Aquest estiu vaig tenir l'oportunitat de viatjar durant un mes per varis indrets de l'Argentina amb la gran sort d'estar en tot moment vivint amb gent d'allà i per tant, compartint costums, tradicions i rutines a diari. La veritat és que molt no em vaig moure per allà...el país és massa gran i vaig decidir centrar-me en Buenos Aires i San Salvador de Jujuy...la capital federal de la nació...i la capital de la província més pobra de l'Estat respectivament.
La veritat és que es fa molt difícil resumir en un sol post al bloc tot el que va significar el viatge i de fet, tampoc és la meva intenció, però aquí va una de les múltiples reflexions del viatge:
Sorprèn Buenos Aires per la seva fesomia urbana...típica ciutat americana, si...però amb moltíssims contrastos constants, tot passant de cases de luxe a concentracions de barraques per tornar a un barri de luxe i tornar a passar a un barri mitjà...tot això en una trentena de "quadras".
Sorprèn també per la gran quantitat de gent que malviu i treballa al carrer...excepte en comptadíssims indrets, és impossible amagar l'extrema pobresa que s'hi viu, i això que Buenos Aires és la gran metròpoli d'un país enormement centralista, que concentra la majoria de la seva riquesa a la seva capital.
Per això jo em pensava que anava preparat quan vaig sortir de Buenos Aires per arribar 2000 km després a San Salvador de Jujuy...si Buenos Aires em va desmuntar per dins...amb el suport dels meus amics de la capital vaig mirar de mentalitzar-me del que veuria allà...ja m'havien explicat petites coses...i alguna de grossa per mirar de que em fes a la idea...però la veritat és que res del que havia imaginat era semblant al que em vaig trobar.
Res m'indicava que em trobava a una capital de relativa importància, carrers sense asfaltar, carreteres que a Catalunya no existeixen i que allà uneixen capitals de província, cases en alguns casos sense finestres, gran part del jovent amb molts problemes de drogodependència...
La qüestió és que allà, tant a Buenos Aires com a San Salvador de Jujuy, vaig tenir la gran sort de conèixer tot un seguit de persones que lluiten dia a dia, minut a minut, en la seva particular batalla per a sobreviure. Ho fan amb jornades laborals llarguíssimes, amb sous miserables, a l'hora de comprar al supermercat allò que no hagi pujat desmesuradament (és allò que tant bé fem els occidentals de robar la matèria prima...i posar-la al mateix preu d'aquí quan la moneda té un valor quatre cops inferior) i també, com no, a l'hora de plantar cara a governs i forces de seguretat corruptes.
És aquella gent que el sistema necessita per a continuar funcionant...molts han de viure amb molt poc per a que uns quants puguin viure en l'opulència que viuen...és la seva particular regla de tres.
Aquest estiu he conegut els que pateixen aquesta regla a l'Argentina...els que el sistema considera persones de segona classe...igual que vaig conèixer fa 2 anys els qui la pateixen enmig del desert a Algèria als camps de refugiats del Sàhara Occidental...o aquells treballadors que també la pateixen quan miren de venir a treballar a les nostres ciutats...o la dona gran que viu a l'Eixample de Barcelona i li fan mobbing per fer-la fora de casa...tots ells són una peça més de tot l'engranatge del sistema.
1 comentari:
uaau..després de les petites pressions que he rebut al llarg de la tarda ja he fet una ullada aquest nou blog, interessant i amb grans expectatives de futur..!
Es brutal viatjar..i molt dur també. És dur adonar-se de la realitat del món en que vivim..i quan més surts de les 4 parets que t'envolten més t'en adones que allò que vius tu, aquelles petites coses que passen i no t'agraden al costat de casa, són una escassa part del que passa arreu del món.
Estic a Amsterdam, i aqui he pogut observar un benestar constant en quasi tota la població, obviament a tot arreu hi ha diferències..però el que més inquietud, ràbia provoca són les contradiccions constants, les diferencies exagerades que ens trobem constantment..vaig estar al senegal i al peru, dos indrets on la pobresa esta extesa per arreu del pais, on les barraques son les cases de la majoria de la població, cap dels dos llocs es viu en condicions favorables tot i que la gent aprofita al màxim els recursos naturals que els envolten..ho comparo amb Amsterdam o Barcelona i no tenen res a veure ( tot i que dins d'aquestes tb hi ha les seves coses..) però crec que el més dur es viure, veure aquests constrastos d'una riquesa radical a una pobresa radical en un espai limitat, dins un mateix pais, d'una mateixa ciutat, un mateix carrer..veus això i penses.. realment som egoistes i poc altruistes les persones..! si tu tens una casa de luxe i al teu costat hi ha algú vivint en una barraca que cau amb un cop de vent..que costa compartir o donar un cop de mà..?
en fi..es dur adonar-se de la realitat..i més dur encara sentir-se impotent, intentant moure i canviar les coses i veure com avances a pas de tortuga..clar que millor a pas de tortuga que quedar-nos paral·litzats veient com la llebre corre fins a menjar-se el món sencer no.?!
apa, molts petons..!!!
see you soon..!!
Publica un comentari a l'entrada