el progrés

La comunicació verbal i presencial ha passat a la història amb el telèfon. El correu electrònic està tocat de mort. I els darrers avenços tecnològics tipus facebook o twitter van quedant desfassats.
I és que tot torna a les arrels més simples i fàcils, tot i que faria falta una millora ortogràfica prou important...

Una paret de Portbou (Alt Empordà)

la doble moral (II)

Escoltàvem la consellera Tura i diverses personalitats de la política catalana reclamar respecte als detinguts pel cas Pretòria, per les imatges en què sortien emmanillats a l'Audiència Nacional recollint les seves pertinences en una simple bossa d'escombraries blava. "Escarni públic", "degradant", "no s'entén que aquestes persones que no són perilloses anessin emmanillades" són algunes de les expressions que s'han pogut llegir aquests dies a la premsa.

Sorprèn, tot plegat, perquè t'adones que aquesta cobertura mediàtica no la tenen notícies com aquesta, en què una organització amb un notable respecte a nivell mundial com Amnistia Internacional, denuncia "la violació dels drets bàsics dels detinguts" per part de l'Estat Espanyol, o el tracte que ha rebut, rep i rebrà, l'Amadeu Casellas.

Serà la casualitat?

Diumenge

Diumenge de castells i documentals interessants. Diumenge de pagament dels excessos de dies anteriors. Diumenge en bona companyia i amb millors converses. Diumenge de descobrir indefinicions futures que angoixen.
Sort però que sempre ens quedarà la música, regulant tanta inestabilitat i per tant, sempre podrem anar descobrint noves propostes, diferents a allò que hom sempre consumeix.
Disfrutin!

Bromes de mal gust

25 de Maig de 1995. Tuzla.
Se cel·lebra una mena de dia dels joves, fet que fa que molts d'ells estiguin al carrer, a una part de la ciutat anomenada kapija. A primera hora de la tarda, l'Exèrcit Serbi bombardeja la zona, provocant una de les massacres més importants (una més) sobre població bòsnia. El resultat: 71 civils (majoritàriament d'entre 18 i 25 anys) morts i 200 ferits.

11 de Setembre de 2009. Milorad Dodik, primer ministre de la Republika Srpska, declara que les matances de Tuzla i les de Markale (el mercat de Sarajevo) van ser comeses pels bosniacs (bosnis musulmans) per provocar una reacció internacional contra els Serbis, tot i que ja hi ha hagut condemnes en ferm contra generals de l'exèrcit serbi.

I el silenci persisteix. I els disbarats se succeeixen amb total impunitat.

Tot plegat, si no fos perquè és ben cert, semblaria una maleïda broma de mal gust.

*Aquí podeu trobar alguna altra perla d'aquest especimen. Lamentable.

incompatibilitats

Com pot ser que en un petit i modest estat de Centreamèrica el President escollit democràticament pel poble sigui derrocat per un cop d'estat militar i deportat fora del país i l'autoanomenada "democràcia occidental", aquella que foragita malvats dictadors i pacifica qualsevol focus de conflicte allà on sigui, resti passiva contemplant l'espectacle?
Serà que arreu existeixen desenes de "dictadors" camuflats de "presidents" pels grans mitjans?
Serà que democràcia i occidental són termes incompatibles?

Per sort, els bons no es rendeixen mai.

Em sap greu però...

I és que és allò que diu l'Ovidi:

"Ja no ens alimenten molles.

Ja volem el pa sencer.

 Vostra raó es va desfent.

La nostra és força creixent.
"

records de Sarajevo (II) "banderes"

L'any 1991, en el moment de declarar la independència, Bòsnia estableix la bandera blanca amb l'escut blau, la franja blanca i les flors de llis grogues, utilitzat pels reis catòlics que hi hagueren al país durant el segle XIV.
Esclata la guerra l'any 1992 i a Bòsnia es produeix el genocidi de tot un poble. Milers i milers de desplaçats, milers i milers d'assassinats, centenars de fosses comunes i masses milers de cossos esquarterats i repartits pel país. Ah, i el setge a Sarajevo, que té el dubtós honor de ser el segon més llarg de la història per darrere de Leningrad. L'objectiu? Acabar amb tota una ètnia, que no en quedés rastre.
El Novembre de 1995, a la base aèria de Wright-Patterson (Dayton - Estats Units) se signen els acords de pau que posaran fi a tres anys i mig de guerra a Bòsnia. Els acords recullen la divisió en dues parts de l'estat bosni (per una banda la Federació de Bòsnia i Hercegovina (bosniana-croata) i per l'altra la Republika Srpska (bosniana-sèrbia)) i estableixen una rotació de poder constant entre les 3 comunitats majoritàries (bosniacs, serbis i croats) a la presidència del govern. A més, qualsevol decisió ha de ser acceptada per totes les comunitats i en cas de desacord, la darrera paraula recau en l'Alt Comissionat de Nacions Unides, de manera que com es pot imaginar, la vida política d'aquest estat és poc menys que caòtica.
Amb aquest context, davant el rebuig que generava a les comunitats sèrbia i croata, per considerar-la símbol estrictament musulmà (quan prové dels reis catòlics que manaven a Bòsnia el segle XIV) i per les reminiscències a la guerra que deien que contenia, l'any 1998 l'Alt Comissionat de Nacions Unides escull la nova bandera, al més pur estil Unió Europea que es podria haver imaginat.
I així és com, després d'haver patit el que van haver de patir durant tota la guerra, el poble de Bòsnia per no tenir, no té ni bandera pròpia. I si anem a comprovar què ha passat amb les respectives banderes de Sèrbia o de Croàcia...voilà! Cap canvi, tot igual. Serà que els exèrcits serbis i croats no combatien amb aquests emblemes i per tant no són reminiscències de la guerra. O serà que cadascun dels emblemes no són estrictament ortodoxos o estrictament catòlics. En fi, ja ho veieu, coses de la legalitat internacional.

