dijous, 29 de gener de 2009

Conxita

Després del patiment futbolístic dels darrers minuts del derbi, toca tornar a la calma. I per aconseguir-ho, què millor que el pop trist o fúnebre (com ells mateixos el defineixen) dels Conxita. Interessant grup aquest. Trobar-ne referències per internet no és gens difícil, i és que tenen editada una maqueta amb la llicència Creative Commons que podreu descarregar aquí mateix.

dimarts, 27 de gener de 2009

diumenge, 25 de gener de 2009

Diari des del Parc Temàtic

24 de Gener al barri de La Ribera, Barcelona.
Al passeig del Born hi ha una mostra de cultura popular organitzada per l'Esquerra Independentista de la ciutat en motiu del 70è aniversari de l'entrada de les tropes franquistes a la ciutat. Colles gralleres i bastoneres van desfilant davant els vianants, els turistes i els assistents a l'acte, que contemplen l'exhibició.
Entre la turistada algú pregunta: "Y estos qué son, catalanes?"


Si senyor, els aborígens que resistim a la "Barcelona Nation".

dissabte, 17 de gener de 2009

Itzuliko naiz

Mentre continuï la pluja de bombes a Gaza, insuficient serà qualsevol esforç que fem (per gran que sigui), per denunciar la situació que s'hi està vivint. Més de mil morts, bombardejos aleatoris i constants durant 20 dies (i seguint), atacs a la seu de la diplomàcia internacional...i ningú alça massa la veu contra l'estat d'Israel. I encara trobem gent que el defensa i el considera víctima.

Com sempre, en Fermín Muguruza, ens demostra la càrrega política que nodreix la seva trajectòria musical editant amb urgència un videoclip amb imatges de Gaza i de les protestes contra la invasió que dura des dels darrers dies de 2008.

Menció especial mereix el govern de l'estat espanyol, que mentre amb una mà sosté el micròfon que li serveix per criticar l'actuació israeliana, amb l'altra continua traficant amb les armes que han provocat, de moment, més d'un miler de morts. I ningú diu res.

dimecres, 14 de gener de 2009

Desembre d'emocions fortes (III) Saragossa.

A Saragossa tenia per davant el repte de, per primer cop, fer una xerrada sobre la situació al Sàhara Occidental jo sol. Preparar ben preparat un guió i diferents suports per a intentar que s'entengui el que passa allà. Així, enmarcada dins d'uns actes unitaris impulsats pel Bloque Independentista de Cuchas (la plataforma unitària de l'esquerra independentista aragonesa), la xerrada es feia el dia abans de la diada del 20 de Desembre, la seva diada nacional.
Els dies previs, enmig dels nervis de darrera hora recopilant dades concretes, acabant de perfilar el guió i amb la feina habitual dels finals de trimestre, em diuen que abans de la xerrada, em duran a xerrar a la Radio Topo, la ràdio lliure més antiga de la ciutat amb més de 10 anys d'activitat. Poc costa acceptar la proposta i rememorar vells temps a Buenos Aires i rodalies o els vespres d'encara fa més temps al vell campanar de Sant Medir, on dedicàvem tardes i vespres d'adolescència col·laborant a aixecar Sants 3 Ràdio.
Però anem al que ens interessa. A primera hora de la tarda, arribo a la ciutat. Es nota l'efecte de l'Expo, tot plegat recorda a l'efecte del Fòrum 2004 a casa nostra. Modernitat d'aparador. Anem cap a la ràdio, a tocar del ZSA Enrestida, que és on farem la xerrada. Em sorprèn la ràdio, res a envejar a les ràdios convencionals. Es nota que porten temps i que fan bona feina. Instal·lacions de primera. Ens disposem a començar i em notifiquen que el programa és en aragonès i que em faran les preguntes en fabla. Accepto, per respecte, però internament penso que pot ser que no entengui res. Consulto si he de contestar en castellà...i sorpresa, em fan contestar en català. Sensació estranya al principi, però finalment ens tirem vora 1 hora xerrant tranquil·lament. Tot plegat sembla surrealista, però és ben cert. Tan sols cal conèixer-ho i fer-ho conèixer. I seguir descobrint que arreu de l'estat hi ha gent que treballa contra l'oblit i el silenci, contra l'aniquilació cultural que es va fer arreu en pro d'una única llengua i una única cultura.
I en aquest context, aprofito per seguir difonent la història i el present del Sàhara, per a que més gent el conegui, per a treure'l de l'oblit i el silenci, per protegir-lo de l'aniquilació cultural a què està sent sotmès.
Tot quadra.

