Vallcarca, Barcelona i els hipòcrites de torn.

Avui he hagut d'arribar-me, per motius associatius, als barris muntanyencs barcelonins. Creuar la línia verda del metro, baixar a Vallcarca i, després de creuar el pont, pujar muntanya amunt pels laberíntics carrers d'El Coll. No sorprèn trobar carrers basats en escales i baranes, no sorprèn trobar carrers amb veritables rampes dignes d'etapa reina del Tour de França. El que em sembla més increíble és que, com passa en altres barris, hi ha un punt en què un cop l'has superat, et sents enmig d'un poble i ben lluny de la gran ciutat. Cases baixes, edificis de pisos de poca alçada, cases antigues i un ambient digne de qualsevol poble, incloent, en les zones més altes del barri, la barreja entre cases i bosc que es produeix a l'alçada del mirador d'El Coll i del parc de la Creueta.

Ja ho he dit altres cops, i avui em reafirmo. M'encanta Barcelona, i m'encanta per això. M'encanta la Barcelona dels barris, la Barcelona que canvia segons el lloc de la ciutat. Sant Andreu, Gràcia, Sants, Les Corts, Vallcarca...tots ben diferents entre ells. Cada un amb el seu ambient, amb el seu paisatge i les seves gents.

I m'emprenya comprovar que un cop més, el meu estimat govern municipal d'esquerres pensa més en els calers dels tractes amb les immobiliàries i constructores de torn que en la tipologia de la ciutat. La història es repeteix. Avui m'explicava la gent d'allà el projecte del Vial de Vallcarca, però també podem parlar de les cases barates del Bon Pastor, del calaix de Sants o de la Colònia Castells i el Pla Anglesola a les Corts. Fan fàstic. Almenys podrien tenir la decència d'explicar amb pèls i senyals quin veritable model de ciutat és el que volen, la ciutat uniforme i venuda als interessos de l'empresa de torn. La ciutat aparador que aculli permanentment turistes d'arreu del món. Però també la ciutat en què, cada cop més, als aborígens que estimem la ciutat tal com és, se'ns fa més difícil viure-hi.