Demà tornarà a passar.

Demà tornarà a passar, i totes tornarem a seguir el ritme de la rutina que ens engoleix al llarg de l'any. Uns com sempre treballant, d'altres encara treballant i estudiant...i uns pocs estaran als inicis de les vacances estivals i s'ocuparan d'altres menesters del dia a dia.
Demà tornarà a passar, i probablement els mitjans de comunicació convencionals se'n facin poc ressò. Perquè ja no ven, perquè ja va tenir el seu moment de glòria...i ara cal parlar d'altres coses.
I demà tornarà a passar, i per sort, encara hi haurà qui continuï denunciant-ho. Pujant a un autocar i consumint els vora 500 km que ens separen de Madrid o bé agafant el metro a la capital i desplaçant-se fins l'Audiència Nacional a donar suport als encausats.
I és que demà es repeteix el judici de l'Enric i en Jaume a l'Audiència Nacional. Les ditxoses fotos reials encara cuegen...i encara falten vora 20 encausats més.

Què menys que fer-ne memòria per aquí.

¿Podemos?

Amb el soroll dels petards i algun que altre cotxe que passa pel carrer amb estanqueres de tamany gegantí, trobo que en moments com aquest, articles com el que em va arribar la setmana passada després de la victòria de la sel·lecció espanyola contra la italiana cobren més rellevància.
Aquí va:

¿Podemos? Reflexiones sobre crisis e identidad tras el Italia-España

Podemos quedarnos en paro ('la recesión inmobiliaria elevará el paro hasta rozar el 10% en 2009', 'la crisis destruirá 600.000 empleos de la construcción en 2 años'), o tener una jornada de 65h semanales como están proponiendo, o también podemos acabar como una silenciosa cifra de 'accidentes laborales'.

Podemos comprar una casa por un precio retequeinflado, podemos tener un sueldo requetedesinflado, podemos ver cómo suben los tipos de interés y las hipotecas son impagables, podemos comprobar cómo aumenta el porcentaje de morosidad y cómo 'el FMI asegura una caída del 20 % del coste de la vivienda' y 'los promotores prevén una caída del precio de los pisos sin precedentes'.
Podemos así endeudarnos por algo que estamos pagando a un precio que no es el que debería tener y que, de hecho, ya no cuesta lo que, aun así, tenemos que seguir pagando.

Podemos haber entrado en una era que el telediario nos ha anunciado como 'la del fin de la alimentación a precios asequibles'.

Podemos no llegar a ser ni mileuristas, y ser como 'los nadies' del poema de Galeano: ningunxs, ninguneadxs, jodidxs, rejodidxs, que no son humanos sino recursos humanos y que cuestan menos que la bala que los mata.
Unos nadies entretenidxs identificándose con 'los alguienes', 11 alguienes vestidos de rojo y amarillo, alguienes dueños de las balas y apretadores de gatillos, alguienes 'contratadores' de recursos humanos, alguienes alguieneados, jodedores, rejodedores.

Podemos ver como la apisonadora de la privatización extiende la máxima de 'la vida es para especular con ella, obtengamos beneficios de las necesidades humanas'. Y así educación y sanidad están siendo objeto de la ofensiva privatizadora.

Podemos ser parte de una sociedad patriarcal asentada en la desigualdad, en la violencia constante y cotidiana, que va desde el bombardeo incesante que nos hace tener que estar permanentemente pendientes de nuestro cuerpo, de nuestro aspecto y al tiempo estar permanentemente a disgusto, acomplejadas de él, que incluye la desigualdad en el ámbito laboral y en el reparto de tareas domesticas, la ignorancia del papel de las mujeres en la historia, que supone la obligación de tener que ser mujeres modernas 'liberadas', hipersexuales y a la vez con la amenaza de ser tachadas de 'putas', y a la vez desconociendo nuestro cuerpo, nuestra sexualidad, y a la vez criminalizadas por abortar, y a la vez obligadas a tener que realizar estos abortos en centros privados -sólo 3 de cada 100 se practican en centros públicos-, y a la vez tenemos que morirnos por chuparle la polla al hombre que se echa Axe, desigualdad y violencia patriarcal que también se muestra en los numerosos casos -hechos públicos y mediatizados- de maltrato y asesinatos de mujeres por parte de sus parejas o ex-parejas, y que si bien son parte de la violencia de género, no la monopolizan.

