Aida Camp

Aida Camp, Palestina.
Una gran portalada amb una clau gegant presideix l'entrada al camp de refugiats. Fa uns anys, aquesta clau va optar a entrar al llibre Guinness dels rècords per ser la clau més gran del món, però just el dia que el jurat del concurs havia de verificar-ho, els soldats israelians van decidir casualment, tancar el checkpoint d'entrada a Betlem en una de tantes accions inexplicables amb les que l'exèrcit racista d'Israel mira d'amagar tot allò que fa olor a palestí.
Avui és dia de roba estesa. Avui els terrats i les balconades dels edificis estan plens de llençols i roba de tota mena, i és que fa setmanes que les cubes d'aigua del camp eren buides. Fins avui. No hi havia aigua per a res a les cases. Ni per a rentar-se, ni per a rentar, ni per a res. Sols tenien l'aigua per a beure, la que compren al supermercat embotellada. I és que Israel controla majoritàriament els punts clau d'abastiment d'aigua, pel que els palestins no controlen ni l'aigua que brolla al territori que teòricament, controlen.
I la vida ha seguit, segueix i seguirà com sempre, amb la màxima normalitat dins aquesta anomalia tan cruel i injusta anomenada Israel. Malgrat el checkpoint, malgrat l'escassetat d'aigua o malgrat aquest mur racista que, suposant tot el que suposa, aquí serveix per a fer un avís a navegants: "algun dia el sol brillarà en una Palestina lliure".

records de Sarajevo (II) "banderes"

L'any 1991, en el moment de declarar la independència, Bòsnia estableix la bandera blanca amb l'escut blau, la franja blanca i les flors de llis grogues, utilitzat pels reis catòlics que hi hagueren al país durant el segle XIV.
Esclata la guerra l'any 1992 i a Bòsnia es produeix el genocidi de tot un poble. Milers i milers de desplaçats, milers i milers d'assassinats, centenars de fosses comunes i masses milers de cossos esquarterats i repartits pel país. Ah, i el setge a Sarajevo, que té el dubtós honor de ser el segon més llarg de la història per darrere de Leningrad. L'objectiu? Acabar amb tota una ètnia, que no en quedés rastre.
El Novembre de 1995, a la base aèria de Wright-Patterson (Dayton - Estats Units) se signen els acords de pau que posaran fi a tres anys i mig de guerra a Bòsnia. Els acords recullen la divisió en dues parts de l'estat bosni (per una banda la Federació de Bòsnia i Hercegovina (bosniana-croata) i per l'altra la Republika Srpska (bosniana-sèrbia)) i estableixen una rotació de poder constant entre les 3 comunitats majoritàries (bosniacs, serbis i croats) a la presidència del govern. A més, qualsevol decisió ha de ser acceptada per totes les comunitats i en cas de desacord, la darrera paraula recau en l'Alt Comissionat de Nacions Unides, de manera que com es pot imaginar, la vida política d'aquest estat és poc menys que caòtica.
Amb aquest context, davant el rebuig que generava a les comunitats sèrbia i croata, per considerar-la símbol estrictament musulmà (quan prové dels reis catòlics que manaven a Bòsnia el segle XIV) i per les reminiscències a la guerra que deien que contenia, l'any 1998 l'Alt Comissionat de Nacions Unides escull la nova bandera, al més pur estil Unió Europea que es podria haver imaginat.
I així és com, després d'haver patit el que van haver de patir durant tota la guerra, el poble de Bòsnia per no tenir, no té ni bandera pròpia. I si anem a comprovar què ha passat amb les respectives banderes de Sèrbia o de Croàcia...voilà! Cap canvi, tot igual. Serà que els exèrcits serbis i croats no combatien amb aquests emblemes i per tant no són reminiscències de la guerra. O serà que cadascun dels emblemes no són estrictament ortodoxos o estrictament catòlics. En fi, ja ho veieu, coses de la legalitat internacional.

Sarajevo (II)

foto: Entorns de Hadzici, 19/07/09

Poca cosa més a dir.
He sentit parlar de legalitat internacional? He sentit dir "forces de pau"?
Que vingui algú i m'ho expliqui.

Sarajevo (I)

15/07/09. El carrer Zagrebačka, proper al centre de la ciutat.
Les ferides de la guerra encara són visibles 14 anys després. A les cases i a l'anima de la població.
Massa poc se sap del que aquí va succeir.

