Em sap greu però...

I és que és allò que diu l'Ovidi:

"Ja no ens alimenten molles.

Ja volem el pa sencer.

 Vostra raó es va desfent.

La nostra és força creixent.
"

records de Sarajevo (II) "banderes"

L'any 1991, en el moment de declarar la independència, Bòsnia estableix la bandera blanca amb l'escut blau, la franja blanca i les flors de llis grogues, utilitzat pels reis catòlics que hi hagueren al país durant el segle XIV.
Esclata la guerra l'any 1992 i a Bòsnia es produeix el genocidi de tot un poble. Milers i milers de desplaçats, milers i milers d'assassinats, centenars de fosses comunes i masses milers de cossos esquarterats i repartits pel país. Ah, i el setge a Sarajevo, que té el dubtós honor de ser el segon més llarg de la història per darrere de Leningrad. L'objectiu? Acabar amb tota una ètnia, que no en quedés rastre.
El Novembre de 1995, a la base aèria de Wright-Patterson (Dayton - Estats Units) se signen els acords de pau que posaran fi a tres anys i mig de guerra a Bòsnia. Els acords recullen la divisió en dues parts de l'estat bosni (per una banda la Federació de Bòsnia i Hercegovina (bosniana-croata) i per l'altra la Republika Srpska (bosniana-sèrbia)) i estableixen una rotació de poder constant entre les 3 comunitats majoritàries (bosniacs, serbis i croats) a la presidència del govern. A més, qualsevol decisió ha de ser acceptada per totes les comunitats i en cas de desacord, la darrera paraula recau en l'Alt Comissionat de Nacions Unides, de manera que com es pot imaginar, la vida política d'aquest estat és poc menys que caòtica.
Amb aquest context, davant el rebuig que generava a les comunitats sèrbia i croata, per considerar-la símbol estrictament musulmà (quan prové dels reis catòlics que manaven a Bòsnia el segle XIV) i per les reminiscències a la guerra que deien que contenia, l'any 1998 l'Alt Comissionat de Nacions Unides escull la nova bandera, al més pur estil Unió Europea que es podria haver imaginat.
I així és com, després d'haver patit el que van haver de patir durant tota la guerra, el poble de Bòsnia per no tenir, no té ni bandera pròpia. I si anem a comprovar què ha passat amb les respectives banderes de Sèrbia o de Croàcia...voilà! Cap canvi, tot igual. Serà que els exèrcits serbis i croats no combatien amb aquests emblemes i per tant no són reminiscències de la guerra. O serà que cadascun dels emblemes no són estrictament ortodoxos o estrictament catòlics. En fi, ja ho veieu, coses de la legalitat internacional.

Noviembre

Feia temps que no gaudia tant mirant una pel·lícula, seguint les reflexions i els dilemes que va plantejant al llarg de l'hora i mitja llarga que dura. Excepcional format a mig camí entre el documental i el llargmetratge que li dóna una credibilitat extraordinària fruït també dels grans actors que conformen el repartiment i la banda sonora espectacular. Res, que si no l'heu vista ja...mireu-la! I si ja l'heu vist...a què espereu per tornar-ne a gaudir?
"Me encantaría cambiar este puto mundo. Y creo que todavía se puede cambiar".
"El arte es un arma cargada de futuro."

records de Sarajevo (I)

Sarajevo. Un dia qualsevol al vespre, asseguts a una terrassa a la vora del riu, prenem unes cerveses. Parlem de la realitat de Bòsnia, parlem de la realitat dels Països Catalans, tots i totes esforçant-nos per donar a conèixer tot allò que no es coneix més enllà de les fronteres de cada país, les veritat ocultades pel sistema. Parlem també de temes absurds i banals, i dels nous projectes que al llarg d'aquests dies hem anat ideant i que ens duran a treballar conjuntament en el futur. Ens envaeix la il·lusió, les ganes de trencar tòpics i distàncies, apropant realitats desconegudes a joves de cada territori.
En un moment donat, un company bosni d'origen croat (catòlic) present a la taula fa broma dient que ell també vindrà a Barcelona aprofitant que no té gaires problemes per sortir del país. Jo, sabent que els nostres companys de projecte (bosnis musulmans) requereixen d'una invitació oficial i formal per tramitar el visat que els permetés sortir de Bòsnia, pregunto a l'aire com és que uns necessiten de paperam i l'altre no, vivint al mateix país i compartint la mateixa realitat.
El que s'asseu a la meva dreta ho resumeix fàcil, fred i contundent: "he is croat".

