dimarts, 30 de desembre de 2008

Desembre d'emocions fortes (I) Madrid

Com si els elements s'haguessin posat d'acord, el darrer mes de l'any ha estat farcit d'emocions fortes, conformant un autèntic regal d'aniversari anticipat. Avui, que en faig 25, és de rebut que comenci a fer-ne el repàs.

Principis de Desembre, commemoració de la Constitució Espanyola. Els poders fàctics de l'Estat commemoren allò que van aprovar ja fa més de 30 anys durant la "transició" (transacció) espanyola. A Legazpi, uns quants madrilenys i madrilenyes inconformistes, organitzen les IV Jornadas Internacionalistas, que pretenen donar veu als diferents pobles de l'Estat allà mateix, al centre del seu imperi.
És curiós trobar-se allà coneixent els processos d'alliberament d'Aragó, de Canàries o el de casa nostra, els Països Catalans. Interessant resulta conèixer la història del moviment castellanista, basat en les revoltes comuneras del segle XVI, els seus balls i la seva música tradicional. I resulta complicat definir les sensacions que m'envaïren quan, envoltat de 1500 ànimes embogides cantant en català, vam disfrutar de les cançons que d'una manera o altra, durant tota la vida, ens han acompanyat a les places i carrers dels nostres pobles i ciutats i en el nostre dia a dia personal. Allà, cantant en català i amb el mateix missatge de sempre, conformant un espectacle del tot emotiu, trencant tots els tòpics possibles i demostrant que la divergència no entén de pobles i que la solidaritat internacionalista està per sobre de tot.

dissabte, 27 de desembre de 2008

ràbia

Gaza ha estat bombardejada salvatgement avui mateix. Israel parla d'atac selectiu en un territori de 360 km2 i un milió i mig d'habitants, i que a més, està entre les zones amb la densitat de població més elevada del planeta. Costa de creure. 200 víctimes de l'atac, passejaven a prop d'un jardí d'infància, un parc de bombers i unes oficines de protecció civil, alguns dels llocs on han impactat els projectils sionistes.
No hi ha prou amb el bloqueig que viu la franja, no hi ha prou amb l'apartheid que es viu a tota Palestina. Tampoc són suficients els checkpoints que han de travessar cada dia milers i milers de palestins ni els enderrocs aleatoris de cases i horts a mans dels soldats israelians, ni el mur de formigó que referma aquest apartheid del segle XXI.

I tot dinant sento ràbia, i em bull la sang.
I mentrestant, dia rere dia, continua la massacre.
I en Castro és l'enemic, com en Chávez i l'Ahmadinejad. I sort en tenim que en Saddam el vam treure, que era un criminal!
I així ens va.

Dies

Dies pels retrobaments familiars, de regals per tothom i àpats copiosos. D'aparent felicitat i de solidaritat/caritat puntual. De botigues obertes gairebé les 24h, de maratons televisives per recaptar milions d'euros per alguna causa i d'increments sobtats en les vendes d'aquells productes exquisits que a la plaça normalment no tenen tanta sortida.
Dies d'enllumenats espectaculars que no entenen de sostenibilitat i d'horribles individus amb barba blanca i vestits sota les directrius d'una important beguda de cola.
En fi, el nadal, època de vacances (pels que seguim el gran calendari escolar) i de pensar massa.

Sort en tenim de tresors sonors com aquest:

diumenge, 21 de desembre de 2008

Go on home spanish soldiers...



Com posar-me la pell de gallina un Dissabte al vespre...




dilluns, 15 de desembre de 2008

d'atacs i sabates

El periodista iraquià Muntather Zaidi ha fet el que milions de persones en aquest món haurien volgut fer en algun moment de la seva vida. Llàstima que la punteria li hagi fallat en el darrer moment. Gaudiu del vídeo, gentilesa d'Al-Jazeera.



diumenge, 14 de desembre de 2008

Raúl selección!

Després de 2 hores de hooliganisme aprofitant uns carnets bonament cedits per a l'ocasió i havent gaudit de la sempre satisfactòria victòria contra l'etern rival...només queda reproduïr el que s'ha cridat en algun moment al camp, el ja històric "Raúl selección!"
2-0 i cap a casa (patint, això si).

dimecres, 3 de desembre de 2008

Començar, només cal començar!

"Val més encendre un llumí que maleïr la foscor"
proverbi àrab


dimarts, 2 de desembre de 2008

De somnis i dependències

Ja passen 30 minuts de la mitjanit i aquí estic, davant de l'ordinador contestant correus, xafardejant diverses webs, embrancat en un parell de converses d'allò més interessants sobre les sempre complexes relacions humanes i amb el facebook engegat, que mai se sap qui trobaràs. L'iPod carregant-se, com el mòbil, i la gravadora copiant discos per un amic. Pels altaveus sonen aleatòriament totes les cançons que hi ha emmagatzemades al disc dur, una rere l'altre, alternant estils i idiomes. Absurda dependència tecnològica.
I de sobte, sona el charango i m'envaeix el record d'aquells dies d'Agost a Humahuaca. Sense cobertura, ni mails, ni iPod. Sense música enllaunada a un disc dur. Sense ordinador. Només un parell de persones recent conegudes, una modestíssima habitació llogada a uns autòctons i l'equipatge mínim per passar 4 dies a la Quebrada de Humahuaca. 80 km al nord, Bolívia. 100 km al sud, San Salvador de Jujuy. 3000 metres sobre el nivell del mar. Dies d'estar enmig del no res. De mirar el mapa i no creure-s'ho. Amb l'única preocupació de conèixer gent i amb ella, conèixer la història de l'indret. Sort en tinc que ella, d'evident procedència indígena autòctona, em facilita les coses. M'acompanya des de San Salvador, em porta als indrets més remots de la Quebrada i em presenta nous amics d'allà.
Fins que arriben les darreres hores. Al carrer fa fred i encara no tenim son. Decidim anar a explorar la nit sense gaire èxit i caminem pels deserts carrers estrets i empedrats, que ja s'han buidat de gent. Per casualitat, trobem un bar obert. Hi anuncien música en directe i pinta bé. Llum tènue, motius indígenes a la decoració i l'escenari preparat. Els tres músics a la barra i el bar buit. No hi ha públic a banda de nosaltres. Seiem i demanem un parell de cerveses. Acte seguit sona el charango i comença el concert. Aquesta va per nosaltres. Tot plegat sembla part d'un somni, però no ho és.

dimecres, 26 de novembre de 2008

Sud-Àfrica, Palestina i l'apartheid

Els companys i companyes de la Xarxa d'Enllaç amb Palestina han organitzat durant el darrer mes de Novembre tot un cicle d'activitats arreu dels Països Catalans sobre la causa palestina. Xerrades, concerts, titelles, passis de pel·lícules i documentals...actes de tot tipus per continuar denunciant la situació que es viu a Gaza i Cisjordània. La Marhaba Palestina, que així s'anomena el cicle, es clourà Divendres vinent amb un acte dels que val la pena assistir, per l'encert en la tria de ponents i per l'excel·lent plantejament del tema a tractar.
El títol: "Conferència: De Sud-Àfrica a Palestina: Aturem l'apartheid" ja parla prou clar. Per a desenvolupar-ho, hi haurà l'exministre del govern sudafricà i líder de la lluita contra l'apartheid Ronnie Kasrils, també hi serà la Hazem Jamjoum, representant de la Campanya Palestina pel boicot, la desinversió i les sancions internacionals contra l'apartheid, i per acabar, la representant de la Xarxa Internacional de Jueus Anti-sionistes, Liliana Córdova.
Tot plegat a les 19h de Divendres 28 de Novembre a l'Aula Magna de la facultat de Geografia i Història de la UB, al carrer Montalegre 6.
Allà hi serem, algú s'anima?


"Tenim allò que no us agrada: el futur"

diumenge, 23 de novembre de 2008

amics de paper

Cap de setmana de reclusió per malaltia, tancat a casa des de Divendres nit amb furtives escapades per feinejar Dissabte al matí i per llogar un dvd Dissabte al vespre. Dies de llegir, d'endreces diverses, de fer el cinèfil compulsivament i de nous descobriments musicals.
A través de la televisió he viatjat de la Sud-Àfrica post-apartheid a les banlieues de París i les seves revoltes de principis dels 90. I de la capital francesa al Belfast i el Londres de mitjans dels 70, escenari repetit en la meva distracció literària d'aquests dies (molt interessant, per cert).
Ja per acabar, i induït per la multitud de referències a Internet, he buscat escoltar alguna cosa dels barcelonins Manel, dels que he llegit molt bones crítiques a la xarxa. Jutgin vostès, però em semblen un grandíssim descobriment que omple de sentit aquesta espècie de fenòmen que s'està generant al voltant d'aquesta gent, que van omplir 3 nits consecutives l'Heliogàbal de Gràcia, on presentaven el seu primer disc.

