo. Un dia qualsevol al vespre, asseguts a una terrassa a la vora del riu, prenem unes cerveses. Parlem de la realitat de Bòsnia, parlem de la realitat dels Països Catalans, tots i totes esforçant-nos per donar a conèixer tot allò que no es coneix més enllà de les fronteres de cada país, les veritat ocultades pel sistema. Parlem també de temes absurds i banals, i dels nous projectes que al llarg d'aquests dies hem anat ideant i que ens duran a treballar conjuntament en el futur. Ens envaeix la il·lusió, les ganes de trencar tòpics i distàncies, apropant realitats desconegudes a joves de cada territori.
En un moment donat, un company bosni d'origen croat (catòlic) present a la taula fa broma dient que ell també vindrà a Barcelona aprofitant que no té gaires problemes per sortir del país. Jo, sabent que els nostres companys de projecte (bosnis musulmans) requereixen d'una invitació oficial i formal per tramitar el visat que els permetés sortir de Bòsnia, pregunto a l'aire com és que uns necessiten de paperam i l'altre no, vivint al mateix país i compartint la mateixa realitat.
El que s'asseu a la meva dreta ho resumeix fàcil, fred i contundent: "he is croat".

Aquesta és la crua realitat. Tots tenen el passaport bosnià, els d'origen serbi o croat poden campar lliurement per Europa, sense restriccions i per acord de la Comunitat Internacional. Els companys bosnis musulmans no. Aquests es veuen abocats a mil tràmits que en definitiva, els aboca a no poder traspassar les fronteres europees.

Sort que van ser ells els qui van patir el genocidi entre 1992 i 1995.

de virus surrealistes en ple mes de Juliol

Llançà (Alt Empordà). En ple apogeu de la calor assolellada estiuenca, un migdia qualsevol de primers de Juliol, pel final del Passeig Marítim de la població apareixen un grup de 9 persones carregades amb les seves motxilles procedents de Portbou, d'on havien sortit caminant unes hores abans seguint el GR-92, en plena ruta que els portava de Banyuls de la Marenda (Rosselló) fins a Llançà. Exhaustes, deixen les motxilles, i després de comprar allò necessari per alimentar els famolencs estómacs, es disposen a cuinar amb 3 petits fogonets, el dinar d'aquell dia en un racó al costat de la riera. Uns descansen estirats, d'altres cuinen el dinar i la resta es dispersa per la població a la recerca d'aigua i d'altres qüestions.
Encara no bullia l'aigüa de les olles quan un parell d'uniformats de blau es van personar a l'indret. Algun veí sense feina els havia alertat i ells, seguint al peu de la lletra les ordenances municipals que prohibeixen (al tanto!) menjar al carrer i establir "mini-acampades" (així li diuen a deixar 9 motxilles a terra i treure 3 fogonets per dinar) ens van instar molt amablement a abandonar l'indret.
Ni fent-los saber que érem part d'un Agrupament Escolta i estàvem de campaments en plena tasca educativa van aturar-se. En preguntar-los on podíem anar, ens van indicar que no hi havia espai en tot el terme municipal on poguéssim menjar (fora del càmping de pagament, on pel que sembla tampoc es pot fer foc). Finalment, vam informar-los, entre irònics somriures i una bona dosi d'indignació, que aniríem sota el pont de la riera, fet que els urbanos de torn van acceptar.
Tot plegat, sumat a la manca de fonts on beure aigua, ens hauria de fer reflexionar a tots plegats sobre el tipus de turisme que s'està extenent a les viles i ciutats del país. I és que sembla que el virus ViscaBarcelona s'està estenent arreu. Aturem-lo!

I heus ací la il·lustració gràfica del meravellós menjador que ens va proporcionar l'Ajuntament de Llançà.

D'estranyes manies

Per a aquells guerrillers i aquelles guerrilleres amb nous reptes per construïr arreu en els propers mesos. Bona revolta!

Dies

Dies de grans contradiccions, excés de feina i impotència. De saturacions diverses i cansament, fatiga i saturació. De desencisos administratius municipals, d'emprenyades diverses i d'estrès. Dies també de multes i de permisos escurçats barroerament.
Però per sort, dies també d'interessants converses a la fresca d'una terrassa, de noves amistats i d'altres que s'estrenyen, de somnis acomplerts i de nous projectes que van agafant forma.
En definitiva, persistirem.

benvingudes al circ electoral!

Aquesta mitjanit passada ha començat de nou el circ electoral. Aquest cop toca Europa, aquest cop es reparteix el pastís de l'hemicicle de Brusel·les. I malgrat es preveu una participació que no arriba al 30%, ningú canvia la seva manera de fer, ningú replanteja absolutament res.
Sort que hi ha noves iniciatives que fins ara mai s'havien presentat, sort que encara queda un bri d'esperança...

Lligant caps

"El enemigo público/2
A principios del 98, el periodista Samuel Blixen hizo una comparación elocuente. El botín de cincuenta atracos, realizados por las bandas de delincuentes más espectaculares del Uruguay, sumaba cinco millones de dólares. El botín de dos atracos, cometidos sin fusiles ni pistolas por un banco y un financista, sumaba setenta millones."

I avui, després de dos dies de repensar mètodes i perquès diversos, podem continuar somiant amb més arguments i més convençuts si cap, per a fer créixer des d'ara mateix, l'exèrcit d'idealistes que poble a poble i barri a barri, treballa de fa més de 100 anys arreu del planeta per a eradicar definitivament enemics públics com el que explica Galeano. Perquè cal ser molts per a transformar el món!