Fins després!

Hores abans d'escampar la boira per un temps relativament llarg, hi ha frases, paraules i moments viscuts que valen molt, que valen massa.
A tall de comiat abans de marxar uns quants dies a pasturar per les faldes del Canigó, la plana del Rosselló i pels paisatges brutals de l'Alt Empordà, només em queda compartir la frase emotiva del dia, i és que rebre aquest missatge al mòbil després del cap de setmana viscut, no té preu!
"Soz os millors, treballando a ixena, os pueblos entadeban!"

...i què important és ser persona!

Dignitat (II)

1619 Dijous - 30 d'Abril de 1977 - 32 anys de lluita - 30 d'Abril de 2009- 25 "Marchas de la Resistencia" - Un somni: el Socialisme.

foto: Argentina, Agost 2007.

Blues Tuareg

Quan fa un any i mig tornava de l'Argentina, ho feia carregat de discos i dvd's, carregat de música de tot tipus, de música feta majoritàriament a l'Argentina i rodalies.
D'entre tot aquest munt de cançons i propostes, una destacava per la seva originalitat, per no tenir res a veure amb la resta i que a més, a mi m'evocava als paisatges del Sàhara. Dunes, camells, haimes, turbants...tot plegat se m'apareixia en sentir aquesta música.
Blues Tuareg, en diuen.
Tinariwen, es fan dir. I la cançó: Cler Achel.



més informació aquí

Desembre d'emocions fortes (III) Saragossa.

A Saragossa tenia per davant el repte de, per primer cop, fer una xerrada sobre la situació al Sàhara Occidental jo sol. Preparar ben preparat un guió i diferents suports per a intentar que s'entengui el que passa allà. Així, enmarcada dins d'uns actes unitaris impulsats pel Bloque Independentista de Cuchas (la plataforma unitària de l'esquerra independentista aragonesa), la xerrada es feia el dia abans de la diada del 20 de Desembre, la seva diada nacional.

Els dies previs, enmig dels nervis de darrera hora recopilant dades concretes, acabant de perfilar el guió i amb la feina habitual dels finals de trimestre, em diuen que abans de la xerrada, em duran a xerrar a la Radio Topo, la ràdio lliure més antiga de la ciutat amb més de 10 anys d'activitat. Poc costa acceptar la proposta i rememorar vells temps a Buenos Aires i rodalies o els vespres d'encara fa més temps al vell campanar de Sant Medir, on dedicàvem tardes i vespres d'adolescència col·laborant a aixecar Sants 3 Ràdio.
Però anem al que ens interessa. A primera hora de la tarda, arribo a la ciutat. Es nota l'efecte de l'Expo, tot plegat recorda a l'efecte del Fòrum 2004 a casa nostra. Modernitat d'aparador. Anem cap a la ràdio, a tocar del ZSA Enrestida, que és on farem la xerrada. Em sorprèn la ràdio, res a envejar a les ràdios convencionals. Es nota que porten temps i que fan bona feina. Instal·lacions de primera. Ens disposem a començar i em notifiquen que el programa és en aragonès i que em faran les preguntes en fabla. Accepto, per respecte, però internament penso que pot ser que no entengui res. Consulto si he de contestar en castellà...i sorpresa, em fan contestar en català. Sensació estranya al principi, però finalment ens tirem vora 1 hora xerrant tranquil·lament. Tot plegat sembla surrealista, però és ben cert. Tan sols cal conèixer-ho i fer-ho conèixer. I seguir descobrint que arreu de l'estat hi ha gent que treballa contra l'oblit i el silenci, contra l'aniquilació cultural que es va fer arreu en pro d'una única llengua i una única cultura.
I en aquest context, aprofito per seguir difonent la història i el present del Sàhara, per a que més gent el conegui, per a treure'l de l'oblit i el silenci, per protegir-lo de l'aniquilació cultural a què està sent sotmès.
Tot quadra.

Aquí teniu l'entrevista, per si la voleu escoltar!

Aragón ye nazión!

Aturem la massacre a Gaza!

Desembre d'emocions fortes (I) Madrid

Com si els elements s'haguessin posat d'acord, el darrer mes de l'any ha estat farcit d'emocions fortes, conformant un autèntic regal d'aniversari anticipat. Avui, que en faig 25, és de rebut que comenci a fer-ne el repàs.

