Incomprensible (I)

Tornant al tren tot vorejant la urbanitzada costa mediterrània, feia un repàs als dies passats a València. Els retrobaments amb amistats allunyades per la distància, les inacabables nits de festa, els nous amics i amigues, les interessants xerrades sobre Cuba, l'especulació urbanística, el periodisme subjectiu o la unitat de la llengua. També em ve al cap el descobriment de Benimaclet o la ciutat vella de València, la revetlla de Sant Joan avançada de Dissabte, els interessants àpats-debat espontanis i mil i una vivències més.
Curiós pensar que tot plegat, un ho ha fet parlant en català i amb interlocutors i interlocutores que s'expressaven en valencià (amb l'excepció de les omnipresents castellanes de Madrid). Més curiós resulta que ens haguem entès sense problemes i expressant-se cadascú tal com ho fa en el seu dia a dia: uns a València i jo a Barcelona.
I encara hi ha qui qüestiona la unitat de la llengua.