Sempre hi ha alguna cosa a dir...

Aida Camp

2010-09-26T23:05:00.006+02:00

Aida Camp, Palestina.
Una gran portalada amb una clau gegant presideix l'entrada al camp de refugiats. Fa uns anys, aquesta clau va optar a entrar al llibre Guinness dels rècords per ser la clau més gran del món, però just el dia que el jurat del concurs havia de verificar-ho, els soldats israelians van decidir casualment, tancar el checkpoint d'entrada a Betlem en una de tantes accions inexplicables amb les que l'exèrcit racista d'Israel mira d'amagar tot allò que fa olor a palestí.
Avui és dia de roba estesa. Avui els terrats i les balconades dels edificis estan plens de llençols i roba de tota mena, i és que fa setmanes que les cubes d'aigua del camp eren buides. Fins avui. No hi havia aigua per a res a les cases. Ni per a rentar-se, ni per a rentar, ni per a res. Sols tenien l'aigua per a beure, la que compren al supermercat embotellada. I és que Israel controla majoritàriament els punts clau d'abastiment d'aigua, pel que els palestins no controlen ni l'aigua que brolla al territori que teòricament, controlen.
I la vida ha seguit, segueix i seguirà com sempre, amb la màxima normalitat dins aquesta anomalia tan cruel i injusta anomenada Israel. Malgrat el checkpoint, malgrat l'escassetat d'aigua o malgrat aquest mur racista que, suposant tot el que suposa, aquí serveix per a fer un avís a navegants: "algun dia el sol brillarà en una Palestina lliure".

Reprenent la marxa

2010-09-26T20:52:00.004+02:00

Ja fa temps que dono voltes a la idea de reactivar aquest petit espai. Tot just quatre entrades en un any és un bagatge més aviat pobre, la veritat. Pensava en crear un nou espai o simplement, en tancar aquest, però finalment m'he decidit per canviar-li una mica la cara i reprendre la dinàmica. Així doncs, homes i dones de color, ens anem llegint!

Imagina't

2010-02-23T23:11:00.006+01:00

Imagina't que la teva mare, metgessa de professió i amb fortes conviccions polítiques de caire esquerranós com el teu pare, és segrestada quan tu encara no has nascut. Imagina't que a la teva mare la detenen i que el teu pare té més sort i aconsegueix fugir i exiliar-se. Imagina't que a ta mare la porten a un dels centres de detenció clandestins més importants de tot l'entramat dictatorial argentí (Campo de Mayo) i que allà, cinc mesos després, arribes a aquest món. Imagina't que quan arribes a aquest món, un capità del mateix exèrcit que manté desapareguda a ta mare se t'endú amb ell i els seus. Lluny dels teus. Literalment robat i amb total impunitat.
Però imagina't també que 6 anys després de fugir, el teu pare torna de l'exili decidit a trobar-te, s'allista a una associació de recerca de desapareguts i comença a remoure cel i terra, contactant amb supervivents del centre de detenció. Imagina't que quan t'acostes a la trentena, arribes a la conclusió de que no ets qui t'han dit que eres, que no estàs segur de la teva identitat i que mai t'has sentit com a casa amb la teva família de sempre. Poses fil a l'agulla i te'n vas a una associació de desapareguts, no fos cas. Imagina't que unes setmanes després de les proves, just quan surten els resultats, el que tota ta vida ha dit que era el teu pare és detingut i acusat d'"apropiació il·legal d'un menor d'edat". I imagina't que, 32 anys després, coneixes i t'abraces al teu pare, a qui no havies vist mai.

I ara per acabar, imagina't que a dia 23 de Febrer de 2010, aquesta història és real.

El pont sobre el Drina

2010-01-03T02:27:00.007+01:00

El Drina és el nom d'un riu que des de sempre ha fet de frontera imaginària entre Bòsnia i Sèrbia. Sobre ell, el segle XVI, durant el domini de l'imperi turc a la zona, el visir que governava la zona va decidir construïr un pont que unís ambdós territoris a la ciutat de Visegrad.
Des d'aquest moment, i fins la Primera Guerra Mundial, el pont i la seva kapija (un balcó amb espai per a seure al bell mig de la construcció) esdevenen testimonis directes de tot allò que va succeïnt a la zona al llarg d'aquests segles.
La petita història del dia a dia, la dels amors i desamors, les borratxeres, o l'envelliment dels habitants del poble ens ajuda a comprendre fàcilment què succeí al llarg d'aquests llargs 4 segles a la zona, amb una agitada vida política de governs de diversa índole i invasions poc delicades i, perquè no dir-ho, la complexa situació política dels Balcans actuals.
En fi, lectura altament recomanable!

el progrés

2009-11-03T10:18:00.004+01:00

La comunicació verbal i presencial ha passat a la història amb el telèfon. El correu electrònic està tocat de mort. I els darrers avenços tecnològics tipus facebook o twitter van quedant desfassats.
I és que tot torna a les arrels més simples i fàcils, tot i que faria falta una millora ortogràfica prou important...

Una paret de Portbou (Alt Empordà)

la doble moral (II)

2009-11-02T08:59:00.003+01:00

Escoltàvem la consellera Tura i diverses personalitats de la política catalana reclamar respecte als detinguts pel cas Pretòria, per les imatges en què sortien emmanillats a l'Audiència Nacional recollint les seves pertinences en una simple bossa d'escombraries blava. "Escarni públic", "degradant", "no s'entén que aquestes persones que no són perilloses anessin emmanillades" són algunes de les expressions que s'han pogut llegir aquests dies a la premsa.

Sorprèn, tot plegat, perquè t'adones que aquesta cobertura mediàtica no la tenen notícies com aquesta, en què una organització amb un notable respecte a nivell mundial com Amnistia Internacional, denuncia "la violació dels drets bàsics dels detinguts" per part de l'Estat Espanyol, o el tracte que ha rebut, rep i rebrà, l'Amadeu Casellas.

Serà la casualitat?

Diumenge

2009-09-27T23:09:00.005+02:00

Diumenge de castells i documentals interessants. Diumenge de pagament dels excessos de dies anteriors. Diumenge en bona companyia i amb millors converses. Diumenge de descobrir indefinicions futures que angoixen.
Sort però que sempre ens quedarà la música, regulant tanta inestabilitat i per tant, sempre podrem anar descobrint noves propostes, diferents a allò que hom sempre consumeix.
Disfrutin!

Bromes de mal gust

2009-09-25T09:29:00.005+02:00

25 de Maig de 1995. Tuzla.
Se cel·lebra una mena de dia dels joves, fet que fa que molts d'ells estiguin al carrer, a una part de la ciutat anomenada kapija. A primera hora de la tarda, l'Exèrcit Serbi bombardeja la zona, provocant una de les massacres més importants (una més) sobre població bòsnia. El resultat: 71 civils (majoritàriament d'entre 18 i 25 anys) morts i 200 ferits.

11 de Setembre de 2009. Milorad Dodik, primer ministre de la Republika Srpska, declara que les matances de Tuzla i les de Markale (el mercat de Sarajevo) van ser comeses pels bosniacs (bosnis musulmans) per provocar una reacció internacional contra els Serbis, tot i que ja hi ha hagut condemnes en ferm contra generals de l'exèrcit serbi.

I el silenci persisteix. I els disbarats se succeeixen amb total impunitat.

Tot plegat, si no fos perquè és ben cert, semblaria una maleïda broma de mal gust.

*Aquí podeu trobar alguna altra perla d'aquest especimen. Lamentable.

incompatibilitats

2009-09-22T10:51:00.002+02:00

Com pot ser que en un petit i modest estat de Centreamèrica el President escollit democràticament pel poble sigui derrocat per un cop d'estat militar i deportat fora del país i l'autoanomenada "democràcia occidental", aquella que foragita malvats dictadors i pacifica qualsevol focus de conflicte allà on sigui, resti passiva contemplant l'espectacle?
Serà que arreu existeixen desenes de "dictadors" camuflats de "presidents" pels grans mitjans?
Serà que democràcia i occidental són termes incompatibles?

Per sort, els bons no es rendeixen mai.

Em sap greu però...

2009-09-14T23:27:00.003+02:00

I és que és allò que diu l'Ovidi:

"Ja no ens alimenten molles. 
Ja volem el pa sencer.
  Vostra raó es va desfent. 
La nostra és força creixent. "

records de Sarajevo (II) "banderes"

2009-09-07T01:11:00.005+02:00

L'any 1991, en el moment de declarar la independència, Bòsnia estableix la bandera blanca amb l'escut blau, la franja blanca i les flors de llis grogues, utilitzat pels reis catòlics que hi hagueren al país durant el segle XIV.
Esclata la guerra l'any 1992 i a Bòsnia es produeix el genocidi de tot un poble. Milers i milers de desplaçats, milers i milers d'assassinats, centenars de fosses comunes i masses milers de cossos esquarterats i repartits pel país. Ah, i el setge a Sarajevo, que té el dubtós honor de ser el segon més llarg de la història per darrere de Leningrad. L'objectiu? Acabar amb tota una ètnia, que no en quedés rastre.
El Novembre de 1995, a la base aèria de Wright-Patterson (Dayton - Estats Units) se signen els acords de pau que posaran fi a tres anys i mig de guerra a Bòsnia. Els acords recullen la divisió en dues parts de l'estat bosni (per una banda la Federació de Bòsnia i Hercegovina (bosniana-croata) i per l'altra la Republika Srpska (bosniana-sèrbia)) i estableixen una rotació de poder constant entre les 3 comunitats majoritàries (bosniacs, serbis i croats) a la presidència del govern. A més, qualsevol decisió ha de ser acceptada per totes les comunitats i en cas de desacord, la darrera paraula recau en l'Alt Comissionat de Nacions Unides, de manera que com es pot imaginar, la vida política d'aquest estat és poc menys que caòtica.
Amb aquest context, davant el rebuig que generava a les comunitats sèrbia i croata, per considerar-la símbol estrictament musulmà (quan prové dels reis catòlics que manaven a Bòsnia el segle XIV) i per les reminiscències a la guerra que deien que contenia, l'any 1998 l'Alt Comissionat de Nacions Unides escull la nova bandera, al més pur estil Unió Europea que es podria haver imaginat.
I així és com, després d'haver patit el que van haver de patir durant tota la guerra, el poble de Bòsnia per no tenir, no té ni bandera pròpia. I si anem a comprovar què ha passat amb les respectives banderes de Sèrbia o de Croàcia...voilà! Cap canvi, tot igual. Serà que els exèrcits serbis i croats no combatien amb aquests emblemes i per tant no són reminiscències de la guerra. O serà que cadascun dels emblemes no són estrictament ortodoxos o estrictament catòlics. En fi, ja ho veieu, coses de la legalitat internacional.