Principis de Desembre, commemoració de la Constitució Espanyola. Els poders fàctics de l'Estat commemoren allò que van aprovar ja fa més de 30 anys durant la "transició" (transacció) espanyola. A Legazpi, uns quants madrilenys i madrilenyes inconformistes, organitzen les IV Jornadas Internacionalistas, que pretenen donar veu als diferents pobles de l'Estat allà mateix, al centre del seu imperi.
És curiós trobar-se allà coneixent els processos d'alliberament d'Aragó, de Canàries o el de casa nostra, els Països Catalans. Interessant resulta conèixer la història del moviment castellanista, basat en les revoltes comuneras del segle XVI, els seus balls i la seva música tradicional. I resulta complicat definir les sensacions que m'envaïren quan, envoltat de 1500 ànimes embogides cantant en català, vam disfrutar de les cançons que d'una manera o altra, durant tota la vida, ens han acompanyat a les places i carrers dels nostres pobles i ciutats i en el nostre dia a dia personal. Allà, cantant en català i amb el mateix missatge de sempre, conformant un espectacle del tot emotiu, trencant tots els tòpics possibles i demostrant que la divergència no entén de pobles i que la solidaritat internacionalista està per sobre de tot.

Go on home spanish soldiers...

Com posar-me la pell de gallina un Dissabte al vespre...

De somnis i dependències

Ja passen 30 minuts de la mitjanit i aquí estic, davant de l'ordinador contestant correus, xafardejant diverses webs, embrancat en un parell de converses d'allò més interessants sobre les sempre complexes relacions humanes i amb el facebook engegat, que mai se sap qui trobaràs. L'iPod carregant-se, com el mòbil, i la gravadora copiant discos per un amic. Pels altaveus sonen aleatòriament totes les cançons que hi ha emmagatzemades al disc dur, una rere l'altre, alternant estils i idiomes. Absurda dependència tecnològica.
I de sobte, sona el charango i m'envaeix el record d'aquells dies d'Agost a Humahuaca. Sense cobertura, ni mails, ni iPod. Sense música enllaunada a un disc dur. Sense ordinador. Només un parell de persones recent conegudes, una modestíssima habitació llogada a uns autòctons i l'equipatge mínim per passar 4 dies a la Quebrada de Humahuaca. 80 km al nord, Bolívia. 100 km al sud, San Salvador de Jujuy. 3000 metres sobre el nivell del mar. Dies d'estar enmig del no res. De mirar el mapa i no creure-s'ho. Amb l'única preocupació de conèixer gent i amb ella, conèixer la història de l'indret. Sort en tinc que ella, d'evident procedència indígena autòctona, em facilita les coses. M'acompanya des de San Salvador, em porta als indrets més remots de la Quebrada i em presenta nous amics d'allà.
Fins que arriben les darreres hores. Al carrer fa fred i encara no tenim son. Decidim anar a explorar la nit sense gaire èxit i caminem pels deserts carrers estrets i empedrats, que ja s'han buidat de gent. Per casualitat, trobem un bar obert. Hi anuncien música en directe i pinta bé. Llum tènue, motius indígenes a la decoració i l'escenari preparat. Els tres músics a la barra i el bar buit. No hi ha públic a banda de nosaltres. Seiem i demanem un parell de cerveses. Acte seguit sona el charango i comença el concert. Aquesta va per nosaltres. Tot plegat sembla part d'un somni, però no ho és.

Hi ha país!

Els pocs cops que he creuat el Sènia cap al veritable sud del país (les Terres de l'Ebre no ho són!), les vivències i els descobriments han fet que sempre hagi tornat a casa amb l'energia renovada i multiplicada per dos.
Per comprovar en primera persona la veritable cultura de resistència que s'ha articulat arreu de les comarques, amb col·lectius, organitzacions polítiques, ateneus populars, entitats culturals, grups de música, grups de cultura popular...tots i totes en peu de guerra per salvar el País Valencià del salvatge monstre uniformitzador que esdevé l'estat espanyol arreu del que entén com a territori propi.
Perquè desfer els quilòmetres d'AP-7 en direcció a Alacant i conèixer de primera mà els projectes, les accions i les persones que els estan duent a terme em reafirma salvatgement en la validesa del nostre projecte que, a diferència del seu no pretén imposar símbols, cultura i llengua a sang i foc sinó que precisament destaca per tot el contrari. I és que ja ho deia l'Ovidi: "Vostra raó es va desfent. La nostra és força creixent."
Malgrat els polítics que hi governen. I malgrat els empresaris que destrueixen el territori impunement amb el beneplàcit, com no, dels polítics de torn (mal endèmic arreu, per cert) hi ha qui, tal com van fer els maulets fa 301 anys, continua donant la cara.
Gràcies!

foto: Xàtiva, monument als maulets.

difonent la idea...

