dijous, 28 de febrer del 2008

Incredulitat i esperança

Llegeixo a Vilaweb la notícia de bon matí i al·lucino. A la nit, l'amic Jordi de Formentera tot indignat, em passa enllaços referents al cas i aprofita per deixar clara la seva postura en termes lingüístics.

Un noi de Maó i la seva mare, van ser denunciats (i en dos dies, absolts) per dirigir-se en català a dos agents de la Policia Nacional. Sembla totalment increíble, però desgraciadament és cert (veure notícia).

No cal ni fer comentaris, la notícia parla per si sola...aquí podríem citar el gran Ovidi Montllor i allò que va dir de: "Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s'escriga o es pense".

I ja que hi som, aprofitaré per lloar des d'aquest modest espai entitats com la Comissió de Festes de Santa Maria (de Formentera) i la feina que fan, al peu del canó, mostrant desacomplexadament la seva llengua i la seva cultura. Recomano visitar-los pels volts del 5 d'Agost!

I visca Formentera!

dimecres, 27 de febrer del 2008

va de cartells...

Divendres passat encartellàvem els voltants del Mercat, informant a la gent de la Calçotada que anàvem a fer Diumenge. Cel·lo en una mà i un feix de cartells a l'altra (la cola a les 11 del matí és una mica massa). Estàvem en plena feina quan l'home de la cafeteria de la cantonada ens avisà que el dia abans havia passat una patrulla de la Guàrdia Urbana prenent nota d'aquells que havien penjat cartells per a multar-los. Cartells tots ells enganxats amb cinta adhesiva i en qualsevol lloc, reacció lògica a la manca total de plafons o espais reservats per a informar d'activitats vàries. La història està plena de multes a gent diversa de col·lectius del barri per encartellar.

Però des de dimecres de la setmana passada, el barri està ple d'una mena de plafons de cartró amb el logotip de l'Ajuntament. S'han passat uns dies buits, però des d'abans d'ahir que ja són ben plens de cartells amb els eslògans i els caretos dels polítics de torn. En aquest cas la Urbana no passa a prendre les dades, en aquest cas la Urbana no multa l'encartellador, en aquest cas, l'Ajuntament crea especialment per l'ocasió l'espai per a enganxar el cartell ben enganxat i a la vista de tots i totes.

No tenen prou amb omplir-nos la bústia amb les seves falses promeses i mentides, no en tenen prou amb bombardejar-nos a la tele, a la ràdio i a la premsa. També han de demostrar que durant la campanya, ells poden fer allò pel que les seves policies ens multen en el dia a dia del barri.

Ja n'hi ha prou!

dimarts, 26 de febrer del 2008

La ciudad mentirosa. Fraude y miseria del 'modelo Barcelona'

Així es diu el nou llibre que enceto avui. El tinc al prestatge dels pendents des que el vaig comprar a La ciutat invisible fa uns dies, esperant acabar els 2 del Galeano que tenia pendents ('Patas arriba' i 'El futbol a sol y sombra') i avui li arriba el torn.

L'autor, Manuel Delgado és dels que m'inspira confiança per haver-lo llegit altres vegades. I només amb les dues ratlles de la dedicatòria, ja estic motivat per a llegir-lo. Atenció: "A quienes intentan o intenten acabar con Barcelona. Con odio."

Ja us contaré!

I ja que estrenem categoria literària...anuncio que en breu participaré d'A la vora del foc, projecte de bloc sobre llibres d'unes bones amigues.




dilluns, 25 de febrer del 2008

avui més barri que ahir!

Avui afirmo sense complexes ni vergonyes que les Corts és una mica més barri que ahir. La IV Calçotada Popular de les Corts ja és història, deixant a la memòria col·lectiva un munt de moments i sensacions positives viscudes al Parc de les Infantes. La feina i els maldecaps previs han quedat totalment esborrats per la complicitat creada entre tots i totes les que estàvem mirant de fer rutllar l'acte. Després d'una primera edició prohibida sense justificació i hipòcritament pel nostre estimat Ajuntament, podem dir que anem consolidant el tema dins el calendari no-escrit d'activitats del barri, ja que l'augment de gent que ha vingut a dinar amb nosaltres és bastant notable, arribant a servir en aquesta ocasió menjar per a unes 250 persones.

