dimarts, 30 de desembre del 2008

Desembre d'emocions fortes (I) Madrid

Com si els elements s'haguessin posat d'acord, el darrer mes de l'any ha estat farcit d'emocions fortes, conformant un autèntic regal d'aniversari anticipat. Avui, que en faig 25, és de rebut que comenci a fer-ne el repàs.

Principis de Desembre, commemoració de la Constitució Espanyola. Els poders fàctics de l'Estat commemoren allò que van aprovar ja fa més de 30 anys durant la "transició" (transacció) espanyola. A Legazpi, uns quants madrilenys i madrilenyes inconformistes, organitzen les IV Jornadas Internacionalistas, que pretenen donar veu als diferents pobles de l'Estat allà mateix, al centre del seu imperi.
És curiós trobar-se allà coneixent els processos d'alliberament d'Aragó, de Canàries o el de casa nostra, els Països Catalans. Interessant resulta conèixer la història del moviment castellanista, basat en les revoltes comuneras del segle XVI, els seus balls i la seva música tradicional. I resulta complicat definir les sensacions que m'envaïren quan, envoltat de 1500 ànimes embogides cantant en català, vam disfrutar de les cançons que d'una manera o altra, durant tota la vida, ens han acompanyat a les places i carrers dels nostres pobles i ciutats i en el nostre dia a dia personal. Allà, cantant en català i amb el mateix missatge de sempre, conformant un espectacle del tot emotiu, trencant tots els tòpics possibles i demostrant que la divergència no entén de pobles i que la solidaritat internacionalista està per sobre de tot.

dissabte, 27 de desembre del 2008

ràbia

Gaza ha estat bombardejada salvatgement avui mateix. Israel parla d'atac selectiu en un territori de 360 km2 i un milió i mig d'habitants, i que a més, està entre les zones amb la densitat de població més elevada del planeta. Costa de creure. 200 víctimes de l'atac, passejaven a prop d'un jardí d'infància, un parc de bombers i unes oficines de protecció civil, alguns dels llocs on han impactat els projectils sionistes.
No hi ha prou amb el bloqueig que viu la franja, no hi ha prou amb l'apartheid que es viu a tota Palestina. Tampoc són suficients els checkpoints que han de travessar cada dia milers i milers de palestins ni els enderrocs aleatoris de cases i horts a mans dels soldats israelians, ni el mur de formigó que referma aquest apartheid del segle XXI.

I tot dinant sento ràbia, i em bull la sang.
I mentrestant, dia rere dia, continua la massacre.
I en Castro és l'enemic, com en Chávez i l'Ahmadinejad. I sort en tenim que en Saddam el vam treure, que era un criminal!
I així ens va.

Dies

Dies pels retrobaments familiars, de regals per tothom i àpats copiosos. D'aparent felicitat i de solidaritat/caritat puntual. De botigues obertes gairebé les 24h, de maratons televisives per recaptar milions d'euros per alguna causa i d'increments sobtats en les vendes d'aquells productes exquisits que a la plaça normalment no tenen tanta sortida.
Dies d'enllumenats espectaculars que no entenen de sostenibilitat i d'horribles individus amb barba blanca i vestits sota les directrius d'una important beguda de cola.
En fi, el nadal, època de vacances (pels que seguim el gran calendari escolar) i de pensar massa.

Sort en tenim de tresors sonors com aquest:

diumenge, 21 de desembre del 2008

Go on home spanish soldiers...



Com posar-me la pell de gallina un Dissabte al vespre...




dilluns, 15 de desembre del 2008

d'atacs i sabates

El periodista iraquià Muntather Zaidi ha fet el que milions de persones en aquest món haurien volgut fer en algun moment de la seva vida. Llàstima que la punteria li hagi fallat en el darrer moment. Gaudiu del vídeo, gentilesa d'Al-Jazeera.



diumenge, 14 de desembre del 2008

Raúl selección!

Després de 2 hores de hooliganisme aprofitant uns carnets bonament cedits per a l'ocasió i havent gaudit de la sempre satisfactòria victòria contra l'etern rival...només queda reproduïr el que s'ha cridat en algun moment al camp, el ja històric "Raúl selección!"
2-0 i cap a casa (patint, això si).

dimecres, 3 de desembre del 2008

Començar, només cal començar!

"Val més encendre un llumí que maleïr la foscor"
proverbi àrab


dimarts, 2 de desembre del 2008

De somnis i dependències

Ja passen 30 minuts de la mitjanit i aquí estic, davant de l'ordinador contestant correus, xafardejant diverses webs, embrancat en un parell de converses d'allò més interessants sobre les sempre complexes relacions humanes i amb el facebook engegat, que mai se sap qui trobaràs. L'iPod carregant-se, com el mòbil, i la gravadora copiant discos per un amic. Pels altaveus sonen aleatòriament totes les cançons que hi ha emmagatzemades al disc dur, una rere l'altre, alternant estils i idiomes. Absurda dependència tecnològica.
I de sobte, sona el charango i m'envaeix el record d'aquells dies d'Agost a Humahuaca. Sense cobertura, ni mails, ni iPod. Sense música enllaunada a un disc dur. Sense ordinador. Només un parell de persones recent conegudes, una modestíssima habitació llogada a uns autòctons i l'equipatge mínim per passar 4 dies a la Quebrada de Humahuaca. 80 km al nord, Bolívia. 100 km al sud, San Salvador de Jujuy. 3000 metres sobre el nivell del mar. Dies d'estar enmig del no res. De mirar el mapa i no creure-s'ho. Amb l'única preocupació de conèixer gent i amb ella, conèixer la història de l'indret. Sort en tinc que ella, d'evident procedència indígena autòctona, em facilita les coses. M'acompanya des de San Salvador, em porta als indrets més remots de la Quebrada i em presenta nous amics d'allà.
Fins que arriben les darreres hores. Al carrer fa fred i encara no tenim son. Decidim anar a explorar la nit sense gaire èxit i caminem pels deserts carrers estrets i empedrats, que ja s'han buidat de gent. Per casualitat, trobem un bar obert. Hi anuncien música en directe i pinta bé. Llum tènue, motius indígenes a la decoració i l'escenari preparat. Els tres músics a la barra i el bar buit. No hi ha públic a banda de nosaltres. Seiem i demanem un parell de cerveses. Acte seguit sona el charango i comença el concert. Aquesta va per nosaltres. Tot plegat sembla part d'un somni, però no ho és.