Aida Camp

Aida Camp, Palestina.
Una gran portalada amb una clau gegant presideix l'entrada al camp de refugiats. Fa uns anys, aquesta clau va optar a entrar al llibre Guinness dels rècords per ser la clau més gran del món, però just el dia que el jurat del concurs havia de verificar-ho, els soldats israelians van decidir casualment, tancar el checkpoint d'entrada a Betlem en una de tantes accions inexplicables amb les que l'exèrcit racista d'Israel mira d'amagar tot allò que fa olor a palestí.
Avui és dia de roba estesa. Avui els terrats i les balconades dels edificis estan plens de llençols i roba de tota mena, i és que fa setmanes que les cubes d'aigua del camp eren buides. Fins avui. No hi havia aigua per a res a les cases. Ni per a rentar-se, ni per a rentar, ni per a res. Sols tenien l'aigua per a beure, la que compren al supermercat embotellada. I és que Israel controla majoritàriament els punts clau d'abastiment d'aigua, pel que els palestins no controlen ni l'aigua que brolla al territori que teòricament, controlen.
I la vida ha seguit, segueix i seguirà com sempre, amb la màxima normalitat dins aquesta anomalia tan cruel i injusta anomenada Israel. Malgrat el checkpoint, malgrat l'escassetat d'aigua o malgrat aquest mur racista que, suposant tot el que suposa, aquí serveix per a fer un avís a navegants: "algun dia el sol brillarà en una Palestina lliure".

Reprenent la marxa

Ja fa temps que dono voltes a la idea de reactivar aquest petit espai. Tot just quatre entrades en un any és un bagatge més aviat pobre, la veritat. Pensava en crear un nou espai o simplement, en tancar aquest, però finalment m'he decidit per canviar-li una mica la cara i reprendre la dinàmica. Així doncs, homes i dones de color, ens anem llegint!

Imagina't

Imagina't que la teva mare, metgessa de professió i amb fortes conviccions polítiques de caire esquerranós com el teu pare, és segrestada quan tu encara no has nascut. Imagina't que a la teva mare la detenen i que el teu pare té més sort i aconsegueix fugir i exiliar-se. Imagina't que a ta mare la porten a un dels centres de detenció clandestins més importants de tot l'entramat dictatorial argentí (Campo de Mayo) i que allà, cinc mesos després, arribes a aquest món. Imagina't que quan arribes a aquest món, un capità del mateix exèrcit que manté desapareguda a ta mare se t'endú amb ell i els seus. Lluny dels teus. Literalment robat i amb total impunitat.
Però imagina't també que 6 anys després de fugir, el teu pare torna de l'exili decidit a trobar-te, s'allista a una associació de recerca de desapareguts i comença a remoure cel i terra, contactant amb supervivents del centre de detenció. Imagina't que quan t'acostes a la trentena, arribes a la conclusió de que no ets qui t'han dit que eres, que no estàs segur de la teva identitat i que mai t'has sentit com a casa amb la teva família de sempre. Poses fil a l'agulla i te'n vas a una associació de desapareguts, no fos cas. Imagina't que unes setmanes després de les proves, just quan surten els resultats, el que tota ta vida ha dit que era el teu pare és detingut i acusat d'"apropiació il·legal d'un menor d'edat". I imagina't que, 32 anys després, coneixes i t'abraces al teu pare, a qui no havies vist mai.

I ara per acabar, imagina't que a dia 23 de Febrer de 2010, aquesta història és real.

El pont sobre el Drina

El Drina és el nom d'un riu que des de sempre ha fet de frontera imaginària entre Bòsnia i Sèrbia. Sobre ell, el segle XVI, durant el domini de l'imperi turc a la zona, el visir que governava la zona va decidir construïr un pont que unís ambdós territoris a la ciutat de Visegrad.
Des d'aquest moment, i fins la Primera Guerra Mundial, el pont i la seva kapija (un balcó amb espai per a seure al bell mig de la construcció) esdevenen testimonis directes de tot allò que va succeïnt a la zona al llarg d'aquests segles.
La petita història del dia a dia, la dels amors i desamors, les borratxeres, o l'envelliment dels habitants del poble ens ajuda a comprendre fàcilment què succeí al llarg d'aquests llargs 4 segles a la zona, amb una agitada vida política de governs de diversa índole i invasions poc delicades i, perquè no dir-ho, la complexa situació política dels Balcans actuals.
En fi, lectura altament recomanable!

el progrés

La comunicació verbal i presencial ha passat a la història amb el telèfon. El correu electrònic està tocat de mort. I els darrers avenços tecnològics tipus facebook o twitter van quedant desfassats.
I és que tot torna a les arrels més simples i fàcils, tot i que faria falta una millora ortogràfica prou important...