Noviembre

2009-09-06T22:50:00.000+02:00

Feia temps que no gaudia tant mirant una pel·lícula, seguint les reflexions i els dilemes que va plantejant al llarg de l'hora i mitja llarga que dura. Excepcional format a mig camí entre el documental i el llargmetratge que li dóna una credibilitat extraordinària fruït també dels grans actors que conformen el repartiment i la banda sonora espectacular. Res, que si no l'heu vista ja...mireu-la! I si ja l'heu vist...a què espereu per tornar-ne a gaudir?
"Me encantaría cambiar este puto mundo. Y creo que todavía se puede cambiar".
"El arte es un arma cargada de futuro."

records de Sarajevo (I)

2009-08-20T18:32:00.003+02:00

Sarajevo. Un dia qualsevol al vespre, asseguts a una terrassa a la vora del riu, prenem unes cerveses. Parlem de la realitat de Bòsnia, parlem de la realitat dels Països Catalans, tots i totes esforçant-nos per donar a conèixer tot allò que no es coneix més enllà de les fronteres de cada país, les veritat ocultades pel sistema. Parlem també de temes absurds i banals, i dels nous projectes que al llarg d'aquests dies hem anat ideant i que ens duran a treballar conjuntament en el futur. Ens envaeix la il·lusió, les ganes de trencar tòpics i distàncies, apropant realitats desconegudes a joves de cada territori.
En un moment donat, un company bosni d'origen croat (catòlic) present a la taula fa broma dient que ell també vindrà a Barcelona aprofitant que no té gaires problemes per sortir del país. Jo, sabent que els nostres companys de projecte (bosnis musulmans) requereixen d'una invitació oficial i formal per tramitar el visat que els permetés sortir de Bòsnia, pregunto a l'aire com és que uns necessiten de paperam i l'altre no, vivint al mateix país i compartint la mateixa realitat.
El que s'asseu a la meva dreta ho resumeix fàcil, fred i contundent: "he is croat".

Aquesta és la crua realitat. Tots tenen el passaport bosnià, els d'origen serbi o croat poden campar lliurement per Europa, sense restriccions i per acord de la Comunitat Internacional. Els companys bosnis musulmans no. Aquests es veuen abocats a mil tràmits que en definitiva, els aboca a no poder traspassar les fronteres europees.

Sort que van ser ells els qui van patir el genocidi entre 1992 i 1995.

Sarajevo (III)

2009-07-27T21:23:00.004+02:00

Heus ací els uniformes amb els que l'exercit de Bosnia va afrontar els primers anys de la guerra. Sense armes i sense recursos. No s'aprecia a la foto pel reflex. Uniforme de l'esquerra: mono de mecanic amb 4 pedačos de l'exercit bosnia. I al tanto amb les bambes. Les mateixes que calčavem a Barcelona durant les Olimpiades de 1992. Allo que diuen de la pau i la concordia...mentre els genocides miraven d'exterminar aquest raco de mon. Infumable.

Sarajevo (II)

2009-07-20T18:57:00.002+02:00

foto: Entorns de Hadzici, 19/07/09

Poca cosa més a dir.
He sentit parlar de legalitat internacional? He sentit dir "forces de pau"?
Que vingui algú i m'ho expliqui.

Sarajevo (I)

2009-07-18T21:53:00.004+02:00

15/07/09. El carrer Zagrebačka, proper al centre de la ciutat.
Les ferides de la guerra encara són visibles 14 anys després. A les cases i a l'anima de la població.
Massa poc se sap del que aquí va succeir.

de virus surrealistes en ple mes de Juliol

2009-07-12T21:11:00.005+02:00

Llançà (Alt Empordà). En ple apogeu de la calor assolellada estiuenca, un migdia qualsevol de primers de Juliol, pel final del Passeig Marítim de la població apareixen un grup de 9 persones carregades amb les seves motxilles procedents de Portbou, d'on havien sortit caminant unes hores abans seguint el GR-92, en plena ruta que els portava de Banyuls de la Marenda (Rosselló) fins a Llançà. Exhaustes, deixen les motxilles, i després de comprar allò necessari per alimentar els famolencs estómacs, es disposen a cuinar amb 3 petits fogonets, el dinar d'aquell dia en un racó al costat de la riera. Uns descansen estirats, d'altres cuinen el dinar i la resta es dispersa per la població a la recerca d'aigua i d'altres qüestions.
Encara no bullia l'aigüa de les olles quan un parell d'uniformats de blau es van personar a l'indret. Algun veí sense feina els havia alertat i ells, seguint al peu de la lletra les ordenances municipals que prohibeixen (al tanto!) menjar al carrer i establir "mini-acampades" (així li diuen a deixar 9 motxilles a terra i treure 3 fogonets per dinar) ens van instar molt amablement a abandonar l'indret.
Ni fent-los saber que érem part d'un Agrupament Escolta i estàvem de campaments en plena tasca educativa van aturar-se. En preguntar-los on podíem anar, ens van indicar que no hi havia espai en tot el terme municipal on poguéssim menjar (fora del càmping de pagament, on pel que sembla tampoc es pot fer foc). Finalment, vam informar-los, entre irònics somriures i una bona dosi d'indignació, que aniríem sota el pont de la riera, fet que els urbanos de torn van acceptar.
Tot plegat, sumat a la manca de fonts on beure aigua, ens hauria de fer reflexionar a tots plegats sobre el tipus de turisme que s'està extenent a les viles i ciutats del país. I és que sembla que el virus ViscaBarcelona s'està estenent arreu. Aturem-lo!

I heus ací la il·lustració gràfica del meravellós menjador que ens va proporcionar l'Ajuntament de Llançà.

D'estranyes manies

2009-06-30T15:02:00.003+02:00

Per a aquells guerrillers i aquelles guerrilleres amb nous reptes per construïr arreu en els propers mesos. Bona revolta!

Fins després!

2009-06-29T01:02:00.005+02:00

Hores abans d'escampar la boira per un temps relativament llarg, hi ha frases, paraules i moments viscuts que valen molt, que valen massa.
A tall de comiat abans de marxar uns quants dies a pasturar per les faldes del Canigó, la plana del Rosselló i pels paisatges brutals de l'Alt Empordà, només em queda compartir la frase emotiva del dia, i és que rebre aquest missatge al mòbil després del cap de setmana viscut, no té preu!
"Soz os millors, treballando a ixena, os pueblos entadeban!"

...i què important és ser persona!

A les parets

2009-06-23T11:11:00.000+02:00

foto: Rodalies d'El Figaró.

Dies

2009-06-22T20:03:00.002+02:00

Dies de grans contradiccions, excés de feina i impotència. De saturacions diverses i cansament, fatiga i saturació. De desencisos administratius municipals, d'emprenyades diverses i d'estrès. Dies també de multes i de permisos escurçats barroerament.
Però per sort, dies també d'interessants converses a la fresca d'una terrassa, de noves amistats i d'altres que s'estrenyen, de somnis acomplerts i de nous projectes que van agafant forma.
En definitiva, persistirem.

estampes de l'eix del mal

2009-06-05T23:36:00.003+02:00

foto: A Corunha, 2008

"Si tu no vas, ells tornen", al lloro amb l'aliança catalano-sociata, que tremolin els íbers!

Rosa Díez

2009-05-24T23:17:00.002+02:00

"Tot està per fer, i tot és possible"

foto: Entorns de Sant Pere de Rodes, Gener'08.

benvingudes al circ electoral!

2009-05-22T10:24:00.002+02:00

Aquesta mitjanit passada ha començat de nou el circ electoral. Aquest cop toca Europa, aquest cop es reparteix el pastís de l'hemicicle de Brusel·les. I malgrat es preveu una participació que no arriba al 30%, ningú canvia la seva manera de fer, ningú replanteja absolutament res.
Sort que hi ha noves iniciatives que fins ara mai s'havien presentat, sort que encara queda un bri d'esperança...

Camins

2009-05-21T11:34:00.001+02:00

foto: algun indret entre St. Martí de Centelles i el Figaró.

Dignitat (II)

2009-05-20T00:24:00.004+02:00

1619 Dijous - 30 d'Abril de 1977 - 32 anys de lluita - 30 d'Abril de 2009- 25 "Marchas de la Resistencia" - Un somni: el Socialisme.

foto: Argentina, Agost 2007.

Lligant caps

2009-05-18T00:18:00.006+02:00

"El enemigo público/2
A principios del 98, el periodista Samuel Blixen hizo una comparación elocuente. El botín de cincuenta atracos, realizados por las bandas de delincuentes más espectaculares del Uruguay, sumaba cinco millones de dólares. El botín de dos atracos, cometidos sin fusiles ni pistolas por un banco y un financista, sumaba setenta millones."

