Aida Camp, Palestina. Una gran portalada amb una clau gegant presideix l'entrada al camp de refugiats. Fa uns anys, aquesta clau va optar a entrar al llibre Guinness dels rècords per ser la clau més gran del món, però just el dia que el jurat del concurs havia de verificar-ho, els soldats israelians van decidir casualment, tancar el checkpoint d'entrada a Betlem en una de tantes accions inexplicables amb les que l'exèrcit racista d'Israel mira d'amagar tot allò que fa olor a palestí. Avui és dia de roba estesa. Avui els terrats i les balconades dels edificis estan plens de llençols i roba de tota mena, i és que fa setmanes que les cubes d'aigua del camp eren buides. Fins avui. No hi havia aigua per a res a les cases. Ni per a rentar-se, ni per a rentar, ni per a res. Sols tenien l'aigua per a beure, la que compren al supermercat embotellada. I és que Israel controla majoritàriament els punts clau d'abastiment d'aigua, pel que els palestins no controlen ni l'aigua que brolla al territori que teòricament, controlen. I la vida ha seguit, segueix i seguirà com sempre, amb la màxima normalitat dins aquesta anomalia tan cruel i injusta anomenada Israel. Malgrat el checkpoint, malgrat l'escassetat d'aigua o malgrat aquest mur racista que, suposant tot el que suposa, aquí serveix per a fer un avís a navegants: "algun dia el sol brillarà en una Palestina lliure".
L'any 1991, en el moment de declarar la independència, Bòsnia estableix la bandera blanca amb l'escut blau, la franja blanca i les flors de llis grogues, utilitzat pels reis catòlics que hi hagueren al país durant el segle XIV. Esclata la guerra l'any 1992 i a Bòsnia es produeix el genocidi de tot un poble. Milers i milers de desplaçats, milers i milers d'assassinats, centenars de fosses comunes i masses milers de cossos esquarterats i repartits pel país. Ah, i el setge a Sarajevo, que té el dubtós honor de ser el segon més llarg de la història per darrere de Leningrad. L'objectiu? Acabar amb tota una ètnia, que no en quedés rastre. El Novembre de 1995, a la base aèria de Wright-Patterson (Dayton - Estats Units) se signen els acords de pau que posaran fi a tres anys i mig de guerra a Bòsnia. Els acords recullen la divisió en dues parts de l'estat bosni (per una banda la Federació de Bòsnia i Hercegovina (bosniana-croata) i per l'altra la Republika Srpska (bosniana-sèrbia)) i estableixen una rotació de poder constant entre les 3 comunitats majoritàries (bosniacs, serbis i croats) a la presidència del govern. A més, qualsevol decisió ha de ser acceptada per totes les comunitats i en cas de desacord, la darrera paraula recau en l'Alt Comissionat de Nacions Unides, de manera que com es pot imaginar, la vida política d'aquest estat és poc menys que caòtica. Amb aquest context, davant el rebuig que generava a les comunitats sèrbia i croata, per considerar-la símbol estrictament musulmà (quan prové dels reis catòlics que manaven a Bòsnia el segle XIV) i per les reminiscències a la guerra que deien que contenia, l'any 1998 l'Alt Comissionat de Nacions Unides escull la nova bandera, al més pur estil Unió Europea que es podria haver imaginat. I així és com, després d'haver patit el que van haver de patir durant tota la guerra, el poble de Bòsnia per no tenir, no té ni bandera pròpia. I si anem a comprovar què ha passat amb les respectives banderes de Sèrbia o de Croàcia...voilà! Cap canvi, tot igual. Serà que els exèrcits serbis i croats no combatien amb aquests emblemes i per tant no són reminiscències de la guerra. O serà que cadascun dels emblemes no són estrictament ortodoxos o estrictament catòlics. En fi, ja ho veieu, coses de la legalitat internacional.