Imprescindible és també que hi hagin actes com aquest als carrers, i és que mentre segueixi havent gent amb ganes de possibilitar espais de trobada i interacció com el d'ahir, podem parar tranquils. El simple fet de tenir ganes de sortir al carrer, autoorganitzar-se amb el del costat i impulsar projectes comuns ja és prou important, però que a més, es plantegi organitzar una calçotada i impulsar al seu voltant una sèrie d'activitats per recuperar jocs i cançons tradicionals del país encara és més important.
D'aquestes activitats paral·leles de què parlava, imprescindibles en tota "calçotada popular urbana", m'agradaria destacar 3:

D'entrada, la més matinera i destinada al públic més petit, el tradicional joc de trencar l'olla, amb un alt índex de participació i recordant al poble que més enllà de playstation i televisions, en la nostra història recent hi ha exemples claríssims de com passar-ho bé sense necessitat d'electricitat ni pantalles.
En segon lloc els Ensaladilla So Insistent, que a cop de nyacra, glosa i garrotins (entre altres estils), van mostrar a la gent de què va això de la cançó improvitzada.
I ja per acabar, el II Campionat de Bitlles Catalanes. En aquesta edició el nivell del campionat ha estat molt més alt, i és que el nivell acostuma a ser inversament proporcional al consum d'alcohol de la gent, i aquest any vam fer curt. Un altre joc tradicional recuperat i una nova edició (la de l'any que ve) que ja ve farcida de reptes personals i promeses d'entrenament de dubtosa fiabilitat.

En fi, que avui el barri és una mica més nostre que ahir, poc a poc anem recuperant el barri per a les persones. No volem un barri mort del que només se'n parli per la comissaria dels Mossos, el Corte Inglés, l'Illa o el camp del Barça i els seus faraònics projectes.

jugant a trencar l'olla...

el disputat Campionat de Bitlles Catalanes

els Ensaladilla So Insistent (mireu aquest vídeo!)

Les tres fotos són d'allà on podeu trobar més informació i videos de la Calçotada...de lescorts.cc!

divendres, 22 de febrer del 2008

l'home de la guardiola

Aquest matí he anat al Mercat del barri a encarregar les darreres viandes per la calçotada de Diumenge, a penjar uns quants cartells més i fer una mica de publicitat de l'assumpte entre els veïns i veïnes que hi compraven. Entrant amb l'mp3 a l'orella, se m'ha acostat un home amb una guardiola a la mà. He alliberat les orelles per escoltar-lo, em demanava diners per lluitar contra la Sida. Mentre remenava les butxaques en busca d'alguna moneda, l'home (entranyable com pocs) m'explicava que fa 24 anys que és portardor del VIH i em donava uns quants consells preventius (més enllà del clàssic póntelo, ponselo). De sobte, l'home m'ha posat una enganxina (la que donava a tot aquell qui col·laborava). Jo encara no havia trobat res, però el que m'ha dit m'ha fet pensar tot el dia. "Gràcies per escoltar-me, noi. Massa dies he passat aquí i la gent no es digna ni a mirar-me a la cara, només per això ja t'ho mereixes. Gràcies". Textual. Just l'home em deia això he localitzat una moneda i la he ficat a la guardiola. M'he acomiadat i li he desitjat sort.

I tot el dia que hi vaig pensant, en la sensació d'aquesta gent de sentir-se exclosos de la societat. I en com és de fàcil parar la orella i atendre el del costat que et parla, el coneguem o no el coneguem. Però el que m'ha esgarrifat és el fet de comprovar que en unes altres circumstàncies, poder jo tampoc hauria aturat la música i el meu pas per veure què volia l'home de la guardiola.

música a flor de pell

Em passa de tant en tant que, quan escolto algunes cançons, un calfred dels grossos em recorre de dalt a baix. Avui estava reproduïnt a l'ordinador tota la música que hi tinc, tot barrejat i ben imprevisible. De sobte, el calfred. Sonava un dels grups a reivindicar de tot el que va ser el boom de la música en català dels anys 90, els Sangtraït. Mítiques cançons i mítics cd's els que conservo des de fa bastant temps.

No són els únics que em provoquen sensacions d'aquest estil, sovint lligades a moments vitals concrets, estats d'ànim o qui sap què.

Pura màgia em sembla. Si voleu saber de quina estic parlant...gaudiu!


dimecres, 20 de febrer del 2008

avui fa 5 anys...

Un dia com avui de fa 5 anys, es clausurava l'Egunkaria l'únic diari escrit en euskera del món. Les primeres acusacions parlaven de la seva vinculació a un entramat d'empreses controlades per ETA però la manca de proves ha provocat que ara se'ls acusi de ser un instrument d'ETA, acusació que ara només s'ha atrevit a tirar endavant l'Audiència Nacional, ja que la fiscalia l'arxivà.

La clausura va estar marcada per les denuncies de 5 dels detinguts, que explicaren les tortures patides a comissaria. Durant uns quants mesos vam tenir ocasió de sentir els relats d'en Martxelo Otamendi i companyia, fent-nos estremir amb els seus relats. Fins i tot el relator especial de Nacions Unides ho va corroborar, però la resposta del govern fou querellar-se en contra seva, per calúmnies. Hipòcrites.