I avui, després de dos dies de repensar mètodes i perquès diversos, podem continuar somiant amb més arguments i més convençuts si cap, per a fer créixer des d'ara mateix, l'exèrcit d'idealistes que poble a poble i barri a barri, treballa de fa més de 100 anys arreu del planeta per a eradicar definitivament enemics públics com el que explica Galeano. Perquè cal ser molts per a transformar el món!

1,2,3...endavant!

la banda sonora d'aquests dies...

2009-05-10T14:09:00.001+02:00

Veurem si avui cau el primer dels 3. Som-hi!

estampes de l'oblit

2009-05-08T11:39:00.004+02:00

Més que qualsevol grip porcina, com una guerra més, dia rere dia els camins d'entrada al paradís del "primer món" es cobren desenes de vides. A Gibraltar i a Tijuana. A les aigües del Mediterrani o al desert mexicà, el final de la història acaba sent el mateix.

"no hace falta disir nada más" (schuster style)...

2009-05-07T15:42:00.002+02:00

...o com mola vibrar amb l'opi del poble en dies com ahir.

nostàlgia

2009-05-06T00:31:00.004+02:00

foto: pujant el Taga des de Ribes de Freser amb els Raiers. 11/07

"Nuestro camino fue la revolución,

Yo también empiezo a decir "adiós",
Viene ya la gran cuenta atrás,
Pasa la vida, se acerca el final,
Día a día el hombre es más cauto,
A más viejo más simple su canto"

The Kluba - Mi camino best

estampes i llegendes d'aquest matí

2009-05-04T23:57:00.005+02:00

Siurana va ser l'últim regne de taifes musulmà que va resistir, completament aïllat, dins del territori de Catalunya, fins a ser conquerit el 1153.
Aquesta conquesta, a causa de la duresa del setge i la llarga resistència, es va envoltar de gesta i llegenda; així explica Amades la llegenda de la reina mora de Siurana:
"L'esposa del reietó de Siurana s'anomenava Abd-el-Azia, dona d'extraordinària bellesa. La lluita entre Amat de Claramunt, senyor de Tarragona i els moros de Siurana, se sentia ja ben a prop, però la reina creia que Siurana era inexpugnable i celebrava un banquet amb els seus cortesans, mentre a fora se sentien les remors de la batalla. De cop, una fletxa penetra per una finestra i es clava a la taula del banquet, produint un pànic terrible: Ja han pres Siurana! La reina va sortir i va muntar el seu cavall, es va escapar enmig de la confusió, però Amat i els seus la van perseguir. Va arribar davant d'una timba, amb una cinglera altíssima als seus peus, i es va llançar fent botre el cavall de dalt a baix. Fou tanta l'embranzida, que la bèstia va deixar marcada la ferradura a la roca, i encara s'hi pot veure.". Al lloc encara li diuen "El salt de la reina mora".

la ràbia al "territorio comanche"

2009-05-04T00:35:00.002+02:00

Ja em perdonareu, però amb el Bernabéu entonant el clàssic "Viva España", aquest gest em va tocar el voraviu.

un nou descobriment...

2009-04-29T09:08:00.002+02:00

Watcha Clan - Tchiribim RMX BalkanXpress
...carn d'earenjoy! ;)

estampes d'un Diumenge qualsevol

2009-04-27T18:25:00.005+02:00

Joves organitzats, joves amb ganes de participar, joves amb iniciativa...joves perillosos per a l'Ajuntament.
I com l'any passat, el Diumenge abans no va ser apte per a que segons qui passegés pel Parc de les Corts.
Visca Barcelona!

25 d'Abril

2009-04-26T21:30:00.001+02:00

Pel que sembla, el país és ben viu.
I que es grati aquell a qui li piqui!
Bon inici de setmana!

estampes d'un Sant Jordi qualsevol

2009-04-24T11:43:00.003+02:00

La Rambla de Barcelona. 23/04/09.
Sota el balcó de UPyD, transcorre la manifestació per la llengüa de cada any.
Heus ací lo que nos une.

Feliç Sant Jordi!

2009-04-23T09:59:00.000+02:00

El Guardià de les Corts

2009-04-20T23:36:00.004+02:00

Inspirat en el drac que vigila la porta del Jardí de les Hespèrides a "L'Atlàntida" de Jacint Verdaguer, amb 170Kg de pes, 4 metres de llarg, 2 metres d'ample i 2.5 metres d'alçada, "El Guardià de les Corts" ja és tota una realitat.

Des de Dissabte, la bèstia està viva i preparada per veure món. Ara, però, descansa allà a la cruïlla de Marquès de Sentmenat amb Comtes de Bell-lloc, al cantó del parc de les Infantes. Aneu al tanto de no despertar-la!

Serà feina de totes i tots donar-li vida. Nous reptes apareixen al barri, com a mostra de la seva vitalitat. Caldrà veure com som capaces de gestionar tot plegat!

"Vídeo gentilesa dels imprescindibles de lescorts.cc"

I aquest noi, per què vol anar a la presó?

2009-04-18T13:39:00.008+02:00

"-¡Que no señora! ¡Que yo no quiero ir a la cárcel! Que no estan hechas para hacer el bien sino el mal. Lo que ocurre es que allí dentro sólo entran los pobres y los rebeldes. Y yo nací las dos cosas”
(H.Z.Herzen, Del amor a la libertad)

Des del meu insubmís amagatall llegeixo sense perplexitat que el constructor baixllobregatí Paz Dorado reconeix que va defraudar diners públics i pacta tornar 1,2 milions d’euros per a esquivar l’ingrés a presó i que l’alcalde d’un poble de Màlaga guardava 160.000 euros sota el matalàs. I si entressin a casa meva i em trobessin els 100 i pico euros que no tinc sota el matalàs amb els que passo el mes? A sobre em robarien els 60 euros que dec a l’Estat per una multa per desobedència a l’autoritat que em vol portar a la presó durant 10 dies. L’origen d’això és una acció el maig de 2007 en la que vam desobeir a uns mossos d’esquadra que ens ordenaven a mi i als meus companys de la Plataforma Popular contra el pla Caufec que toquéssim de peus a terra i baixéssim del precari matalàs on vam viure tres dies a 50 metres d’alçada protestant per la cimentació de la muntanya d’Esplugues. Ens van condemnar amb les cada cop més famoses penes-multa per les quals si no pagues i no et poden embargar res, pots acabar a la presó. Saps que el cost d’un reclús a les presons catalanes li costa cada dia a la Generalitat 66 euros? Només el cost econòmic d’un dia allà dins els hauria de fer penedir-se de l’empresonament. I el cost polític? Això depèn de nosaltres.
Algun dubte?

la carta completa, aquí.

Lliçó 1: La participació ciutadana

2009-04-16T15:56:00.001+02:00

la ciutat dels contrastos

2009-04-15T11:23:00.004+02:00

En primer pla, "el Nuevo Gasómetro", estadi del San Lorenzo de Almagro. En segon pla, la villa del Bajo Flores, centre del tràfic de droga de la ciutat de Buenos Aires i gran part de l'Argentina. Al fons, la gran ciutat.

Bones vacances!

2009-04-14T11:03:00.006+02:00

(Canet de Mar, 10/09/1926 - Barcelona, 2/04/2009)

de minories

2009-03-27T14:45:00.003+01:00

Us presento a la "minoria" d'en Joan Puigcercós. (i encara falta tota la gent que va quedar al carrer de Sants i dispersa per carrers adjacents). Una imatge val més que mil paraules!

Lliçó sobre Bolonya

2009-03-26T15:31:00.002+01:00

Entre cops de porra, tancades i protestes, Dissabte passat a Santa Pau un grupet de persones van aclarir una mica més de què va tot això de Bolonya. A gaudir!

... i avui tots a la manifestació!

Rates!

2009-03-22T22:45:00.005+01:00

Túnel de Bracons. La Vall d'en Bas (La Garrotxa)

"Com si el país s'expandís com l'ambició,
s'estén -amb permisos legals del qui mana-
l'acció de les empreses de destrucció,
mentre la terra mor a cops de totxana.

Rates!
Tots a la cangrí,
regidors d'urbanisme
de trenta anys cap aquí!
I no pas a l'ombra que ara calen mans,
suor, pic i pala fins a deixar-ho com abans.

Sortiu al carrer i en veureu les tristes proves:
per totes les valls, antics camps i les costes
s'aixequen grotesques milers de cases noves
i sols la cobdícia i el frau en són hostes."

Aquesta aberració ecològica serà inagurada en un parell de setmanes...maleïdes rates!

Ràbia

2009-03-19T00:02:00.003+01:00

Me'n vaig a dormir amb la sang bullint i morint-me de ràbia.
Ràbia per l'actuació dels Mossos al llarg de tot el dia, per la desproporció de tot plegat i per la cobertura que el rector de la UB s'ha encarregat de proporcionar. Ràbia per la imatge del Conseller Maragall, el Conseller Huguet i els respectius rectors inagurant tot rient el Saló de l'Ensenyament mentre els Mossos ens feien recordar els temps dels grisos i el fosc periode de Julia Garcia-Valdecasas com a delegada del govern envaïnt universitats. Ràbia perquè en un govern d'esquerres com el que diuen que tenim, ningú ha estat capaç de condemnar els fets. Veurem què diran properament.
Ràbia també per les imprudents, temeràries i fastigoses declaracions del Papa Ratzinger, més pròpies del s.XIX que dels inicis del s.XXI. Quan gosarà algú plantar cara com cal a l'església?
I com no, per la detenció ahir de l'Enric Duran i el vergonyós tractament mediàtic que ha rebut. Segur que el tracten igual que en Madoff, l'estafador americà que no perseguia cap més objectiu que el d'omplir-se les butxaques.
I la gota que ha vessat el got, després de tot un dia de tensió, ha sigut la ridícula condemna que ha rebut el malnascut que va agredir a una noia equatoriana als Ferrocarrils. 8 mesos de presó, ni agreujant de racisme ni res, i au, cap a caseta.
En quina mena de legalitat vivim? No cal ni apuntar el cas d'en David de la Fornal, que per insubmís i antifeixista a punt va estar d'ingressar a presó. Un cop més, el criteri varia en funció de qui la fa.
Doncs això, ràbia.