Noviembre

Feia temps que no gaudia tant mirant una pel·lícula, seguint les reflexions i els dilemes que va plantejant al llarg de l'hora i mitja llarga que dura. Excepcional format a mig camí entre el documental i el llargmetratge que li dóna una credibilitat extraordinària fruït també dels grans actors que conformen el repartiment i la banda sonora espectacular. Res, que si no l'heu vista ja...mireu-la! I si ja l'heu vist...a què espereu per tornar-ne a gaudir?
"Me encantaría cambiar este puto mundo. Y creo que todavía se puede cambiar".
"El arte es un arma cargada de futuro."

records de Sarajevo (I)

Sarajevo. Un dia qualsevol al vespre, asseguts a una terrassa a la vora del riu, prenem unes cerveses. Parlem de la realitat de Bòsnia, parlem de la realitat dels Països Catalans, tots i totes esforçant-nos per donar a conèixer tot allò que no es coneix més enllà de les fronteres de cada país, les veritat ocultades pel sistema. Parlem també de temes absurds i banals, i dels nous projectes que al llarg d'aquests dies hem anat ideant i que ens duran a treballar conjuntament en el futur. Ens envaeix la il·lusió, les ganes de trencar tòpics i distàncies, apropant realitats desconegudes a joves de cada territori.
En un moment donat, un company bosni d'origen croat (catòlic) present a la taula fa broma dient que ell també vindrà a Barcelona aprofitant que no té gaires problemes per sortir del país. Jo, sabent que els nostres companys de projecte (bosnis musulmans) requereixen d'una invitació oficial i formal per tramitar el visat que els permetés sortir de Bòsnia, pregunto a l'aire com és que uns necessiten de paperam i l'altre no, vivint al mateix país i compartint la mateixa realitat.
El que s'asseu a la meva dreta ho resumeix fàcil, fred i contundent: "he is croat".

Aquesta és la crua realitat. Tots tenen el passaport bosnià, els d'origen serbi o croat poden campar lliurement per Europa, sense restriccions i per acord de la Comunitat Internacional. Els companys bosnis musulmans no. Aquests es veuen abocats a mil tràmits que en definitiva, els aboca a no poder traspassar les fronteres europees.

Sort que van ser ells els qui van patir el genocidi entre 1992 i 1995.

Sarajevo (III)

Heus ací els uniformes amb els que l'exercit de Bosnia va afrontar els primers anys de la guerra. Sense armes i sense recursos. No s'aprecia a la foto pel reflex. Uniforme de l'esquerra: mono de mecanic amb 4 pedačos de l'exercit bosnia. I al tanto amb les bambes. Les mateixes que calčavem a Barcelona durant les Olimpiades de 1992. Allo que diuen de la pau i la concordia...mentre els genocides miraven d'exterminar aquest raco de mon. Infumable.

Sarajevo (II)

foto: Entorns de Hadzici, 19/07/09

Poca cosa més a dir.
He sentit parlar de legalitat internacional? He sentit dir "forces de pau"?
Que vingui algú i m'ho expliqui.

Sarajevo (I)

15/07/09. El carrer Zagrebačka, proper al centre de la ciutat.
Les ferides de la guerra encara són visibles 14 anys després. A les cases i a l'anima de la població.
Massa poc se sap del que aquí va succeir.