Una paret de Portbou (Alt Empordà)

la doble moral (II)

Escoltàvem la consellera Tura i diverses personalitats de la política catalana reclamar respecte als detinguts pel cas Pretòria, per les imatges en què sortien emmanillats a l'Audiència Nacional recollint les seves pertinences en una simple bossa d'escombraries blava. "Escarni públic", "degradant", "no s'entén que aquestes persones que no són perilloses anessin emmanillades" són algunes de les expressions que s'han pogut llegir aquests dies a la premsa.

Sorprèn, tot plegat, perquè t'adones que aquesta cobertura mediàtica no la tenen notícies com aquesta, en què una organització amb un notable respecte a nivell mundial com Amnistia Internacional, denuncia "la violació dels drets bàsics dels detinguts" per part de l'Estat Espanyol, o el tracte que ha rebut, rep i rebrà, l'Amadeu Casellas.

Serà la casualitat?

Diumenge

Diumenge de castells i documentals interessants. Diumenge de pagament dels excessos de dies anteriors. Diumenge en bona companyia i amb millors converses. Diumenge de descobrir indefinicions futures que angoixen.
Sort però que sempre ens quedarà la música, regulant tanta inestabilitat i per tant, sempre podrem anar descobrint noves propostes, diferents a allò que hom sempre consumeix.
Disfrutin!

Bromes de mal gust

25 de Maig de 1995. Tuzla.
Se cel·lebra una mena de dia dels joves, fet que fa que molts d'ells estiguin al carrer, a una part de la ciutat anomenada kapija. A primera hora de la tarda, l'Exèrcit Serbi bombardeja la zona, provocant una de les massacres més importants (una més) sobre població bòsnia. El resultat: 71 civils (majoritàriament d'entre 18 i 25 anys) morts i 200 ferits.

11 de Setembre de 2009. Milorad Dodik, primer ministre de la Republika Srpska, declara que les matances de Tuzla i les de Markale (el mercat de Sarajevo) van ser comeses pels bosniacs (bosnis musulmans) per provocar una reacció internacional contra els Serbis, tot i que ja hi ha hagut condemnes en ferm contra generals de l'exèrcit serbi.

I el silenci persisteix. I els disbarats se succeeixen amb total impunitat.

Tot plegat, si no fos perquè és ben cert, semblaria una maleïda broma de mal gust.

*Aquí podeu trobar alguna altra perla d'aquest especimen. Lamentable.

incompatibilitats

Com pot ser que en un petit i modest estat de Centreamèrica el President escollit democràticament pel poble sigui derrocat per un cop d'estat militar i deportat fora del país i l'autoanomenada "democràcia occidental", aquella que foragita malvats dictadors i pacifica qualsevol focus de conflicte allà on sigui, resti passiva contemplant l'espectacle?
Serà que arreu existeixen desenes de "dictadors" camuflats de "presidents" pels grans mitjans?
Serà que democràcia i occidental són termes incompatibles?

Per sort, els bons no es rendeixen mai.

Em sap greu però...

I és que és allò que diu l'Ovidi:

"Ja no ens alimenten molles.

Ja volem el pa sencer.

 Vostra raó es va desfent.