Llançà (Alt Empordà). En ple apogeu de la calor assolellada estiuenca, un migdia qualsevol de primers de Juliol, pel final del Passeig Marítim de la població apareixen un grup de 9 persones carregades amb les seves motxilles procedents de Portbou, d'on havien sortit caminant unes hores abans seguint el GR-92, en plena ruta que els portava de Banyuls de la Marenda (Rosselló) fins a Llançà. Exhaustes, deixen les motxilles, i després de comprar allò necessari per alimentar els famolencs estómacs, es disposen a cuinar amb 3 petits fogonets, el dinar d'aquell dia en un racó al costat de la riera. Uns descansen estirats, d'altres cuinen el dinar i la resta es dispersa per la població a la recerca d'aigua i d'altres qüestions. Encara no bullia l'aigüa de les olles quan un parell d'uniformats de blau es van personar a l'indret. Algun veí sense feina els havia alertat i ells, seguint al peu de la lletra les ordenances municipals que prohibeixen (al tanto!) menjar al carrer i establir "mini-acampades" (així li diuen a deixar 9 motxilles a terra i treure 3 fogonets per dinar) ens van instar molt amablement a abandonar l'indret. Ni fent-los saber que érem part d'un Agrupament Escolta i estàvem de campaments en plena tasca educativa van aturar-se. En preguntar-los on podíem anar, ens van indicar que no hi havia espai en tot el terme municipal on poguéssim menjar (fora del càmping de pagament, on pel que sembla tampoc es pot fer foc). Finalment, vam informar-los, entre irònics somriures i una bona dosi d'indignació, que aniríem sota el pont de la riera, fet que els urbanos de torn van acceptar. Tot plegat, sumat a la manca de fonts on beure aigua, ens hauria de fer reflexionar a tots plegats sobre el tipus de turisme que s'està extenent a les viles i ciutats del país. I és que sembla que el virus ViscaBarcelona s'està estenent arreu. Aturem-lo!
I heus ací la il·lustració gràfica del meravellós menjador que ens va proporcionar l'Ajuntament de Llançà.
Dimarts 16 de Desembre. Burjassot. Homenatge Antifeixista. Al Teatre Tívoli d'aquesta població de L'Horta, es clausuraven els actes en record de Guillem Agulló en el 15è aniversari de la seva mort. Diverses organitzacions i col·lectius s'havien organitzat per impulsar aquest acte, que homenatjava els morts pel feixisme des de la Guerra Civil fins els nostres dies. Així, amb el teatre ple a vessar, vam gaudir dels parlaments i les actuacions musicals, que anaven repassant els darrers 70 anys d'història en un acte impressionant, que ja es coneix com El Clam de Burjassot. Seriós i contundent, arribant a diverses generacions, trencant motlles i amb un final com aquest, que fa posar els pèls de punta.
Ja passen 30 minuts de la mitjanit i aquí estic, davant de l'ordinador contestant correus, xafardejant diverses webs, embrancat en un parell de converses d'allò més interessants sobre les sempre complexes relacions humanes i amb el facebook engegat, que mai se sap qui trobaràs. L'iPod carregant-se, com el mòbil, i la gravadora copiant discos per un amic. Pels altaveus sonen aleatòriament totes les cançons que hi ha emmagatzemades al disc dur, una rere l'altre, alternant estils i idiomes. Absurda dependència tecnològica. I de sobte, sona el charango i m'envaeix el record d'aquells dies d'Agost a Humahuaca. Sense cobertura, ni mails, ni iPod. Sense música enllaunada a un disc dur. Sense ordinador. Només un parell de persones recent conegudes, una modestíssima habitació llogada a uns autòctons i l'equipatge mínim per passar 4 dies a la Quebrada de Humahuaca. 80 km al nord, Bolívia. 100 km al sud, San Salvador de Jujuy. 3000 metres sobre el nivell del mar. Dies d'estar enmig del no res. De mirar el mapa i no creure-s'ho. Amb l'única preocupació de conèixer gent i amb ella, conèixer la història de l'indret. Sort en tinc que ella, d'evident procedència indígena autòctona, em facilita les coses. M'acompanya des de San Salvador, em porta als indrets més remots de la Quebrada i em presenta nous amics d'allà. Fins que arriben les darreres hores. Al carrer fa fred i encara no tenim son. Decidim anar a explorar la nit sense gaire èxit i caminem pels deserts carrers estrets i empedrats, que ja s'han buidat de gent. Per casualitat, trobem un bar obert. Hi anuncien música en directe i pinta bé. Llum tènue, motius indígenes a la decoració i l'escenari preparat. Els tres músics a la barra i el bar buit. No hi ha públic a banda de nosaltres. Seiem i demanem un parell de cerveses. Acte seguit sona el charango i comença el concert. Aquesta va per nosaltres. Tot plegat sembla part d'un somni, però no ho és.