de virus surrealistes en ple mes de Juliol

Llançà (Alt Empordà). En ple apogeu de la calor assolellada estiuenca, un migdia qualsevol de primers de Juliol, pel final del Passeig Marítim de la població apareixen un grup de 9 persones carregades amb les seves motxilles procedents de Portbou, d'on havien sortit caminant unes hores abans seguint el GR-92, en plena ruta que els portava de Banyuls de la Marenda (Rosselló) fins a Llançà. Exhaustes, deixen les motxilles, i després de comprar allò necessari per alimentar els famolencs estómacs, es disposen a cuinar amb 3 petits fogonets, el dinar d'aquell dia en un racó al costat de la riera. Uns descansen estirats, d'altres cuinen el dinar i la resta es dispersa per la població a la recerca d'aigua i d'altres qüestions.
Encara no bullia l'aigüa de les olles quan un parell d'uniformats de blau es van personar a l'indret. Algun veí sense feina els havia alertat i ells, seguint al peu de la lletra les ordenances municipals que prohibeixen (al tanto!) menjar al carrer i establir "mini-acampades" (així li diuen a deixar 9 motxilles a terra i treure 3 fogonets per dinar) ens van instar molt amablement a abandonar l'indret.
Ni fent-los saber que érem part d'un Agrupament Escolta i estàvem de campaments en plena tasca educativa van aturar-se. En preguntar-los on podíem anar, ens van indicar que no hi havia espai en tot el terme municipal on poguéssim menjar (fora del càmping de pagament, on pel que sembla tampoc es pot fer foc). Finalment, vam informar-los, entre irònics somriures i una bona dosi d'indignació, que aniríem sota el pont de la riera, fet que els urbanos de torn van acceptar.
Tot plegat, sumat a la manca de fonts on beure aigua, ens hauria de fer reflexionar a tots plegats sobre el tipus de turisme que s'està extenent a les viles i ciutats del país. I és que sembla que el virus ViscaBarcelona s'està estenent arreu. Aturem-lo!

I heus ací la il·lustració gràfica del meravellós menjador que ens va proporcionar l'Ajuntament de Llançà.

D'estranyes manies

Per a aquells guerrillers i aquelles guerrilleres amb nous reptes per construïr arreu en els propers mesos. Bona revolta!

Fins després!

Hores abans d'escampar la boira per un temps relativament llarg, hi ha frases, paraules i moments viscuts que valen molt, que valen massa.
A tall de comiat abans de marxar uns quants dies a pasturar per les faldes del Canigó, la plana del Rosselló i pels paisatges brutals de l'Alt Empordà, només em queda compartir la frase emotiva del dia, i és que rebre aquest missatge al mòbil després del cap de setmana viscut, no té preu!
"Soz os millors, treballando a ixena, os pueblos entadeban!"

...i què important és ser persona!

A les parets

foto: Rodalies d'El Figaró.

Dies

Dies de grans contradiccions, excés de feina i impotència. De saturacions diverses i cansament, fatiga i saturació. De desencisos administratius municipals, d'emprenyades diverses i d'estrès. Dies també de multes i de permisos escurçats barroerament.
Però per sort, dies també d'interessants converses a la fresca d'una terrassa, de noves amistats i d'altres que s'estrenyen, de somnis acomplerts i de nous projectes que van agafant forma.
En definitiva, persistirem.

estampes de l'eix del mal

foto: A Corunha, 2008

"Si tu no vas, ells tornen", al lloro amb l'aliança catalano-sociata, que tremolin els íbers!

Rosa Díez

"Tot està per fer, i tot és possible"

foto: Entorns de Sant Pere de Rodes, Gener'08.

benvingudes al circ electoral!

Aquesta mitjanit passada ha començat de nou el circ electoral. Aquest cop toca Europa, aquest cop es reparteix el pastís de l'hemicicle de Brusel·les. I malgrat es preveu una participació que no arriba al 30%, ningú canvia la seva manera de fer, ningú replanteja absolutament res.
Sort que hi ha noves iniciatives que fins ara mai s'havien presentat, sort que encara queda un bri d'esperança...

Camins

foto: algun indret entre St. Martí de Centelles i el Figaró.

Dignitat (II)

1619 Dijous - 30 d'Abril de 1977 - 32 anys de lluita - 30 d'Abril de 2009- 25 "Marchas de la Resistencia" - Un somni: el Socialisme.

foto: Argentina, Agost 2007.

Lligant caps

"El enemigo público/2
A principios del 98, el periodista Samuel Blixen hizo una comparación elocuente. El botín de cincuenta atracos, realizados por las bandas de delincuentes más espectaculares del Uruguay, sumaba cinco millones de dólares. El botín de dos atracos, cometidos sin fusiles ni pistolas por un banco y un financista, sumaba setenta millones."

I avui, després de dos dies de repensar mètodes i perquès diversos, podem continuar somiant amb més arguments i més convençuts si cap, per a fer créixer des d'ara mateix, l'exèrcit d'idealistes que poble a poble i barri a barri, treballa de fa més de 100 anys arreu del planeta per a eradicar definitivament enemics públics com el que explica Galeano. Perquè cal ser molts per a transformar el món!

1,2,3...endavant!

la banda sonora d'aquests dies...