Sempre he cregut que cal aprofitar qualsevol espai que ens ofereixin amb uns mínims de garanties i llibertat per a difondre idees, pensaments i projectes que tinguem entre mans. Demà m'ofereixen el micròfon d'una radio que emet per internet i que és seguida per bastanta gent d'arreu del món. Ja avanço que tot plegat serà en castellà, per qüestions de que qui condueix el programa és centreamericà i que tot plegat està encarat a arribar al màxim de gent. I perquè no dir-ho...perquè més enllà de la traducció de la web al català, el projecte en si oblida que està establert a una ciutat que té una llengua i cultura pròpies, a banda de ser cruïlla de cultures i bressol del mal anomenat mestissatge musical. Però això deixem-ho per un altre dia.
La web en si té un munt de potencialitats, la segueix un munt de gent d'arreu i no només això, ha aconseguit generar un feedback molt constant amb els cibernautes que la visiten. Quan vaig escriure el diari del meu viatge a l'Argentina no parava de rebre mails diaris d'un munt de gent convidant-me a casa seva, indicant-me llocs on anar o simplement, saludant. Tot plegat bastant soprenent.

Total, que demà a les 21.00h em trobareu aquí parlant del Sàhara tal i com ja vaig fer al Març, i explicant els projectes que tenim previstos pels propers mesos. A més, aprofitarem per ficar cullerada als temes de sempre, a veure com me'n surto! Sereu capaces de renunciar al Barça (que juga a la mateixa hora, maleïda militància!) per escoltar-me?

de comunistes i WC's...

Per a que no hi hagi cap dubte en els moments de reflexió profunda...

foto: Lavabo de la seu de l'Arbejderen, diari del Partit Comunista.
Copenhaguen, Maig'08

Lluny...i a prop a la vegada

I un que creua la península i s'arriba a Santiago de Compostela el dia de la diada nacional de Galiza. I aprofita per conèixer la ciutat, els seus racons, la seva gent i la seva realitat gastronòmica (que val molt la pena, ja ho dic ara). I comprova que allà també passa el mateix que a tants altres llocs de l'estat, que hi ha qui qüestiona l'estat de les coses i defensa la seva llengua i cultura pròpies, no sempre respectades en aquests dies que corren. I la història es repeteix, comprovant la repressió que pateixen aquells disconformes amb l'estat de la qüestió. I mirem de conèixer el país des d'aquesta òptica. L'òptica dels qui no accepten el progressiu acorralament del gallec o de la cultura pròpia. D'aquells qui no accepten la construcció (destrucció) massiva a la seva terra o la precarització de les seves vides.
I aquell sent que està lluny de casa, però no se sent tan estrany.

Gent que lluiti és el que cal

Dissabte vinent ens arribarem fins a Torredembarra, al nou Casal Popular Numen Mestre. Hi anirem a explicar el projecte del disc, com es va gestar, quin procés ha seguit i quin futur li espera, però sobretot anirem a explicar el perquè. Què és el que passa allà per a que algú intenti organitzar tot aquest sarau i implicar al màxim de gent. Ja que hi som, deixarem constància de què tot allò que un es proposa fer, amb una mica d'empenta i tossuderia, per difícil que sembli...no és impossible. Que no enredin a ningú! Una prova d'això és aquest cartell.
Imprescindible ha estat, com no, l'interès, les ganes i la feina de la Sònia i l'Assemblea de Joves del Baix Gaià. Gent que lluiti és el que cal.

Increíbles notícies de bon matí

Et lleves, encens l'ordinador...baixes el correu...i et trobes això.
I no t'ho pots creure, i al·lucines...i t'adones que això és la viva imatge de que tot, absolutament tot, és possible.

Tan a prop i tan lluny a la vegada

Tot just ara fa 24 hores que vaig tornar del periple de cap de setmana per Castella. A destacar cada una de les hores i els minuts passats al costat de la gent d'allà, hospitalària i sorprenent com sempre.