Hi ha cops que, estant de visita en alguna banda, et trobes amb paisatges o escenaris d'allò més impactants que no t'esperes per res del món. Això és el que em va passar durant la darrera visita al Rosselló, i és que l'autòctona que ens hi acollia, ens acostà a l'antic camp de concentració de Ribesaltes. Resulta prou sorprenent l'estat en què es troba, pràcticament destruït, i com de complicat resulta accedir-hi, i és que està pràcticament amagat darrere un parc eòlic i les carreteres que antigament hi arribaven, en la seva pràctica totalitat, estan tallades. Sorprèn també que, l'única part encara controlada per les forces de seguretat franceses, esdevingui avui en dia un centre d'internament d'estrangers, amb tot el què significa 60 anys després de què allò s'anomenés textualment "camp de concentració" amb totes les seves lletres. Que cadascú n'extregui les seves pròpies conclusions. No serà que hi ha qui està interessat en amagar certes parts de la història recent?
Doncs això, que seré fora un parell de setmanes. Tanco la paradeta fins abans del 4 de Setembre, que tornarem per gaudir de la calor barcelonina...i de les festes populars amb més solera de la rodalia de Barcelona: Sants i Gràcia. Aquí va una pista d'un dels llocs per on passaré en els propers 15 dies...
I un que creua la península i s'arriba a Santiago de Compostela el dia de la diada nacional de Galiza. I aprofita per conèixer la ciutat, els seus racons, la seva gent i la seva realitat gastronòmica (que val molt la pena, ja ho dic ara). I comprova que allà també passa el mateix que a tants altres llocs de l'estat, que hi ha qui qüestiona l'estat de les coses i defensa la seva llengua i cultura pròpies, no sempre respectades en aquests dies que corren. I la història es repeteix, comprovant la repressió que pateixen aquells disconformes amb l'estat de la qüestió. I mirem de conèixer el país des d'aquesta òptica. L'òptica dels qui no accepten el progressiu acorralament del gallec o de la cultura pròpia. D'aquells qui no accepten la construcció (destrucció) massiva a la seva terra o la precarització de les seves vides. I aquell sent que està lluny de casa, però no se sent tan estrany.
Després de desfer els vora 500 km que separen Barcelona de la Marina Baixa, treure'ns la son dels ulls i maleïr les poques hores de son, arribàrem al peatge de sortida de l'AP-7 a Benidorm. M'havien parlat de Benidorm, m'havien parlat de la massificació del litoral del País Valencià i de les malifetes de Zaplana, Camps i la seva tropa de mafiosos i especuladors, però no podia creure'm el que estava contemplant. Rere el peatge, una barrera de formigó en forma d'enormes (i horribles, per cert) gratacels ens negava la vista sobre el mar i confirmava el pitjor dels presagis. Un cop creuada la barrera ens deixem portar per les grans avingudes entre els grans edificis de la població. Allà per fi, trobem la gent de la organització. Baixem de la furgoneta i seguim estupefactes. Per acabar-ho d'adobar, ens notifiquen que a la tarda hi ha manifestació d'España 2000 i fins i tot ens creuem un home disfressat de torero. Els cas és que deixem instruments i material a la sala del concert de la nit i marxem cap a la pensió on dormirem, a tocar de la platja i de tot plegat. Un dinar colombià impressionant ens deixa ben tips a tots i d'allà, ens arribem al Casal Jaume I, on tindria lloc la xerrada. Pel que expliquen el Casal és, o pretén ser, el centre neuràlgic des d'on poder generar una mínima alternativa a tot el que hem anomenat prèviament. Moltes publicacions, discos, una exposició i fins i tot una samarreta de la Coordinadora Antifeixista de Madrid en record de Carlos. Sempre trobant punts en comú a tot arreu, sorprenent! Un cop arribem a la trentena de persones, comença la xerrada. L'associació local explica la situació als campaments acompanyant les paraules amb imatges que es van projectant a la paret. Les cares de la gent van canviant i els comentaris denoten sorpresa i indignació. Amb el públic posat en situació, l'Alex, que ha volgut acompanyar-me a la taula malgrat que les proves de so l'estan esperant i jo expliquem en què consisteix el projecte EsperanSaharaui i quins són els nostres plans futurs. Impressionant l'acollida, felicitacions i ànims per