records de l'altra punta del món

Des que vaig trepitjar de nou Barcelona el 10 de Setembre que no havia revisat res del que vaig escriure en els meus dies a l'Argentina. Ni el pseudo-blog en castellà obert a radiochango, ni els mails-crònica que vaig enviar als amics i amigues explicant les peripècies llatinoamericanes.
Avui llegia al bloc d'en Xavi les seves reflexions al voltant de la seva estada a Caracas i m'hi sentia totalment identificat. Canviant l'espai i el temps, les reflexions eren les mateixes.
I m'he posat a recordar. I altre cop m'ha envaït l'enyor. I he recordat la grandíssima gent que vaig conèixer allà, i tot el viscut en aquell intens mes. I segueixo fent esforços per mantenir en el record el màxim d'imatges i sensacions d'aquell viatge, mirant d'evitar que se m'oblidi res.
I amb tot plegat, m'he adonat de les ganes que tinc de tornar-hi, però de tornar-hi més temps. I tornar a menjar empanadas. I retrobar la Quilmes i el futbol. I els alfajores i el dulce de leche. I les Madres. I la gent de les ràdios. I saltar a Bolívia des de La Quiaca. I baixar a Chubut amb els maputxes. I visitar les comunitats indígenes de l'amic Carlos. I tornar a contemplar Jujuy amb els seus cactus (a la foto) i les seves tradicions. I Humahuaca. I retrobar la gent que hi vaig descobrir. A Jujuy, a Buenos Aires, a Catamarca, Rosario, Córdoba o Cunín.
Perquè estan a 20.000km...però els porto al damunt!

Avui he tornat a llegir els mails enviats. I em quedo amb aquest fragment, contagiat dels aires sud-americans que respirava en aquells moments:
"Senyores i senyors...estic reafirmant-me brutalment que el càncer d'aquest món (com ja sabíem) és el sistema que ens governa a tots i que legitima que hi hagi les desigualtats existents...bé, no sols la legitima...sinó que viu d'ella. Per això, cada cop em convenço més que no ens podem permetre el luxe de viure tal i com ens dicta aquest sistema...aborregats treballant...esperant el divendres per anar de festa....descansant el cap de setmana...i dilluns sant-tornem-hi. Hi ha mil projectes de puta mare, molta gent que aquí, allà i a tot arreu treballa per tombar l'ordre establert...però encara fa falta molta més gent. Pensar que un no pot fer res al respecte és autoenganyar-se i, per passivitat, acceptar l'estat de la qüestió (és allò del quien calla, otorga). I com deia el valencià aquell..."tota la política que no fem nosaltres...la faran contra nosaltres". Així que, colegues...a moure el cul!"

I per acabar...música des del nord argentí, al tanto amb la lletra!