Aquí, el que em sembla tot un hit del disc:


Ja té collons posar-se malalt just quan comença el cap de setmana, però almenys sembla que ha sigut profitós. A la foto, els meus amics durant aquests dies.

dimecres, 19 de novembre de 2008

estampes del desert

"La solidaritat és la tendresa dels pobles"

foto: Campament de refugiats sahrauís de Dakhla (Algèria)

L'oblit a Ribesaltes

Hi ha cops que, estant de visita en alguna banda, et trobes amb paisatges o escenaris d'allò més impactants que no t'esperes per res del món. Això és el que em va passar durant la darrera visita al Rosselló, i és que l'autòctona que ens hi acollia, ens acostà a l'antic camp de concentració de Ribesaltes.
Resulta prou sorprenent l'estat en què es troba, pràcticament destruït, i com de complicat resulta accedir-hi, i és que està pràcticament amagat darrere un parc eòlic i les carreteres que antigament hi arribaven, en la seva pràctica totalitat, estan tallades.
Sorprèn també que, l'única part encara controlada per les forces de seguretat franceses, esdevingui avui en dia un centre d'internament d'estrangers, amb tot el què significa 60 anys després de què allò s'anomenés textualment "camp de concentració" amb totes les seves lletres. Que cadascú n'extregui les seves pròpies conclusions. No serà que hi ha qui està interessat en amagar certes parts de la història recent?


dijous, 13 de novembre de 2008

Senzillament

dilluns, 10 de novembre de 2008

11N

Avui fa un any que el van matar. I avui, com cada dia, cal tenir-lo present. A ell, i a totes les víctimes de les punyalades ignorants i feixistes. Aquí l'homenatge en versió nostrada. Possiblement, canviant el nom de l'homenatjat, totes i cada una de les paraules servirien pel cas del metro de Legazpi.



El millor homenatge, la victòria!

dijous, 6 de novembre de 2008

El derecho al delirio

Sempre m'ha agradat molt tot el que produeix l'Eduardo Galeano. El considero un autèntic geni, perquè a banda de saber-ne molt de tot, té la gran capacitat d'expressar-ho de manera molt evident i senzilla, molt entenedora, vaja.
En Paco i la Irene m'ho van ensenyar a través dels seus blocs i avui ho penjo aquí, perquè val molt la pena!
A gaudir!

crònica del dia

Perquè ha estat una constant en el dia d'avui. Perquè ja estic fart d'il·lusos/es que estan convençuts que aquest nou lacai del capital als EUA canviarà l'estat de la qüestió tan sols pel fet de ser el primer afroamericà a accedir a la presidència. I perquè si, coi, que sempre guanyen els mateixos a tot arreu...

foto gentilesa de l'Oriol, sempre atent.

dimarts, 4 de novembre de 2008

Obama o McCain

Avui és el dia. Obama o McCain. Aquesta és la qüestió.
Cansat estic del bombardeig mediàtic pro-Obama. Si, cert que és un pas que en un país on només fa 40 anys existien lleis que emparaven la segregació racial, és un progrés important que un afroamericà estigui a punt de convertir-se en el president. A partir d'aquí, m'esgarrifa l'exèrcit d'il·lusos que creuen que aquest home canviarà el món (com resa el seu eslògan). I és que tot plegat em recorda una mica al "cambio de talante" ZP envers la duresa de discurs d'en Rajoy. Victòria socialista, maniobra de cara a la galeria traient les tropes de l'Iraq i posant-les a l'Afganistan, ús d'unes formes més simpàtiques...però el fons és el mateix, sempre el mateix. Així doncs, el meu veredicte...ni Obama ni McCain!

Però bé, us deixo amb un que sap de què parla. Heus ací un article (i la segona part) d'en Noam Chomsky parlant de la campanya i la crisi. A gaudir!

de bàsquet i banderes...només?

Tot plegat sembla surrealista, però per desgràcia va succeïr el passat 3 d'Abril a les grades del Palau Blaugrana. S'enfrontaven el FC Barcelona i el Maccabi de Tel Aviv, en partit de l'Eurolliga de bàsquet. Un parell de dones, de 28 i 60 anys i membres de la Xarxa d'Enllaç amb Palestina, decideixen protestar per la situació que viu el poble palestí, aprofitant el ressò mediàtic de l'esdeveniment, lluïnt una bandera palestina de 45 cm i un parell de pancartes d'uns 30 cm cada una en un recinte on, cal dir-ho, també hi havia aficionats del Maccabi lluïnt les respectives banderes d'Israel.
A partir d'aquí, una agressiva intervenció de 8 agents dels Mossos d'Esquadra dins del recinte que acaba amb un home de vora 60 anys i amb el 33% d'incapacitat expulsat del Palau i denunciat per atemptat a l'autoritat, les pancartes de les activistes pro-Palestina estripades i la bandera confiscada temporalment fins que al cap d'una estona els la van retornar. A destacar també els comentaris rebuts per l'home en qüestió, procedent de Castelló de la Plana, que denunciava maltractaments físics i coses de l'estil "háblame en español", massa comuns en els nostres dies i massa desapercebuts en les pàgines dels diaris que cada dia inunden bars i quioscs. Ja em direu si tot plegat no és desmesurat.
Però aquí no acaba l'assumpte, i és que en sortir del recinte i un cop es van trobar amb un tercer membre de la Xarxa d'enllaç amb Palestina, els 8 agents dels Mossos van tornar a intervenir, ja al carrer, amb extraordinària violència, agredint el company que havia acudit a veure-les i retenint les activistes durant vora 1 hora enmig del carrer sense motiu aparent i, òbviament, sense cap número d'identificació visible.
Sembla increíble que encara passin aquestes coses, però més increíble és que tot plegat passi inadvertit. L'escenificació a la vida real de la metàfora "Se'ns pixen a sobre i diuen que plou". Ah! I es repeteix la divisió de símbols que fomenten la violència i els que no, i és que cap bandera israeliana va ser retirada al Palau aquella nit. Perquè serà?

I aquí és quan el discurs dels que ja no són entre nosaltres pren més força que mai: "Gandhi deia que el no violent no pot tractar amb neutralitat les parts d'un conflicte violent: l'agressor és l'enemic, l'agredit és l'amic, tot i que sigui violent".

La solidaritat és la tendresa dels pobles.

...i la polèmica està servida. O no?

dijous, 30 d’octubre de 2008

Absolts!

Heus ací el resum visual del que ha passat avui a l'Audiència Nacional als ulls dels castellans que hi donaven suport. 16 persones encausades per cremar fotos del rei, autobusos aturats i regirats de dalt a baix, samarretes confiscades, segrest d'una hora dins els autocars...però finalment ha arribat l'absolució!
Atenció especial mereixen les preguntes del periodista. Sembla extret del Polònia!

dimecres, 29 d’octubre de 2008

Hi ha país!

Els pocs cops que he creuat el Sènia cap al veritable sud del país (les Terres de l'Ebre no ho són!), les vivències i els descobriments han fet que sempre hagi tornat a casa amb l'energia renovada i multiplicada per dos.
Per comprovar en primera persona la veritable cultura de resistència que s'ha articulat arreu de les comarques, amb col·lectius, organitzacions polítiques, ateneus populars, entitats culturals, grups de música, grups de cultura popular...tots i totes en peu de guerra per salvar el País Valencià del salvatge monstre uniformitzador que esdevé l'estat espanyol arreu del que entén com a territori propi.
Perquè desfer els quilòmetres d'AP-7 en direcció a Alacant i conèixer de primera mà els projectes, les accions i les persones que els estan duent a terme em reafirma salvatgement en la validesa del nostre projecte que, a diferència del seu no pretén imposar símbols, cultura i llengua a sang i foc sinó que precisament destaca per tot el contrari. I és que ja ho deia l'Ovidi: "Vostra raó es va desfent. La nostra és força creixent."
Malgrat els polítics que hi governen. I malgrat els empresaris que destrueixen el territori impunement amb el beneplàcit, com no, dels polítics de torn (mal endèmic arreu, per cert) hi ha qui, tal com van fer els maulets fa 301 anys, continua donant la cara.
Gràcies!

foto: Xàtiva, monument als maulets.

dimarts, 28 d’octubre de 2008

De judicis i fotos

Aquí hi trobareu la cobertura del judici als 16 encausats gironins per la crema de fotos del rei. I demà tots i totes a les 20.30h a les concentracions davant de tots els ajuntaments d'arreu dels Països Catalans.
Com resa la cançó: "Com més curt ens lliguen, més perill tindran!"