Aquesta és la crua realitat. Tots tenen el passaport bosnià, els d'origen serbi o croat poden campar lliurement per Europa, sense restriccions i per acord de la Comunitat Internacional. Els companys bosnis musulmans no. Aquests es veuen abocats a mil tràmits que en definitiva, els aboca a no poder traspassar les fronteres europees.

Sort que van ser ells els qui van patir el genocidi entre 1992 i 1995.

Sarajevo (III)

Heus ací els uniformes amb els que l'exercit de Bosnia va afrontar els primers anys de la guerra. Sense armes i sense recursos. No s'aprecia a la foto pel reflex. Uniforme de l'esquerra: mono de mecanic amb 4 pedačos de l'exercit bosnia. I al tanto amb les bambes. Les mateixes que calčavem a Barcelona durant les Olimpiades de 1992. Allo que diuen de la pau i la concordia...mentre els genocides miraven d'exterminar aquest raco de mon. Infumable.

Sarajevo (II)

foto: Entorns de Hadzici, 19/07/09

Poca cosa més a dir.
He sentit parlar de legalitat internacional? He sentit dir "forces de pau"?
Que vingui algú i m'ho expliqui.

Sarajevo (I)

15/07/09. El carrer Zagrebačka, proper al centre de la ciutat.
Les ferides de la guerra encara són visibles 14 anys després. A les cases i a l'anima de la població.
Massa poc se sap del que aquí va succeir.

de virus surrealistes en ple mes de Juliol

Llançà (Alt Empordà). En ple apogeu de la calor assolellada estiuenca, un migdia qualsevol de primers de Juliol, pel final del Passeig Marítim de la població apareixen un grup de 9 persones carregades amb les seves motxilles procedents de Portbou, d'on havien sortit caminant unes hores abans seguint el GR-92, en plena ruta que els portava de Banyuls de la Marenda (Rosselló) fins a Llançà. Exhaustes, deixen les motxilles, i després de comprar allò necessari per alimentar els famolencs estómacs, es disposen a cuinar amb 3 petits fogonets, el dinar d'aquell dia en un racó al costat de la riera. Uns descansen estirats, d'altres cuinen el dinar i la resta es dispersa per la població a la recerca d'aigua i d'altres qüestions.
Encara no bullia l'aigüa de les olles quan un parell d'uniformats de blau es van personar a l'indret. Algun veí sense feina els havia alertat i ells, seguint al peu de la lletra les ordenances municipals que prohibeixen (al tanto!) menjar al carrer i establir "mini-acampades" (així li diuen a deixar 9 motxilles a terra i treure 3 fogonets per dinar) ens van instar molt amablement a abandonar l'indret.
Ni fent-los saber que érem part d'un Agrupament Escolta i estàvem de campaments en plena tasca educativa van aturar-se. En preguntar-los on podíem anar, ens van indicar que no hi havia espai en tot el terme municipal on poguéssim menjar (fora del càmping de pagament, on pel que sembla tampoc es pot fer foc). Finalment, vam informar-los, entre irònics somriures i una bona dosi d'indignació, que aniríem sota el pont de la riera, fet que els urbanos de torn van acceptar.
Tot plegat, sumat a la manca de fonts on beure aigua, ens hauria de fer reflexionar a tots plegats sobre el tipus de turisme que s'està extenent a les viles i ciutats del país. I és que sembla que el virus ViscaBarcelona s'està estenent arreu. Aturem-lo!

I heus ací la il·lustració gràfica del meravellós menjador que ens va proporcionar l'Ajuntament de Llançà.