Veurem si avui cau el primer dels 3. Som-hi!

estampes de l'oblit

Més que qualsevol grip porcina, com una guerra més, dia rere dia els camins d'entrada al paradís del "primer món" es cobren desenes de vides. A Gibraltar i a Tijuana. A les aigües del Mediterrani o al desert mexicà, el final de la història acaba sent el mateix.

"no hace falta disir nada más" (schuster style)...

...o com mola vibrar amb l'opi del poble en dies com ahir.

nostàlgia

foto: pujant el Taga des de Ribes de Freser amb els Raiers. 11/07

"Nuestro camino fue la revolución,

Yo también empiezo a decir "adiós",
Viene ya la gran cuenta atrás,
Pasa la vida, se acerca el final,
Día a día el hombre es más cauto,
A más viejo más simple su canto"

The Kluba - Mi camino best

estampes i llegendes d'aquest matí

Siurana va ser l'últim regne de taifes musulmà que va resistir, completament aïllat, dins del territori de Catalunya, fins a ser conquerit el 1153.
Aquesta conquesta, a causa de la duresa del setge i la llarga resistència, es va envoltar de gesta i llegenda; així explica Amades la llegenda de la reina mora de Siurana:
"L'esposa del reietó de Siurana s'anomenava Abd-el-Azia, dona d'extraordinària bellesa. La lluita entre Amat de Claramunt, senyor de Tarragona i els moros de Siurana, se sentia ja ben a prop, però la reina creia que Siurana era inexpugnable i celebrava un banquet amb els seus cortesans, mentre a fora se sentien les remors de la batalla. De cop, una fletxa penetra per una finestra i es clava a la taula del banquet, produint un pànic terrible: Ja han pres Siurana! La reina va sortir i va muntar el seu cavall, es va escapar enmig de la confusió, però Amat i els seus la van perseguir. Va arribar davant d'una timba, amb una cinglera altíssima als seus peus, i es va llançar fent botre el cavall de dalt a baix. Fou tanta l'embranzida, que la bèstia va deixar marcada la ferradura a la roca, i encara s'hi pot veure.". Al lloc encara li diuen "El salt de la reina mora".

la ràbia al "territorio comanche"

Ja em perdonareu, però amb el Bernabéu entonant el clàssic "Viva España", aquest gest em va tocar el voraviu.

un nou descobriment...

Watcha Clan - Tchiribim RMX BalkanXpress
...carn d'earenjoy! ;)

estampes d'un Diumenge qualsevol

Joves organitzats, joves amb ganes de participar, joves amb iniciativa...joves perillosos per a l'Ajuntament.
I com l'any passat, el Diumenge abans no va ser apte per a que segons qui passegés pel Parc de les Corts.
Visca Barcelona!

25 d'Abril

Pel que sembla, el país és ben viu.
I que es grati aquell a qui li piqui!
Bon inici de setmana!

estampes d'un Sant Jordi qualsevol

La Rambla de Barcelona. 23/04/09.
Sota el balcó de UPyD, transcorre la manifestació per la llengüa de cada any.
Heus ací lo que nos une.

Feliç Sant Jordi!

El Guardià de les Corts

Inspirat en el drac que vigila la porta del Jardí de les Hespèrides a "L'Atlàntida" de Jacint Verdaguer, amb 170Kg de pes, 4 metres de llarg, 2 metres d'ample i 2.5 metres d'alçada, "El Guardià de les Corts" ja és tota una realitat.

Des de Dissabte, la bèstia està viva i preparada per veure món. Ara, però, descansa allà a la cruïlla de Marquès de Sentmenat amb Comtes de Bell-lloc, al cantó del parc de les Infantes. Aneu al tanto de no despertar-la!

Serà feina de totes i tots donar-li vida. Nous reptes apareixen al barri, com a mostra de la seva vitalitat. Caldrà veure com som capaces de gestionar tot plegat!

"Vídeo gentilesa dels imprescindibles de lescorts.cc"

I aquest noi, per què vol anar a la presó?

"-¡Que no señora! ¡Que yo no quiero ir a la cárcel! Que no estan hechas para hacer el bien sino el mal. Lo que ocurre es que allí dentro sólo entran los pobres y los rebeldes. Y yo nací las dos cosas”
(H.Z.Herzen, Del amor a la libertad)

Des del meu insubmís amagatall llegeixo sense perplexitat que el constructor baixllobregatí Paz Dorado reconeix que va defraudar diners públics i pacta tornar 1,2 milions d’euros per a esquivar l’ingrés a presó i que l’alcalde d’un poble de Màlaga guardava 160.000 euros sota el matalàs. I si entressin a casa meva i em trobessin els 100 i pico euros que no tinc sota el matalàs amb els que passo el mes? A sobre em robarien els 60 euros que dec a l’Estat per una multa per desobedència a l’autoritat que em vol portar a la presó durant 10 dies. L’origen d’això és una acció el maig de 2007 en la que vam desobeir a uns mossos d’esquadra que ens ordenaven a mi i als meus companys de la Plataforma Popular contra el pla Caufec que toquéssim de peus a terra i baixéssim del precari matalàs on vam viure tres dies a 50 metres d’alçada protestant per la cimentació de la muntanya d’Esplugues. Ens van condemnar amb les cada cop més famoses penes-multa per les quals si no pagues i no et poden embargar res, pots acabar a la presó. Saps que el cost d’un reclús a les presons catalanes li costa cada dia a la Generalitat 66 euros? Només el cost econòmic d’un dia allà dins els hauria de fer penedir-se de l’empresonament. I el cost polític? Això depèn de nosaltres.
Algun dubte?

la carta completa, aquí.