Bona nit.

Blues Tuareg

2009-03-10T11:27:00.003+01:00

Quan fa un any i mig tornava de l'Argentina, ho feia carregat de discos i dvd's, carregat de música de tot tipus, de música feta majoritàriament a l'Argentina i rodalies.
D'entre tot aquest munt de cançons i propostes, una destacava per la seva originalitat, per no tenir res a veure amb la resta i que a més, a mi m'evocava als paisatges del Sàhara. Dunes, camells, haimes, turbants...tot plegat se m'apareixia en sentir aquesta música.
Blues Tuareg, en diuen.
Tinariwen, es fan dir. I la cançó: Cler Achel.

més informació aquí

Històric!

2009-03-05T01:13:00.004+01:00

13 de Maig de 2009. Estadi de Mestalla (València).
FCBarcelona - Athletic Club de Bilbao.
La rebuda al rei, l'himne d'Espanya...grans moments! Com per no perdre-s'ho!

Del Barça ja m'ho esperava, però la gesta dels de Bilbao té mèrit, molt de mèrit, només amb jugadors nascuts a Euskal Herria. Digne de veure en els temps que corren...atenció a l'ambientàs a la Catedral!

Que guanyi qui sigui!

De vacances

2009-03-01T22:37:00.004+01:00

Tot ben senzill i ben alegre.
Em creureu mort. Jo no hauré mort.
Faré vacances!
El color negre que tant m'estime,
se'n vindrà amb mi.
Jo sol de negre!
Beveu conyac, i vi i caçalla.
I si m'arriba el pressupost
beveu bon "whisky".
Ràpidament, em boteu foc.
Sóc valencià!
Si no és molèstia per als amics,
amb una capsa de cartó,
fiqueu la pols d'un servidor,
i el millor llibre de poemes
d'aquell poeta que creieu.
Es per anar passant l'estona amablement.
I al mateix temps, aprendre, viure,
conèixer coses per a la propera cançó a fer.
Porteu-me a Alcoi, que és el meu poble
I allà on comença el "Barranc del Cinc",
prop d'un romer, al seu costat, deixeu-me ja.
Així tindré l'aroma bo.
I a prop també del rierol.
Així a les nits, amb la quietud
vindrà la música.
Mireu també de fomentar
els berenars a la muntanya.
Així per fi,
s'aproparan al romaní dolces xicones.
I despistant, com qui no vol,
alçaré els ulls i entrant pel peus
arribaré fins al seu cor.
Res d'adéus ni de records.
Vaig de vacances!
Qualsevol dia impensat,
us tornaré a emprenyar
amb les darreres cançonetes.
Potser d'entrada us estranyeu,
bé pel físic o la veu.
Però seré altre cop jo.
Doncs com el mestre Maragall,
també crec jo amb la resurrecció,

de la carn.Seré més jove

i tornaré a estimar a cada instant.
Ai les xiquetes!
Ai les donetes!
Ai quines joies!
I si per cas, jo no crec pas,
encara dura la vida dura,
doncs altre cop de part dels bons,
fins a la mort!
Però llavors, no em moriré:
faré vacances.

Ovidi Montllor

dies històrics

2009-02-27T11:47:00.001+01:00

Tornant de dalt del Tuc de Mulleres. Novembre 2006.

Ahir al vespre vam acomplir una part del somni. Fent el símil...estaríem més propers al cim. Aquests són uns dies històrics, família!

Com pot ser?

2009-02-18T23:29:00.004+01:00

Com pot ser que els mitjans de comunicació estatals ens suggereixin per activa i per passiva que Hugo Chávez és un dictador pel fet de convocar un referèndum per decidir si es pot reelegir indefinidament tots els alts càrrecs del govern quan a l'estat que acull tots aquests mitjans (l'espanyol) el màxim responsable de l'estat no és ni escollit per la població i ostenta el càrrec al llarg de tota la seva vida?

Def Con Dos

2009-02-14T17:21:00.003+01:00

Els reis de la contundència musical, els reis del rap-metal estatal han tornat. Combinant ironia i crítica social com pocs i a parts iguals amb lletres d'alt nivell, tal com han fet sempre al llarg dels seus 9 discos d'estudi publicats i els 20 anys de carrera (amb aturada de 5 anys entre el 99 i el 2004).
Els autors de cançons com Fin de Siglo, Yo quemé el Liceo, El Coche no o Promiscuidad, tornen a la càrrega amb 12 noves cançons, disc que porta per nom "Hipotécate Tu".
I aquí un tast, ara toca ironia de la bona sobre l'ús del gènere masculí en el nostre vocabulari i l'arroba.

estampes del barri

2009-02-09T10:28:00.004+01:00

Heus ací el que hom es pot trobar, qualsevol matí, passejant per Les Corts. Ja sabeu, compteu-hi!

Solidaritat! Boicot!

2009-02-06T10:42:00.005+01:00

A principis del mes de Gener, els jugadors del Maccabi de Tel Aviv, l'equip de bàsquet més representatiu d'Israel, van desplaçar-se fins a la franja de Gaza a donar suport a les forces armades del seu país, que atacaven en aquell moment sense pietat el poble palestí, provocant, com ja sabem, més de mil morts. Aquí en teniu proves.
Ahir, aquest mateix club i aquests mateixos jugadors, visitaven Barcelona per jugar contra el FCBarcelona en partit de l'Eurolliga i la gent no va deixar passar l'oportunitat de mostrar el seu suport al poble palestí. Allò que no fan els representants polítics ho va fer ahir la gent del carrer, el públic del Palau. Cridant, mostrant banderes i en alguns casos, saltant a la pista i aturant el partit per reclamar el boicot a Israel.
No sé a vosaltres, però a mi els 4 primers minuts d'aquest vídeo em posen la pell de gallina. Per a que després diguin que cal separar esport i política. En fi...

Boicot a Israel!

La doble moral

2009-02-03T09:56:00.002+01:00

Dijous 5 de Febrer. 19:45h. Palau Blaugrana.
FCBarcelona - Maccabi de Tel Aviv. Eurolliga de bàsquet.
La premsa reflexa, durant els dies previs al partit, les extraordinàries mesures de seguretat per aquest partit, com si algú hagués d'immolar-se demà mateix a la pista del Palau. Res més lluny de la realitat, i és que el darrer partit jugat entre aquests dos equips van succeïr uns greus incidents: un parell de dones van gosar mostrar un parell de banderes palestines enmig d'un pavelló plagat de banderes d'Israel i clar, això no pot ser.
Si defensem Palestina, cal desvincular política i esport. Si defensem Israel, via lliure. Dijous, al Blaugrana estaran prohibides les mostres de suport al poble palestí, que pateix el genocidi més important del segle XXI i que ha patit des d'inicis d'any 4 11-M's com el de Madrid seguits. Però deuen ser morts de segona, els seus assassins no mereixen que ningú els condemni i ningú pot mostrar el seu suport a cap racó del planeta, no fos cas. I el més gros del tema, els governs d'arreu accedeixen a establir aquesta doble moral. Maleïts còmplices hipòcrites.

Conxita

2009-01-29T23:42:00.004+01:00

Després del patiment futbolístic dels darrers minuts del derbi, toca tornar a la calma. I per aconseguir-ho, què millor que el pop trist o fúnebre (com ells mateixos el defineixen) dels Conxita. Interessant grup aquest. Trobar-ne referències per internet no és gens difícil, i és que tenen editada una maqueta amb la llicència Creative Commons que podreu descarregar aquí mateix.

Brossa (I)

2009-01-27T11:10:00.000+01:00

Joan Brossa

Diari des del Parc Temàtic

2009-01-25T14:32:00.011+01:00

24 de Gener al barri de La Ribera, Barcelona.

Al passeig del Born hi ha una mostra de cultura popular organitzada per l'Esquerra Independentista de la ciutat en motiu del 70è aniversari de l'entrada de les tropes franquistes a la ciutat. Colles gralleres i bastoneres van desfilant davant els vianants, els turistes i els assistents a l'acte, que contemplen l'exhibició.

Entre la turistada algú pregunta: "Y estos qué son, catalanes?"

Si senyor, els aborígens que resistim a la "Barcelona Nation".

Itzuliko naiz

2009-01-17T18:07:00.005+01:00

Mentre continuï la pluja de bombes a Gaza, insuficient serà qualsevol esforç que fem (per gran que sigui), per denunciar la situació que s'hi està vivint. Més de mil morts, bombardejos aleatoris i constants durant 20 dies (i seguint), atacs a la seu de la diplomàcia internacional...i ningú alça massa la veu contra l'estat d'Israel. I encara trobem gent que el defensa i el considera víctima.

Com sempre, en Fermín Muguruza, ens demostra la càrrega política que nodreix la seva trajectòria musical editant amb urgència un videoclip amb imatges de Gaza i de les protestes contra la invasió que dura des dels darrers dies de 2008.

Menció especial mereix el govern de l'estat espanyol, que mentre amb una mà sosté el micròfon que li serveix per criticar l'actuació israeliana, amb l'altra continua traficant amb les armes que han provocat, de moment, més d'un miler de morts. I ningú diu res.