continuar avançant...i un munt de discos venuts. Arribem al minut 45 del partit guanyant per 1-0, i el contacte amb la gent del poble i la seva realitat quotidiana ens comença a trencar els mals presagis apareguts al peatge. Quedava encara la segona part, veure qui s'acostaria a veure els Gatxull de Sella i els Patchanka de Dinamarca. Poc a poc s'anava acostant la gent del poble fins que vora les 23h va donar inici el concert. L'obriren els locals Gatxull i l'ambient s'anà escalfant a mesura que avançà el seu bon concert. A quarts d'1, arribà el torn dels danesos que, d'aquesta manera, s'acomiadaven d'aquesta mini-gira de quatre dies. Impressionant concert el que feren i impressionant l'actitud de la gent. Minut 90 de partit i resultat de golejada. Tothom extremadament content. La gent del Casal, els danesos, la gent del poble, nosaltres...èxit total. Així dóna gust baixar fins allà baix o creuar el món, i és que l'energia rebuda multiplica per molt tota l'energia invertida. I altre cop retorna la sensació del "tot és possible", com a Madrid, com a València, com a Jujuy i Copenhague o com el 2005 entre les haimes del desert algerià. Perquè tot acaba reduïnt-se al mateix, a generar activitat, a resistir i a construïr tot oferint alternatives. I sembla mentida però és així, un prejudici menys. A Benidorm també hi ha gent plantant cara, com a tants i tants altres llocs. I què coi, m'alegro d'haver arribat fins allà a donar-hi suport i, en la mesura del possible, col·laborar en el seu combat diari contra la ignorància i l'opulència dels de sempre, que segueixen destruïnt la terra i la cultura a cops de formigó.
Mentre estic escrivint, algú em fa arribar el vídeo i retornem al mateix. Connexió Buenos Aires - Copenhague, colze a colze. I ni la ressaca ni el cansament dels 1000 km recorreguts en dos dies eviten que un calfred em recorri de dalt a baix.
Avui m'han fet un regal d'aniversari. D'aniversari avançat perquè encara queda mig any, que es diu aviat. I m'ha fet il·lusió, molta il·lusió, perquè me l'han fet entre un parell de persones i perquè és d'aquells regals que no t'esperes. I és que em permetrà arribar-me a Madrid al matí de Divendres, contemplar Dissabte el I Festival de Cultura Libre y Popular a Alcorcón i arribar-me cagant llets Diumenge fins a Saldes, al Berguedà, on m'esperen al campament 10 nens i nenes de 6 a 9 anys i uns dies de connexió amb tots aquestes petites grans persones impossibles de trobar en un altre lloc. Ah! i de desconnexió de tot plegat, que ja toca apagar el mòbil i oblidar-se de les preocupacions mundanes.
I no té res a veure, o si, però que bona és aquesta cançó.
Tornant al tren tot vorejant la urbanitzada costa mediterrània, feia un repàs als dies passats a València. Els retrobaments amb amistats allunyades per la distància, les inacabables nits de festa, els nous amics i amigues, les interessants xerrades sobre Cuba, l'especulació urbanística, el periodisme subjectiu o la unitat de la llengua. També em ve al cap el descobriment de Benimaclet o la ciutat vella de València, la revetlla de Sant Joan avançada de Dissabte, els interessants àpats-debat espontanis i mil i una vivències més. Curiós pensar que tot plegat, un ho ha fet parlant en català i amb interlocutors i interlocutores que s'expressaven en valencià (amb l'excepció de les omnipresents castellanes de Madrid). Més curiós resulta que ens haguem entès sense problemes i expressant-se cadascú tal com ho fa en el seu dia a dia: uns a València i jo a Barcelona. I encara hi ha qui qüestiona la unitat de la llengua.
Dissabte vinent ens arribarem fins a Torredembarra, al nou Casal Popular Numen Mestre. Hi anirem a explicar el projecte del disc, com es va gestar, quin procés ha seguit i quin futur li espera, però sobretot anirem a explicar el perquè. Què és el que passa allà per a que algú intenti organitzar tot aquest sarau i implicar al màxim de gent. Ja que hi som, deixarem constància de què tot allò que un es proposa fer, amb una mica d'empenta i tossuderia, per difícil que sembli...no és impossible. Que no enredin a ningú! Una prova d'això és aquest cartell. Imprescindible ha estat, com no, l'interès, les ganes i la feina de la Sònia i l'Assemblea de Joves del Baix Gaià. Gent que lluiti és el que cal.