Lliçó 1: La participació ciutadana

la ciutat dels contrastos

En primer pla, "el Nuevo Gasómetro", estadi del San Lorenzo de Almagro. En segon pla, la villa del Bajo Flores, centre del tràfic de droga de la ciutat de Buenos Aires i gran part de l'Argentina. Al fons, la gran ciutat.

Bones vacances!

(Canet de Mar, 10/09/1926 - Barcelona, 2/04/2009)

de minories

Us presento a la "minoria" d'en Joan Puigcercós. (i encara falta tota la gent que va quedar al carrer de Sants i dispersa per carrers adjacents). Una imatge val més que mil paraules!

Lliçó sobre Bolonya

Entre cops de porra, tancades i protestes, Dissabte passat a Santa Pau un grupet de persones van aclarir una mica més de què va tot això de Bolonya. A gaudir!



... i avui tots a la manifestació!

Rates!

Túnel de Bracons. La Vall d'en Bas (La Garrotxa)

"Com si el país s'expandís com l'ambició,
s'estén -amb permisos legals del qui mana-
l'acció de les empreses de destrucció,
mentre la terra mor a cops de totxana.

Rates!
Tots a la cangrí,
regidors d'urbanisme
de trenta anys cap aquí!
I no pas a l'ombra que ara calen mans,
suor, pic i pala fins a deixar-ho com abans.

Sortiu al carrer i en veureu les tristes proves:
per totes les valls, antics camps i les costes
s'aixequen grotesques milers de cases noves
i sols la cobdícia i el frau en són hostes."

Aquesta aberració ecològica serà inagurada en un parell de setmanes...maleïdes rates!

Ràbia

Me'n vaig a dormir amb la sang bullint i morint-me de ràbia.
Ràbia per l'actuació dels Mossos al llarg de tot el dia, per la desproporció de tot plegat i per la cobertura que el rector de la UB s'ha encarregat de proporcionar. Ràbia per la imatge del Conseller Maragall, el Conseller Huguet i els respectius rectors inagurant tot rient el Saló de l'Ensenyament mentre els Mossos ens feien recordar els temps dels grisos i el fosc periode de Julia Garcia-Valdecasas com a delegada del govern envaïnt universitats. Ràbia perquè en un govern d'esquerres com el que diuen que tenim, ningú ha estat capaç de condemnar els fets. Veurem què diran properament.
Ràbia també per les imprudents, temeràries i fastigoses declaracions del Papa Ratzinger, més pròpies del s.XIX que dels inicis del s.XXI. Quan gosarà algú plantar cara com cal a l'església?
I com no, per la detenció ahir de l'Enric Duran i el vergonyós tractament mediàtic que ha rebut. Segur que el tracten igual que en Madoff, l'estafador americà que no perseguia cap més objectiu que el d'omplir-se les butxaques.
I la gota que ha vessat el got, després de tot un dia de tensió, ha sigut la ridícula condemna que ha rebut el malnascut que va agredir a una noia equatoriana als Ferrocarrils. 8 mesos de presó, ni agreujant de racisme ni res, i au, cap a caseta.
En quina mena de legalitat vivim? No cal ni apuntar el cas d'en David de la Fornal, que per insubmís i antifeixista a punt va estar d'ingressar a presó. Un cop més, el criteri varia en funció de qui la fa.
Doncs això, ràbia.

Bona nit.

Blues Tuareg

Quan fa un any i mig tornava de l'Argentina, ho feia carregat de discos i dvd's, carregat de música de tot tipus, de música feta majoritàriament a l'Argentina i rodalies.
D'entre tot aquest munt de cançons i propostes, una destacava per la seva originalitat, per no tenir res a veure amb la resta i que a més, a mi m'evocava als paisatges del Sàhara. Dunes, camells, haimes, turbants...tot plegat se m'apareixia en sentir aquesta música.
Blues Tuareg, en diuen.
Tinariwen, es fan dir. I la cançó: Cler Achel.



més informació aquí

Històric!

13 de Maig de 2009. Estadi de Mestalla (València).
FCBarcelona - Athletic Club de Bilbao.
La rebuda al rei, l'himne d'Espanya...grans moments! Com per no perdre-s'ho!

