superant més esglaons

Dijous passat vam superar un nou esglaó en aquesta escala gegant que estem pujant amb l'EsperanSaharaui. Semblava impossible que sense cap tipus de recurs econòmic i sent tan sols tres persones a l'equip motor, aconseguíssim tirar endavant amb un mínim de garantia el projecte. A tot això, vora 10 mesos després d'aquell 21 de Març en què la idea va néixer i començà a prendre forma, es pot dir que podem estar ben orgullosos del que hem aconseguit.

Després d'aconseguir totes les cançons que vora una quarantena de grups ens oferiren i sense les quals el projecte no existiria, després de vendre 1500 exemplars del disc, posar-lo a la venda a bastants punts de diferents ciutats i països arribant fins i tot al llunyà Japó, rebentar de gent l'Auditori de les Corts en la presentació i havent contactat amb gent diversa de vàries comarques que vol presentar la història al seu poble, trobàvem que havíem fet prou soroll però que n'havíem de fer més, era imprescindible fer difusió del projecte i la causa al màxim de llocs possibles.

Heus ací que fa un parell de mesos contactaren amb nosaltres unes periodistes colombianes que treballen per a TeleMadrid oferint-nos de fer un reportatge al voltant del nostre projecte. I d'aquest Dissabte en 15 dies, el següent reportatge arribarà a totes les cases que sintonitzin TeleMadrid.



Ja em direu què us sembla...sigueu crítics!!

I per qualsevol interès al respecte...info@esperansaharaui.org.

No al judici. Can Vies és del barri! (del costat)

Demà matinarem una mica més de l'habitual, agafarem la gralla i mirarem de ser ben d'hora al Passeig Lluís Companys, al davant de l'Audiència Provincial de Barcelona. Allà s'hi farà el judici contra el CSA Can Vies, degut a la demanda presentada per TMB contra el centre social del barri de Sants. Ja veurem si toquem o no, l'important és ser-hi.

Ni que sigui pels cops que hem aprofitat part de la infraestructura que emmagatzema el centre per muntar actes al barri de sobre (el meu), i pels cops que he gaudit dels seus espais en festes i actes, em veig moralment obligat a anar-hi.

A més, crec que tots estem obligats a passar-hi o bé a mostrar el nostre suport incondicional d'alguna manera, per la feina imprescindible que fa per al barri, donant espais per a que la ciutadania s'expressi, contemplant el naixement dins seu d'un fotimer de propostes de diversa índole, allotjant en el seu interior molts somnis i projectes. I perquè tot això s'ha aixecat amb l'esforç diari d'un munt de joves i no tant joves del barri de forma autogestionada, sense cap mena d'ajuda institucional, demostrant que des de la base es poden construïr les alternatives que no dóna, en aquest cas l'Ajuntament, als joves de Sants.

"Ells tenen els calers, van armats fins a les dents" deien els Brams. I la resta el que tenim és l'esforç, la constància, la il·lusió i el compromís. Cadascú dins del seu projecte, a cada poble i a cada barri. Ells tenen els mitjans de comunicació controlats. Nosaltres seguim tenint el mateix, però ja ho deia Al Tall: "Quan més curt ens lliguen, més perill tindran".

Pel que sembla demà un acte-concentració amb actuacions i parlaments de tota mena, enfront dels jutjats, serà la resposta que s'ha preparat per a denunciar la situació.

Gaza

M'he aquest matí i mentre esmorzava alguna cosa a la cuina, les notícies parlaven de la situació a Gaza. La població viu aïllada, enmig d'un bloqueig israelià que no permet que entri res a la franja. Ni menjar, ni gasolina, ni res de res. Per acabar-ho d'arreglar, els han tallat la llum i l'aigua i els han tirat unes quantes bombes, no fos cas que estiguessin massa tranquils. I la llum que hi havia era la dels càmeres de televisió, tot ben paradoxal en una zona a les fosques.
I tot plegat comença a acostar-se a la catàstrofe humanitària, però tot el món es queda de braços plegats. Tothom estarà tot el dia ocupat amb les seves tasques i tornarà a Gaza (els minuts que ens dictin a la tele) a l'hora de dinar i a l'hora de sopar.
I ningú hi fa res, i Israel diu que ho aturarà quan Hamàs plegui veles a la zona, i la comunitat internacional no fa res, còmplice d'una situació que em deixa perplex.
I tot plegat m'indigna, tot plegat em fa fàstic.
I la setmana passada es feia la gran Aliança de Civilitzacions, i existeix l'ONU però és impossible creure en res similar engegant la televisió aquest matí i és que la careta que porten tots plegats cada cop té menys punts de subjecció, cada cop és més a prop de caure.

