Des de Dimarts em ronda pel cap aquest enunciat. N'era plenament conscient em sembla, però aquesta setmana he viscut fets que m'ho deixen ben clar. Primer, en el moment de convocar vaga amb tot l'equip de monitors de l'escola, per demanar la retirada de les Bases per la Llei d'Educació que vol aprovar el conseller Maragall i donant suport a la vaga convocada pel claustre de mestres.
Per l'actitud dels pares i mares de l'escola que, sense plantejar-se els continguts de la vaga, només van preocupar-se pel "què faré jo amb el meu fill dijous" intentant-nos fer treballar a nosaltres al migdia i a la tarda, i mirant de demostrar la il·legalitat (falsa) de la nostra convocatòria fins ahir mateix. També per l'actitud d'alguns companys i companyes de feina que, després de convocar la vaga i participar activament del debat, han decidit prendre's la vaga com un dia de festa i no mobilitzar-se el més mínim. Lamentables totes dues.
Aquí podeu trobar un comunicat al respecte i aquí un altre.
D'altra banda, ahir a la nit hi havia assemblea de la Plataforma. Moment de relleu generacional i ningú vol assumir la responsabilitat i el compromís de coordinar el projecte. Serà que realment ningú pot assumir-ho? Serà un problema de manca de compromís, constància i consciència col·lectiva? Seran poques les ganes de tirar endavant un projecte comú teixint xarxa en un barri com aquest?
No sé què serà, però el que cada cop tinc més clar és que tots i cada un de nosaltres portem la inòpia dins nostre...plantem-li cara?
6 comentaris:
And the winer is...
Pablo
En la categoria de...
per saber més: linka al meu nom.
Salut
Quan vius situacions com aquestes és quan penses que tot està perdut, et planteges fins on aguantaran les forces per seguir nedant contracorrent…
De la mateixa manera que quan acabes de compartir un espai de participació amb tot de persones amb les que comparteixes preocupacions, que tenen consciència d’allò que cal fer i el que és més important, ganes de dur-ho a terme... penses que potser no estem tan malament i t’engresques a més no poder, i et sents optimista...
I aquí, inevitablement, ens equivoquem...perquè és precisament quan sembla que no hi ha ningú quan cal positivitzar, convèncer i lluitar!
Però bé, sentim com sentim i això no ens ho treu ningú, pq per sort o per desgràcia....som humans
te'n recordes quan dèiem que l'important era explicar el projecte, perquè vivia però no es coneixia?
doncs ho segueixo pensant. la inòpia llavors només és un cerumen que tapona la oïda de molts.
vist com a una substància enganxifosa i estalviable, no és tan difícil rebatre la inòpia, oi?
així que relativitzem, agafem palets amb cotó fluix, i seguim escampant les idees!
Nuss...gràcies pel premi! Ja en porto 2 o 3, així que em veig obligat a dedicar-hi un post demà! Gràcies, tot un honor! ;)
Sònia i Elena...no pretenia transmetre pessimisme en aquest escrit, al contrari! De tota manera...de ganes d'agafar palets de cotó fluix i escampar idees no me'n falten!! ;)
Hem de parlar!!!
Igual et dono una alegria... o potser no...
Parlem-ne!!!!!
Avui?
Publica un comentari a l'entrada