Del Barça ja m'ho esperava, però la gesta dels de Bilbao té mèrit, molt de mèrit, només amb jugadors nascuts a Euskal Herria. Digne de veure en els temps que corren...atenció a l'ambientàs a la Catedral!

Que guanyi qui sigui!

De vacances

Tot ben senzill i ben alegre.
Em creureu mort. Jo no hauré mort.
Faré vacances!
El color negre que tant m'estime,
se'n vindrà amb mi.
Jo sol de negre!
Beveu conyac, i vi i caçalla.
I si m'arriba el pressupost
beveu bon "whisky".
Ràpidament, em boteu foc.
Sóc valencià!
Si no és molèstia per als amics,
amb una capsa de cartó,
fiqueu la pols d'un servidor,
i el millor llibre de poemes
d'aquell poeta que creieu.
Es per anar passant l'estona amablement.
I al mateix temps, aprendre, viure,
conèixer coses per a la propera cançó a fer.
Porteu-me a Alcoi, que és el meu poble
I allà on comença el "Barranc del Cinc",
prop d'un romer, al seu costat, deixeu-me ja.
Així tindré l'aroma bo.
I a prop també del rierol.
Així a les nits, amb la quietud
vindrà la música.
Mireu també de fomentar
els berenars a la muntanya.
Així per fi,
s'aproparan al romaní dolces xicones.
I despistant, com qui no vol,
alçaré els ulls i entrant pel peus
arribaré fins al seu cor.
Res d'adéus ni de records.
Vaig de vacances!
Qualsevol dia impensat,
us tornaré a emprenyar
amb les darreres cançonetes.
Potser d'entrada us estranyeu,
bé pel físic o la veu.
Però seré altre cop jo.
Doncs com el mestre Maragall,
també crec jo amb la resurrecció,

de la carn.Seré més jove

i tornaré a estimar a cada instant.
Ai les xiquetes!
Ai les donetes!
Ai quines joies!
I si per cas, jo no crec pas,
encara dura la vida dura,
doncs altre cop de part dels bons,
fins a la mort!
Però llavors, no em moriré:
faré vacances.

Ovidi Montllor

dies històrics

Tornant de dalt del Tuc de Mulleres. Novembre 2006.

Ahir al vespre vam acomplir una part del somni. Fent el símil...estaríem més propers al cim. Aquests són uns dies històrics, família!

Com pot ser?

Com pot ser que els mitjans de comunicació estatals ens suggereixin per activa i per passiva que Hugo Chávez és un dictador pel fet de convocar un referèndum per decidir si es pot reelegir indefinidament tots els alts càrrecs del govern quan a l'estat que acull tots aquests mitjans (l'espanyol) el màxim responsable de l'estat no és ni escollit per la població i ostenta el càrrec al llarg de tota la seva vida?

Def Con Dos

Els reis de la contundència musical, els reis del rap-metal estatal han tornat. Combinant ironia i crítica social com pocs i a parts iguals amb lletres d'alt nivell, tal com han fet sempre al llarg dels seus 9 discos d'estudi publicats i els 20 anys de carrera (amb aturada de 5 anys entre el 99 i el 2004).
Els autors de cançons com Fin de Siglo, Yo quemé el Liceo, El Coche no o Promiscuidad, tornen a la càrrega amb 12 noves cançons, disc que porta per nom "Hipotécate Tu".
I aquí un tast, ara toca ironia de la bona sobre l'ús del gènere masculí en el nostre vocabulari i l'arroba.

estampes del barri

Heus ací el que hom es pot trobar, qualsevol matí, passejant per Les Corts. Ja sabeu, compteu-hi!

Solidaritat! Boicot!

A principis del mes de Gener, els jugadors del Maccabi de Tel Aviv, l'equip de bàsquet més representatiu d'Israel, van desplaçar-se fins a la franja de Gaza a donar suport a les forces armades del seu país, que atacaven en aquell moment sense pietat el poble palestí, provocant, com ja sabem, més de mil morts. Aquí en teniu proves.
Ahir, aquest mateix club i aquests mateixos jugadors, visitaven Barcelona per jugar contra el FCBarcelona en partit de l'Eurolliga i la gent no va deixar passar l'oportunitat de mostrar el seu suport al poble palestí. Allò que no fan els representants polítics ho va fer ahir la gent del carrer, el públic del Palau. Cridant, mostrant banderes i en alguns casos, saltant a la pista i aturant el partit per reclamar el boicot a Israel.
No sé a vosaltres, però a mi els 4 primers minuts d'aquest vídeo em posen la pell de gallina. Per a que després diguin que cal separar esport i política. En fi...



Boicot a Israel!