divendres, 24 d’octubre de 2008

Fent memòria

Increíble troballa la que vaig fer l'altre dia vaguejant sense rumb per la xarxa.
Encara recordo quan, vestits amb vespes, pantalons amples i les primeres samarretes dels grups del moment, ens fèiem farts d'escoltar música mentre començàvem a anar a les primeres manifestacions (contra el desallotjament de la Vakeria i per aturar el de l'Hamsa a finals del 97 a Sants, encara en conservo el cartell!).
Entre casets (si, heu llegit bé, casets) de Kortatu, Rage Against the Machine, Agua Bendita o Bad Religion, entre d'altres, començàvem a seguir els constants concerts que es feien a les Cotxeres de Sants sota l'estricta legislació que regnava a casa (en el meu cas). Malarians, Joxe Ripiau, Speereth, Inadaptats, Habeas Corpus, Obrint Pas o Skalariak eren alguns dels grups que anaven omplint de música i contingut les nostres primeres nits d'independència familiar, aprofitant el temps fins l'últim segon i tornant gairebé sempre a la carrera a casa per evitar que l'agulla traspassés l'hora límit.
A tot això, teníem l'estranya afició d'anar recopilant grups de fora. Però de fora desconeguts i de ben lluny. Aquí sempre guanyaven els que tenien germà gran a casa, que sempre trobaven la cosa més estranya possible. La resta tiràvem del precari internet d'aquelles èpoques i del mític Daily Records, al carrer de les Sitges, que sempre ens deparava alguna sorpresa.
De totes les troballes realitzades, la que més èxit va tenir va ser la d'un grup d'ska eslovac. Primer van córrer casets gravats a casa rudimentàriament, i més tard les primeres còpies baixades d'internet amb qualitat ben dubtosa van esdevenir el suport definitiu amb el qual vam escoltar fins la sacietat les cançons dels Polemic. Els discs encara corren per casa oblidats al prestatge. Feia anys que no els feia sonar, ni els recordava.
I l'altre dia, que a això venia tot plegat, vaig descobrir que encara funcionen, i no només això, sinó que tenen bastant d'èxit i que tot just fa poc han gravat un disc en directe. Que mític va resultar escoltar les cançons que encara recordava...i rememorar aquelles vivències lligades a aquest parell de discs.
Aquí va una d'elles!



foto: portada d'una de les mítiques maquetes dels Agua Bendita.

dimarts, 21 d’octubre de 2008

difonent la idea...

Sempre he cregut que cal aprofitar qualsevol espai que ens ofereixin amb uns mínims de garanties i llibertat per a difondre idees, pensaments i projectes que tinguem entre mans. Demà m'ofereixen el micròfon d'una radio que emet per internet i que és seguida per bastanta gent d'arreu del món. Ja avanço que tot plegat serà en castellà, per qüestions de que qui condueix el programa és centreamericà i que tot plegat està encarat a arribar al màxim de gent. I perquè no dir-ho...perquè més enllà de la traducció de la web al català, el projecte en si oblida que està establert a una ciutat que té una llengua i cultura pròpies, a banda de ser cruïlla de cultures i bressol del mal anomenat mestissatge musical. Però això deixem-ho per un altre dia.
La web en si té un munt de potencialitats, la segueix un munt de gent d'arreu i no només això, ha aconseguit generar un feedback molt constant amb els cibernautes que la visiten. Quan vaig escriure el diari del meu viatge a l'Argentina no parava de rebre mails diaris d'un munt de gent convidant-me a casa seva, indicant-me llocs on anar o simplement, saludant. Tot plegat bastant soprenent.

Total, que demà a les 21.00h em trobareu aquí parlant del Sàhara tal i com ja vaig fer al Març, i explicant els projectes que tenim previstos pels propers mesos. A més, aprofitarem per ficar cullerada als temes de sempre, a veure com me'n surto! Sereu capaces de renunciar al Barça (que juga a la mateixa hora, maleïda militància!) per escoltar-me?

dilluns, 20 d’octubre de 2008

Estampes de cap de setmana

És Diumenge i és tard. Cap de setmana tranquil el que queda al darrere, amb cinema (gran pel·lícula la del Che) i un parell de nits tranquil·les pel barri, aprofitades per a deixar-se caure pels bars i les places de sempre, les de tota la vida.
Però ho podríem resumir amb una cançó que no ha parat de sonar aquests dies i que cal dir que la trobo extraordinària...i amb una imatge, la del primer 3 de 9 amb folre descarregat dels Castellers de Sants, del qual he tingut la sort de participar a la pinya aquest matí. Fa il·lusió.



Bona setmana a totes!

dissabte, 18 d’octubre de 2008

1r Aniversari

1 any i 166 escrits penjats al bloc. Un bon promig per aquells i aquelles que dubtaven de la meva constància. Esperem que duri!
I poca cosa més. Dissabte de poc pensar i molt descansar, qui sap si acabo el dia per les comarques gironines cel·lebrant aquest aniversari...

dijous, 16 d’octubre de 2008

Històries dels 70...o d'avui en dia.

Dilluns al vespre, al Palau de la Música Catalana s'inagurava l'homenatge a en Xirinacs amb una representació de la càrrega policial dels grisos a una manifestació per l'amnistia el mes de Febrer del 76, en què el Xiri era apallissat a una manifestació.
32 anys i escaig després, m'arriba un mail amb un video de l'actuació policial de l'altre dia a la mani del 12 d'Octubre. Jutgeu vosaltres mateixes, les imatges parlen per si soles.
El que és greu, però, és l'escàs ressò que ha tingut en els mitjans convencionals. L'estratègia és clara: estigmatitzem l'objectiu a batre...i tot s'hi val, "a por ellos" que dirien els de Cuatro a l'Eurocopa.
Lamentable també resulta, com bé m'apuntava avui a Gràcia una lectora habitual d'aquest bloc, que en tot l'homenatge, que només una persona (en Pau dels AtVersaris) fes menció i comparés els successos del dia anterior a Barcelona amb els que acostumaven a succeïr 30 anys enrere.
Reflexionem-hi.

dimecres, 15 d’octubre de 2008

Microguagua

No fa tant que en aquest post us parlava d'un dels darrers músics que resisteixen fent sonar els seus instruments pels carrers de Barcelona. Ell resistia a ritme de folklore argentí i cúmbies diverses fent gaudir vianants i turistes preferentment per Ciutat Vella.
Però no només de folklore i cúmbia es viu als carrers de la ciutat, també hi ha lloc per al reggae i pels amants d'en Marley.
Els Microguagua són sis músics italians i sudamericans que ja fa temps que volten per la ciutat i que vaig conèixer farà ja un parell d'anys quan, organitzant un concert al casal del barri, el grup que portàvem ens va trucar per a demanar-nos si hi hauria lloc per a uns amics seus que feia temps que assajaven però no tenien bolos. Un mini-disc, un baix i una guitarra van ser suficients per a un directe prou digne, i més tard, no van dubtar ni mig segon a participar del disc EsperanSaharaui. Avui en dia, amb un format acústic, van tocant per bars i carrers de la ciutat guanyant-se la vida dia rere dia.
I res, que tenia ganes de presentar-vos-els. Pareu atenció a l'encertadíssima versió de l'I shot the sheriff de Bob Marley que ells versionen amb un I shot the Mossos, and I shot the Guardia Urbana.



dimarts, 14 d’octubre de 2008

Acte de sobirania

He viscut esclau setanta-cinc anys en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia) des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un individu esclau, és una vergonya de la humanitat i de l’univers.
Però una nació mai no serà lliure si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me aquest final absolut victoriós de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau.
Ella és una mica més lliure, perquè jo sóc en vosaltres, amics!