1,2,3...endavant!

estampes de l'oblit

Més que qualsevol grip porcina, com una guerra més, dia rere dia els camins d'entrada al paradís del "primer món" es cobren desenes de vides. A Gibraltar i a Tijuana. A les aigües del Mediterrani o al desert mexicà, el final de la història acaba sent el mateix.

estampes d'un Diumenge qualsevol

Joves organitzats, joves amb ganes de participar, joves amb iniciativa...joves perillosos per a l'Ajuntament.
I com l'any passat, el Diumenge abans no va ser apte per a que segons qui passegés pel Parc de les Corts.
Visca Barcelona!

25 d'Abril

Pel que sembla, el país és ben viu.
I que es grati aquell a qui li piqui!
Bon inici de setmana!

I aquest noi, per què vol anar a la presó?

"-¡Que no señora! ¡Que yo no quiero ir a la cárcel! Que no estan hechas para hacer el bien sino el mal. Lo que ocurre es que allí dentro sólo entran los pobres y los rebeldes. Y yo nací las dos cosas”
(H.Z.Herzen, Del amor a la libertad)

Des del meu insubmís amagatall llegeixo sense perplexitat que el constructor baixllobregatí Paz Dorado reconeix que va defraudar diners públics i pacta tornar 1,2 milions d’euros per a esquivar l’ingrés a presó i que l’alcalde d’un poble de Màlaga guardava 160.000 euros sota el matalàs. I si entressin a casa meva i em trobessin els 100 i pico euros que no tinc sota el matalàs amb els que passo el mes? A sobre em robarien els 60 euros que dec a l’Estat per una multa per desobedència a l’autoritat que em vol portar a la presó durant 10 dies. L’origen d’això és una acció el maig de 2007 en la que vam desobeir a uns mossos d’esquadra que ens ordenaven a mi i als meus companys de la Plataforma Popular contra el pla Caufec que toquéssim de peus a terra i baixéssim del precari matalàs on vam viure tres dies a 50 metres d’alçada protestant per la cimentació de la muntanya d’Esplugues. Ens van condemnar amb les cada cop més famoses penes-multa per les quals si no pagues i no et poden embargar res, pots acabar a la presó. Saps que el cost d’un reclús a les presons catalanes li costa cada dia a la Generalitat 66 euros? Només el cost econòmic d’un dia allà dins els hauria de fer penedir-se de l’empresonament. I el cost polític? Això depèn de nosaltres.
Algun dubte?

la carta completa, aquí.

de minories

Us presento a la "minoria" d'en Joan Puigcercós. (i encara falta tota la gent que va quedar al carrer de Sants i dispersa per carrers adjacents). Una imatge val més que mil paraules!

Rates!

Túnel de Bracons. La Vall d'en Bas (La Garrotxa)

"Com si el país s'expandís com l'ambició,
s'estén -amb permisos legals del qui mana-
l'acció de les empreses de destrucció,
mentre la terra mor a cops de totxana.

Rates!
Tots a la cangrí,
regidors d'urbanisme
de trenta anys cap aquí!
I no pas a l'ombra que ara calen mans,
suor, pic i pala fins a deixar-ho com abans.

Sortiu al carrer i en veureu les tristes proves:
per totes les valls, antics camps i les costes
s'aixequen grotesques milers de cases noves
i sols la cobdícia i el frau en són hostes."

Aquesta aberració ecològica serà inagurada en un parell de setmanes...maleïdes rates!

Ràbia

Me'n vaig a dormir amb la sang bullint i morint-me de ràbia.
Ràbia per l'actuació dels Mossos al llarg de tot el dia, per la desproporció de tot plegat i per la cobertura que el rector de la UB s'ha encarregat de proporcionar. Ràbia per la imatge del Conseller Maragall, el Conseller Huguet i els respectius rectors inagurant tot rient el Saló de l'Ensenyament mentre els Mossos ens feien recordar els temps dels grisos i el fosc periode de Julia Garcia-Valdecasas com a delegada del govern envaïnt universitats. Ràbia perquè en un govern d'esquerres com el que diuen que tenim, ningú ha estat capaç de condemnar els fets. Veurem què diran properament.
Ràbia també per les imprudents, temeràries i fastigoses declaracions del Papa Ratzinger, més pròpies del s.XIX que dels inicis del s.XXI. Quan gosarà algú plantar cara com cal a l'església?
I com no, per la detenció ahir de l'Enric Duran i el vergonyós tractament mediàtic que ha rebut. Segur que el tracten igual que en Madoff, l'estafador americà que no perseguia cap més objectiu que el d'omplir-se les butxaques.
I la gota que ha vessat el got, després de tot un dia de tensió, ha sigut la ridícula condemna que ha rebut el malnascut que va agredir a una noia equatoriana als Ferrocarrils. 8 mesos de presó, ni agreujant de racisme ni res, i au, cap a caseta.
En quina mena de legalitat vivim? No cal ni apuntar el cas d'en David de la Fornal, que per insubmís i antifeixista a punt va estar d'ingressar a presó. Un cop més, el criteri varia en funció de qui la fa.
Doncs això, ràbia.

Bona nit.

Com pot ser?

Com pot ser que els mitjans de comunicació estatals ens suggereixin per activa i per passiva que Hugo Chávez és un dictador pel fet de convocar un referèndum per decidir si es pot reelegir indefinidament tots els alts càrrecs del govern quan a l'estat que acull tots aquests mitjans (l'espanyol) el màxim responsable de l'estat no és ni escollit per la població i ostenta el càrrec al llarg de tota la seva vida?