Podemos tener, en muchos pueblos de Castilla, la emigración como futuro. Pueblos sin tejido industrial, con un mundo rural empobrecido y desatendido, pueblos con densidad de población inferior a la de Siberia, con provincias como Soria que caben en un estadio de fútbol como el Bernabéu, pueblos cuya cultura es ridiculizada, avergonzada o expropiada por el españolismo.

Pueblos que dependen de Madrid y Madrid que depende de ellos para especular, para obtener mano de obra, población a la que vender casas, población en movimiento con la que justificar la construcción de infraestructuras, en un proceso de madrileñizar Castilla, que significa convertir los pueblos en ruinas y los parajes en chalets y carreteras. Cuestiones que no serán resueltas sin una teoría que parta de Castilla, que la tenga en cuenta y se dirija a ella para ser llevada a cabo por sus protagonistas: lxs castellanxs.

Podemos ser bombardeadxs con que el principal problema es el terrorismo, con la gran amenaza que nos supone que se rompa España, podemos estar identificándonos con el de arriba, sintiendo como responsable de nuestros males al de al lado: lxs inmigrantes, el resto de pueblos del estado….

Podemos estar supliendo las fiestas populares, autoorganizadas, las celebraciones propias y colectivas, así como podemos estar supliendo la carencia de identidad, de pertenencia, con identificaciones que desde el Estado y el capitalismo nos brindan. Podríamos así, lxs súbditos, estar compartiendo una celebración en la que 'el rey se alegró como el que más'.

Podemos ser criminalizadxs, objeto de represión, de juicios, de cárcel, de tortura.

Podemos sí, podemos….hay mil podemos que deberían conducirnos a un debemos.

¿Y qué celebraba entonces la gente tras el partido de España-Italia?

Esperemos que de verdad 'no fueran tontxs', como dice el lema de Media Markt y estuvieran celebrando que esa gran superficie les tenga que devolver un tanto por ciento de sus compras por haber pasado de cuartos, o quizás eran actores cómplices, parte de una estrategia de desviar la atención, de distraer y entretener a las fuerzas de seguridad del estado para que tuvieran éxito lxs 20 inmigrantes africanos que trataron de aprovechar el tiempo de los penaltis para cruzar la frontera.

Se está marcando el recorrido de 'población (incluida la gente de izquierdas)- fútbol-España', porque no debemos olvidar que detrás de estos partidos está una campaña, una 'reconquista' españolizante, cargada de política, que podrían calificar sus vendedores como 'de unidad de destino en la Eurocopa'. A través del deporte, que aparenta neutralidad, el engranaje del sistema está marchando a toda máquina para bombardearnos con una auténtica campaña interclasista que promueva españolismo e identificación con el proyecto de la burguesía, y más en un contexto de crisis, avivando además el enfrentamiento con los procesos de construcción nacional que diversos proyectos de izquierdas están llevando a cabo en el Estado. Y ejemplos de ello son el intento de poner letra al himno y la gran inversión realizada en esta Eurocopa.

Frente a este recorrido, por sacar aspectos en positivo, planteo uno inverso:
Del fútbol a la gente (especialmente la de izquierdas), ahorrándonos el pasar por España (que por mucho que la vistan de seda, o de jugadora de la selección, mona se queda. 'Yo no soy tonta').

Un primer aspecto es que puede que se celebrase las ganas de celebrar, el pertenecer a algo, el ganar en algo…..pero ¿de qué somos parte así? ¿Qué ganamos, si es que ganamos algo?
La gente tiene ganas de celebrar, y nosotr@s, como gente que somos, también, mas son otras las victorias que anhelamos.
Pero la satisfacción, la alegría, las victorias, son algo que a veces vamos saboreando. ¿Por qué no compartimos, por qué no difundimos el placer de la militancia, de la subversión, de las relaciones humanas mucho más plenas que se dan en ella, la realización como ser humano que se logra en proyectos colectivos de autoorganización, de autogestión, de solidaridad?

Quizás haya alguna lección más que sacar de dicho partido de fútbol.
Por un lado, las palabras del seleccionador, quien dijo que 'sólo como una piña podemos vencer…..hay que estar unidos'.