Lluís M. Xirinacs i Damians
Barcelona, 6 d’agost de 2007

" Impressionant personatge, alliçonant a tot un poble fins el seu darrer segon de vida. Com impressionant va ser l'homenatge d'ahir, mereixedor de que aparqui fins demà els resums i comentaris de la Festa Major d'enguany. Llàstima que va quedar una mica de banda el fort component social que hi havia en la militància d'en Xiri per a fer més èmfasi en la seva vessant nacionalista. Tot i així...un 10 per a l'organització!".

divendres, 10 d’octubre de 2008

Tancat per Festa Major

Per fi ha arribat el dia. Hores i hores de feina, maldecaps i il·lusió abocades en aquests 3 dies. Ara ja toca anar cap a la plaça a muntar tot plegat per a viure tot plegat entre torns de barra, retrobaments amb la gent del barri que ja no corre per aquí, proves de so i cercaviles i correfocs amb la gralla a la boca. Vaja, 3 dies de bogeria col·lectiva i de molta feina que val molt la pena viure'ls. Esperem que la grip que sembla que comença a atacar-me em doni una treva fins Dilluns després de l'homenatge a en Xirinacs!
Fins llavors!

dijous, 9 d’octubre de 2008

09/10

de perplexitat municipal barcelonina

Perplex em quedo quan per 5è any consecutiu l'Ajuntament exigeix el canvi d'ubicació de la Festa Major Jove del barri, i entra en conflicte amb l'organització, que pretén organitzar els seus actes a una plaça que s'ha fet seva després d'anys de feina i que durant l'any és un espai on no s'hi fa absolutament mai res. A més, l'alternativa oferta és entre el Camp Nou i les universitats, zona coneguda mundialment per la gran quantitat de gent que hi passeja agradablement durant tot el dia, l'amabilitat de l'entorn i sobretot, la proximitat al barri.
Perplex em quedo, també, quan l'Ajuntament amenaça aquests joves amb la denegació del permís si no s'accepta l'alternativa oferta quan, sistemàticament s'han rebutjat totes les alternatives plantejades per aquests amb arguments d'allò més dubtosos.
La meva perplexitat continua augmentant quan m'adono de les dificultats i impediments legals que qualsevol es troba avui dia per organitzar un acte al carrer en aquesta ciutat. A aquest pas, el carrer quedarà tan sols a l'abast d'empreses per a organitzar-hi qualsevol cosa.
Però la meva perplexitat arriba al seu punt àlgid quan a 6 dies vista de l'inici dels actes, l'Ajuntament es treu de la patilla un argument d'allò més absurd (el so dels monitors que molesta als veïns...havent-nos fet col·locar per nassos un limitador de so) per a fer-nos situar l'escenari 15 metres endavant i obligant-nos a resituar barres i lavabos a més de fer perillar la seguretat del públic, veient el poc espai lliure que queda per a la gran quantitat de gent que esperem Dissabte.

La història de cada any. No sé com s'ho fan que tinc la sensació d'haver viscut aquesta mateixa història diversos cops a la meva vida. Hipocresia i cinisme a parts iguals. La passivitat que acaba esdevenint prohibició per omissió i com no, l'exagerat poder dels tècnics assalariats, que en el dia a dia acaben manant més que la mateixa regidora. La sensació de que tot plegat té una obscura intenció d'estalviar-se problemes / eliminar aquestes festes que, segons paraules textuals seves: "són les úniques que ens causen queixes i problemes" cada cop creix més. I la gent que s'encén tan sols quan veu que perilla tot plegat a 4 dies vista però que posteriorment oblidarà tot plegat.

Sembla que finalment aquest cop hem guanyat la darrera batalla i tot anirà segons el que nosaltres teníem previst, però com es diria en l'argot bèl·lic, la guerra no la portem gaire bé. Molta feina queda per endavant!

De moment, 10, 11 i 12 d'Octubre, si la meteorologia ho permet...cap als Jardins Clara Campoamor (i ja que hi som, cap a la Colònia Castells, on s'hi fa les primeres Festes Populars de la Colònia!).

dimarts, 7 d’octubre de 2008

A TVE ens donen la raó

Fins i tot sembla que a la televisió espanyola ens donen la raó...poc a poc i amb bona lletra anem fent-nos lloc!! I sinó...vegin el que diu Jesús Álvarez, el mític periodista esportiu de la primera després del doble enfrontament entre equips barcelonins i madrilenys.



En breu ja declaren la República dels Països Catalans!

dilluns, 6 d’octubre de 2008

Festa Major

Diumenge, 19.10h de la tarda. Surto de l'Estació de Sants després de perdre el tren amb tot el contingent de nens i nenes a Vic. La missió és senzilla però ha d'ésser efectuada ràpidament. Cal arribar a casa, descarregar la motxilla, posar-se presentable i córrer a la plaça Comas.
Ahir al vespre els polítics mentiders del Districte i la ciutat van donar inici a la Festa Major del barri i avui té lloc un dels actes més punters: el correfoc.
Després d'un cap de setmana de córrer, jugar i saltar amb l'agrupament, sortint de la dutxa es fa difícil vèncer les temptacions d'omplir el buit que pateix el meu llit, però fer sonar la gralla pels carrers de la part vella (o més ben dit, del que encara queda) de les Corts, i enmig d'un gran correfoc, és d'aquelles coses que fan il·lusió.
Arribo a l'hora en punt, saludo al personal...i cap al carrer. Toquem, fem el tomb pels carrers estrets i acabem esgotats. Missió acomplerta.
Torno a casa esgotat i amb el fum dels petards instal·lat a la gola. La tos se suma al refredat que duc a sobre de fa 3 dies i a les poques hores de son i moltes de moviment que em produeixen un cansament d'aquells insuperables.Però ha valgut la pena.Dies així, per desgràcia, són possibles pràcticament només un cop l'any. Les espurnes, el so dels timbals i les gralles i la gentada al carrer indiquen que, un cop més, la Festa Major ha arribat.
...i bona Festa Major!

dijous, 2 d’octubre de 2008

de comunistes i WC's...

Per a que no hi hagi cap dubte en els moments de reflexió profunda...

foto: Lavabo de la seu de l'Arbejderen, diari del Partit Comunista.
Copenhaguen, Maig'08

dimecres, 1 d’octubre de 2008

Balazalak

Per qui no ho sàpiga, la bèstia d'Irun prepara nou disc, que en un mes ja serà al carrer. I ja ha penjat a internet, en primícia, una de les cançons que conformaran el seu nou treball. I com que en aquesta casa és admirat, allà va la primera criatura d'aquest nou treball: Balazalak.

dimarts, 30 de setembre de 2008

fent camí

Dies de tancar etapes i obrir-ne d'altres. De comiats d'amics que tornen al sud del sud i a l'altra punta de l'oceà després d'intentar obrir-se pas i construïr vida per aquestes terres i no acabar de sortir-se'n. De deixar d'estar a la locomotora d'un projecte que ho ha estat tot per a mi des dels 18 anys, toca deixar pas a la gent que ve darrere per a què en treguin tot o més del que he pogut treure jo. I com no d'obrir noves etapes en nous projectes prou il·lusionants. Símptoma de vitalitat i d'estar fent camí, que a fi de comptes és el que toca!

Ría de Vigo, 26 de Juliol de 2008

dissabte, 27 de setembre de 2008

el cercle viciós del capital

Hi ha coses que es poden dir més altes però no més clares.

"...política d'habitatge és: pujar hipoteques i lloguers. Política d'immigració és dir: stop estrangers. Política de seguretat són: pistolers als carrers. Política laboral són: tancaments i ett's..."

"...ja saps que qui paga mana, i qui mana no paga i qui no mana no cobra i qui no cobra sobra perquè no paga i així es propaga aquest cercle viciós del capital des del bressol fins al putu funeral..."

dimecres, 24 de setembre de 2008

362 dies de bogeria

A 3 dies de complir-se un any de la presentació pública del disc i el projecte, miro enrere i no trobo paraules per definir tot el que ha envoltat aquest camell i els tres nens que pugen la duna.
Els records del mes de Març de 2007, quan el projecte es veia com una autèntica bogeria, comencen a difuminar-se després de tants mesos de vida. Mesos de reunions, de contactar amb gent diversa que ens fes un cop de mà i amb els grups que havien de posar la sintonia a la bogeria. Mesos de recollir discos per tot arreu i de mesclar-ho tot. Mesos de sel·lecció de cançons i d'alguna gravació furtiva fins que, finalment, vam haver de preparar la festa de presentació.
A partir d'aquí, a fer arribar el disc a tot arreu: Des del Terra de València fins a la llunyana ciutat de Tòquio passant per mitja Europa i moltes viles i ciutats dels Països Catalans, a més de mirar d'organitzar-hi presentacions que permetessin difondre el projecte i, sobretot, la situació que es viu al Sàhara Occidental. Llocs tan diversos com Madrid, Benidorm, Torredembarra o Les Corts ja ens han acollit, i hem aconseguit gravar un reportatge per a TeleMadrid (si si, TeleMadrid!), a més de distribuïr 3000 còpies de la criatura.
De cara al futur, noves presentacions tirant cap al nord, cap al sud, i anant a l'estranger: Aragó i Castella semblen dos objectius prou factibles mentre intentem materialitzar el que un dia també vam parir com una bogeria impossible d'acomplir, baixar i muntar-ne una de grossa als camps de refugiats sahrauís.
En breu, més novetats!