Aquí teniu l'entrevista, per si la voleu escoltar!

Aragón ye nazión!

dilluns, 12 de gener de 2009

Des de Vilafranca...

Salut camarades,

Un cop més tornem a trobar-nos davant el que podríem anomenar un cas de quotidianitat repressiva, quotidianitat perquè no ens cansem de repetir que aquests desagradables episodis no són casos aïllats.

La persecució que estic patint aquests dies no és pas pel fet d’haver-me declarat insubmís a l’exèrcit d’ocupació espanyol, com van fer-ho milers de joves en el seu moment; no és per haver-me manifestat el 12 d’octubre de 1998 contra el feixisme, com fem des de fa més de deu anys per aquesta data.

Això és el que ens vol fer creure la jutgessa Isabel Gallardo.

Tampoc no era la bandera espanyola esquinçada a Terrassa el motiu que va portar el company Franki a la presó.

Ni les fotos del rei cremades el que van dur desenes de catalans a l’Audiència Nacional.

No va ser la «llibreta blava» la prova que va engarjolar la Núria Pòrtules.

No acabaríem mai d’enumerar casos similars: els tres de Gràcia, els joves de Torà, els de l’Hospitalet i Sants, la gent de Capellades, els anarquistes, en Jona…

O el cas més dràstic: el de la Marina, en Zigor, la Laura, la Lola i en Diego, que fa anys que estan dispersats per presons franceses i espanyoles.

Tot això són excuses, el veritable motiu és la seva feblesa, la seva por, saben que aquests temps que corren donen la raó a la nostra militància constant.

Saben que no colpegen una persona, saben que colpegen un moviment sencer, com ho esteu demostrant amb les mostres de solidaritat que estic rebent aquests dies.

Torno a repetir-ho: tenen por, tenen por i mostren símptomes de debilitat. Haurien d’haver après que aquests cops repressius creen llaços, teixeixen xarxes, refermen conviccions, generen SOLIDARITAT, en sortim més forts malgrat la putada que suposa entrar a la presó.

Avui em toca a mi, d’aquí a uns dies voldran castigar l’Òscar de la Loke i l’Helena de La Quincalla amb l’excusa de les penes multa. Ho estan fent constantment amb la població migrada, mitjançant les seves lleis racistes.

Poden fer-ho amb qualsevol de vosaltres, tant se val l’excusa, el cas és que estem en el camí correcte i això no ho suporten, és hora de prendre la iniciativa, d’ajuntar-nos com ho estem fent ara, d’aguditzar les contradiccions d’aquest sistema miserable, de mostrar-nos ferms.

Perquè hem pres la humil decisió de no retrocedir!

Perquè la repressió no podrà tallar-nos les ales!

Endavant companys i companyes!

Visca la terra!

11 de gener de 2009
En rebel·lia, David Sánchez

+ info i adhesions...http://davidvilafranca.blogspot.com

dissabte, 10 de gener de 2009

divendres, 9 de gener de 2009

de retorns esperats...

Molt ha plogut ja des dels primers concerts dels Speereth a les Cotxeres de Sants, dels meus primers concerts d'adolescència. Menys ha plogut des que els KOP (mutació dels Speereth) van començar a tocar. Contundència política i musical a parts iguals. Mítics concerts a l'antiga Hamsa de Sants o al Palau Sant Jordi, on les càmeres de televisió van abaixar-se automàticament després dels primers acords i les primeres paraules. Després d'uns anys de silenci imposat, avui tornen. El mateix missatge de sempre i, per desgràcia, la mateixa vigència 10 anys després.
La Sala Apolo estarà plena a vessar, ambientàs a la vista. Entrades exhaurides en 4 escassos dies. Màxima expectació.

dijous, 8 de gener de 2009

Temps

Maleïda síndrome post-vacacional...

dimarts, 6 de gener de 2009

Desembre d'emocions fortes (II) Burjassot

Dimarts 16 de Desembre. Burjassot. Homenatge Antifeixista.
Al Teatre Tívoli d'aquesta població de L'Horta, es clausuraven els actes en record de Guillem Agulló en el 15è aniversari de la seva mort. Diverses organitzacions i col·lectius s'havien organitzat per impulsar aquest acte, que homenatjava els morts pel feixisme des de la Guerra Civil fins els nostres dies.
Així, amb el teatre ple a vessar, vam gaudir dels parlaments i les actuacions musicals, que anaven repassant els darrers 70 anys d'història en un acte impressionant, que ja es coneix com El Clam de Burjassot. Seriós i contundent, arribant a diverses generacions, trencant motlles i amb un final com aquest, que fa posar els pèls de punta.