Avui mirarem d'apropar-nos a la plaça Sant Jaume per reclamar que s'aturi el judici i per deixar ben clar que no hem oblidat.



diumenge, 17 de febrer del 2008

I som capaços de viure tranquils...

Recent arribat d'un periple de 24 hores entre Ripoll, Vic, Barcelona...i els trens respectius. Se'm tanquen els ulls del cansament. Durant el sopar, el 30 minuts parla del Pakistan i les seves condicions laborals. No me'n puc estar de penjar-ho al bloc, penso. Un cop a l'habitació, sona l'Elèctrica Dharma, encenc l'ordinador i començo a escriure. La dada que em queda gravada, el preu de cost d'uns texans d'una coneguda marca americana: 3 euros. Les hores passades a fàbrica pels treballadors: 48h/setmana mínim. El sou: 130 euros. El preu d'aquest pantaló a les botigues d'Occident: 50 euros mínim.

I som capaços de viure tranquils...

divendres, 15 de febrer del 2008

de premis i altres blocs




Des que la setmana passada el Marc em va dir que m'havia donat un premi via bloc, m'han anat caient regals virtuals. El Nuss i l'Elena s'hi van sumar, per bloc solidari i per "contra-infos" (sense voler fer ombra al bestial projecte del col·lectiu Zitzània amb els seus murals informatius).

Ara nomino 5 blocs dels que segueixo amb més atenció, però el meu obsequi (digueu-me freak i pesat si voleu) és un fragment d'un text del grandíssim Galeano, per variar.

D'entrada, el d'en Jordi de Formentera, per demostrar-me mil i una vegades que a ultramar també hi ha qui es creu el nostre projecte!

Després el d'en Teddy, bàsicament per la feina que hem fet els darrers anys i per les seves lliçons sindicals i el d'en Pep, a veure si així escriu alguna cosa. ;)

També el de l'Alba, esperant que hi pengi les seves crítiques musicals!

I ja per acabar, des del sud, el de l'orxater, per fer-me sentir valencià del nord i per ser dels pocs blocs escrits per algú a qui no conec personalment que més segueixo.

I heus ací el regalet:

"...Ayuda externa se llama el impuestito que el vicio paga a la virtud en las relaciones internacionales. La ayuda externa se distribuye de tal manera que, por regla general, confirma la injustícia y rara vez la contradice. El África negra padecía, en 1995, el 75 por ciento de los casos de sida en el mundo, pero recibía el tres por ciento de los fondos distribuidos por los organismos internacionales para la prevención de esa peste."

Us convido a enganxar el text per allà on volgueu!

Salut!

dijous, 14 de febrer del 2008

La inòpia ens planta cara

Des de Dimarts em ronda pel cap aquest enunciat. N'era plenament conscient em sembla, però aquesta setmana he viscut fets que m'ho deixen ben clar. Primer, en el moment de convocar vaga amb tot l'equip de monitors de l'escola, per demanar la retirada de les Bases per la Llei d'Educació que vol aprovar el conseller Maragall i donant suport a la vaga convocada pel claustre de mestres.

Per l'actitud dels pares i mares de l'escola que, sense plantejar-se els continguts de la vaga, només van preocupar-se pel "què faré jo amb el meu fill dijous" intentant-nos fer treballar a nosaltres al migdia i a la tarda, i mirant de demostrar la il·legalitat (falsa) de la nostra convocatòria fins ahir mateix. També per l'actitud d'alguns companys i companyes de feina que, després de convocar la vaga i participar activament del debat, han decidit prendre's la vaga com un dia de festa i no mobilitzar-se el més mínim. Lamentables totes dues.

Aquí podeu trobar un comunicat al respecte i aquí un altre.

D'altra banda, ahir a la nit hi havia assemblea de la Plataforma. Moment de relleu generacional i ningú vol assumir la responsabilitat i el compromís de coordinar el projecte. Serà que realment ningú pot assumir-ho? Serà un problema de manca de compromís, constància i consciència col·lectiva? Seran poques les ganes de tirar endavant un projecte comú teixint xarxa en un barri com aquest?

No sé què serà, però el que cada cop tinc més clar és que tots i cada un de nosaltres portem la inòpia dins nostre...plantem-li cara?

dimarts, 12 de febrer del 2008

notimeforlove

No hi ha temps per l'amor al País Basc, escampa la solidaritat!

Em pregunto com pot ser possible que l'assassí d'en Guillem Agulló es presentés a les darreres eleccions municipals i ningú li ho impedís ni enviés a la presó a cap dels seus companys de partit. Em pregunto perquè deu ser que tots els que simpatitzen amb l'assassí d'en Guillem estan tranquils sense patir una ràtzia policial de grans dimensions ni tenen tots els mitjans de comunicació en contra.

