Sarajevo. Un dia qualsevol al vespre, asseguts a una terrassa a la vora del riu, prenem unes cerveses. Parlem de la realitat de Bòsnia, parlem de la realitat dels Països Catalans, tots i totes esforçant-nos per donar a conèixer tot allò que no es coneix més enllà de les fronteres de cada país, les veritat ocultades pel sistema. Parlem també de temes absurds i banals, i dels nous projectes que al llarg d'aquests dies hem anat ideant i que ens duran a treballar conjuntament en el futur. Ens envaeix la il·lusió, les ganes de trencar tòpics i distàncies, apropant realitats desconegudes a joves de cada territori.
En un moment donat, un company bosni d'origen croat (catòlic) present a la taula fa broma dient que ell també vindrà a Barcelona aprofitant que no té gaires problemes per sortir del país. Jo, sabent que els nostres companys de projecte (bosnis musulmans) requereixen d'una invitació oficial i formal per tramitar el visat que els permetés sortir de Bòsnia, pregunto a l'aire com és que uns necessiten de paperam i l'altre no, vivint al mateix país i compartint la mateixa realitat.
El que s'asseu a la meva dreta ho resumeix fàcil, fred i contundent: "he is croat".
Aquesta és la crua realitat. Tots tenen el passaport bosnià, els d'origen serbi o croat poden campar lliurement per Europa, sense restriccions i per acord de la Comunitat Internacional. Els companys bosnis musulmans no. Aquests es veuen abocats a mil tràmits que en definitiva, els aboca a no poder traspassar les fronteres europees.
Sort que van ser ells els qui van patir el genocidi entre 1992 i 1995.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada