Una estona (llarga) de cel

Hi ha moments en què, donades unes circumstàncies determinades, t'atures a pensar en allò que estàs vivint i t'adones que vius un moment de felicitat extrema. Per la companyia, per l'indret on pares, per les circumstàncies que rodegen el moment, per les sensacions...vaja, per molts i diversos motius.
Ahir a la nit vaig viure un d'aquells moments: presentàvem l'EsperanSaharaui a Madrid, molta gent s'havia apropat a col·laborar amb la història, vam rebre visites de saharauis amb ganes de participar de la festa ja fos ballant o removent les consciències dels assistents amb les seves intervencions a l'escenari i a més, estava acompanyat d'amics. D'amics de fa anys residents a Madrid a qui vaig retrobar amb motiu del concert, d'amics de ja fa un temps que feien ballar el personal des de l'escenari i de nous amics, els perseguidors d'utopies castellanes.
La nit d'ahir és de les que queden gravades a la memòria, igual que els dos dies passats a Madrid. Tornant a veure família a qui feia 6 anys que no veia, coneixent una ciutat nova i increíble, rebentant-me tots els tòpics i prejudicis que tenia al respecte i convivint intensament amb una gent tant hospitalària que encara costa de creure.
Ni que hagi sigut per dos dies, m'he sentit més a prop del viscut a Argentina aquest estiu que mai, per la similitud de la qüestió (no coneixia als anfitrions de Malasaña) i per la ràpida i forta connexió.
Segur que el comiat d'avui ha estat un punt i seguit, encara queda molta història per escriure, i és que des d'ahir, ha augmentat una mica més la xarxa creada entre aquells que somiem desperts. En el meu cas un dia la xarxa va unir els Països Catalans i el Sàhara Occidental, un altre els va unir amb l'Argentina i els incansables lluitadors de Jujuy i Buenos Aires, i així amb d'altres. Des d'ahir, com dèiem, la xarxa té un fil més entre els Països Catalans i Castella, teixit a base de somriures, de lluita i de passió.

Castilla Comunera!