Y teniendo en cuenta que a la selección se le llama 'la Roja', para recochineo de la izquierda -¿o es quizás un guiño para hacer a ésta participe del españolismo?, como ocurrió con la campaña españolista del 2 de mayo, en la que los anuncios entremezclaban subliminalmente el cuadro de los fusilamientos de Goya con el Guernica- y teniendo también en cuenta que la Plaza de Colón ha sido rebautizada como Plaza Roja, plaza desde la que están retransmitiendo no sólo los partidos sino todo un repertorio de valores funcionales al bloque dominante, junto con numerosas banderitas de España. Quizás el seleccionador no estaba sino parafraseando a Lenin, que en lugar de piñas, habló de puños, refiriéndose a que éstos son más fuertes que cada dedo por separado.
Siempre que no se confunda unidad con imposición o unidad con sumar a cualquier precio.

Quizás un día celebremos que la plaza de Colón no sea rebautizada exclusivamente, sino convertida en Plaza Roja, dejando de ser emblema de la masacre del imperio español sobre otros pueblos, sean latinoamericanos, de dentro de las fronteras del Estado o de mas allá, pues dicha Plaza también es lugar de festejo del ejército.

Y sí, todavía saqué otro aporte del partido, junto a las palabras de ánimo de ¡podemos!, se coreaban otras que tampoco hemos de perder de vista: ¡A por ellos!

¡Qué la crisis la paguen los capitalistas!
¡Ni paz entre clases, ni guerra entre pueblos!


www.izca.net
Elena Martínez López– Militante de Izquierda Castellana (IzCa)

pregària

Esperem que en 2 minuts, els teutons posin a caldo als espanyolets allà a Viena. Més val. En cas contrari, apaguem la televisió i aïllem-nos dels mitjans de comunicació convencionals, perquè l'allau mediàtic serà insuportable. (Encara ens anirà bé i tot).
Tan sols una estona al migdia amb la televisió engegada...i a totes les cadenes parlaven del partit d'aquesta nit, com si res més important estigués succeïnt arreu. Tot ben lamentable.
Que la Moreneta ens escolti!

memòries sonores (I)

Em passa que de tant en tant, deixo d'escoltar les noves adquisicions i troballes discogràfiques i rememoro vells temps tot escoltant els vells cd's que corren pels prestatges de l'habitació. I realment hi ha coses ben mítiques!
És curiós com els records van desfilant paral·lels a les cançons que sonen.
Aquí us quants exemples...









i un dels primers hits en català de la meva existència:

Incomprensible (I)

Tornant al tren tot vorejant la urbanitzada costa mediterrània, feia un repàs als dies passats a València. Els retrobaments amb amistats allunyades per la distància, les inacabables nits de festa, els nous amics i amigues, les interessants xerrades sobre Cuba, l'especulació urbanística, el periodisme subjectiu o la unitat de la llengua. També em ve al cap el descobriment de Benimaclet o la ciutat vella de València, la revetlla de Sant Joan avançada de Dissabte, els interessants àpats-debat espontanis i mil i una vivències més.
Curiós pensar que tot plegat, un ho ha fet parlant en català i amb interlocutors i interlocutores que s'expressaven en valencià (amb l'excepció de les omnipresents castellanes de Madrid). Més curiós resulta que ens haguem entès sense problemes i expressant-se cadascú tal com ho fa en el seu dia a dia: uns a València i jo a Barcelona.
I encara hi ha qui qüestiona la unitat de la llengua.

Com és possible?

Cita (I)

"La libertad es como la mañana. Hay quienes esperan dormidos a que llegue, pero hay quienes desvelan y caminan la noche para alcanzarla."

Subcomandante Marcos

Trikizio - EusCat

Vaig sentir a parlar d'ells per primer cop arrel de la seva col·laboració al darrer disc dels Obrint Pas. Després, al llarg de l'estiu passat me'ls vaig trobar en un parell de concerts mig per casualitat, i la seva proposta em va semblar prou interessant, tot reversionant grans clàssics del rock radical basc i altres amb un toc altament festiu amb el so de la trikitixa al davant de tot.
L'altre dia, també per casualitat, vaig trobar el seu primer disc al prestatge de la botiga de discos. El títol EusCat em va cridar l'atenció, però encara més el seu contingut: 13 versions de grans clàssics bascos i catalans com "La Gallineta" d'en Llach, "Perquè vull" de l'Ovidi, "El Cant dels Maulets" d'Al Tall o el "Sarri-Sarri" dels Kortatu. La curiositat em va empènyer a endur-me'l a casa, i les sorpreses encara no havien acabat. El disc comptava amb diverses col·laboracions: el gran Joseba Tapia, els Obrint Pas, en Carles Belda, els Betagarri o el mític Kepa Junkera entre d'altres.
En resum, un disc prou curiós, i és que les cançons catalanes estan cantades en euskera...i les basques en català.
A destacar també, com a detall, les versions que hi ha d'una cançó dels Inadaptats "Festa si, lluita també" i dels Obrint Pas "Caça de Bruixes".