Vergonya!

Thomas Sankara

Fa uns mesos, llegint l'Illacrua, vaig redescobrir la figura de Thomas Sankara, president de Burkina Faso entre l'any 1983 i el 1987. El nom em sonava d'haver-ne sentit a parlar, però desconeixia bastant qui era i què havia fet. L'article donava quatre pinzellades de la seva vida i trajectòria posant-lo a l'alçada del revolucionari per excel·lència, el Che Guevara i proposava un parell de lectures per saber-ne més. El cas és que em va cridar l'atenció i vaig buscar almenys un dels dos llibres.

Immiscuït en la lectura, he descobert la revolució que va dur a terme al llarg dels seus 4 anys de president, viatjant amb el Renault 5 perquè era el cotxe més barat del país, incorporant moltes dones al seu govern, fotent canya a la França colonial, visitant Harlem en una visita als EUA o eliminant l'antic nom imposat pels portuguesos (Alto Volta) i proposant-ne un de nou fet amb els dos idiomes més parlats del país (Burkina Faso) entre altres mesures. En fi, una autèntica rara avis dins de la política internacional, potser per això va acabar com va acabar.

El llibre, que explica a la vegada i en tres espais diferents les relacions francoafricanes des de la conferència de Brazzaville, la història concreta de Sankara i la visió d'un periodista d'un influent diari francès que investiga la qüestió al país centreafricà, és d'aquells que en acabar-los, provoquen profunda indignació al més conformista dels conformistes, que acaba endinsat en les clavegueres de la política internacional, plena de complots, mans tacades de sang i interessos econòmics a parts iguals.

Si us interessa el llibre...aquí van les dades. I si teniu 5 minuts, investigueu a la wikipèdia sobre la figura d'en Thomas Sankara, (en castellà, la traducció al català encara està a mig fer!) és prou interessant! I visiteu això també.

Ja per acabar...un tribut a Sankara fet per l'International Spartak en col·laboració amb l'alter ego d'en Fermín Muguruza, l'Ashmatic Lion Sound System:

L'Ovidi se'n va a Palau

Ahir, aprofitant una fugaç visita al centre de Barcelona vaig aprofitar per a endur-me a casa el concert "L'Ovidi se'n va a Palau", l'homenatge al mestre d'Alcoi realitzat al Palau de la Música Catalana el 15 de Maig de 2006.

Ja en el seu moment, el mateix dia de l'espectacle, vaig sortir d'allà convençut que havia viscut un moment únic: un espai com el Palau de la Música pres per l'Ateneu La Torna, la gent de Propaganda pel Fet! i tot un seguit de personalitats, recordant l'Ovidi Montllor.
Noms com en Vicent Partal, la Gabriela Serra, l'Arcadi Oliveres, l'Alfred Lucchetti, l'Isabel Clara-Simó, en Pep Riera, la família d'en Guillem Agulló i els amics d'en Josep Maria Isanta. La música va córrer a càrrec, entre d'altres, d'en Toti Soler, dels VerdCel, d'en Feliu Ventura, dels Obrint Pas, de La Fera Ferotge (alter-ego dels Inadaptats), d'en Miquel Gil o d'Al Tall. Submergit en el concert, un cada cop es convenç més de la seva condició, en el meu cas, de valencià del nord.

A hores d'ara, queden en el record els centenars d'homenatges a la figura del cantautor d'Alcoi que van tenir lloc al llarg de l'any. Sobta que tots fossin impulsats per la societat civil, sobta que cap fos impulsat per cap mena d'institució. I és que l'herència de l'Ovidi, 10, 20 i 30 anys més tard, té una vigència impressionant. Sorprenent...i preocupant alhora!

En fi, altament recomanable!


...perquè portem bandera on blau no hi ha, diem ben alt que parlem català i ho fem a la manera de València!.

Dissabte de cantadors a Espolla

Al llarg de la meva existència, com tothom, m'ha passat que he descobert llocs i festes en què, un cop a casa després de la visita, tinc clar que a la propera oportunitat, hi tornaré. Avui ha sigut dia de retorn, de retornar a caminar per Sant Pere de Rodes i rodalies contemplant el cap de Creus, tot l'Empordà i les vistes a banda i banda de la carena. Ja hi havia estat en vàries ocasions, però la darrera, a càrrec d'una quinzena de marrecs de 9 a 12 anys, hi vam fer una d'aquelles excursions mítiques, d'aquelles que motiven i engresquen fins el més mandrós a caminar i recórrer camins i corriols. Des d'aquell dia, com deia al principi, que tenia ganes de tornar-hi.

