Dies d'esdeveniments dels que em provoquen reflexions. De viure divisions eternes i absurdes en moviments, per desgràcia, bastant minoritaris. De contemplar la inòpia ben a prop i a sobre amb mala folla. De patir per no esdevenir una víctima més de la qüestió.
Ens és fàcil dir que l'enemic és Espanya o França. O el capital i les seves empreses. O els polítics botiflers i l'esglèsia. O els mitjans de comunicació i l'establishment de sempre.
Però cada cop estic més convençut, i potser és l'edat, que l'enemic el portem dins. A l'interior dels moviments, a l'interior de cadascú de nosaltres. Manca de reflexió. Manca d'autocrítica.
Cal seguir lluitant! (ben a l'interior!)
3 comentaris:
No hi deu haver cosa més pedant al món que parafrasejar-se a un mateix, però és que m'has vingut com a anell al dit, al record d'aquest estiu. Ho vaig escriure aquí.
Tot i que he de dir, aquest és un pensament cíclic, vull dir de ara i adés em ve o se'n va.
És qüestió de fer un sopar per arreglar el món, crec jo ;)
...i que perillós tenir l'enemic taaaaaaaan a la vora!!
Vivim un temps en el que es porta molt això de parlar dels altres, de criticar com són i què fan (sempre des del sofà i com més subjectiva i punyent sigui la opinió, molt millor!)...però quan és l'hora de parlar de nosaltres mai no sabem que dir! Som incapaços de dir fins i tot coses bones...perquè això seria ser massa narcicista. Quina hipocresia, no?
i clar...com podem conèixer als altres? o com podem aportar alguna cosa positiva...si no ens coneixem del tot ni a nosaltres mateixos?
Jo crec que més que l'edat....són les circumstàncies, el rumb que pren la societat el que ens fa pensar això...
Bé....vaig a mirar una mica cap dins! A veure que hi veig!!
OOOOH, com de d'acord estic amb tu.
Publica un comentari a l'entrada