Tot això m'ho pregunto en veure l'apartheid polític que està tenint lloc aquests mesos a Euskal Herria. Primer tancaven diaris, després il·legalitzaren partits i més tard han criminalitzat les organitzacions i els moviments socials bascos.

Ja n'hi ha prou!

Aquí només em queda citar Bertolt Brecht amb el mític:

"Primer vingueren a buscar els comunistes,
i jo no vaig parlar perquè no era comunista.
Després vingueren pels socialistes i els sindicalistes,
i jo no vaig parlar perquè no era ni una cosa ni l'altra.
Després vingueren pels jueus,
i jo no vaig parlar perquè no era jueu.
Després van venir a buscar-me,
i llavors ja no quedava ningú que ja no pogués parlar per mi"

diumenge, 10 de febrer del 2008

Advertència

Avui és un dia d'aquells en què, assegut davant de l'ordinador després d'uns dies de no parar, intento vertebrar un escrit amb sentit que inclogui una mica de tot el que porto dins el cap i vull dir. El cansament és el gran obstacle i no aconsegueixo escriure res amb sentit.

Coincideix que m'estic tornant a llegir el magnífic "Patas arriba. La escuela del mundo al revés", del gran Eduardo Galeano. I decideixo compartir amb les visites del bloc aquest escrit:

Advertencia

La autoridad competente advierte a la población que andan sueltos unos cuantos jóvenes cimarrones, matreros errantes, vagos y mal entretenidos, que son portadores del peligroso virus que contagia la peste de la desobediencia.
Afortunadamente para la salud pública, no es difícil identificar a estos sujetos, que manifiestan una escandalosa tendencia a pensar en voz alta, a soñar en colores y a violar las normas de resignación colectiva que constituyen la esencia de la convivencia democrática. Ellos se caracterizan por carecer del certificado de vejez obligatoria, pese a que, como es notorio, este documento se proporciona gratuitamente en cualquier esquina de la ciudad o palenque del campo, en cumplimiento de la campaña "Mente anciana en cuerpo sano", que nuestro país realiza con éxito desde hace ya muchos años.
Ratificando el principio de autoridad, y haciendo caso omiso de las provocaciones de esta minoría de alborotadores, el Superior Gobierno deja constancia, una vez más, de su irrevocable decisión de continuar velando por el desarrollo de los jóvenes, que son el principal producto de exportación del país y constituyen la base del equilibrio de nuestra balanza comercial y de pagos.

I tot el meu suport a la vaga general convocada per l'esquerra abertzale aquest Dijous.
I tot el meu suport als encausats al sumari 18/98, punta de llança de la neteja ideològica que s'està duent a terme cap al nord peninsular.

dimarts, 5 de febrer del 2008

els Orxata.

Ja fa unes setmanes que vaig penjar a la part dreta d'aquest bloc una cançoneta dels Orxata Sound System. Van ser l'apunt diferent a la Festa Major Jove d'enguany i tenen un format i un estil musical pràcticament inèdits o si més no, diferents als que estem acostumats a veure.

Em sorprèn el procés que han seguit per elaborar el disc, ja que mitjançant un wiki a la seva web, qualsevol persona ha pogut aportar idees sobre lletres, títols i músiques. A més, el disc està registrat amb una llicència Creative Commons, fet que permet que tothom se'l descarregui gratuïtament d'internet sense cap tipus de problema.

En altres blocs (com aquest, o aquest altre) ja els han deixat pels aires. Jo en dono fe i recomano a tothom que es descarregui el disc i l'escolti uns quants cops amb deteniment. A més, aquí deixo l'enllaç a la notícia generada (amb vídeo inclòs) per lescorts.cc arran de la seva actuació a la Festa Major d'enguany.

En fi, que us penjo la cançó aquí...i canvio la de la columna de la dreta!



dilluns, 4 de febrer del 2008

"Secrets" que maten

Abans de llegir...premeu el play del reproductor...la cançó dels meus "germanets" argentins dels Radio Roots va de perles per aquest escrit!



Dimecres passat m'arribà un mail informant-me que l'Estat espanyol havia regalat llençadores de bombes de fragmentació al Marroc. Al dia següent, l'Emboirik Ahmed, delegat del Front Polisari a Catalunya, em confirmava la notícia. Tot això passa mentre ZP va omplint-se la boca amb paraules de pau i concòrdia i creant Aliances de Civilitzacions.

El mateix mail explica que Espanya ja és al 8è lloc en la macabra classificació dels exportadors d'armes, classificació amb un fet bastant delator...i és que els únics membres permanents del Consell de Seguretat de l'ONU, i per tant els únics amb dret a veto, en són els primers classificats, i és que si el negoci del bomber és el foc...millor serà que mai faltin les flames!

Fa fàstic.