Sant Pere de Rodes des del castell de Sant Salvador

Ahir a la nit va ser nit de descobriment i també de retorn, de sopar a Vilanant i de Trobada de Cantadors d'Espolla, poble on vaig viure uns campaments molt especials ja fa vora 6 anys. Mític va ser aparcar el cotxe a l'esplanada del costat de la piscina i el terreny, reviure nits de bivac, excursions gravades a la memòria i mil i un moments que de ben segur, seran difícils de perdre.

El cas és que ens dirigíem a la 6a Trobada de Cantadors d'Espolla, a la societat La Fraternal del poble. La Trobada va durar tot el dia, amb dinar, tallers de glosa per grans i petits,
l'assemblea de Cor de Carxofa (entitat organitzadora, visiteu-ne la web!), un sopar, l'exhibició de glosa menorquina (impressionant!) i el combat de nyacres (digne de veure, per a treure's el barret!).

L'ambient, immillorable. El lloc ple, porrons de garnatxa rulant pel públic i els talleristes més petits de la trobada, fent garrotins a l'escenari. Després els glosadors menorquins es van exhibir tot improvitzant en funció del que el públic demanava. El moment del combat final s'acostava, i el jurat va declarar els 6 classificats de la ronda de la tarda. A partir de llavors, vàries rondes amb diversos estils i l'improvització per bandera. Posarem un exemple: dos concursants a l'escenari, a ritme de nyacra i una situació imaginària. Posem per cas que estem a un ajuntament en què, després de les eleccions, Esquerra té la clau de la qüestió. Un dels dos concursants havia de defensar el pacte amb els socialistes...i l'altre amb els convergents. Tot amb tres rondes de nyacra, tot pensat allà mateix, a l'instant. I així tota la nit, amb diferents estils, amb diferents situacions (algunes d'elles ben surrealistes).

Aspecte de La Fraternal d'Espolla ahir nit

Total, un espectacle digne de veure. Un espectacle dels que no s'haurien de perdre mai, per l'ambient que s'hi respira, per tot el que fomenta i perquè, tal com em va dir un dels concursants: "això és socialisme de debò!".

Aquí hi podeu trobar una nyacra dels Ensaladilla So Insistent.

se'ns pixen a sobre i diuen que plou!

Increíble notícia la que vaig sentir ahir al migdia a la televisió...explicaven que el detingut Igor Portu es trobava ingressat a la UCI amb algunes costelles trencades i amb un pulmó foradat per haver-se, suposadament, autolesionat mentre es resistia a entrar al cotxe patrulla de la policia. Que algú m'expliqui com algú pot fer-se això amb la dificultat extra d'estar, en principi, emmanillat.

Fa un parell de setmanes, cinc dies després de la detenció d'un altre jove basc, sortia a la llum pública el relat d'aquests cinc dies d'incomunicació legal, els que empara la llei antiterrorista. El podeu trobar aquí.

Fins i tot Amnistia Internacional ho denuncia, dient concretament això:

"Las autoridades españolas deben dejar de negar la existencia de tortura y otros malos tratos a manos de agentes de policía –ha señalado Rachel Taylor, investigadora de Amnistía Internacional sobre España–. La falta de voluntad política para abordar el problema ha dado lugar a nuevas violaciones de derechos humanos.”

En el informe España: Sal en la herida: La impunidad efectiva de agentes de policía en casos de tortura y otros malos tratos, Amnistía Internacional pone de relieve casos de personas que han recibido golpes, patadas, puñetazos e insultos de agentes de policía, incluso estando esposadas, y tanto en la calle como bajo custodia policial.

"Mientras el gobierno no tome medidas efectivas para investigar las denuncias y llevar ante la justicia a los responsables de tortura y otros malos tratos, los agentes de policía estarán por encima de ley y seguirá extendiéndose el clima de impunidad”, ha afirmado Rachel Taylor.

I aquí estem mirant cap un altre cantó, pensant en què comprarem a les rebaixes o en si jugarà o no en Ronaldinho demà contra el Sevilla. Mentrestant, sobren els exemples: Torà, Sabadell, Gràcia, la comissaria de les Corts, Roquetas...diferents poblacions però sempre el mateix fet!

Com a mínim tinguem un mínim de dignitat i destriem el pixum de la pluja.

sempre quedaran espais per l'esperança!

