Dissabte antimonàrquic a Girona

Tot just fa una estona he tornat de passar aquests dos darrers dies de pont a Girona, ciutat a la que mai em canso d'anar i perdre'm pel seus carrers i places. La plaça del Vi, el pont de pedra, la Rambla...Galligants, la Catedral, el Call...l'Onyar...cada cop que hi passejo descobreixo racons nous! Després de passar tot el dia fent voltes per la ciutat i descobrint-la més des d'un punt de vista gastronòmic (amb àpats de tota mena, berenars contundents i gots de ratafia enlloc del clàssic cafè que tothom pren...menys jo), al vespre vam aprofitar per visitar el nou Casal Independentista El Forn, que tot s'ha de dir, està molt ben arreglat.
Al vespre teníem les entrades per anar al concert antimonàrquic, així que després de forçar una parada inexistent a Sarrià de Ter del bus que anava a Banyoles i que no havíem d'agafar per a res, vam arribar al Pavelló Municipal del poble. Em sorprèn la grandiosa organització que hi ha al darrere d'aquest concert, es nota que tota l'esquerra independentista de les comarques gironines s'ha abocat amb tot a donar suport als encausats per la crema de retrats reials. Molta gent present, el pavelló està molt ple i es veu a molta gent treballant a les barres i a la seguretat, impressionant! Sana enveja la que tinc en veure això, la de coses que es poden aconseguir amb tanta gent arremangada amb un objectiu comú entre cella i cella (en aquest cas, recollir com a mínim els 2.700 euros que han de pagar cada un dels dos condemnats). Tot em fa pensar que, almenys a Girona, el futur és nostre.
El concert (sense fotos per culpa de la càmera) prou bé, semi-decepció amb els Mesclat, però els donarem un vot de confiança perquè tocaven massa tard, tot just era el seu segon concert de la gira...i la gent estava ja per altres qüestions. Destacable la sortida a l'escenari dels 22 encausats per a rebre el suport del públic congregat, la nova crema d'un retrat reial a l'escenari (amb possible 23è encausat, clar) i l'aparició brutal i contundent d'en JuanRa (excantant dels Kop) per tocar el Zu atrapatu arte dels Kortatu, al final del concert dels Obrint Pas. Quina ràbia desprenen les paraules d'aquest home després de 6 anys engarjolat! Que torni Kop ja!
I res, en acabat a dormir a tocar de l'Estació...matí de Diumenge menjant algo pel centre...i retorn a casa a primera hora de la tarda. Que bé que va sortir de casa de tant en tant!

només hi falta la fotògrafa!!!

cap a Girona!

D'aquí unes hores enfilem camí cap a Girona. Aquestes comarques sempre m'han agradat especialment i sempre que puc m'hi acosto a passar uns dies...per la Garrotxa, l'Empordà o el Ripollès. Avui no marxo a fer muntanya, tot i que alguna passejadeta farem, suposo que ens deixarem portar per l'encant únic dels carrers de Girona, miraré de retrobar-me amb algun que altre conegut que tinc per allí...i al vespre de Dissabte farem cap al concert solidari amb els encausats per cremar fotos del rei, a Sarrià de Ter. La veritat és que tinc ganes de veure els grups que hi toquen, els Mesclat perquè han estat aturats fa molt de temps i perquè el nou disc que presenten és genial, els Banda Bassotti perquè feia molt que no els veia...i a Piera em van agradar, i els Obrint Pas perquè tot i que sempre te'ls acabes trobant tocant a un lloc o altre...aquest any, havent estat fora tot l'estiu, no els he vist gaire i també en tinc ganes.
Tot i això, també he de dir que en condicions normals potser no m'hi arribava, però crec que la causa ho mereix, cal donar suport als 22 joves encausats...i com que no vaig poder estar a la manifestació nacional de principis de Novembre...demà mirarem de ser-hi. Com més penso en les represàlies que s'estan rebent pel simple fet de cremar una fotografia...més m'indigno, tot i que això no fa més que donar-nos la raó tot demostrant com de retrògrada i casposa és aquesta institució que ens domina.

a fer la mà!

1-D...em permeteu una crítica?

