Memòries (no) captives

Com ja havia avançat a principis de setmana, Dimecres vaig estar a la presó de joves de la Trinitat Vella. La presó "acull" joves de 18 a 25 anys amb delictes varis; des de violència al carrer, fins a homicidis, passant pel tràfic de drogues o els robatoris.
Jo hi anava acompanyant uns amics que anaven a fer-hi música per la gent d'allà, així que a les 15h ens recullen els educadors de la presó (mestres titulats que més que docència, allà fan tasques de psicòleg-dinamitzador) i ens acompanyen fins al centre. L'aspecte exterior és bastant tètric, tot pintat amb una pintura color beige esmorteït, bastant tètric. Tot bastant vell i fet caldo. Tot degudament enreixat. Totes les portes de màxima seguretat, ni una porta convencional: s'obre una porta i fins que no es tanca, no s'obre la següent porta que has de travessar. Ens acompanyen a la sala d'actes i pel camí ens creuem amb alguns interns, es respira una tensió ambiental important. Em sembla surrealista el que van a fer els amics, no sembla el lloc idoni per plantar-s'hi amb els instruments i fer-hi un concert, però dit i fet, arribem a la sala d'actes, muntem la qüestió en 5 minuts (avui toquen com al carrer, sense equip de so al darrere) i la sala s'omple dels interns del mòdul superior (diria que així l'anomenen), que són els que dins de la presó, gaudeixen de més privilegis pel seu bon comportament. Faran dos concerts, un per cada mòdul de la presó.

El primer comença (i acaba) amb els interns asseguts a les cadires que rodegen la sala d'actes, enganxats a la paret. Els 40 minuts del concert passen sense aconseguir que ningú balli, la comunitat gitana del lloc acompanyava les rumbes amb les clàssiques palmas, la comunitat dominicana no parava de cridar i acompanyar la música (per allò de compartir continent), i algun que altre africà subsaharià va vibrar amb els fragments de Bob Marley incorporats al repertori. Res més. Jo, assegut al costat dels interns, sóc utilitzat per a saber més coses del grup, rebo les sol·licituds per tocar el cajón i la guitarra (brutal com toquen aquesta gent!) i aprofito per xerrar amb alguns d'ells. La veritat és que m'impressiona bastant tot plegat.

Entremig els educadors ens conviden a berenar i aprofitem per xerrar amb ells, increíble sentir-los parlar de les raons per les que estan allà els interns, ens expliquen una mica el dia a dia a la presó i ens ensenyen alguns espais de la mateixa. Suposo que això ens familiaritza una mica més amb el lloc i tot plegat, fa que estiguem una mica més tranquils.

El segon concert és pels del mòdul bàsic, els que tenen una disciplina molt més estricta i gaudeixen de menys privilegis (dins del que cap, clar). Els educadors ens avisen que possiblement aquí hi hagi més interacció, ens els defineixen com a gente de sangre caliente i jo no sé si prendre-m'ho com a positiu o negatiu. La qüestió comença i efectivament, hi ha molta més interacció, dos magribins ens fan flipar quan comencen a ballar rotllo breakdance fent tombarelles impossibles enmig de la sala. A banda d'això, ningú més balla, però aquí si que canten al ritme de la música. Jo aprofito per fer fotos i vídeos que no vaig poder treure de la presó, he hagut de deixar la targeta per a que passi la censura, tot plegat per evitar que surtin cares d'interns, pels temes dels drets d'imatge. Tot plegat molt trabat, molt difícil. Després del concert, hi havia una actuació d'un grup de breakdance, ens quedem barrejats entre els interns que agraeixen el fet que algú s'hagi apropat fins allà sense cobrar.

Surto d'allà impressionat, l'estigma social que té a sobre el col·lectiu de presos i preses és gegant. Una llosa que arrosseguen tota la vida. Com en moltes altres coses, als presos se'ls jutja per un acte concret, per un fet. Ningú para atenció al context. I a sobre, la resposta bàsicament repressiva continua vinculant la persona a aquest context que l'ha portada a fer el que fos. És un cercle viciós que mai es trenca. Sortim amb algunes idees al cap per mirar de col·laborar amb aquesta gent.

Em sento a prop del Sàhara, de Jujuy, de Buenos Aires, de La Colifata i l'Hospital Borda, del barri i els eterns mil i un projectes, la sensació d'estar descobrint nous espais i noves vivències trencadores. Amb ganes d'engegar projectes a tot arreu.

Us recomano que entreu a Memorias Cautivas, bloc d'un intern de la Trinitat Vella. Llegiu, i reflexioneu-hi si teniu temps!

Tanco la qüestió amb un fragment del bloc:

"Hablas con ellos, te explican sus argumentos, y te preguntas por qué no vieron otro camino, por qué no vieron otra opción, si realmente la tenían, si realmente pudieron elegir. Y es que, en la mayoría de casos, las decisiones que tomamos, nuestras acciones, nuestras elecciones, nuestra manera de ser, no son sino frutos de nuestro entorno, de nuestra educación, y estas cosas sí que no las podemos elegir."