Aquí van un parell de les 13 pistes del disc:

el "Perquè vull" de l'Ovidi...


...i el "Jo ta ke" dels Su Ta Gar.

Foc i Rock 2008

Dies difícils de problemes laborals i estressos pre-estivals. Ja hi ha ganes d'anar a fer el guiri ben lluny de Barcelona, d'anar a les festes majors d'arreu i de fer vida al carrer sense pensar en la feina a fer l'endemà. I això ja s'acosta.
Mentrestant, enmig de la feixuga rutina del final de curs i tot l'agobiament que comporta, hem tornat a parir (i ja van 11 anys fent-ho) un nou Foc i Rock. Aquest any amb novetats (presentació d'un llibre, jocs tradicionals, mostra de les associacions de veïns del barri...) i amb una nit que promet ser potent i emotiva a la vegada. Els de sempre continuen posant impediments horaris i formals a la qüestió, tot plegat ja sembla rutinari i quasi que no sorprèn.
Així doncs, espero trobar-vos pels volts de la plaça de la Concòrdia el proper dia 28 de Juny per cel·lebrar amb el barri la revetlla de Sant Pere.

I aquí una dels Antiherois per anar fent boca del que hi haurà sobre l'escenari.

Gent que lluiti és el que cal

Dissabte vinent ens arribarem fins a Torredembarra, al nou Casal Popular Numen Mestre. Hi anirem a explicar el projecte del disc, com es va gestar, quin procés ha seguit i quin futur li espera, però sobretot anirem a explicar el perquè. Què és el que passa allà per a que algú intenti organitzar tot aquest sarau i implicar al màxim de gent. Ja que hi som, deixarem constància de què tot allò que un es proposa fer, amb una mica d'empenta i tossuderia, per difícil que sembli...no és impossible. Que no enredin a ningú! Una prova d'això és aquest cartell.
Imprescindible ha estat, com no, l'interès, les ganes i la feina de la Sònia i l'Assemblea de Joves del Baix Gaià. Gent que lluiti és el que cal.

va de murs

sense paraules!

edito: monsenyor youtube ha rebutjat el vídeo que havia penjat perquè és massa llarg i la meva inutilitat informàtica m'impedeix d'editar-lo i dividir-lo per penjar-lo correctament. El trobareu aquí.

estampes nocturnes de València

almenys sembla que per pasqua ens ho passarem bé a l'altra banda del Mediterrani...

estampes nocturnes de Madrid

Em quedo amb "Gastos militares para resucitar a Camarón" i amb "Las olimpiadas a Siberia".
...i demà cap a València, a continuar construïnt impossibles.

De fàstics i emparaments religiosos

Que Déu nostrusenyor ens agafi a totes confessades llegint articles com aquest. Tot un exemple de manca de rigor periodístic i d'objectivitat, deixant-se portar per la tendència actual del poder de vincular qualsevol mostra de dissidència política amb el sistema, en satèl·lits d'ETA. És el recurs fàcil, el recurs fàcil per eliminar-la i per demostrar a la població que qüestionar segons quines coses només ho fan els malos de la pel·lícula.
En cap cas defensaré l'ús de les armes per a imposar unes idees, però tampoc permetré el tot s'hi val per a erradicar un problema que entenc té més profunditat de la que aquesta gent pretén demostrar i que a més, té més d'un culpable.
D'altra banda, potser ens hauríem de qüestionar qui està net en aquest país per condemnar la violència, i és que només cal buscar entre els càrrecs empresarials més importants de l'estat espanyol (en constant relació amb els successius governs estatals) per a trobar antics dirigents franquistes amb una llarga trajectòria altament tacada de sang.
Que diaris com El País escriguin pamflets d'aquesta mena al més pur estil d'El Mundo o La Razón té delicte. I em continua deixant bocabadat que fent-se tot el que s'està fent, la rutina diària continui de la mateixa manera que sempre a tot arreu. Fàstic. Torna a fer fàstic.