Desembre d'emocions fortes (III) Saragossa.

2009-01-14T11:17:00.003+01:00

A Saragossa tenia per davant el repte de, per primer cop, fer una xerrada sobre la situació al Sàhara Occidental jo sol. Preparar ben preparat un guió i diferents suports per a intentar que s'entengui el que passa allà. Així, enmarcada dins d'uns actes unitaris impulsats pel Bloque Independentista de Cuchas (la plataforma unitària de l'esquerra independentista aragonesa), la xerrada es feia el dia abans de la diada del 20 de Desembre, la seva diada nacional.

Els dies previs, enmig dels nervis de darrera hora recopilant dades concretes, acabant de perfilar el guió i amb la feina habitual dels finals de trimestre, em diuen que abans de la xerrada, em duran a xerrar a la Radio Topo, la ràdio lliure més antiga de la ciutat amb més de 10 anys d'activitat. Poc costa acceptar la proposta i rememorar vells temps a Buenos Aires i rodalies o els vespres d'encara fa més temps al vell campanar de Sant Medir, on dedicàvem tardes i vespres d'adolescència col·laborant a aixecar Sants 3 Ràdio.
Però anem al que ens interessa. A primera hora de la tarda, arribo a la ciutat. Es nota l'efecte de l'Expo, tot plegat recorda a l'efecte del Fòrum 2004 a casa nostra. Modernitat d'aparador. Anem cap a la ràdio, a tocar del ZSA Enrestida, que és on farem la xerrada. Em sorprèn la ràdio, res a envejar a les ràdios convencionals. Es nota que porten temps i que fan bona feina. Instal·lacions de primera. Ens disposem a començar i em notifiquen que el programa és en aragonès i que em faran les preguntes en fabla. Accepto, per respecte, però internament penso que pot ser que no entengui res. Consulto si he de contestar en castellà...i sorpresa, em fan contestar en català. Sensació estranya al principi, però finalment ens tirem vora 1 hora xerrant tranquil·lament. Tot plegat sembla surrealista, però és ben cert. Tan sols cal conèixer-ho i fer-ho conèixer. I seguir descobrint que arreu de l'estat hi ha gent que treballa contra l'oblit i el silenci, contra l'aniquilació cultural que es va fer arreu en pro d'una única llengua i una única cultura.
I en aquest context, aprofito per seguir difonent la història i el present del Sàhara, per a que més gent el conegui, per a treure'l de l'oblit i el silenci, per protegir-lo de l'aniquilació cultural a què està sent sotmès.
Tot quadra.

Aquí teniu l'entrevista, per si la voleu escoltar!

Aragón ye nazión!

Des de Vilafranca...

2009-01-12T14:30:00.002+01:00

Salut camarades,

Un cop més tornem a trobar-nos davant el que podríem anomenar un cas de quotidianitat repressiva, quotidianitat perquè no ens cansem de repetir que aquests desagradables episodis no són casos aïllats.

La persecució que estic patint aquests dies no és pas pel fet d’haver-me declarat insubmís a l’exèrcit d’ocupació espanyol, com van fer-ho milers de joves en el seu moment; no és per haver-me manifestat el 12 d’octubre de 1998 contra el feixisme, com fem des de fa més de deu anys per aquesta data.

Això és el que ens vol fer creure la jutgessa Isabel Gallardo.

Tampoc no era la bandera espanyola esquinçada a Terrassa el motiu que va portar el company Franki a la presó.

Ni les fotos del rei cremades el que van dur desenes de catalans a l’Audiència Nacional.

No va ser la «llibreta blava» la prova que va engarjolar la Núria Pòrtules.

No acabaríem mai d’enumerar casos similars: els tres de Gràcia, els joves de Torà, els de l’Hospitalet i Sants, la gent de Capellades, els anarquistes, en Jona…

O el cas més dràstic: el de la Marina, en Zigor, la Laura, la Lola i en Diego, que fa anys que estan dispersats per presons franceses i espanyoles.

Tot això són excuses, el veritable motiu és la seva feblesa, la seva por, saben que aquests temps que corren donen la raó a la nostra militància constant.

Saben que no colpegen una persona, saben que colpegen un moviment sencer, com ho esteu demostrant amb les mostres de solidaritat que estic rebent aquests dies.

Torno a repetir-ho: tenen por, tenen por i mostren símptomes de debilitat. Haurien d’haver après que aquests cops repressius creen llaços, teixeixen xarxes, refermen conviccions, generen SOLIDARITAT, en sortim més forts malgrat la putada que suposa entrar a la presó.

Avui em toca a mi, d’aquí a uns dies voldran castigar l’Òscar de la Loke i l’Helena de La Quincalla amb l’excusa de les penes multa. Ho estan fent constantment amb la població migrada, mitjançant les seves lleis racistes.

Poden fer-ho amb qualsevol de vosaltres, tant se val l’excusa, el cas és que estem en el camí correcte i això no ho suporten, és hora de prendre la iniciativa, d’ajuntar-nos com ho estem fent ara, d’aguditzar les contradiccions d’aquest sistema miserable, de mostrar-nos ferms.

Perquè hem pres la humil decisió de no retrocedir!

Perquè la repressió no podrà tallar-nos les ales!

Endavant companys i companyes!

Visca la terra!

11 de gener de 2009
En rebel·lia, David Sánchez

+ info i adhesions...http://davidvilafranca.blogspot.com

Aturem la massacre a Gaza!

2009-01-10T01:47:00.001+01:00

de retorns esperats...

2009-01-09T15:35:00.002+01:00

Molt ha plogut ja des dels primers concerts dels Speereth a les Cotxeres de Sants, dels meus primers concerts d'adolescència. Menys ha plogut des que els KOP (mutació dels Speereth) van començar a tocar. Contundència política i musical a parts iguals. Mítics concerts a l'antiga Hamsa de Sants o al Palau Sant Jordi, on les càmeres de televisió van abaixar-se automàticament després dels primers acords i les primeres paraules. Després d'uns anys de silenci imposat, avui tornen. El mateix missatge de sempre i, per desgràcia, la mateixa vigència 10 anys després.
La Sala Apolo estarà plena a vessar, ambientàs a la vista. Entrades exhaurides en 4 escassos dies. Màxima expectació.

Temps

2009-01-08T01:33:00.003+01:00

Maleïda síndrome post-vacacional...

Desembre d'emocions fortes (II) Burjassot

2009-01-06T16:49:00.004+01:00

Dimarts 16 de Desembre. Burjassot. Homenatge Antifeixista.
Al Teatre Tívoli d'aquesta població de L'Horta, es clausuraven els actes en record de Guillem Agulló en el 15è aniversari de la seva mort. Diverses organitzacions i col·lectius s'havien organitzat per impulsar aquest acte, que homenatjava els morts pel feixisme des de la Guerra Civil fins els nostres dies.
Així, amb el teatre ple a vessar, vam gaudir dels parlaments i les actuacions musicals, que anaven repassant els darrers 70 anys d'història en un acte impressionant, que ja es coneix com El Clam de Burjassot. Seriós i contundent, arribant a diverses generacions, trencant motlles i amb un final com aquest, que fa posar els pèls de punta.

Desembre d'emocions fortes (I) Madrid

2008-12-30T00:52:00.000+01:00

Com si els elements s'haguessin posat d'acord, el darrer mes de l'any ha estat farcit d'emocions fortes, conformant un autèntic regal d'aniversari anticipat. Avui, que en faig 25, és de rebut que comenci a fer-ne el repàs.

Principis de Desembre, commemoració de la Constitució Espanyola. Els poders fàctics de l'Estat commemoren allò que van aprovar ja fa més de 30 anys durant la "transició" (transacció) espanyola. A Legazpi, uns quants madrilenys i madrilenyes inconformistes, organitzen les IV Jornadas Internacionalistas, que pretenen donar veu als diferents pobles de l'Estat allà mateix, al centre del seu imperi.
És curiós trobar-se allà coneixent els processos d'alliberament d'Aragó, de Canàries o el de casa nostra, els Països Catalans. Interessant resulta conèixer la història del moviment castellanista, basat en les revoltes comuneras del segle XVI, els seus balls i la seva música tradicional. I resulta complicat definir les sensacions que m'envaïren quan, envoltat de 1500 ànimes embogides cantant en català, vam disfrutar de les cançons que d'una manera o altra, durant tota la vida, ens han acompanyat a les places i carrers dels nostres pobles i ciutats i en el nostre dia a dia personal. Allà, cantant en català i amb el mateix missatge de sempre, conformant un espectacle del tot emotiu, trencant tots els tòpics possibles i demostrant que la divergència no entén de pobles i que la solidaritat internacionalista està per sobre de tot.

ràbia

2008-12-27T16:44:00.006+01:00

Gaza ha estat bombardejada salvatgement avui mateix. Israel parla d'atac selectiu en un territori de 360 km2 i un milió i mig d'habitants, i que a més, està entre les zones amb la densitat de població més elevada del planeta. Costa de creure. 200 víctimes de l'atac, passejaven a prop d'un jardí d'infància, un parc de bombers i unes oficines de protecció civil, alguns dels llocs on han impactat els projectils sionistes.
No hi ha prou amb el bloqueig que viu la franja, no hi ha prou amb l'apartheid que es viu a tota Palestina. Tampoc són suficients els checkpoints que han de travessar cada dia milers i milers de palestins ni els enderrocs aleatoris de cases i horts a mans dels soldats israelians, ni el mur de formigó que referma aquest apartheid del segle XXI.

