històries en verd i blanc

En aquest bloc encara no hi ha hagut cap apunt futbolístic, i és que certament, no és un tema del que tingui massa ganes de parlar en aquest espai. Avui però, és especial, i és que visita Barcelona el Celtic de Glasgow. L'aurèola mística que rodeja els seus partits al Celtic Park, els rituals i el tarannà particular de la seva afició, entre d'altres, fa anys que em criden l'atenció. Més enllà d'això, recordo quan començava a interessar-me pels conflictes polítics d'arreu, que enmig d'una freda nit de campaments per allà la Conca de Barberà (diria), un cap del cau m'explicava l'assumpte dels catòlics i dels protestants. Ràpidament, amb la superficialitat a l'hora de tractar les coses que té l'adolescència, em vaig alinear amb el Celtic enfront dels rivals unionistes i protestants del Rangers.

Però els camins de la vida m'han portat, en altres moments, a creuar-me amb els de verd i blanc. L'any 2004, després d'un 1-0 en contra a Escòcia, el Barça havia de remuntar el resultat a la tornada per passar l'eliminatòria. Barcelona plena d'escocesos, càntics pel carrer, molta cervesa i samarretes verdes i blanques a ratlles horitzontals. Destacables també bastantes estel·lades, banderes palestines i irlandeses. Vaig tenir l'oportunitat d'anar al camp i presenciar el partit rodejat de seguidors rivals. Final del partit, 0-0 i el Barça eliminat. Res importava, 90 minuts de conversa (amb el meu precari anglès), intercanvi de bufandes i samarreta inoblidable, desig de sort en les següents competicions i comiat amb els escocesos cridant sols contra la reina d'Espanya (¿?) (coses de la cervesa...).

Hi ha molt a pensar i discutir al voltant del món del futbol, no seré jo qui el defensi, però, digueu-me il·lús, m'agrada pensar que aquestes coses li retornen la humanitat que el mercat en què l'han convertit li ha restat.

Com resa la mítica cançó irlandesa...Go on home British Soldiers!