Pocs projectes he conegut jo que m'hagin impactat tant com el que vaig conèixer i del que vaig tenir opció de participar "activament" durant 8 dies aquest mes d'Agost passat a San Salvador de Jujuy.
San Salvador és la capital d'una de les províncies més pobres de l'Argentina, per no dir la que més, però també és la capital de la província amb l'historial més combatiu de tot el país. Pel que expliquen, en temps de la dictadura, la Triple A (la temuda Alianza Anticomunista Argentina) tenia sempre feina a fer al nord-oest argentí. Ara, a qui se li acumula la feina és a la policia i a les màfies que actuen en connivència amb el governador local i el govern central, i és que just el dia abans que arribés jo, un encaputxat va segrestar la filla de Carlos "Perro" Santillán, líder piquetero de Jujuy, quan estava sola a casa seva. A més, la ciutat era parada obligatòria en la ruta ferroviària més important de l'Amèrica del Sud, la del Ferrocarril del Oeste, que va ser aturada per les privatitzacions dels anys 90 del govern de Menem però no desmuntada, fet pel qual la carretera que et porta a Bolívia travessa diversos cops la via del tren encara present 20 anys després i compta amb una decoració paisatgística d'allò més curiosa, amb desenes de trens abandonats i repartits al llarg de 200 km de carretera.
A la ciutat, l'Ajuntament ha aprofitat l'antiga estació com a espai polivalent per a exposicions, concerts i altres activitats de caire cultural, i a sobre les antigues vies que travessaven la ciutat, s'hi ha alçat la villa de "El Chingo", on hi viu la gent més desafavorida de la ciutat i amb cases alçades literalment a sobre la via que, per posar un exemple, travessa el terra del menjador com si res.

Entre la via i l'estació, hi queden els antics "galpones" del tren, l'espai on s'arreglaven els trens i on deixaven els aparells que quedaven fora de circulació. Allà, gent provinent de diverses organitzacions sindicals, agrupacions barrials i col·lectius diversos van decidir ocupar els espais i autoorganitzar-se, impulsant tallers de quítxua (la llengua autòctona del lloc abans del genocidi indígena dels segles XV i XVI), menjadors populars per als més desafavorits, una biblioteca popular i moltes altres activitats del tot gratuïtes.
A banda, les assemblees setmanals serveixen per traçar les accions a emprendre tant internament a l'espai com de cara a la resta de la ciutat, i és que els galpones han estat punt de partida de diverses vagues i mobilitzacions populars per l'abstenció a les eleccions generals entre d'altres, mirant de mantenir a molta gent al marge de la xacra més important que afecta la zona: el consum de cocaïna i pasta base.

Estic segur que hi ha molts Galpones Recuperados com els de Jujuy repartits pel món, com hi haurà molts com l'Agrupación Barrial Avelino Bazán, la Corriente Clasista y Combativa, la Comisión de Derechos Humanos de Jujuy (bestial tasca la que fan per la recuperació de la memòria històrica i el càstig als culpables de desaparicions al llarg de la dictadura), el Movimiento Social Tupaj-Katari, els Grupos de pueblos originarios, entre d'altres...i sort en tenim, i és que mentre quedin focus de resistència com aquests escampats arreu podem parar tranquils (dins l'activitat necessària per mirar de transformar l'estat de la qüestió, és clar!)

Ja per acabar us deixo un vídeo gravat dins dels galpones, els amics de Radio Roots tocant a principis de 2007 a benefici del projecte col·lectiu i aquest enllaç d'àudio amb una entrevista al Perro Santillán a les movilitzacions contra la visita d'en Bush a Mar del Plata fa 2 anys.

Nit de cabòries i gloses

Arribo a casa tard, al carrer plou i fot un fred que pela. Dia de vacances més o menys intens, estic cansadot i tot indica que serà arribar i moldre, ràpid a dormir i esperar el dia de demà. Però el cap encara té ganes de treballar i no sé ben bé perquè vaig donant voltes a mil i una cabòries que tinc a dins. Mal inici d'any! Però res que no es pugui revertir, és clar.

I què millor que proposar-vos una activitat a la que jo no podré assistir segur, tot i que em faria molta il·lusió poder-ho fer...és una cantada de garrotins per part d'Els Glossadors. I és que això de la glosa trobo que és un gènere molt desconegut i alhora interessant. I si no, mireu aquest exemple de combat de gloses fet a Felanitx.

Ja per acabar, la proposta en si, amb cartell i tot! Aquí va:

Disfruteu si hi podeu anar...i feu-me'n cinc cèntims als comentaris del post!!

au!