I tot dinant sento ràbia, i em bull la sang.
I mentrestant, dia rere dia, continua la massacre.
I en Castro és l'enemic, com en Chávez i l'Ahmadinejad. I sort en tenim que en Saddam el vam treure, que era un criminal!
I així ens va.

Dies

2008-12-27T00:49:00.002+01:00

Dies pels retrobaments familiars, de regals per tothom i àpats copiosos. D'aparent felicitat i de solidaritat/caritat puntual. De botigues obertes gairebé les 24h, de maratons televisives per recaptar milions d'euros per alguna causa i d'increments sobtats en les vendes d'aquells productes exquisits que a la plaça normalment no tenen tanta sortida.
Dies d'enllumenats espectaculars que no entenen de sostenibilitat i d'horribles individus amb barba blanca i vestits sota les directrius d'una important beguda de cola.
En fi, el nadal, època de vacances (pels que seguim el gran calendari escolar) i de pensar massa.

Sort en tenim de tresors sonors com aquest:

Go on home spanish soldiers...

2008-12-21T23:58:00.004+01:00

Com posar-me la pell de gallina un Dissabte al vespre...

d'atacs i sabates

2008-12-15T01:14:00.003+01:00

El periodista iraquià Muntather Zaidi ha fet el que milions de persones en aquest món haurien volgut fer en algun moment de la seva vida. Llàstima que la punteria li hagi fallat en el darrer moment. Gaudiu del vídeo, gentilesa d'Al-Jazeera.

Raúl selección!

2008-12-14T02:03:00.005+01:00

Després de 2 hores de hooliganisme aprofitant uns carnets bonament cedits per a l'ocasió i havent gaudit de la sempre satisfactòria victòria contra l'etern rival...només queda reproduïr el que s'ha cridat en algun moment al camp, el ja històric "Raúl selección!"
2-0 i cap a casa (patint, això si).

Començar, només cal començar!

2008-12-03T00:35:00.004+01:00

"Val més encendre un llumí que maleïr la foscor"

proverbi àrab

De somnis i dependències

2008-12-02T01:10:00.004+01:00

Ja passen 30 minuts de la mitjanit i aquí estic, davant de l'ordinador contestant correus, xafardejant diverses webs, embrancat en un parell de converses d'allò més interessants sobre les sempre complexes relacions humanes i amb el facebook engegat, que mai se sap qui trobaràs. L'iPod carregant-se, com el mòbil, i la gravadora copiant discos per un amic. Pels altaveus sonen aleatòriament totes les cançons que hi ha emmagatzemades al disc dur, una rere l'altre, alternant estils i idiomes. Absurda dependència tecnològica.
I de sobte, sona el charango i m'envaeix el record d'aquells dies d'Agost a Humahuaca. Sense cobertura, ni mails, ni iPod. Sense música enllaunada a un disc dur. Sense ordinador. Només un parell de persones recent conegudes, una modestíssima habitació llogada a uns autòctons i l'equipatge mínim per passar 4 dies a la Quebrada de Humahuaca. 80 km al nord, Bolívia. 100 km al sud, San Salvador de Jujuy. 3000 metres sobre el nivell del mar. Dies d'estar enmig del no res. De mirar el mapa i no creure-s'ho. Amb l'única preocupació de conèixer gent i amb ella, conèixer la història de l'indret. Sort en tinc que ella, d'evident procedència indígena autòctona, em facilita les coses. M'acompanya des de San Salvador, em porta als indrets més remots de la Quebrada i em presenta nous amics d'allà.
Fins que arriben les darreres hores. Al carrer fa fred i encara no tenim son. Decidim anar a explorar la nit sense gaire èxit i caminem pels deserts carrers estrets i empedrats, que ja s'han buidat de gent. Per casualitat, trobem un bar obert. Hi anuncien música en directe i pinta bé. Llum tènue, motius indígenes a la decoració i l'escenari preparat. Els tres músics a la barra i el bar buit. No hi ha públic a banda de nosaltres. Seiem i demanem un parell de cerveses. Acte seguit sona el charango i comença el concert. Aquesta va per nosaltres. Tot plegat sembla part d'un somni, però no ho és.

No se va

2008-11-27T00:19:00.003+01:00

Victoria de los socialistas venezolanos en las decisivas elecciones del 23 de noviembre de 2008

Sud-Àfrica, Palestina i l'apartheid

2008-11-26T02:06:00.004+01:00

Els companys i companyes de la Xarxa d'Enllaç amb Palestina han organitzat durant el darrer mes de Novembre tot un cicle d'activitats arreu dels Països Catalans sobre la causa palestina. Xerrades, concerts, titelles, passis de pel·lícules i documentals...actes de tot tipus per continuar denunciant la situació que es viu a Gaza i Cisjordània. La Marhaba Palestina, que així s'anomena el cicle, es clourà Divendres vinent amb un acte dels que val la pena assistir, per l'encert en la tria de ponents i per l'excel·lent plantejament del tema a tractar.
El títol: "Conferència: De Sud-Àfrica a Palestina: Aturem l'apartheid" ja parla prou clar. Per a desenvolupar-ho, hi haurà l'exministre del govern sudafricà i líder de la lluita contra l'apartheid Ronnie Kasrils, també hi serà la Hazem Jamjoum, representant de la Campanya Palestina pel boicot, la desinversió i les sancions internacionals contra l'apartheid, i per acabar, la representant de la Xarxa Internacional de Jueus Anti-sionistes, Liliana Córdova.
Tot plegat a les 19h de Divendres 28 de Novembre a l'Aula Magna de la facultat de Geografia i Història de la UB, al carrer Montalegre 6.
Allà hi serem, algú s'anima?

"Tenim allò que no us agrada: el futur"

Mahmoud Darwish

amics de paper

2008-11-23T16:55:00.005+01:00

Cap de setmana de reclusió per malaltia, tancat a casa des de Divendres nit amb furtives escapades per feinejar Dissabte al matí i per llogar un dvd Dissabte al vespre. Dies de llegir, d'endreces diverses, de fer el cinèfil compulsivament i de nous descobriments musicals.
A través de la televisió he viatjat de la Sud-Àfrica post-apartheid a les banlieues de París i les seves revoltes de principis dels 90. I de la capital francesa al Belfast i el Londres de mitjans dels 70, escenari repetit en la meva distracció literària d'aquests dies (molt interessant, per cert).
Ja per acabar, i induït per la multitud de referències a Internet, he buscat escoltar alguna cosa dels barcelonins Manel, dels que he llegit molt bones crítiques a la xarxa. Jutgin vostès, però em semblen un grandíssim descobriment que omple de sentit aquesta espècie de fenòmen que s'està generant al voltant d'aquesta gent, que van omplir 3 nits consecutives l'Heliogàbal de Gràcia, on presentaven el seu primer disc.

Aquí, el que em sembla tot un hit del disc:

Ja té collons posar-se malalt just quan comença el cap de setmana, però almenys sembla que ha sigut profitós. A la foto, els meus amics durant aquests dies.

estampes del desert

2008-11-19T23:04:00.002+01:00

"La solidaritat és la tendresa dels pobles"

foto: Campament de refugiats sahrauís de Dakhla (Algèria)

L'oblit a Ribesaltes

2008-11-19T01:19:00.007+01:00

Hi ha cops que, estant de visita en alguna banda, et trobes amb paisatges o escenaris d'allò més impactants que no t'esperes per res del món. Això és el que em va passar durant la darrera visita al Rosselló, i és que l'autòctona que ens hi acollia, ens acostà a l'antic camp de concentració de Ribesaltes.
Resulta prou sorprenent l'estat en què es troba, pràcticament destruït, i com de complicat resulta accedir-hi, i és que està pràcticament amagat darrere un parc eòlic i les carreteres que antigament hi arribaven, en la seva pràctica totalitat, estan tallades.
Sorprèn també que, l'única part encara controlada per les forces de seguretat franceses, esdevingui avui en dia un centre d'internament d'estrangers, amb tot el què significa 60 anys després de què allò s'anomenés textualment "camp de concentració" amb totes les seves lletres. Que cadascú n'extregui les seves pròpies conclusions. No serà que hi ha qui està interessat en amagar certes parts de la història recent?

Senzillament

2008-11-13T00:10:00.004+01:00

11N

2008-11-10T23:36:00.003+01:00

Avui fa un any que el van matar. I avui, com cada dia, cal tenir-lo present. A ell, i a totes les víctimes de les punyalades ignorants i feixistes. Aquí l'homenatge en versió nostrada. Possiblement, canviant el nom de l'homenatjat, totes i cada una de les paraules servirien pel cas del metro de Legazpi.

El millor homenatge, la victòria!

El derecho al delirio

2008-11-06T15:10:00.002+01:00

Sempre m'ha agradat molt tot el que produeix l'Eduardo Galeano. El considero un autèntic geni, perquè a banda de saber-ne molt de tot, té la gran capacitat d'expressar-ho de manera molt evident i senzilla, molt entenedora, vaja.
En Paco i la Irene m'ho van ensenyar a través dels seus blocs i avui ho penjo aquí, perquè val molt la pena!
A gaudir!

crònica del dia

2008-11-06T01:45:00.003+01:00

Perquè ha estat una constant en el dia d'avui. Perquè ja estic fart d'il·lusos/es que estan convençuts que aquest nou lacai del capital als EUA canviarà l'estat de la qüestió tan sols pel fet de ser el primer afroamericà a accedir a la presidència. I perquè si, coi, que sempre guanyen els mateixos a tot arreu...

foto gentilesa de l'Oriol, sempre atent.