Em quedo amb "Gastos militares para resucitar a Camarón" i amb "Las olimpiadas a Siberia". ...i demà cap a València, a continuar construïnt impossibles.
Dissabte vam fer cap a la Patum amb l'Esteve. Aquest any m'ha estat impossible pujar Dijous o Diumenge, així que em vaig haver de conformar amb l'impressionant passacarrers i la festota de les barraques. No sé què deu tenir aquesta festa que, havent-hi anat tan sols un parell d'anys, m'ha captivat tant. I és que resulta impressionant perdre's enmig de la gentada, sota les guites, els gegants o les maces, al ritme de la música i amb un bon glop de barreja. No fan falta grans cartells anunciant la festa, ni grans actes a pensar. La gent es torna boja amb la captivadora tradició i els seus símbols. Si a tot això hi sumem que venia amb nosaltres la Irene des de Madrid, les grans retrobades enmig de les barraques i un concert que mai defrauda...nit complerta. ...llàstima que toqués baixar a Barcelona a quarts de cinc de la matinada!
Un moment del passacarrers i la guita. Es nota que la càmera no xuta?
Tot just ara fa 24 hores que vaig tornar del periple de cap de setmana per Castella. A destacar cada una de les hores i els minuts passats al costat de la gent d'allà, hospitalària i sorprenent com sempre.
Divendres a la tarda pujava a l'avió que em portava a Madrid amb ganes de veure la gent coneguda d'allà i de conèixer-ne de nova, però també amb ganes de, ni que fos de manera simbòlica, donar suport a les organitzacions que treballen per l'alliberament social i nacional de Castella, que com ja vaig parlar en el seu moment, viuen un moment molt especial gràcies a la repressió exercida per l'Estat Espanyol. Entranyable nit de Divendres pels carrers de Madrid i Dissabte al matí, carretera i manta cap a Becilla de Valderaduey. Em sorprenen els impressionants paisatges que ens engoleixen en sortir de Madrid i la de quilòmetres d'autovia gratuïta de la què gaudeixen ;). El cas és que el viatge està plagat de castells, pobles amb un toc medieval molt màgic i grans extensions de camps de blat i civada i els seus corresponents colors. A Becilla, ens endinsem en les activitats preparades i en la gent, que no defrauda mai amb les seves impressionants acollides i constato el que ja fa temps que em ronda pel cap: cal sortir de casa, cal moure's...i cal anar a conèixer gent d'altres bandes i amb altres realitats. No tornaré a parlar de ponts ni connexions, ja ho he fet també en d'altres ocasions. Tampoc parlaré de xarxes teixides a base de somriures i vivències curtes però intenses.
Avui tanco l'escrit parlant de sensacions, les que t'acosten tant a tot un col·lectiu de gent tot i estar tan lluny.
I com no podia ser d'una altra manera, el vídeo és el que és. Pareu atenció a la lletra, si no us agrada la música estrident, feu un esforç i escolteu amb deteniment...en cas contrari...Rock'n'Roll!!
Primer de Maig. Dia del treballador arreu del món. Els danesos el commemoren en plan espectacular. Un munt de marxes d'un munt de col·lectius, organitzacions i sindicats diversos desfilen arreu de la ciutat, que està literalment presa pels manifestants. Totes les marxes acaben al mateix lloc, a Faelledparken, un immens parc al centre de Copenhague on es munta la infraestructura típica d'un macrofestival d'estiu. Escenaris gegants coberts, carpes amb barres per consumir alguna cosa (preferentment alcohol en vena), poliklins i un fotimer de paradetes de col·lectius i organitzacions. El cas és que ens llevem fa un dia típicament nòrdic. Cel ennuvolat i pluja, molta pluja. La meva mentalitat mediterrània em fa presuposar que els actes se suspenen, però no: "this is denmark" em diuen. Em donen pantalons de plàstic, em poso l'impermeable i cap a la bici. El diluvi no impedeix que ens pugem sobre dues rodes i després d'uns instants inicials adaptant-me a l'aigua i al fre a contrapedal, arribem a la plaça central del barri àrab de Norrebro, el barri combatiu per excel·lència de la ciutat. Allà hi havia l'Ungdomshuset, l'únic centre social okupat de la ciutat i centre d'absolutament tota la lluita a la capital. D'allà surt una marxa que agrupa tots els col·lectius de l'esquerra anticapitalista i que bàsicament consisteix en anar cridant consignes i preparar-se pel festivalot de després tot bevent qualsevol cosa que tingui alcohol. Arribem al parc i muntem paradeta a la zona del Partit Comunista (hi ha com 5 grans zones) i compartim carpa amb col·lectius molt diversos (Palestina, Cuba, Corea del Nord, gent de la distribuidora de l'antiga okupa...). La imatge és dantesca. Plou un munt però el concert es fa igual i la gent està de la mateixa manera que estaria si fes sol. Així que em donen permís per escaparme sol i me'n vaig a voltar. La gent arriba amb capses plenes de cerveses. És com un gran botellón popular...però amb les barres a rebentar també. Una bogeria, vaja.