Amb totes vosaltres...el reportatge per a TeleMadrid!

dilluns, 22 de setembre de 2008

persistència

foto: dunes de la wilaya de Dajla, Novembre 2005

La foto de capçalera d'aquest blog, dels millors records gràfics que conservo d'aquella estada al desert. Recull la tendresa del moment, amb els 3 nens jugant hores i hores amb la duna i quatre trossos de plàstic trencats...i com no, per mi, la persistència que estan demostrant com a poble després de 33 anys vivint dividits pel mur construït pel Marroc, reprimits als territoris ocupats i subsistint precàriament als campaments de refugiats.
Però de tot el que vaig endur-me d'allà, em quedo indubtablement amb la dignitat i l'actitud amb què insisteixen amb la seva lluita diària i arreu del planeta.

diumenge 2.0

Després d'un cap de setmana de bogeria amb moments de feina i d'esperança i amb moments de (massa) disbauxa, torno a plantar-me a la nit de Diumenge amb un to sensiblón i melancòlic. Hauré d'inagurar la categoria "la cançó de Diumenge a la nit".
Avui, una dels mítics Celtas Cortos. Ja fa massa anys que m'acompanya en els dies fotuts!



Bona setmana!

divendres, 19 de setembre de 2008

de somnis i visions capgirades...

foto: Dajla, campament de refugiats sahrauís a Tindouf (Algèria). Novembre 2005.



I és que a vegades, cal mirar les coses de l'inrevés: "porque soñar, no cuesta nada".

dimarts, 16 de setembre de 2008

va d'humoristes, alcaldes i regidors

L'altre dia, en plena sobretaula, llegia a El Periódico l'entrevista a l'alcalde Jordi Hereu, que tenia, com a tema estel·lar, la unió del TramBaix i el TramBesòs per la Diagonal de Barcelona. I és que sembla que a l'Ajuntament es decideixen per carregar-se un parell de carrils de l'avinguda més important de la ciutat per tal d'instal·lar-hi el tramvia que creui la ciutat. El concepte més interessant llençat per l'alcalde: "pacificar la Diagonal", és a dir, reduïr el volum de cotxes i, textualment, "convertir l'avinguda Diagonal en un passeig".
A mi ja em sembla prou bé que mirin de reduïr els cotxes que corrin per dins la ciutat. També em sembla genial que mirin de potenciar el transport públic (alternativa que cau de calaix al transport privat).
Però uns dies abans llegia que els conductors d'autobusos denunciaven les retallades que l'Ajuntament ha imposat a 47 linies des del dia d'ahir per un descens dels passatgers. Curiosa fòrmula per a potenciar el transport públic...

Deu ser que se'ls ha oblidat que la particularitat dels serveis públics és que no té perquè ser rendible, bàsicament s'ha de basar en donar un bon servei a la ciutadania.

Tot plegat, sembla de broma.

diumenge, 14 de setembre de 2008

diumenge

Deu ser el cansament. Potser les vivències d'aquest intens cap de setmana. Fins i tot podríem dir que la constatació que la rauxa de l'estiu ha d'aturar-se una mica per deixar pas al que hauria de ser ordre i tranquil·litat del curs, fa que estigui com estic.
I en aquest estat irregular i particular, dues cançons no paren de sonar i sonar des que he arribat aquesta tarda a casa.



dimecres, 10 de setembre de 2008

Cita (II)

"No s'ensenya a les escoles
com van esclafar un país,
doncs d'aquella sembrada
continuen collint fruïts"

dijous, 4 de setembre de 2008

Trencant fronteres artificials

Sembla que darrerament, m'està tocant citar companys i companyes i els respectius blocs de manera compulsiva, i això que temes sobre els que escriure...hi ha a cabassos!. La veritat és que ja deu ser com la tercera vegada que aquest parell de xics valencians em fan venir ganes de citar-los per aquí. Primer arrel d'una fugaç visita que vaig fer a València. Allà ens vam conèixer i, barrejats en una combinació molt entranyable d'amigues i amics d'arreu, vam tramar futures accions conjuntes. Al cap d'uns dies, la màgia d'aquella nit, i la destresa a l'hora de col·locar les paraules al lloc correcte van generar una entrada al seu bloc que em posà els pèls de punta, probablement perquè explicava a la perfecció (i ben bonic!) tot allò que vaig sentir al llarg d'aquelles hores.
Posteriorment, arrel de la visita que van fer al barri per presentar el seu darrer llibre "Del Sud. El País Valencià al ritme dels Obrint Pas".
En aquesta ocasió, aquesta entrada ha estat definitiva. I que serveixi, també, per publicitar l'acte que farem, que no val la pena mirar de substituïr les paraules d'un parell d'entesos en matèria literària!

Memòries d'Àfrica

L'Eva ha estat al Senegal uns quants mesos. Ara ja torna a córrer per aquí a prop, i suposo que poc a poc, va posant ordre a tot allò viscut en el darrer mes llarg a l'Àfrica i explicant les seves peripècies africanes a la gent.
Avui, al seu blog hi ha escrit un relat sobre les primeres hores senegaleses que m'ha semblat fantàstic. Només acabar-lo de llegir, he buscat ràpid qui hi havia enxufat a la xarxa a aquestes hores per recomanar-li la lectura, i com bé ha resumit la Irene: "logra trasladarte hasta allí mismo".

Qui vol Isabel Allende tenint l'Eva Vendrell? ;)
Benvinguda! Ja tenim ganes que ens omplis les orelles d'aventures i vivències!

Ah! Per cert, ja posats...que plogui aquí també!

dimecres, 3 de setembre de 2008

Ladran Sancho, luego cabalgamos...

Heus ací un exemple de periodisme barroer i poc objectiu. Llàstima que en Cuní, ferm candidat a periodista-guardià de l'establishment polític d'aquest país, no se n'ha sortit gaire bé en el seu afany de, per una banda criminalitzar totes les festes alternatives sense excepció...i per l'altra, escenificar al plató l'absurda confrontació entre veïns i alternatius.
Mireu-vos bé el video, i amb deteniment, que val la pena!

Serà possible que ningú, excepte els afectats, alci la veu contra el linxament mediàtic que està rebent aquests dies el concepte de festa alternativa?

Potser serà que el "ladran Sancho, luego cabalgamos" després de tot, era més que encertat...

dimarts, 2 de setembre de 2008

Ctrl + Alt + Delete

Doncs això, no és que avui sigui dia de fer un reset general (que segons com...també), però passejant per internet, he topat amb Rebelart, una web prou interessant amb fotos i vídeos amb, per dir-ho d'alguna manera, contingut.
Vinga! Que surtin de sota les pedres tots aquells friquis de les fotos! Us tinc controlades! A veure si algú innova i s'apunta a provar coses d'aquestes...què me'n dieu?

Inaguro etiqueta amb aquesta foto del mur que han col·locat a Palestina. Ni que sigui per a recordar els 60 anys que fa de l'ocupació israeliana. I és que aquesta és una d'aquelles coses que sembla increíble que a aquestes alçades de la història encara passin arreu.


diumenge, 31 d’agost de 2008

Somni d'una nit d'estiu

A l'espera d'imatges del que vam viure ahir a la nit pels carrers de Sants, una mostra del què s'hi va veure: els dos grups del barri, sempre a punt per donar suport als col·lectius i moviments socials santsencs.
Bon poder de convocatòria a la ManiFestaAcció preparada pels carrers de Sants per a reclamar l'Espanya Industrial per a les Alternatives i increíble demostració de força posterior, tallant la carretera de Sants a l'alçada de la plaça de Sants per a organitzar-hi, sobre un camió, tot un senyor concert. Un 10 per a l'Assemblea de Barri de Sants...i una bona bufetada a la cara de l'Ajuntament, ja era hora que algú els plantés cara com mostrusenyor mana!



dijous, 28 d’agost de 2008

Descobriments d'estiu...

Heus ací el descobriment de l'estiu, la meva canción del verano particular. Ni la canta el King Africa, ni te reminiscències caribenyes. Ni tan sols és interpretada per despampanants dones amb poca roba. La meva canción del verano és a ritme de hip hop i l'he descobert en les nits gallegues i basques d'aquest estiu.
Doncs això, a veure què us sembla!

dimecres, 27 d’agost de 2008

Trànsits de 6-E

El 6 de gener de 2006 el tracte exquisit al colpisme del 23-F es va reproduir novament. Les declaracions de Mena Aguado, cap de l'Exèrcit de Terra, en el discurs de la Pasqua Militar, invoquen l'article 8 i la intervenció de l'exèrcit contra l'Estatut. Europa al·lucina.
Però les mesures preses són tan exemplaritzants, que restem sorpresos. Vuit dies d'arrest domiciliari i passi a la reserva. És a dir, es jubila dos mesos abans del previst i li seguirem pagant sou i jubilació de tinent coronel, sense haver-se desdit de res del dit.
En Jesús Artiola, que és professor, va denunciar el rei quan va mentir i va dir que "el español nunca fue una lengua de imposición, a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano".
Al Jesús, l'Audiència Nacional se li va tirar a sobre.