Obama o McCain

2008-11-04T12:10:00.003+01:00

Avui és el dia. Obama o McCain. Aquesta és la qüestió.
Cansat estic del bombardeig mediàtic pro-Obama. Si, cert que és un pas que en un país on només fa 40 anys existien lleis que emparaven la segregació racial, és un progrés important que un afroamericà estigui a punt de convertir-se en el president. A partir d'aquí, m'esgarrifa l'exèrcit d'il·lusos que creuen que aquest home canviarà el món (com resa el seu eslògan). I és que tot plegat em recorda una mica al "cambio de talante" ZP envers la duresa de discurs d'en Rajoy. Victòria socialista, maniobra de cara a la galeria traient les tropes de l'Iraq i posant-les a l'Afganistan, ús d'unes formes més simpàtiques...però el fons és el mateix, sempre el mateix. Així doncs, el meu veredicte...ni Obama ni McCain!

Però bé, us deixo amb un que sap de què parla. Heus ací un article (i la segona part) d'en Noam Chomsky parlant de la campanya i la crisi. A gaudir!

de bàsquet i banderes...només?

2008-11-04T01:17:00.003+01:00

Tot plegat sembla surrealista, però per desgràcia va succeïr el passat 3 d'Abril a les grades del Palau Blaugrana. S'enfrontaven el FC Barcelona i el Maccabi de Tel Aviv, en partit de l'Eurolliga de bàsquet. Un parell de dones, de 28 i 60 anys i membres de la Xarxa d'Enllaç amb Palestina, decideixen protestar per la situació que viu el poble palestí, aprofitant el ressò mediàtic de l'esdeveniment, lluïnt una bandera palestina de 45 cm i un parell de pancartes d'uns 30 cm cada una en un recinte on, cal dir-ho, també hi havia aficionats del Maccabi lluïnt les respectives banderes d'Israel.
A partir d'aquí, una agressiva intervenció de 8 agents dels Mossos d'Esquadra dins del recinte que acaba amb un home de vora 60 anys i amb el 33% d'incapacitat expulsat del Palau i denunciat per atemptat a l'autoritat, les pancartes de les activistes pro-Palestina estripades i la bandera confiscada temporalment fins que al cap d'una estona els la van retornar. A destacar també els comentaris rebuts per l'home en qüestió, procedent de Castelló de la Plana, que denunciava maltractaments físics i coses de l'estil "háblame en español", massa comuns en els nostres dies i massa desapercebuts en les pàgines dels diaris que cada dia inunden bars i quioscs. Ja em direu si tot plegat no és desmesurat.
Però aquí no acaba l'assumpte, i és que en sortir del recinte i un cop es van trobar amb un tercer membre de la Xarxa d'enllaç amb Palestina, els 8 agents dels Mossos van tornar a intervenir, ja al carrer, amb extraordinària violència, agredint el company que havia acudit a veure-les i retenint les activistes durant vora 1 hora enmig del carrer sense motiu aparent i, òbviament, sense cap número d'identificació visible.
Sembla increíble que encara passin aquestes coses, però més increíble és que tot plegat passi inadvertit. L'escenificació a la vida real de la metàfora "Se'ns pixen a sobre i diuen que plou". Ah! I es repeteix la divisió de símbols que fomenten la violència i els que no, i és que cap bandera israeliana va ser retirada al Palau aquella nit. Perquè serà?

I aquí és quan el discurs dels que ja no són entre nosaltres pren més força que mai: "Gandhi deia que el no violent no pot tractar amb neutralitat les parts d'un conflicte violent: l'agressor és l'enemic, l'agredit és l'amic, tot i que sigui violent".

La solidaritat és la tendresa dels pobles.

...i la polèmica està servida. O no?

Absolts!

2008-10-30T00:56:00.003+01:00

Heus ací el resum visual del que ha passat avui a l'Audiència Nacional als ulls dels castellans que hi donaven suport. 16 persones encausades per cremar fotos del rei, autobusos aturats i regirats de dalt a baix, samarretes confiscades, segrest d'una hora dins els autocars...però finalment ha arribat l'absolució!
Atenció especial mereixen les preguntes del periodista. Sembla extret del Polònia!

Hi ha país!

2008-10-29T00:15:00.000+01:00

Els pocs cops que he creuat el Sènia cap al veritable sud del país (les Terres de l'Ebre no ho són!), les vivències i els descobriments han fet que sempre hagi tornat a casa amb l'energia renovada i multiplicada per dos.
Per comprovar en primera persona la veritable cultura de resistència que s'ha articulat arreu de les comarques, amb col·lectius, organitzacions polítiques, ateneus populars, entitats culturals, grups de música, grups de cultura popular...tots i totes en peu de guerra per salvar el País Valencià del salvatge monstre uniformitzador que esdevé l'estat espanyol arreu del que entén com a territori propi.
Perquè desfer els quilòmetres d'AP-7 en direcció a Alacant i conèixer de primera mà els projectes, les accions i les persones que els estan duent a terme em reafirma salvatgement en la validesa del nostre projecte que, a diferència del seu no pretén imposar símbols, cultura i llengua a sang i foc sinó que precisament destaca per tot el contrari. I és que ja ho deia l'Ovidi: "Vostra raó es va desfent. La nostra és força creixent."
Malgrat els polítics que hi governen. I malgrat els empresaris que destrueixen el territori impunement amb el beneplàcit, com no, dels polítics de torn (mal endèmic arreu, per cert) hi ha qui, tal com van fer els maulets fa 301 anys, continua donant la cara.
Gràcies!

foto: Xàtiva, monument als maulets.

De judicis i fotos

2008-10-28T11:33:00.003+01:00

Aquí hi trobareu la cobertura del judici als 16 encausats gironins per la crema de fotos del rei. I demà tots i totes a les 20.30h a les concentracions davant de tots els ajuntaments d'arreu dels Països Catalans.
Com resa la cançó: "Com més curt ens lliguen, més perill tindran!"

Fent memòria

2008-10-24T00:49:00.005+02:00

Increíble troballa la que vaig fer l'altre dia vaguejant sense rumb per la xarxa.
Encara recordo quan, vestits amb vespes, pantalons amples i les primeres samarretes dels grups del moment, ens fèiem farts d'escoltar música mentre començàvem a anar a les primeres manifestacions (contra el desallotjament de la Vakeria i per aturar el de l'Hamsa a finals del 97 a Sants, encara en conservo el cartell!).
Entre casets (si, heu llegit bé, casets) de Kortatu, Rage Against the Machine, Agua Bendita o Bad Religion, entre d'altres, començàvem a seguir els constants concerts que es feien a les Cotxeres de Sants sota l'estricta legislació que regnava a casa (en el meu cas). Malarians, Joxe Ripiau, Speereth, Inadaptats, Habeas Corpus, Obrint Pas o Skalariak eren alguns dels grups que anaven omplint de música i contingut les nostres primeres nits d'independència familiar, aprofitant el temps fins l'últim segon i tornant gairebé sempre a la carrera a casa per evitar que l'agulla traspassés l'hora límit.
A tot això, teníem l'estranya afició d'anar recopilant grups de fora. Però de fora desconeguts i de ben lluny. Aquí sempre guanyaven els que tenien germà gran a casa, que sempre trobaven la cosa més estranya possible. La resta tiràvem del precari internet d'aquelles èpoques i del mític Daily Records, al carrer de les Sitges, que sempre ens deparava alguna sorpresa.
De totes les troballes realitzades, la que més èxit va tenir va ser la d'un grup d'ska eslovac. Primer van córrer casets gravats a casa rudimentàriament, i més tard les primeres còpies baixades d'internet amb qualitat ben dubtosa van esdevenir el suport definitiu amb el qual vam escoltar fins la sacietat les cançons dels Polemic. Els discs encara corren per casa oblidats al prestatge. Feia anys que no els feia sonar, ni els recordava.
I l'altre dia, que a això venia tot plegat, vaig descobrir que encara funcionen, i no només això, sinó que tenen bastant d'èxit i que tot just fa poc han gravat un disc en directe. Que mític va resultar escoltar les cançons que encara recordava...i rememorar aquelles vivències lligades a aquest parell de discs.
Aquí va una d'elles!

foto: portada d'una de les mítiques maquetes dels Agua Bendita.

difonent la idea...

2008-10-21T19:45:00.006+02:00

Sempre he cregut que cal aprofitar qualsevol espai que ens ofereixin amb uns mínims de garanties i llibertat per a difondre idees, pensaments i projectes que tinguem entre mans. Demà m'ofereixen el micròfon d'una radio que emet per internet i que és seguida per bastanta gent d'arreu del món. Ja avanço que tot plegat serà en castellà, per qüestions de que qui condueix el programa és centreamericà i que tot plegat està encarat a arribar al màxim de gent. I perquè no dir-ho...perquè més enllà de la traducció de la web al català, el projecte en si oblida que està establert a una ciutat que té una llengua i cultura pròpies, a banda de ser cruïlla de cultures i bressol del mal anomenat mestissatge musical. Però això deixem-ho per un altre dia.
La web en si té un munt de potencialitats, la segueix un munt de gent d'arreu i no només això, ha aconseguit generar un feedback molt constant amb els cibernautes que la visiten. Quan vaig escriure el diari del meu viatge a l'Argentina no parava de rebre mails diaris d'un munt de gent convidant-me a casa seva, indicant-me llocs on anar o simplement, saludant. Tot plegat bastant soprenent.

Total, que demà a les 21.00h em trobareu aquí parlant del Sàhara tal i com ja vaig fer al Març, i explicant els projectes que tenim previstos pels propers mesos. A més, aprofitarem per ficar cullerada als temes de sempre, a veure com me'n surto! Sereu capaces de renunciar al Barça (que juga a la mateixa hora, maleïda militància!) per escoltar-me?

Estampes de cap de setmana

2008-10-20T00:52:00.004+02:00

És Diumenge i és tard. Cap de setmana tranquil el que queda al darrere, amb cinema (gran pel·lícula la del Che) i un parell de nits tranquil·les pel barri, aprofitades per a deixar-se caure pels bars i les places de sempre, les de tota la vida.
Però ho podríem resumir amb una cançó que no ha parat de sonar aquests dies i que cal dir que la trobo extraordinària...i amb una imatge, la del primer 3 de 9 amb folre descarregat dels Castellers de Sants, del qual he tingut la sort de participar a la pinya aquest matí. Fa il·lusió.

Bona setmana a totes!

1r Aniversari

2008-10-18T15:10:00.002+02:00

1 any i 166 escrits penjats al bloc. Un bon promig per aquells i aquelles que dubtaven de la meva constància. Esperem que duri!
I poca cosa més. Dissabte de poc pensar i molt descansar, qui sap si acabo el dia per les comarques gironines cel·lebrant aquest aniversari...

Històries dels 70...o d'avui en dia.

2008-10-16T23:42:00.003+02:00

Dilluns al vespre, al Palau de la Música Catalana s'inagurava l'homenatge a en Xirinacs amb una representació de la càrrega policial dels grisos a una manifestació per l'amnistia el mes de Febrer del 76, en què el Xiri era apallissat a una manifestació.
32 anys i escaig després, m'arriba un mail amb un video de l'actuació policial de l'altre dia a la mani del 12 d'Octubre. Jutgeu vosaltres mateixes, les imatges parlen per si soles.
El que és greu, però, és l'escàs ressò que ha tingut en els mitjans convencionals. L'estratègia és clara: estigmatitzem l'objectiu a batre...i tot s'hi val, "a por ellos" que dirien els de Cuatro a l'Eurocopa.
Lamentable també resulta, com bé m'apuntava avui a Gràcia una lectora habitual d'aquest bloc, que en tot l'homenatge, que només una persona (en Pau dels AtVersaris) fes menció i comparés els successos del dia anterior a Barcelona amb els que acostumaven a succeïr 30 anys enrere.
Reflexionem-hi.

Microguagua

2008-10-15T22:28:00.005+02:00

No fa tant que en aquest post us parlava d'un dels darrers músics que resisteixen fent sonar els seus instruments pels carrers de Barcelona. Ell resistia a ritme de folklore argentí i cúmbies diverses fent gaudir vianants i turistes preferentment per Ciutat Vella.
Però no només de folklore i cúmbia es viu als carrers de la ciutat, també hi ha lloc per al reggae i pels amants d'en Marley.
Els Microguagua són sis músics italians i sudamericans que ja fa temps que volten per la ciutat i que vaig conèixer farà ja un parell d'anys quan, organitzant un concert al casal del barri, el grup que portàvem ens va trucar per a demanar-nos si hi hauria lloc per a uns amics seus que feia temps que assajaven però no tenien bolos. Un mini-disc, un baix i una guitarra van ser suficients per a un directe prou digne, i més tard, no van dubtar ni mig segon a participar del disc EsperanSaharaui. Avui en dia, amb un format acústic, van tocant per bars i carrers de la ciutat guanyant-se la vida dia rere dia.
I res, que tenia ganes de presentar-vos-els. Pareu atenció a l'encertadíssima versió de l'I shot the sheriff de Bob Marley que ells versionen amb un I shot the Mossos, and I shot the Guardia Urbana.

Acte de sobirania

2008-10-14T23:56:00.002+02:00

He viscut esclau setanta-cinc anys en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia) des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un individu esclau, és una vergonya de la humanitat i de l’univers.
Però una nació mai no serà lliure si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me aquest final absolut victoriós de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau.
Ella és una mica més lliure, perquè jo sóc en vosaltres, amics!

Lluís M. Xirinacs i Damians
Barcelona, 6 d’agost de 2007

" Impressionant personatge, alliçonant a tot un poble fins el seu darrer segon de vida. Com impressionant va ser l'homenatge d'ahir, mereixedor de que aparqui fins demà els resums i comentaris de la Festa Major d'enguany. Llàstima que va quedar una mica de banda el fort component social que hi havia en la militància d'en Xiri per a fer més èmfasi en la seva vessant nacionalista. Tot i així...un 10 per a l'organització!".

Tancat per Festa Major

2008-10-10T09:04:00.003+02:00

Per fi ha arribat el dia. Hores i hores de feina, maldecaps i il·lusió abocades en aquests 3 dies. Ara ja toca anar cap a la plaça a muntar tot plegat per a viure tot plegat entre torns de barra, retrobaments amb la gent del barri que ja no corre per aquí, proves de so i cercaviles i correfocs amb la gralla a la boca. Vaja, 3 dies de bogeria col·lectiva i de molta feina que val molt la pena viure'ls. Esperem que la grip que sembla que comença a atacar-me em doni una treva fins Dilluns després de l'homenatge a en Xirinacs!
Fins llavors!

09/10

2008-10-09T14:07:00.002+02:00

de perplexitat municipal barcelonina

2008-10-09T01:01:00.008+02:00

Perplex em quedo quan per 5è any consecutiu l'Ajuntament exigeix el canvi d'ubicació de la Festa Major Jove del barri, i entra en conflicte amb l'organització, que pretén organitzar els seus actes a una plaça que s'ha fet seva després d'anys de feina i que durant l'any és un espai on no s'hi fa absolutament mai res. A més, l'alternativa oferta és entre el Camp Nou i les universitats, zona coneguda mundialment per la gran quantitat de gent que hi passeja agradablement durant tot el dia, l'amabilitat de l'entorn i sobretot, la proximitat al barri.
Perplex em quedo, també, quan l'Ajuntament amenaça aquests joves amb la denegació del permís si no s'accepta l'alternativa oferta quan, sistemàticament s'han rebutjat totes les alternatives plantejades per aquests amb arguments d'allò més dubtosos.
La meva perplexitat continua augmentant quan m'adono de les dificultats i impediments legals que qualsevol es troba avui dia per organitzar un acte al carrer en aquesta ciutat. A aquest pas, el carrer quedarà tan sols a l'abast d'empreses per a organitzar-hi qualsevol cosa.
Però la meva perplexitat arriba al seu punt àlgid quan a 6 dies vista de l'inici dels actes, l'Ajuntament es treu de la patilla un argument d'allò més absurd (el so dels monitors que molesta als veïns...havent-nos fet col·locar per nassos un limitador de so) per a fer-nos situar l'escenari 15 metres endavant i obligant-nos a resituar barres i lavabos a més de fer perillar la seguretat del públic, veient el poc espai lliure que queda per a la gran quantitat de gent que esperem Dissabte.

La història de cada any. No sé com s'ho fan que tinc la sensació d'haver viscut aquesta mateixa història diversos cops a la meva vida. Hipocresia i cinisme a parts iguals. La passivitat que acaba esdevenint prohibició per omissió i com no, l'exagerat poder dels tècnics assalariats, que en el dia a dia acaben manant més que la mateixa regidora. La sensació de que tot plegat té una obscura intenció d'estalviar-se problemes / eliminar aquestes festes que, segons paraules textuals seves: "són les úniques que ens causen queixes i problemes" cada cop creix més. I la gent que s'encén tan sols quan veu que perilla tot plegat a 4 dies vista però que posteriorment oblidarà tot plegat.

Sembla que finalment aquest cop hem guanyat la darrera batalla i tot anirà segons el que nosaltres teníem previst, però com es diria en l'argot bèl·lic, la guerra no la portem gaire bé. Molta feina queda per endavant!

De moment, 10, 11 i 12 d'Octubre, si la meteorologia ho permet...cap als Jardins Clara Campoamor (i ja que hi som, cap a la Colònia Castells, on s'hi fa les primeres Festes Populars de la Colònia!).

A TVE ens donen la raó

2008-10-07T22:34:00.002+02:00

Fins i tot sembla que a la televisió espanyola ens donen la raó...poc a poc i amb bona lletra anem fent-nos lloc!! I sinó...vegin el que diu Jesús Álvarez, el mític periodista esportiu de la primera després del doble enfrontament entre equips barcelonins i madrilenys.

En breu ja declaren la República dels Països Catalans!

Festa Major

2008-10-06T00:09:00.003+02:00

Diumenge, 19.10h de la tarda. Surto de l'Estació de Sants després de perdre el tren amb tot el contingent de nens i nenes a Vic. La missió és senzilla però ha d'ésser efectuada ràpidament. Cal arribar a casa, descarregar la motxilla, posar-se presentable i córrer a la plaça Comas.
Ahir al vespre els polítics mentiders del Districte i la ciutat van donar inici a la Festa Major del barri i avui té lloc un dels actes més punters: el correfoc.
Després d'un cap de setmana de córrer, jugar i saltar amb l'agrupament, sortint de la dutxa es fa difícil vèncer les temptacions d'omplir el buit que pateix el meu llit, però fer sonar la gralla pels carrers de la part vella (o més ben dit, del que encara queda) de les Corts, i enmig d'un gran correfoc, és d'aquelles coses que fan il·lusió.
Arribo a l'hora en punt, saludo al personal...i cap al carrer. Toquem, fem el tomb pels carrers estrets i acabem esgotats. Missió acomplerta.
Torno a casa esgotat i amb el fum dels petards instal·lat a la gola. La tos se suma al refredat que duc a sobre de fa 3 dies i a les poques hores de son i moltes de moviment que em produeixen un cansament d'aquells insuperables.Però ha valgut la pena.Dies així, per desgràcia, són possibles pràcticament només un cop l'any. Les espurnes, el so dels timbals i les gralles i la gentada al carrer indiquen que, un cop més, la Festa Major ha arribat.
...i bona Festa Major!