La nostra és força creixent.
"

records de Sarajevo (II) "banderes"

L'any 1991, en el moment de declarar la independència, Bòsnia estableix la bandera blanca amb l'escut blau, la franja blanca i les flors de llis grogues, utilitzat pels reis catòlics que hi hagueren al país durant el segle XIV.
Esclata la guerra l'any 1992 i a Bòsnia es produeix el genocidi de tot un poble. Milers i milers de desplaçats, milers i milers d'assassinats, centenars de fosses comunes i masses milers de cossos esquarterats i repartits pel país. Ah, i el setge a Sarajevo, que té el dubtós honor de ser el segon més llarg de la història per darrere de Leningrad. L'objectiu? Acabar amb tota una ètnia, que no en quedés rastre.
El Novembre de 1995, a la base aèria de Wright-Patterson (Dayton - Estats Units) se signen els acords de pau que posaran fi a tres anys i mig de guerra a Bòsnia. Els acords recullen la divisió en dues parts de l'estat bosni (per una banda la Federació de Bòsnia i Hercegovina (bosniana-croata) i per l'altra la Republika Srpska (bosniana-sèrbia)) i estableixen una rotació de poder constant entre les 3 comunitats majoritàries (bosniacs, serbis i croats) a la presidència del govern. A més, qualsevol decisió ha de ser acceptada per totes les comunitats i en cas de desacord, la darrera paraula recau en l'Alt Comissionat de Nacions Unides, de manera que com es pot imaginar, la vida política d'aquest estat és poc menys que caòtica.
Amb aquest context, davant el rebuig que generava a les comunitats sèrbia i croata, per considerar-la símbol estrictament musulmà (quan prové dels reis catòlics que manaven a Bòsnia el segle XIV) i per les reminiscències a la guerra que deien que contenia, l'any 1998 l'Alt Comissionat de Nacions Unides escull la nova bandera, al més pur estil Unió Europea que es podria haver imaginat.
I així és com, després d'haver patit el que van haver de patir durant tota la guerra, el poble de Bòsnia per no tenir, no té ni bandera pròpia. I si anem a comprovar què ha passat amb les respectives banderes de Sèrbia o de Croàcia...voilà! Cap canvi, tot igual. Serà que els exèrcits serbis i croats no combatien amb aquests emblemes i per tant no són reminiscències de la guerra. O serà que cadascun dels emblemes no són estrictament ortodoxos o estrictament catòlics. En fi, ja ho veieu, coses de la legalitat internacional.

Noviembre

Feia temps que no gaudia tant mirant una pel·lícula, seguint les reflexions i els dilemes que va plantejant al llarg de l'hora i mitja llarga que dura. Excepcional format a mig camí entre el documental i el llargmetratge que li dóna una credibilitat extraordinària fruït també dels grans actors que conformen el repartiment i la banda sonora espectacular. Res, que si no l'heu vista ja...mireu-la! I si ja l'heu vist...a què espereu per tornar-ne a gaudir?
"Me encantaría cambiar este puto mundo. Y creo que todavía se puede cambiar".
"El arte es un arma cargada de futuro."

records de Sarajevo (I)

Sarajevo. Un dia qualsevol al vespre, asseguts a una terrassa a la vora del riu, prenem unes cerveses. Parlem de la realitat de Bòsnia, parlem de la realitat dels Països Catalans, tots i totes esforçant-nos per donar a conèixer tot allò que no es coneix més enllà de les fronteres de cada país, les veritat ocultades pel sistema. Parlem també de temes absurds i banals, i dels nous projectes que al llarg d'aquests dies hem anat ideant i que ens duran a treballar conjuntament en el futur. Ens envaeix la il·lusió, les ganes de trencar tòpics i distàncies, apropant realitats desconegudes a joves de cada territori.
En un moment donat, un company bosni d'origen croat (catòlic) present a la taula fa broma dient que ell també vindrà a Barcelona aprofitant que no té gaires problemes per sortir del país. Jo, sabent que els nostres companys de projecte (bosnis musulmans) requereixen d'una invitació oficial i formal per tramitar el visat que els permetés sortir de Bòsnia, pregunto a l'aire com és que uns necessiten de paperam i l'altre no, vivint al mateix país i compartint la mateixa realitat.
El que s'asseu a la meva dreta ho resumeix fàcil, fred i contundent: "he is croat".