*
extret de "Cròniques del 6 i altres retalls de la claveguera policial".

dilluns, 25 d’agost de 2008

Festa Major de Sants: Estat policial.

Són quarts de 3 de la matinada i arribo a casa després de passar una nit tranquil·la entre amics i amigues, aprofitant el primer dia de la Festa Major de Sants.
Principal conclusió: l'Ajuntament vol exterminar les festes de barri de Barcelona. Ras i curt. Després del xou mediàtic i els disturbis nocturns de Gràcia, ara li arriba el torn a Sants amb el pretext de la polèmica sobre la ubicació de la Festa Alternativa al parc de l'Espanya Industrial. Un pregó altament custodiat per la policia autonòmica i municipal, furgonetes dels antidisturbis del Mossos d'Esquadra a la plaça de Sants instal·lades permanentment davant la sortida del metro i el quiosc i envaïnt la vorera, patrulles d'antidisturbis de la Guàrdia Urbana passejant pels carrers, i per acabar, enviats especials de l'Ajuntament que a quarts de 2, abans de l'hora estipulada, ja es passegen amb una càmera de fotos retratant terrasses i establiments al límit de l'horari. Tot plegat ben lamentable, tenint en compte la poca gent que hi havia avui pels carrers del barri. I és que aquest Ajuntament ja no pot negar l'evidència: ni el suposat civisme que defensa, ni el pretext del descans dels veïns, són vàlids per a coartar d'aquesta manera i amb aquests mètodes les festes majors de barri de, cal dir-ho, com a molt i en el cas de les d'estiu, una setmana de durada.
Aquest any aquí a les Corts, per cinquè any seguit han fet servir el pretext del descans dels veïns per treure la Festa Major Jove de la plaça del Sól de Baix i enviar-la a un lloc nou, desconegut i relativament amagat de la resta de festes, altre cop com fa 10 anys, quan pels volts de Sól de Baix no hi havia absolutament ningú. Ara, un cop la plaça ja és coneguda i cita ineludible de veïns i veïnes, l'Ajuntament ens fa fora. El mateix final amb diferents mètodes, que es va repetint als barris de la ciutat.
Dia rere dia, nit rere nit, cada cop trobo més encertat el "Sobrevisc a Barcelona", de les samarretes que Endavant ha fet. I és que encara sortiran a la televisió explicant com de bé cuiden les entitats i col·lectius, o autoproclamant-se garants del civisme en aquesta ciutat.
Potser és que obvien que el civisme és llençar els papers a la paperera o no fer gaire xivarri un cop acabada la festa per a respectar el descans dels veïns, però també ho és disfrutar de les festes al barri relacionant-se amb els veïns i amics del barri o preocupar-se per tot allò que passa al voltant d'un, i no només això, sinó decidir ser-ne part activa i impulsar iniciatives.
Ràbia és el que sento ara mateix, sobretot per la desmesura de tot plegat.
Tinguem la festa en pau!

divendres, 22 d’agost de 2008

Agost de Festa Major

De petit, el mes d'Agost era el mes de les vacances, el mes de fugir ben lluny de la ciutat amb la família. Primerament, més de 10 anys baixant cap al sud, a Altafulla. Més tard, pujant cap al nord, a Calella de Palafrugell. Els dies d'Agost passaven sempre fora de casa, entre dinars i sopars rodejats d'amics i amigues de la família, entre caravanes, taules i cadires de plàstic, tendes, bicicletes, banyadors i pilotes de futbol.
De més gran, amb els primers cops que els pares em creien prou responsable per a deixar-me la casa sencera per a mi sol, vaig començar a passar la segona part del mes a casa, a Barcelona. Això em va permetre, a banda d'experimentar la satisfacció de fer el que fos quan a mi em vingués en gana sense haver de donar explicacions a ningú, conèixer les festes majors més importants de la ciutat.
I és que la tercera setmana, els carrers de Gràcia apareixien engalanats i un munt d'activitats es feien cada dia ininterrompudament repartides pel barri. Mítics (i en alguns casos borrosos) records diürns i nocturns repartits a la plaça de Rius i Taulet, la del Sol, el carrer Mozart, la plaça Joanic o a la mítica plaça del Diamant i les seves Festes Alternatives, on crec haver viscut varis concerts mítics i irrepetibles a conservar en la memòria pels temps dels temps.
Així, al cap d'una setmana d'activitat gracienca, la parafernàlia es traslladava unes quantes parades de metro cap aquí, més a prop de casa. La idea era la mateixa...però en canviaven els executors, i el dia següent d'acabar Gràcia...a Sants es repetia el model. Baixar de casa, caminar cinc minuts i trobar-se els amics de tota la vida, els antics companys d'institut (que servidor tenia a Sants), els amics del barri que creuen l'avinguda de Madrid en busca d'acció en ple apalanque estiuenc, les companyes de feina i alguna que altra família de l'escola. Altre cop, molts carrers, mil activitats i un munt de records inesborrables escampats entre el carrer Galileu, Alcolea, Rosés...o els també mítics espais del pàrquing de la plaça de Sants i la plaça d'Osca.
I tot plegat, a Sants, a Gràcia i arreu, propiciat per l'esforç voluntari i tossut de centenars de persones amb ganes d'autoorganitzar-se arreu i mantenir viva la tradició de cada indret, que parla que en aquelles dates, és Festa Major.
No ho deixem perdre, ni deixem que ens ho prenguin.

dissabte, 16 d’agost de 2008

Pequín 2008: hi ha gat amagat?

A què és degut aquest exagerat bombardeig mediàtic sobre el precari estat de salut de la democràcia xinesa? Per què deu ser que dia rere dia, les notícies sobre medalles, rècords mundials, dòpings i lesions, van sempre de la mà amb notícies sobre periodistes amb poca llibertat de moviments, activistes detinguts i manifestacions reprimides?
No entraré a valorar si aquestes informacions són verídiques o no, ni tampoc em posicionaré en cap dels dos elements confrontats, però em sorprèn que aquestes mobilitzacions pro-tibetanes tinguin tant ressò internacional quan en tot esdeveniment de gran calibre, existeixen mobilitzacions d'aquesta mena.
Que ho preguntin als catalans represaliats pel vanagloriat jutge Garzón (qui ha estat requerit pels tibetans, en la seva defensa a ultrança dels drets humans) durant els mesos previs als Jocs Olímpics de Barcelona a l'any 1992. I qui no hi doni credibilitat per aquesta manca de mediatització de la qüestió, que ho pregunti al Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg, que va condemnar l'estat espanyol per les tortures efectuades a les seves comissaries.
I per buscar casos fora de casa, podem arribar-nos a l'olimpiada de Sidney 2000, amb les reivindicacions dels indis aborígens australians...o a la d'Atenes 2004 amb les mobilitzacions del moviment anarquista per sol·licitar l'alliberament dels seus companys presos.
Serà que hi ha gat amagat?

dimecres, 30 de juliol de 2008

Tancat per vacances


Doncs això, que seré fora un parell de setmanes. Tanco la paradeta fins abans del 4 de Setembre, que tornarem per gaudir de la calor barcelonina...i de les festes populars amb més solera de la rodalia de Barcelona: Sants i Gràcia.
Aquí va una pista d'un dels llocs per on passaré en els propers 15 dies...