Ahir vaig estar a la famosa manifestació pel Dret a Decidir. Hi vaig veure molta gent, potser la mani més multitudinària d'ençà que el del bigoti i els seus amics envaïssin l'Iraq. Significatiu trobo que tanta gent s'hi adherís (Maragall inclòs) i entenc que era important com a demostració de força envers el govern de Madrizzzz. Fins aquí tot positiu.
Ara bé, no sé si és que el que a mi m'agrada és buscar sempre el punt negatiu a les coses, o que peco de tenir mania persecutòria a tot el que fa olor a política de partits, però em qüestiono quan, d'una vegada per totes, alguna iniciativa civil amb un nivell mediàtic elevat, deixarà de banda els partits prohibint-los que exhibeixin les seves banderetes, les seves pancartetes i els seus líders amb la mateixa cara de sempre. Perquè cap dels dos centenars d'entitats adherides al manifest va ensenyar el seu emblema i en canvi, els blocs dels partits eren fàcilment diferenciables? És que tot allò que té a veure amb el nostre entorn ha d'estar (i perdoneu-me l'expressió) "contaminat" pels partits polítics de torn i les seves aparicions a televisió amb els posicionaments respectius?
Sé que molt probablement pateixo mal d'ingenuïtat, però necessitava treure-m'ho del pap.

1-D: Un pas per la pau

Avui, dia d'accions descentralitzades arreu del territori commemorant el centenari de l'escoltisme, ambientat al voltant de la pau. Serà un simple mural als barris i pobles on hi ha agrupaments, però jo li dono un significat més important...deixar clara la vigència de l'escoltisme con a eina de transformació social importantíssima, educant joves en valors tan importants (i dels que anem tan mancats darrerament) com l'esperit crític, la solidaritat, el respecte per la natura, la implicació social...

Com diu el cartell de més amunt:

"I no ens cansarem de fer-ne. Des dels agrupaments d'Escoltes catalans, l'associació laica de l'escoltisme català. Cada dissabte. Cada excursió. Cada campament. Cada activitat. Sempre educant per fer un món millor. Per potenciar l'esperit crític. Per fomentar l'acció. Per construir la pau. Gauidint. Passant-nos-ho bé.

Com ho farem demà. Amb aquest regal per la pau que els agrupaments d'Escoltes catalans oferim al nostre entorn, celebrant que l'escoltisme compleix 100 anys..."

En fi: cau a cau, un pas per la pau!
(hi trobareu més informació aquí)

Dubioza Kolektiv: sons desde Bòsnia-Herzegovina

Avui, tot buscant per internet música desconeguda, he topat amb aquest grup procedent de Bòsnia Herzegovina. Ja que de tant en tant penjo posts dedicats a la música...com a mínim que serveixin per a que qui hi entri pugui conèixer noves propostes i nous grups d'allà on calgui...el cas és que no em feu dir com he arribat a topar-me amb aquesta gent, però la qüestió és que ja he aconseguit part de la seva discografia i uns quants vídeos que no estan gens malament (trobo). Això si, "para gustos, los colores" que diuen. Ja em direu què us semblen!

Tan sols heu de cercar a internet pels Dubioza Kolektiv...un altre dia dedicaré un post a la facilitat de difusió que suposa Internet pels grups de música. Us deixo amb un vídeo.

la bogeria de la cultura...alemanya?

Ahir, arrel d'una conversa sobre el model de ciutat que ens estan imposant i sobre la manca d'espais lliures, vaig recordar alguns moments viscuts a Berlin a principis de mes.
Estan convertint Barcelona en un simple aparador gegant, on comprar de tot a qualsevol hora i qualsevol dia de l'any. Impossible resulta prendre alguna cosa en segons quins barris a segons quina hora si no vols pagar preus desorbitats, i per descomptat, es persegueixen aquells espais alliberats on és possible prendre qualsevol cosa sense buidar la butxaca del tot. Òbviament, ningú prohibeix explícitament (almenys fins fa poc, però tot indica que ja queda menys per a que passi) un tret cultural tant característic de la cultura mediterrània (europeu jo? mediterrani, coi!) com són les festes al carrer, però les traves legals que ens imposen fan cada cop més complicat utilitzar el carrer com a espai de dinamització social i cultural.
Sorprèn que havent passat tan sols 5 dies a Berlin, tingui la sensació que la gran ciutat de la freda, quadriculada i avorrida alemanya, ens pot donar unes quantes lliçons al respecte.

Una de les nits passades a la pizzeria italiana "La Ritrova", a Kreuzberg, m'ho va demostrar. La bogeria viscuda no tenia límit, un cop acabat el concert acústic dels Che Sudaka, local tancat, clients fora...i unes 80 persones convidades a un bestial sopar + barra lliure per cel·lebrar la visita del combo argentí i colombià (i per unes nits català, amb dos servidors de visita) radicat a Barcelona. Mai a la vida havia vist res similar, la festa durà fins les 4h del matí d'un dilluns en què els aborígens de la ciutat havien d'anar a treballar en poques hores, amb la gent pujada sobre les taules, guitarres, acordió i cajón sonant i un estat d'eufòria col·lectiva impressionant, tot plegat...inaudit!

I que visqui Berlin!

l'acústic a "la Ritrova"

un despropòsit casual més?

Llegia avui en diverses publicacions que els propietaris de les estacions d'esquí catalanes esperen que la temporada que començarà en unes setmanes trenqui la tendència a la baixa del nombre d'esquiadors de les darreres temporades.
Tot i aquest suposat descens, el que no disminueix sota cap concepte són les ànsies de construïr nous complexos enmig de la muntanya.

Em dol el nou resort de la vall Fosca, que el podríem resumir en 1 estació d'esquí, 1 camp de golf, 1 spa de 2.500 m., 1 zona village amb comerços i restaurants de 5.000 mts., un gran centre de convencions amb capacitat per a 1.000 persones, 2.400 places d'hotel i 900 vivendes, quasi res!

Quina lògica segueixen aquesta mena de projectes? De què serviran aquests serveis enmig de la Vall Fosca? Però per sort podem estar tranquils, aquest projecte tira endavant amb els ecologistes (de debò) al govern catalanista i d'esquerres...estem salvats! Què passaria si hi fossin els terratinents convergents? O bé passaria el mateix?

El més deplorable de la qüestió és que l'arrel del problema és la mateixa que al pla Castells, al barri de les Corts de Barcelona, la mateixa que al projecte de Muntanyans-2, a Torredembarra, la mateixa que al projecte del 4t cinturó i la Ronda del Vallès o la mateixa que a l'eix Vic-Olot.

En fi, tot plegat semblaria un despropòsit casual si no fos perquè algú s'està omplint les butxaques a costa de carregar-se pam a pam el territori...

l'eterna angoixa dels relleus i els nous horitzons

Porto uns dies satisfet, content de veure que el projecte pel qual tant havia lluitat i en el que tants esforços vaig abocar, té continuitat en forma de 3 persones que volen assumir-ne el lideratge. Feia vora 1 any que estava envaït per l'angoixa de no saber què seria de la criatura que tanta gent durant 10 anys d'existència havia fet créixer. Frases com "ja ho estic deixant", "jo ja no sóc..." o "en un parell de mesos plego si no canvia..." les havia repetit i pensat massa cops, però la convicció en el projecte m'impedia fer el pas definitiu deixant la qüestió purament "en calces".

Però la meva addicció a associar-me i generar projectes varis, em portava a emmerdar-me en més coses a mitges, projectes que m'interessaven i en els que fa anys que crec fermament però en els que no podia participar plenament perquè per desgràcia els dies de 48h encara no s'han inventat (temps al temps...). I així he passat un temps, anclat en projectes en els que ja portava massa anys i sense opció per obrir segons quines noves mires.

I heus ací que la meva satisfacció de la que parlava al principi es deu al fet que per fi puc encaminar-me cap a nous horitzons amb la tranquil·litat que al barri algú continuarà generant xarxa i alternatives, algú continuarà sortint-se de la línia marcada, arrambant espatlles amb el del costat i treballant, vingui d'on vingui l'altre, per a millorar l'entorn immediat en què vivim, que no és Barcelona per molts que alguns ens en facin broma, és Les Corts.

I és que ja estem en ple procés de relleu i a la vegada, estic engrescadíssim amb altres nous objectius, en una altra associació (la de tota la vida des que tenia 11 anys) treballant per a donar suport a 10 agrupaments que arreu del territori del Barcelonès treballen dia a dia, arrambant espatlles amb el del costat i treballant, vingui d'on vingui l'altre, per a millorar l'entorn immediat en què viuen.

I és que tot acaba sent el mateix es miri com es miri!