Divendres a la tarda pujava a l'avió que em portava a Madrid amb ganes de veure la gent coneguda d'allà i de conèixer-ne de nova, però també amb ganes de, ni que fos de manera simbòlica, donar suport a les organitzacions que treballen per l'alliberament social i nacional de Castella, que com ja vaig parlar en el seu moment, viuen un moment molt especial gràcies a la repressió exercida per l'Estat Espanyol.
Entranyable nit de Divendres pels carrers de Madrid i Dissabte al matí, carretera i manta cap a Becilla de Valderaduey. Em sorprenen els impressionants paisatges que ens engoleixen en sortir de Madrid i la de quilòmetres d'autovia gratuïta de la què gaudeixen ;). El cas és que el viatge està plagat de castells, pobles amb un toc medieval molt màgic i grans extensions de camps de blat i civada i els seus corresponents colors.
A Becilla, ens endinsem en les activitats preparades i en la gent, que no defrauda mai amb les seves impressionants acollides i constato el que ja fa temps que em ronda pel cap: cal sortir de casa, cal moure's...i cal anar a conèixer gent d'altres bandes i amb altres realitats.
No tornaré a parlar de ponts ni connexions, ja ho he fet també en d'altres ocasions. Tampoc parlaré de xarxes teixides a base de somriures i vivències curtes però intenses.

Avui tanco l'escrit parlant de sensacions, les que t'acosten tant a tot un col·lectiu de gent tot i estar tan lluny.

I com no podia ser d'una altra manera, el vídeo és el que és. Pareu atenció a la lletra, si no us agrada la música estrident, feu un esforç i escolteu amb deteniment...en cas contrari...Rock'n'Roll!!

pancarta al pavelló de Becilla

"El mar de Castilla" des del poble d'Urueña

Copenhaguen (III)

Primer de Maig. Dia del treballador arreu del món. Els danesos el commemoren en plan espectacular. Un munt de marxes d'un munt de col·lectius, organitzacions i sindicats diversos desfilen arreu de la ciutat, que està literalment presa pels manifestants. Totes les marxes acaben al mateix lloc, a Faelledparken, un immens parc al centre de Copenhague on es munta la infraestructura típica d'un macrofestival d'estiu. Escenaris gegants coberts, carpes amb barres per consumir alguna cosa (preferentment alcohol en vena), poliklins i un fotimer de paradetes de col·lectius i organitzacions.
El cas és que ens llevem fa un dia típicament nòrdic. Cel ennuvolat i pluja, molta pluja. La meva mentalitat mediterrània em fa presuposar que els actes se suspenen, però no: "this is denmark" em diuen. Em donen pantalons de plàstic, em poso l'impermeable i cap a la bici. El diluvi no impedeix que ens pugem sobre dues rodes i després d'uns instants inicials adaptant-me a l'aigua i al fre a contrapedal, arribem a la plaça central del barri àrab de Norrebro, el barri combatiu per excel·lència de la ciutat. Allà hi havia l'Ungdomshuset, l'únic centre social okupat de la ciutat i centre d'absolutament tota la lluita a la capital. D'allà surt una marxa que agrupa tots els col·lectius de l'esquerra anticapitalista i que bàsicament consisteix en anar cridant consignes i preparar-se pel festivalot de després tot bevent qualsevol cosa que tingui alcohol. Arribem al parc i muntem paradeta a la zona del Partit Comunista (hi ha com 5 grans zones) i compartim carpa amb col·lectius molt diversos (Palestina, Cuba, Corea del Nord, gent de la distribuidora de l'antiga okupa...). La imatge és dantesca. Plou un munt però el concert es fa igual i la gent està de la mateixa manera que estaria si fes sol. Així que em donen permís per escaparme sol i me'n vaig a voltar. La gent arriba amb capses plenes de cerveses. És com un gran botellón popular...però amb les barres a rebentar també. Una bogeria, vaja.


A les 16h surten a escena els Patchanka i al cap de 40 minuts, a mig concert, l'Abba (delegat del Front Polisari a Dinamarca) sortirà a marcar-se un discurs davant de la gentada. El dia abans l'ambaixada marroquina ens havia impedit difondre la causa. Avui ho farem davant de 6.000 persones. L'Abba parlarà per tots. Per nosaltres i pels qui esperen una solució als campaments i als territoris ocupats. Va per ells.