A descansar, ni que sigui mentalment!

diumenge, 27 de juliol de 2008

Lluny...i a prop a la vegada

I un que creua la península i s'arriba a Santiago de Compostela el dia de la diada nacional de Galiza. I aprofita per conèixer la ciutat, els seus racons, la seva gent i la seva realitat gastronòmica (que val molt la pena, ja ho dic ara). I comprova que allà també passa el mateix que a tants altres llocs de l'estat, que hi ha qui qüestiona l'estat de les coses i defensa la seva llengua i cultura pròpies, no sempre respectades en aquests dies que corren. I la història es repeteix, comprovant la repressió que pateixen aquells disconformes amb l'estat de la qüestió. I mirem de conèixer el país des d'aquesta òptica. L'òptica dels qui no accepten el progressiu acorralament del gallec o de la cultura pròpia. D'aquells qui no accepten la construcció (destrucció) massiva a la seva terra o la precarització de les seves vides.
I aquell sent que està lluny de casa, però no se sent tan estrany.



diumenge, 20 de juliol de 2008

Les aparences enganyen...o crònica d'un dia memorable

Després de desfer els vora 500 km que separen Barcelona de la Marina Baixa, treure'ns la son dels ulls i maleïr les poques hores de son, arribàrem al peatge de sortida de l'AP-7 a Benidorm. M'havien parlat de Benidorm, m'havien parlat de la massificació del litoral del País Valencià i de les malifetes de Zaplana, Camps i la seva tropa de mafiosos i especuladors, però no podia creure'm el que estava contemplant. Rere el peatge, una barrera de formigó en forma d'enormes (i horribles, per cert) gratacels ens negava la vista sobre el mar i confirmava el pitjor dels presagis. Un cop creuada la barrera ens deixem portar per les grans avingudes entre els grans edificis de la població. Allà per fi, trobem la gent de la organització. Baixem de la furgoneta i seguim estupefactes. Per acabar-ho d'adobar, ens notifiquen que a la tarda hi ha manifestació d'España 2000 i fins i tot ens creuem un home disfressat de torero. Els cas és que deixem instruments i material a la sala del concert de la nit i marxem cap a la pensió on dormirem, a tocar de la platja i de tot plegat. Un dinar colombià impressionant ens deixa ben tips a tots i d'allà, ens arribem al Casal Jaume I, on tindria lloc la xerrada. Pel que expliquen el Casal és, o pretén ser, el centre neuràlgic des d'on poder generar una mínima alternativa a tot el que hem anomenat prèviament. Moltes publicacions, discos, una exposició i fins i tot una samarreta de la Coordinadora Antifeixista de Madrid en record de Carlos. Sempre trobant punts en comú a tot arreu, sorprenent!
Un cop arribem a la trentena de persones, comença la xerrada. L'associació local explica la situació als campaments acompanyant les paraules amb imatges que es van projectant a la paret. Les cares de la gent van canviant i els comentaris denoten sorpresa i indignació. Amb el públic posat en situació, l'Alex, que ha volgut acompanyar-me a la taula malgrat que les proves de so l'estan esperant i jo expliquem en què consisteix el projecte EsperanSaharaui i quins són els nostres plans futurs. Impressionant l'acollida, felicitacions i ànims per continuar avançant...i un munt de discos venuts. Arribem al minut 45 del partit guanyant per 1-0, i el contacte amb la gent del poble i la seva realitat quotidiana ens comença a trencar els mals presagis apareguts al peatge. Quedava encara la segona part, veure qui s'acostaria a veure els Gatxull de Sella i els Patchanka de Dinamarca. Poc a poc s'anava acostant la gent del poble fins que vora les 23h va donar inici el concert. L'obriren els locals Gatxull i l'ambient s'anà escalfant a mesura que avançà el seu bon concert. A quarts d'1, arribà el torn dels danesos que, d'aquesta manera, s'acomiadaven d'aquesta mini-gira de quatre dies. Impressionant concert el que feren i impressionant l'actitud de la gent. Minut 90 de partit i resultat de golejada. Tothom extremadament content. La gent del Casal, els danesos, la gent del poble, nosaltres...èxit total. Així dóna gust baixar fins allà baix o creuar el món, i és que l'energia rebuda multiplica per molt tota l'energia invertida. I altre cop retorna la sensació del "tot és possible", com a Madrid, com a València, com a Jujuy i Copenhague o com el 2005 entre les haimes del desert algerià. Perquè tot acaba reduïnt-se al mateix, a generar activitat, a resistir i a construïr tot oferint alternatives. I sembla mentida però és així, un prejudici menys. A Benidorm també hi ha gent plantant cara, com a tants i tants altres llocs. I què coi, m'alegro d'haver arribat fins allà a donar-hi suport i, en la mesura del possible, col·laborar en el seu combat diari contra la ignorància i l'opulència dels de sempre, que segueixen destruïnt la terra i la cultura a cops de formigó.


Mentre estic escrivint, algú em fa arribar el vídeo i retornem al mateix. Connexió Buenos Aires - Copenhague, colze a colze. I ni la ressaca ni el cansament dels 1000 km recorreguts en dos dies eviten que un calfred em recorri de dalt a baix.

dijous, 17 de juliol de 2008

Desconnexió

Pocs moments existeixen al llarg de l'any en els que la desconnexió respecte la rutina sigui tan i tan absoluta. Perdre's enmig de la muntanya amb molt poca cobertura i tan sols a l'abast d'una companyia telefònica blava, apagar el telèfon de la companyia telefònica vermella i guardar-lo a la motxilla fins que arribi la poc esperada hora de recollir i marxar.
A hores d'ara, 6 anys després del primer cop, encara al·lucino amb la relació que hom pot arribar a establir amb individus de 6 a 9 anys per exemple...en quedaríeu totes sorpreses!
I res, que deu ser això de l'estiu, que comporta passar poca estona davant de l'ordinador, perquè la inspiració sembla que ha marxat de vacances.
Dissabte marxem amb els danesos cap al sud, ben al sud, a presentar l'EsperanSaharaui. Especial il·lusió em fa presentar-lo per allà abaix...a seguir fent créixer el projecte!


Bon istiu!
I que visqui PedroSolbes!

dimarts, 15 de juliol de 2008

Retorn...i Patchanka!!

Havent tornat del periple Alcorcón - Campaments amb les piles recarregades després d'una setmana de mòbil apagat i de mil moments màgics...tornem a la càrrega. I és que demà apareixen per Barcelona uns danesos a qui he fet un cop de mà per muntar una gira de quatre dies que els durà a tocar pel Principat i el País Valencià.
Així, els Patchanka correran demà per L'Hospitalet amb la companyia dels Deskarats (per 5 eurets de res), Dijous se'n van a Tossa de Mar, Divendres seran a Nou Barris amb els Stoy Ke Trino i Dissabte baixarem plegats a presentar l'EsperanSaharaui a Benidorm, al sud del país.
Evidentment...esteu tots i totes convidades a acompanyar-me en algunes de les dates assenyalades. Atenció amb el nom de la gira "Països Catalans Tour 2008". Només per això ja mereixen el vostre suport!
Aquí us deixo una de les seves cançonetes:

dimecres, 2 de juliol de 2008

de regals d'aniversari avançats

Avui m'han fet un regal d'aniversari. D'aniversari avançat perquè encara queda mig any, que es diu aviat. I m'ha fet il·lusió, molta il·lusió, perquè me l'han fet entre un parell de persones i perquè és d'aquells regals que no t'esperes. I és que em permetrà arribar-me a Madrid al matí de Divendres, contemplar Dissabte el I Festival de Cultura Libre y Popular a Alcorcón i arribar-me cagant llets Diumenge fins a Saldes, al Berguedà, on m'esperen al campament 10 nens i nenes de 6 a 9 anys i uns dies de connexió amb tots aquestes petites grans persones impossibles de trobar en un altre lloc. Ah! i de desconnexió de tot plegat, que ja toca apagar el mòbil i oblidar-se de les preocupacions mundanes.

I no té res a veure, o si, però que bona és aquesta cançó.

dilluns, 30 de juny de 2008

Demà tornarà a passar.

Demà tornarà a passar, i totes tornarem a seguir el ritme de la rutina que ens engoleix al llarg de l'any. Uns com sempre treballant, d'altres encara treballant i estudiant...i uns pocs estaran als inicis de les vacances estivals i s'ocuparan d'altres menesters del dia a dia.
Demà tornarà a passar, i probablement els mitjans de comunicació convencionals se'n facin poc ressò. Perquè ja no ven, perquè ja va tenir el seu moment de glòria...i ara cal parlar d'altres coses.
I demà tornarà a passar, i per sort, encara hi haurà qui continuï denunciant-ho. Pujant a un autocar i consumint els vora 500 km que ens separen de Madrid o bé agafant el metro a la capital i desplaçant-se fins l'Audiència Nacional a donar suport als encausats.
I és que demà es repeteix el judici de l'Enric i en Jaume a l'Audiència Nacional. Les ditxoses fotos reials encara cuegen...i encara falten vora 20 encausats més.

Què menys que fer-ne memòria per aquí.

diumenge, 29 de juny de 2008

¿Podemos?

