De somnis i dependències

Ja passen 30 minuts de la mitjanit i aquí estic, davant de l'ordinador contestant correus, xafardejant diverses webs, embrancat en un parell de converses d'allò més interessants sobre les sempre complexes relacions humanes i amb el facebook engegat, que mai se sap qui trobaràs. L'iPod carregant-se, com el mòbil, i la gravadora copiant discos per un amic. Pels altaveus sonen aleatòriament totes les cançons que hi ha emmagatzemades al disc dur, una rere l'altre, alternant estils i idiomes. Absurda dependència tecnològica.
I de sobte, sona el charango i m'envaeix el record d'aquells dies d'Agost a Humahuaca. Sense cobertura, ni mails, ni iPod. Sense música enllaunada a un disc dur. Sense ordinador. Només un parell de persones recent conegudes, una modestíssima habitació llogada a uns autòctons i l'equipatge mínim per passar 4 dies a la Quebrada de Humahuaca. 80 km al nord, Bolívia. 100 km al sud, San Salvador de Jujuy. 3000 metres sobre el nivell del mar. Dies d'estar enmig del no res. De mirar el mapa i no creure-s'ho. Amb l'única preocupació de conèixer gent i amb ella, conèixer la història de l'indret. Sort en tinc que ella, d'evident procedència indígena autòctona, em facilita les coses. M'acompanya des de San Salvador, em porta als indrets més remots de la Quebrada i em presenta nous amics d'allà.
Fins que arriben les darreres hores. Al carrer fa fred i encara no tenim son. Decidim anar a explorar la nit sense gaire èxit i caminem pels deserts carrers estrets i empedrats, que ja s'han buidat de gent. Per casualitat, trobem un bar obert. Hi anuncien música en directe i pinta bé. Llum tènue, motius indígenes a la decoració i l'escenari preparat. Els tres músics a la barra i el bar buit. No hi ha públic a banda de nosaltres. Seiem i demanem un parell de cerveses. Acte seguit sona el charango i comença el concert. Aquesta va per nosaltres. Tot plegat sembla part d'un somni, però no ho és.