La doble moral

Dijous 5 de Febrer. 19:45h. Palau Blaugrana.
FCBarcelona - Maccabi de Tel Aviv. Eurolliga de bàsquet.
La premsa reflexa, durant els dies previs al partit, les extraordinàries mesures de seguretat per aquest partit, com si algú hagués d'immolar-se demà mateix a la pista del Palau. Res més lluny de la realitat, i és que el darrer partit jugat entre aquests dos equips van succeïr uns greus incidents: un parell de dones van gosar mostrar un parell de banderes palestines enmig d'un pavelló plagat de banderes d'Israel i clar, això no pot ser.
Si defensem Palestina, cal desvincular política i esport. Si defensem Israel, via lliure. Dijous, al Blaugrana estaran prohibides les mostres de suport al poble palestí, que pateix el genocidi més important del segle XXI i que ha patit des d'inicis d'any 4 11-M's com el de Madrid seguits. Però deuen ser morts de segona, els seus assassins no mereixen que ningú els condemni i ningú pot mostrar el seu suport a cap racó del planeta, no fos cas. I el més gros del tema, els governs d'arreu accedeixen a establir aquesta doble moral. Maleïts còmplices hipòcrites.

Conxita

Després del patiment futbolístic dels darrers minuts del derbi, toca tornar a la calma. I per aconseguir-ho, què millor que el pop trist o fúnebre (com ells mateixos el defineixen) dels Conxita. Interessant grup aquest. Trobar-ne referències per internet no és gens difícil, i és que tenen editada una maqueta amb la llicència Creative Commons que podreu descarregar aquí mateix.

Brossa (I)

Joan Brossa

Diari des del Parc Temàtic

24 de Gener al barri de La Ribera, Barcelona.

Al passeig del Born hi ha una mostra de cultura popular organitzada per l'Esquerra Independentista de la ciutat en motiu del 70è aniversari de l'entrada de les tropes franquistes a la ciutat. Colles gralleres i bastoneres van desfilant davant els vianants, els turistes i els assistents a l'acte, que contemplen l'exhibició.

Entre la turistada algú pregunta: "Y estos qué son, catalanes?"

Si senyor, els aborígens que resistim a la "Barcelona Nation".

Itzuliko naiz

Mentre continuï la pluja de bombes a Gaza, insuficient serà qualsevol esforç que fem (per gran que sigui), per denunciar la situació que s'hi està vivint. Més de mil morts, bombardejos aleatoris i constants durant 20 dies (i seguint), atacs a la seu de la diplomàcia internacional...i ningú alça massa la veu contra l'estat d'Israel. I encara trobem gent que el defensa i el considera víctima.

Com sempre, en Fermín Muguruza, ens demostra la càrrega política que nodreix la seva trajectòria musical editant amb urgència un videoclip amb imatges de Gaza i de les protestes contra la invasió que dura des dels darrers dies de 2008.

Menció especial mereix el govern de l'estat espanyol, que mentre amb una mà sosté el micròfon que li serveix per criticar l'actuació israeliana, amb l'altra continua traficant amb les armes que han provocat, de moment, més d'un miler de morts. I ningú diu res.

Desembre d'emocions fortes (III) Saragossa.

A Saragossa tenia per davant el repte de, per primer cop, fer una xerrada sobre la situació al Sàhara Occidental jo sol. Preparar ben preparat un guió i diferents suports per a intentar que s'entengui el que passa allà. Així, enmarcada dins d'uns actes unitaris impulsats pel Bloque Independentista de Cuchas (la plataforma unitària de l'esquerra independentista aragonesa), la xerrada es feia el dia abans de la diada del 20 de Desembre, la seva diada nacional.

Els dies previs, enmig dels nervis de darrera hora recopilant dades concretes, acabant de perfilar el guió i amb la feina habitual dels finals de trimestre, em diuen que abans de la xerrada, em duran a xerrar a la Radio Topo, la ràdio lliure més antiga de la ciutat amb més de 10 anys d'activitat. Poc costa acceptar la proposta i rememorar vells temps a Buenos Aires i rodalies o els vespres d'encara fa més temps al vell campanar de Sant Medir, on dedicàvem tardes i vespres d'adolescència col·laborant a aixecar Sants 3 Ràdio.
Però anem al que ens interessa. A primera hora de la tarda, arribo a la ciutat. Es nota l'efecte de l'Expo, tot plegat recorda a l'efecte del Fòrum 2004 a casa nostra. Modernitat d'aparador. Anem cap a la ràdio, a tocar del ZSA Enrestida, que és on farem la xerrada. Em sorprèn la ràdio, res a envejar a les ràdios convencionals. Es nota que porten temps i que fan bona feina. Instal·lacions de primera. Ens disposem a començar i em notifiquen que el programa és en aragonès i que em faran les preguntes en fabla. Accepto, per respecte, però internament penso que pot ser que no entengui res. Consulto si he de contestar en castellà...i sorpresa, em fan contestar en català. Sensació estranya al principi, però finalment ens tirem vora 1 hora xerrant tranquil·lament. Tot plegat sembla surrealista, però és ben cert. Tan sols cal conèixer-ho i fer-ho conèixer. I seguir descobrint que arreu de l'estat hi ha gent que treballa contra l'oblit i el silenci, contra l'aniquilació cultural que es va fer arreu en pro d'una única llengua i una única cultura.
I en aquest context, aprofito per seguir difonent la història i el present del Sàhara, per a que més gent el conegui, per a treure'l de l'oblit i el silenci, per protegir-lo de l'aniquilació cultural a què està sent sotmès.
Tot quadra.

