Avui és 11

Avui fa 6 mesos que van matar en Carlos. I avui han tornat a sortir al carrer per recordar-lo.
Com el passat 12 d'abril van sortir a Burjassot per en Guillem, assassinat ja fa 15 anys.
Prou impunitat feixista!



video: Diablo Cojuelo, batedora rítmica des de Castella!

Llibertat Franki! (II)

D'una banda, assassinats, locals cremats i atacs de diversa índole. Tots realitzats amb total impunitat per grups d'extrema dreta que, o bé no reben cap represàlia per part de la justicia, o bé veuen reduïda la seva pena fins a qüestions irrisòries. I tot jutjat sense la presència intimidatòria de l'Audiència Nacional.
De l'altra, els 3 de Gràcia, els represaliats per la crema de fotos del rei o els joves de Torà entre d'altres. Cap delicte de sang, cap. I tots amb l'Audiència Nacional posant-hi el nas. Ara li ha tocat a en Franki. El delicte? Ultratge a la bandera. La pena? 2 anys i 7 mesos de presó. Proves? Cap.

Jutgeu vosaltres mateixes. Jo demà surto al carrer, plogui, nevi o faci sol.

I pels qui vulguin saber-ne més, l'especial que vilaweb va fer sobre el cas fa un temps:

Els fills dels núvols

Recordo especialment quan fa anys vaig anar al cinema un diumenge a la tarda per veure "Sunday Bloody Sunday", documental sobre els fets de Derry de l'any 72. Sortir del cinema amb aquella indignació, aquelles ànsies de canviar les coses i aquella indignació va fer gravar aquell documental en la meva memòria.
La setmana passada a Copenhague, dins dels actes de mobilització per difondre la desconeguda (per aquelles terres) causa saharaui, es va passar el documental "Los hijos de las nubes", que relata els fets que dia rere dia succeeixen als territoris ocupats.
Si teniu una estoneta, mireu les dues parts...i ja direu. Repressió, tortura i discriminació són part indispensable de l'ordre del dia.

va d'espardenyes punks

Ahir nit amb El Belda i el conjunt Badabadoc al nou CAT de Gràcia. “Recordeu quan vèiem els concerts bevent vi amb got de vidre i fumant? Doncs d'aquí poc ens faran sortir de festa amb el preservatiu posat. Temps al temps."

Contra el ciment, de Pau Alabajos

A vegades millor és callar i escoltar les cançons. I en casos com aquest, amb lletres tan clares i contundents, encara més. Subscric totalment el que diu aquesta peça, del darrer disc d'en Pau Alabajos, Teoria del caos. Serà qüestió de recomanar-lo, i és que quin art que s'ha de tenir per dir les coses d'aquesta manera...i que a sobre soni bé.
Aquí us el deixo.

Gràcies

Viñarock2
Cargado por obrintpas

Aparco momentàniament les cròniques de Copenhague, i és que ja fa dies que em corren pel cap diverses idees que vull treure.
Dissabte a Figueres m'explicava les sensacions que havia viscut a Villarobledo (Castella), obrint l'escenari a les 16.30h de la tarda i sota un sol de justícia. El recinte estava a petar de públic i ells al·lucinats per l'acollida.
Fa 15 dies, a Gràcia, m'explicava les mateixes sensacions viscudes a Càceres. Horari similar però pluja i fred. El recinte? Exactament igual. Ell m'ensenyava orgullós els vídeos de la gent embogida.
I tot això cantant en català, i cridant als quatre vents aquelles veus silenciades pel poder. Demostrant que els tics colonials que tenim adquirits els catalans no són més que això. I és que quanta gent no sap anglès però escolta Bruce Springsteen?
Mireu a partir dels 00:40 segons del vídeo. Jo no sé a vosaltres, però que això passi fora dels Països Catalans em posa la pell de gallina.
Fora de que personalment m'agradi el que fan, trobo que se'ls ha d'agraïr la tasca que estan fent, trencant fronteres i difonent la idea (i mullant el cul quan toca aquí). Fins i tot a Copenhague els coneixen, i mira que és lluny!
Però no tot és música, projectes com el llibre "Del Sud. El País Valencià al ritme dels Obrint Pas" també esdevé un recurs important per eixamplar el públic receptor del missatge.
Justament Dissabte en parlàvem al tren, pujant cap a l'Alt Empordà. Maleïda la mania que tenim de criticar gratuïtament els referents culturals del país emparant-nos en absurds arguments. Cal ser crítics, però mirar de ser-ho constructivament i valorant la feina feta fins el moment.
Falta fan més Obrint Pas tot i que és obvi que tan sols amb concerts i escoltant discos no anem enlloc.
Modestament, gràcies!

pd: Au, ara ja podeu titllar-me de grupi i tots aquests adjectius que toquen! ;)

Copenhaguen (III)