Aquesta és la crua realitat. Tots tenen el passaport bosnià, els d'origen serbi o croat poden campar lliurement per Europa, sense restriccions i per acord de la Comunitat Internacional. Els companys bosnis musulmans no. Aquests es veuen abocats a mil tràmits que en definitiva, els aboca a no poder traspassar les fronteres europees.

Sort que van ser ells els qui van patir el genocidi entre 1992 i 1995.

Sarajevo (III)

Heus ací els uniformes amb els que l'exercit de Bosnia va afrontar els primers anys de la guerra. Sense armes i sense recursos. No s'aprecia a la foto pel reflex. Uniforme de l'esquerra: mono de mecanic amb 4 pedačos de l'exercit bosnia. I al tanto amb les bambes. Les mateixes que calčavem a Barcelona durant les Olimpiades de 1992. Allo que diuen de la pau i la concordia...mentre els genocides miraven d'exterminar aquest raco de mon. Infumable.

Sarajevo (II)

foto: Entorns de Hadzici, 19/07/09

Poca cosa més a dir.
He sentit parlar de legalitat internacional? He sentit dir "forces de pau"?
Que vingui algú i m'ho expliqui.

Sarajevo (I)

15/07/09. El carrer Zagrebačka, proper al centre de la ciutat.
Les ferides de la guerra encara són visibles 14 anys després. A les cases i a l'anima de la població.
Massa poc se sap del que aquí va succeir.

de virus surrealistes en ple mes de Juliol

Llançà (Alt Empordà). En ple apogeu de la calor assolellada estiuenca, un migdia qualsevol de primers de Juliol, pel final del Passeig Marítim de la població apareixen un grup de 9 persones carregades amb les seves motxilles procedents de Portbou, d'on havien sortit caminant unes hores abans seguint el GR-92, en plena ruta que els portava de Banyuls de la Marenda (Rosselló) fins a Llançà. Exhaustes, deixen les motxilles, i després de comprar allò necessari per alimentar els famolencs estómacs, es disposen a cuinar amb 3 petits fogonets, el dinar d'aquell dia en un racó al costat de la riera. Uns descansen estirats, d'altres cuinen el dinar i la resta es dispersa per la població a la recerca d'aigua i d'altres qüestions.
Encara no bullia l'aigüa de les olles quan un parell d'uniformats de blau es van personar a l'indret. Algun veí sense feina els havia alertat i ells, seguint al peu de la lletra les ordenances municipals que prohibeixen (al tanto!) menjar al carrer i establir "mini-acampades" (així li diuen a deixar 9 motxilles a terra i treure 3 fogonets per dinar) ens van instar molt amablement a abandonar l'indret.
Ni fent-los saber que érem part d'un Agrupament Escolta i estàvem de campaments en plena tasca educativa van aturar-se. En preguntar-los on podíem anar, ens van indicar que no hi havia espai en tot el terme municipal on poguéssim menjar (fora del càmping de pagament, on pel que sembla tampoc es pot fer foc). Finalment, vam informar-los, entre irònics somriures i una bona dosi d'indignació, que aniríem sota el pont de la riera, fet que els urbanos de torn van acceptar.
Tot plegat, sumat a la manca de fonts on beure aigua, ens hauria de fer reflexionar a tots plegats sobre el tipus de turisme que s'està extenent a les viles i ciutats del país. I és que sembla que el virus ViscaBarcelona s'està estenent arreu. Aturem-lo!

I heus ací la il·lustració gràfica del meravellós menjador que ens va proporcionar l'Ajuntament de Llançà.

D'estranyes manies

Per a aquells guerrillers i aquelles guerrilleres amb nous reptes per construïr arreu en els propers mesos. Bona revolta!

Fins després!

Hores abans d'escampar la boira per un temps relativament llarg, hi ha frases, paraules i moments viscuts que valen molt, que valen massa.
A tall de comiat abans de marxar uns quants dies a pasturar per les faldes del Canigó, la plana del Rosselló i pels paisatges brutals de l'Alt Empordà, només em queda compartir la frase emotiva del dia, i és que rebre aquest missatge al mòbil després del cap de setmana viscut, no té preu!
"Soz os millors, treballando a ixena, os pueblos entadeban!"

...i què important és ser persona!

A les parets

foto: Rodalies d'El Figaró.