Aquí teniu l'entrevista, per si la voleu escoltar!

Aragón ye nazión!

Des de Vilafranca...

Salut camarades,

Un cop més tornem a trobar-nos davant el que podríem anomenar un cas de quotidianitat repressiva, quotidianitat perquè no ens cansem de repetir que aquests desagradables episodis no són casos aïllats.

La persecució que estic patint aquests dies no és pas pel fet d’haver-me declarat insubmís a l’exèrcit d’ocupació espanyol, com van fer-ho milers de joves en el seu moment; no és per haver-me manifestat el 12 d’octubre de 1998 contra el feixisme, com fem des de fa més de deu anys per aquesta data.

Això és el que ens vol fer creure la jutgessa Isabel Gallardo.

Tampoc no era la bandera espanyola esquinçada a Terrassa el motiu que va portar el company Franki a la presó.

Ni les fotos del rei cremades el que van dur desenes de catalans a l’Audiència Nacional.

No va ser la «llibreta blava» la prova que va engarjolar la Núria Pòrtules.

No acabaríem mai d’enumerar casos similars: els tres de Gràcia, els joves de Torà, els de l’Hospitalet i Sants, la gent de Capellades, els anarquistes, en Jona…

O el cas més dràstic: el de la Marina, en Zigor, la Laura, la Lola i en Diego, que fa anys que estan dispersats per presons franceses i espanyoles.

Tot això són excuses, el veritable motiu és la seva feblesa, la seva por, saben que aquests temps que corren donen la raó a la nostra militància constant.

Saben que no colpegen una persona, saben que colpegen un moviment sencer, com ho esteu demostrant amb les mostres de solidaritat que estic rebent aquests dies.

Torno a repetir-ho: tenen por, tenen por i mostren símptomes de debilitat. Haurien d’haver après que aquests cops repressius creen llaços, teixeixen xarxes, refermen conviccions, generen SOLIDARITAT, en sortim més forts malgrat la putada que suposa entrar a la presó.

Avui em toca a mi, d’aquí a uns dies voldran castigar l’Òscar de la Loke i l’Helena de La Quincalla amb l’excusa de les penes multa. Ho estan fent constantment amb la població migrada, mitjançant les seves lleis racistes.

Poden fer-ho amb qualsevol de vosaltres, tant se val l’excusa, el cas és que estem en el camí correcte i això no ho suporten, és hora de prendre la iniciativa, d’ajuntar-nos com ho estem fent ara, d’aguditzar les contradiccions d’aquest sistema miserable, de mostrar-nos ferms.

Perquè hem pres la humil decisió de no retrocedir!

Perquè la repressió no podrà tallar-nos les ales!

Endavant companys i companyes!

Visca la terra!

11 de gener de 2009
En rebel·lia, David Sánchez

+ info i adhesions...http://davidvilafranca.blogspot.com

Aturem la massacre a Gaza!

de retorns esperats...

Molt ha plogut ja des dels primers concerts dels Speereth a les Cotxeres de Sants, dels meus primers concerts d'adolescència. Menys ha plogut des que els KOP (mutació dels Speereth) van començar a tocar. Contundència política i musical a parts iguals. Mítics concerts a l'antiga Hamsa de Sants o al Palau Sant Jordi, on les càmeres de televisió van abaixar-se automàticament després dels primers acords i les primeres paraules. Després d'uns anys de silenci imposat, avui tornen. El mateix missatge de sempre i, per desgràcia, la mateixa vigència 10 anys després.
La Sala Apolo estarà plena a vessar, ambientàs a la vista. Entrades exhaurides en 4 escassos dies. Màxima expectació.

Temps

Maleïda síndrome post-vacacional...

Desembre d'emocions fortes (II) Burjassot

Dimarts 16 de Desembre. Burjassot. Homenatge Antifeixista.
Al Teatre Tívoli d'aquesta població de L'Horta, es clausuraven els actes en record de Guillem Agulló en el 15è aniversari de la seva mort. Diverses organitzacions i col·lectius s'havien organitzat per impulsar aquest acte, que homenatjava els morts pel feixisme des de la Guerra Civil fins els nostres dies.
Així, amb el teatre ple a vessar, vam gaudir dels parlaments i les actuacions musicals, que anaven repassant els darrers 70 anys d'història en un acte impressionant, que ja es coneix com El Clam de Burjassot. Seriós i contundent, arribant a diverses generacions, trencant motlles i amb un final com aquest, que fa posar els pèls de punta.