Primer de Maig. Dia del treballador arreu del món. Els danesos el commemoren en plan espectacular. Un munt de marxes d'un munt de col·lectius, organitzacions i sindicats diversos desfilen arreu de la ciutat, que està literalment presa pels manifestants. Totes les marxes acaben al mateix lloc, a Faelledparken, un immens parc al centre de Copenhague on es munta la infraestructura típica d'un macrofestival d'estiu. Escenaris gegants coberts, carpes amb barres per consumir alguna cosa (preferentment alcohol en vena), poliklins i un fotimer de paradetes de col·lectius i organitzacions.
El cas és que ens llevem fa un dia típicament nòrdic. Cel ennuvolat i pluja, molta pluja. La meva mentalitat mediterrània em fa presuposar que els actes se suspenen, però no: "this is denmark" em diuen. Em donen pantalons de plàstic, em poso l'impermeable i cap a la bici. El diluvi no impedeix que ens pugem sobre dues rodes i després d'uns instants inicials adaptant-me a l'aigua i al fre a contrapedal, arribem a la plaça central del barri àrab de Norrebro, el barri combatiu per excel·lència de la ciutat. Allà hi havia l'Ungdomshuset, l'únic centre social okupat de la ciutat i centre d'absolutament tota la lluita a la capital. D'allà surt una marxa que agrupa tots els col·lectius de l'esquerra anticapitalista i que bàsicament consisteix en anar cridant consignes i preparar-se pel festivalot de després tot bevent qualsevol cosa que tingui alcohol. Arribem al parc i muntem paradeta a la zona del Partit Comunista (hi ha com 5 grans zones) i compartim carpa amb col·lectius molt diversos (Palestina, Cuba, Corea del Nord, gent de la distribuidora de l'antiga okupa...). La imatge és dantesca. Plou un munt però el concert es fa igual i la gent està de la mateixa manera que estaria si fes sol. Així que em donen permís per escaparme sol i me'n vaig a voltar. La gent arriba amb capses plenes de cerveses. És com un gran botellón popular...però amb les barres a rebentar també. Una bogeria, vaja.


A les 16h surten a escena els Patchanka i al cap de 40 minuts, a mig concert, l'Abba (delegat del Front Polisari a Dinamarca) sortirà a marcar-se un discurs davant de la gentada. El dia abans l'ambaixada marroquina ens havia impedit difondre la causa. Avui ho farem davant de 6.000 persones. L'Abba parlarà per tots. Per nosaltres i pels qui esperen una solució als campaments i als territoris ocupats. Va per ells.

Copenhaguen (II)

Mirarem d*actualitzar des d*aqui amb les dificultats logiques del canvi de teclat. Falten accents...falten apostrofs...tota una aventura!

Despres d*un dia mati i migdia plagat d*avions, aeroports i sales d*espera, a quarts de 5 ja era a la capital danesa. Curios que el contratemps maxim que he tingut ha estat el retard de les maletes a l*hora de sortir per la cinta, no del vol. 

He arribat just quan l*acte comensava. Important presencia de marroquins enviats per l*ambaixada per a boicotejar l*acte i clixar els ponents saharauis tot fent-los fotos i amenasant (quin mal a la vista fa escriure aixi, coi). El cas es que la xerrada s*ha hagut de practicament suprimir i tot ha quedat en el passi d*un contundent video sobre la situaciø als territoris alliberats i amb el parlament de lAbba, un dels ambaixadors del Polisario a Dinamarca. Impressionant discurs, ple de rabia i a la cara daquells que venien a perpetuar la repressiø del poble saharaui fora de les seves fronteres. Les pressions dels Socialdemocrates han aconseguit escapsar l*acte, pero el resultat es per estar-ne orgulløs. Hem escenificat prou be la situacio que es viu alla. M*impacten les paraules d*agraiment dels saharauis presents, que encara no entenen com he vingut des de Barcelona pels actes preparats per avui i dema. Paraules que omplen dempenta per seguir-la liant grossa.

Acaba l*acte, tothom marxa...pero jo em quedo amb Gustavo, l*uruguaia que m*acull a casa i Jose, un colombia que parla un perfecte catala i que es dedica a fer documentals (en breu us passare el darrer que ha fet...per flipar!). M*ensenyen el local...una mena de Casal de Joves municipal...pero amb molt contingut politic i molt vinculat als moviments antisistema de la ciutat. Increibles projectes els que hi caben alla dins, tot un tresor. 

Ens posem  a parlar i se*ns fan les tantes. El colombia cap a casa...i Gustavo em porta a menjar una pizza de Shawarma a un establiment de membres del PKK. Darrere de cada persona que em presenta aquest home hi ha una historia, un moviment revolucionari de qualsevol punt del planeta...o un projecte contundent. Increible. 

Marxem a casa i esgotem la nit repassant la historia de la politica internacional i com no, la curiosa politica interior danesa...i la de casa, la dels Paisos Catalans. Breu passada per Euskal Herria, on tenen bastants contactes...i surt a la conversa el tema dels castellans (omnipresents darrerament). No arreglem el mon, pero continuem generant discurs. Com m*agrada. Al tanto la connexio que te aquest home: Eduardo Galeano. De les que fa historia. Aixo promet!

Dema Primer de Maig. Tothom em diu que val molt la pena. El Partit Comunista daqui ens ofereix muntar paradeta per difondre el projecte i traiem a gent del Polisario a l*escenari davant de 15.000 persones que s*esperen. A seguir difonent la idea.  

I ja plego, aixo descriure amb teclats estranys no fa per mi...

øæå!