A les 16h surten a escena els Patchanka i al cap de 40 minuts, a mig concert, l'Abba (delegat del Front Polisari a Dinamarca) sortirà a marcar-se un discurs davant de la gentada. El dia abans l'ambaixada marroquina ens havia impedit difondre la causa. Avui ho farem davant de 6.000 persones. L'Abba parlarà per tots. Per nosaltres i pels qui esperen una solució als campaments i als territoris ocupats. Va per ells.
Mirarem d*actualitzar des d*aqui amb les dificultats logiques del canvi de teclat. Falten accents...falten apostrofs...tota una aventura!
Despres d*un dia mati i migdia plagat d*avions, aeroports i sales d*espera, a quarts de 5 ja era a la capital danesa. Curios que el contratemps maxim que he tingut ha estat el retard de les maletes a l*hora de sortir per la cinta, no del vol.
He arribat just quan l*acte comensava. Important presencia de marroquins enviats per l*ambaixada per a boicotejar l*acte i clixar els ponents saharauis tot fent-los fotos i amenasant (quin mal a la vista fa escriure aixi, coi). El cas es que la xerrada s*ha hagut de practicament suprimir i tot ha quedat en el passi d*un contundent video sobre la situaciø als territoris alliberats i amb el parlament de lAbba, un dels ambaixadors del Polisario a Dinamarca. Impressionant discurs, ple de rabia i a la cara daquells que venien a perpetuar la repressiø del poble saharaui fora de les seves fronteres. Les pressions dels Socialdemocrates han aconseguit escapsar l*acte, pero el resultat es per estar-ne orgulløs. Hem escenificat prou be la situacio que es viu alla. M*impacten les paraules d*agraiment dels saharauis presents, que encara no entenen com he vingut des de Barcelona pels actes preparats per avui i dema. Paraules que omplen dempenta per seguir-la liant grossa.
Acaba l*acte, tothom marxa...pero jo em quedo amb Gustavo, l*uruguaia que m*acull a casa i Jose, un colombia que parla un perfecte catala i que es dedica a fer documentals (en breu us passare el darrer que ha fet...per flipar!). M*ensenyen el local...una mena de Casal de Joves municipal...pero amb molt contingut politic i molt vinculat als moviments antisistema de la ciutat. Increibles projectes els que hi caben alla dins, tot un tresor.
Ens posem a parlar i se*ns fan les tantes. El colombia cap a casa...i Gustavo em porta a menjar una pizza de Shawarma a un establiment de membres del PKK. Darrere de cada persona que em presenta aquest home hi ha una historia, un moviment revolucionari de qualsevol punt del planeta...o un projecte contundent. Increible.
Marxem a casa i esgotem la nit repassant la historia de la politica internacional i com no, la curiosa politica interior danesa...i la de casa, la dels Paisos Catalans. Breu passada per Euskal Herria, on tenen bastants contactes...i surt a la conversa el tema dels castellans (omnipresents darrerament). No arreglem el mon, pero continuem generant discurs. Com m*agrada. Al tanto la connexio que te aquest home: Eduardo Galeano. De les que fa historia. Aixo promet!
Dema Primer de Maig. Tothom em diu que val molt la pena. El Partit Comunista daqui ens ofereix muntar paradeta per difondre el projecte i traiem a gent del Polisario a l*escenari davant de 15.000 persones que s*esperen. A seguir difonent la idea.
I ja plego, aixo descriure amb teclats estranys no fa per mi...
Aida Camp, Palestina.