Amb el soroll dels petards i algun que altre cotxe que passa pel carrer amb estanqueres de tamany gegantí, trobo que en moments com aquest, articles com el que em va arribar la setmana passada després de la victòria de la sel·lecció espanyola contra la italiana cobren més rellevància.
Aquí va:

¿Podemos? Reflexiones sobre crisis e identidad tras el Italia-España

Podemos quedarnos en paro ('la recesión inmobiliaria elevará el paro hasta rozar el 10% en 2009', 'la crisis destruirá 600.000 empleos de la construcción en 2 años'), o tener una jornada de 65h semanales como están proponiendo, o también podemos acabar como una silenciosa cifra de 'accidentes laborales'.

Podemos comprar una casa por un precio retequeinflado, podemos tener un sueldo requetedesinflado, podemos ver cómo suben los tipos de interés y las hipotecas son impagables, podemos comprobar cómo aumenta el porcentaje de morosidad y cómo 'el FMI asegura una caída del 20 % del coste de la vivienda' y 'los promotores prevén una caída del precio de los pisos sin precedentes'.
Podemos así endeudarnos por algo que estamos pagando a un precio que no es el que debería tener y que, de hecho, ya no cuesta lo que, aun así, tenemos que seguir pagando.

Podemos haber entrado en una era que el telediario nos ha anunciado como 'la del fin de la alimentación a precios asequibles'.

Podemos no llegar a ser ni mileuristas, y ser como 'los nadies' del poema de Galeano: ningunxs, ninguneadxs, jodidxs, rejodidxs, que no son humanos sino recursos humanos y que cuestan menos que la bala que los mata.
Unos nadies entretenidxs identificándose con 'los alguienes', 11 alguienes vestidos de rojo y amarillo, alguienes dueños de las balas y apretadores de gatillos, alguienes 'contratadores' de recursos humanos, alguienes alguieneados, jodedores, rejodedores.

Podemos ver como la apisonadora de la privatización extiende la máxima de 'la vida es para especular con ella, obtengamos beneficios de las necesidades humanas'. Y así educación y sanidad están siendo objeto de la ofensiva privatizadora.

Podemos ser parte de una sociedad patriarcal asentada en la desigualdad, en la violencia constante y cotidiana, que va desde el bombardeo incesante que nos hace tener que estar permanentemente pendientes de nuestro cuerpo, de nuestro aspecto y al tiempo estar permanentemente a disgusto, acomplejadas de él, que incluye la desigualdad en el ámbito laboral y en el reparto de tareas domesticas, la ignorancia del papel de las mujeres en la historia, que supone la obligación de tener que ser mujeres modernas 'liberadas', hipersexuales y a la vez con la amenaza de ser tachadas de 'putas', y a la vez desconociendo nuestro cuerpo, nuestra sexualidad, y a la vez criminalizadas por abortar, y a la vez obligadas a tener que realizar estos abortos en centros privados -sólo 3 de cada 100 se practican en centros públicos-, y a la vez tenemos que morirnos por chuparle la polla al hombre que se echa Axe, desigualdad y violencia patriarcal que también se muestra en los numerosos casos -hechos públicos y mediatizados- de maltrato y asesinatos de mujeres por parte de sus parejas o ex-parejas, y que si bien son parte de la violencia de género, no la monopolizan.

Podemos tener, en muchos pueblos de Castilla, la emigración como futuro. Pueblos sin tejido industrial, con un mundo rural empobrecido y desatendido, pueblos con densidad de población inferior a la de Siberia, con provincias como Soria que caben en un estadio de fútbol como el Bernabéu, pueblos cuya cultura es ridiculizada, avergonzada o expropiada por el españolismo.

Pueblos que dependen de Madrid y Madrid que depende de ellos para especular, para obtener mano de obra, población a la que vender casas, población en movimiento con la que justificar la construcción de infraestructuras, en un proceso de madrileñizar Castilla, que significa convertir los pueblos en ruinas y los parajes en chalets y carreteras. Cuestiones que no serán resueltas sin una teoría que parta de Castilla, que la tenga en cuenta y se dirija a ella para ser llevada a cabo por sus protagonistas: lxs castellanxs.

Podemos ser bombardeadxs con que el principal problema es el terrorismo, con la gran amenaza que nos supone que se rompa España, podemos estar identificándonos con el de arriba, sintiendo como responsable de nuestros males al de al lado: lxs inmigrantes, el resto de pueblos del estado….

Podemos estar supliendo las fiestas populares, autoorganizadas, las celebraciones propias y colectivas, así como podemos estar supliendo la carencia de identidad, de pertenencia, con identificaciones que desde el Estado y el capitalismo nos brindan. Podríamos así, lxs súbditos, estar compartiendo una celebración en la que 'el rey se alegró como el que más'.

Podemos ser criminalizadxs, objeto de represión, de juicios, de cárcel, de tortura.

Podemos sí, podemos….hay mil podemos que deberían conducirnos a un debemos.

¿Y qué celebraba entonces la gente tras el partido de España-Italia?


Esperemos que de verdad 'no fueran tontxs', como dice el lema de Media Markt y estuvieran celebrando que esa gran superficie les tenga que devolver un tanto por ciento de sus compras por haber pasado de cuartos, o quizás eran actores cómplices, parte de una estrategia de desviar la atención, de distraer y entretener a las fuerzas de seguridad del estado para que tuvieran éxito lxs 20 inmigrantes africanos que trataron de aprovechar el tiempo de los penaltis para cruzar la frontera.

Se está marcando el recorrido de 'población (incluida la gente de izquierdas)- fútbol-España', porque no debemos olvidar que detrás de estos partidos está una campaña, una 'reconquista' españolizante, cargada de política, que podrían calificar sus vendedores como 'de unidad de destino en la Eurocopa'. A través del deporte, que aparenta neutralidad, el engranaje del sistema está marchando a toda máquina para bombardearnos con una auténtica campaña interclasista que promueva españolismo e identificación con el proyecto de la burguesía, y más en un contexto de crisis, avivando además el enfrentamiento con los procesos de construcción nacional que diversos proyectos de izquierdas están llevando a cabo en el Estado. Y ejemplos de ello son el intento de poner letra al himno y la gran inversión realizada en esta Eurocopa.

Frente a este recorrido, por sacar aspectos en positivo, planteo uno inverso:
Del fútbol a la gente (especialmente la de izquierdas), ahorrándonos el pasar por España (que por mucho que la vistan de seda, o de jugadora de la selección, mona se queda. 'Yo no soy tonta').

Un primer aspecto es que puede que se celebrase las ganas de celebrar, el pertenecer a algo, el ganar en algo…..pero ¿de qué somos parte así? ¿Qué ganamos, si es que ganamos algo?
La gente tiene ganas de celebrar, y nosotr@s, como gente que somos, también, mas son otras las victorias que anhelamos.
Pero la satisfacción, la alegría, las victorias, son algo que a veces vamos saboreando. ¿Por qué no compartimos, por qué no difundimos el placer de la militancia, de la subversión, de las relaciones humanas mucho más plenas que se dan en ella, la realización como ser humano que se logra en proyectos colectivos de autoorganización, de autogestión, de solidaridad?

Quizás haya alguna lección más que sacar de dicho partido de fútbol.
Por un lado, las palabras del seleccionador, quien dijo que 'sólo como una piña podemos vencer…..hay que estar unidos'.

Y teniendo en cuenta que a la selección se le llama 'la Roja', para recochineo de la izquierda -¿o es quizás un guiño para hacer a ésta participe del españolismo?, como ocurrió con la campaña españolista del 2 de mayo, en la que los anuncios entremezclaban subliminalmente el cuadro de los fusilamientos de Goya con el Guernica- y teniendo también en cuenta que la Plaza de Colón ha sido rebautizada como Plaza Roja, plaza desde la que están retransmitiendo no sólo los partidos sino todo un repertorio de valores funcionales al bloque dominante, junto con numerosas banderitas de España. Quizás el seleccionador no estaba sino parafraseando a Lenin, que en lugar de piñas, habló de puños, refiriéndose a que éstos son más fuertes que cada dedo por separado.
Siempre que no se confunda unidad con imposición o unidad con sumar a cualquier precio.

Quizás un día celebremos que la plaza de Colón no sea rebautizada exclusivamente, sino convertida en Plaza Roja, dejando de ser emblema de la masacre del imperio español sobre otros pueblos, sean latinoamericanos, de dentro de las fronteras del Estado o de mas allá, pues dicha Plaza también es lugar de festejo del ejército.

Y sí, todavía saqué otro aporte del partido, junto a las palabras de ánimo de ¡podemos!, se coreaban otras que tampoco hemos de perder de vista: ¡A por ellos!

¡Qué la crisis la paguen los capitalistas!
¡Ni paz entre clases, ni guerra entre pueblos!


www.izca.net
Elena Martínez López– Militante de Izquierda Castellana (IzCa)